La mandra és el fruit de la derrota com a éssers humans subjectes al pecat, no obstant compta també com un dels set pecats capitals que en el pitjor dels casos condueix a “l’accídia”, també coneguda entre els decadentistes com a “spleen”, la malenconia que es respira a “Les fleurs du mal” de Baudelaire.

Així mateix, la mandra també pot conduir a un estat de vigília que no desemboca amb el son però sí que pot dur al “somnieig”, que té una connotació més negativa perquè ens evadeix de la realitat inclinant-nos a la fantasia d’allò impossible o prohibit.

Però d’altra banda, l’expressió italiana de “Il dolce far niente” li treu ferro a la severitat del judici, reivindicant una mandra “merescuda” i profitosa. Aquella mandra que ens obre la porta a la vida contemplativa i a l’oportunitat d’atansar-nos al nostre jo més intern, a qui no escoltem perquè anem massa apressats i ens fa basarda el silenci.