Més enllà del caràcter “d’assemblea” que li és propi, celebrant culte al temple i en comunitat, el cristianisme també recull el caràcter domèstic que havia estat inherent al paganisme romà, que retia culte oficial a divinitats llunyanes però gestionava l’espiritualitat domèstica amb els esperits benefactors de la llar. Les imatges sagrades van esdevenir ben aviat un element constitutiu de la nova religió, i arribada l’època moderna, el protestantisme en deplorà l’ús als temples, però les tolerà per a la devoció particular, mentre l’Església catòlica en feia bandera amb afany pedagògic i persuassiu. Signe de distinció era posseir un oratori a casa, però també els humils han pregat a casa i en família, sense necessitat de grans altars. Religió domèstica i indret de pregària clandestina quan les èpoques no han estat propícies a l’expressió pública del sentiment religiós. La omnipresència de Déu comporta, al cap i a la fi, que qualsevol espai pugui ser apte per al res del creient, que només ha d’obrir la porta al seu “castell interior”…