El concepte d’Hortus conclusus en referència al “jardí tancat” prové de la traducció llatina de la Bíblia, la denominada “Vulgata”, i concretament del “Càntic dels Càntics” i la tradició acabarà associant-lo a la Verge Maria. La idea d’un “jardí clos” ens resulta suggerent en ple confinament, quan sabem que els seus murs (pels afortunats de no viure en un “rusc” urbà) són el límit que no podem ultrapassar; un “paradís” i un lloc segur, que no podem ni volem abandonar.

El jardí és el “locus amoenus” que ens evadeix de l’exterior i que pren sovint la forma de pati “interior”, com els que pinta Rusiñol, o fins i tot de claustre monàstic. Al jardí hi juga el gos, mentre el mirem com autòmats; hi juguen i s’hi avorreix la canalla; hi prenem el sol o l’ombra, hi cosim o mandregem al porxo, absents del món i de la vida que és a fora.