En aquests dies de confinament, hom clama pels que no tenen casa, o per qui la casa no és un lloc segur. Perquè no sempre és pas cert que “com a casa enlloc” i l’art ens ho recorda, sigui en la hipocresia de la societat victoriana de Holman Hunt, per la cruesa dels efectes d’una violació que ens mostra sense anestèsia Ana Mendieta o l’inquietant preludi que anuncia Degas.

La violència domèstica il·lustrada sense filtres al segle XIX i “subvertida” en la qüestió de gènere a un exemple de “pintura de castas”. L’assetjament, la reclusió forçosa, la bogeria… La casa com a espai de la mort, del suïcidi i del dol. A casa s’hi reben les males notícies, les discussions i els retrets, quan no la violència i l’abús en totes les seves formes. Perquè tenir casa no implica necessàriament tenir una llar i sovint, la casa, és territori hostil…