Abans que Rousseau en teoritzés l’educació, les primeres criatures “visibles” com a subjectes “agents” en les obres d’art seran els holandesos del segle XVII. Nens que juguen i comparteixen espai femení en un entorn comercial i ultramarí i que contrasten amb la figura del “pícaro” sense casa i que és un nen del carrer. La canalla que l’artista contemporani representa a casa són fills, majoritàriament, d’una classe burgesa i com a tals passen estones educant-se, jugant i avorrint-se. Alguns fan trapelleries, car és difícil distreure la canalla a casa. Fer veure que ajuden la mare que feineja, jugar a jocs de taula entre germans i rebre fins i tot les atencions del pare –figura estranya en l’espai domèstic i la interacció infantil-, més enllà dels petons i abraçades materns. Al cap i a la fi, “casa” no són quatre parets que ens limiten, sinó els braços de la mare que ens lliuren de tot mal.