Fa més de deu-mil anys de la incorporació domèstica dels animals a les nostres vides, quan en algun moment hom devia entendre com de beneficiosa podia ser aquesta relació. El gos esdevindrà símbol de fidelitat i se’l representarà associat a les esposes nobles, reposant als seus peus en els sepulcres medievals. A l’Europa del barroc, en canvi, la possessió d’un animal de companyia podia derivar en acusació de bruixeria, més si es tractava d’una dona sola i pobra, que prendria la forma no humana d’un gat per a les seves malifetes.

Aquesta identificació arribarà fins al segle XIX, quan els homes veuen amb inquietud l’estreta relació entre dones i felins en l’espai domèstic. Gats profilàctics contra ratolins i companys esquius i capriciosos, versus gossos pacients i fidels que acompanyen tants infants avorrits de ser a casa. I entre uns i altres, aus engabiades i peixos de colors, amb una altra manera –més indiferent- de fer-nos companyia en la quotidianitat.