La nova subjectivitat que arriba amb l’època moderna, farà que a part de retratar burgesos i cortesans, l’artista reivindiqui la seva parcel·la d’eternitat, juntament amb la “lliberalitat” del seu ofici, que encara no era considerat “art”. Serà així com s’autoretratarà en la intimitat del seu estudi, com Rembrandt, deixant-nos resseguir-li la biografia a través de les seves arrugues, o Velàzquez, que s’autoretrata en presència dels Reis i la Infanta, reclamant honors i dignitat que no veia reconeguda. El pintor contemporani també es representarà amb la model, sovint nua i com a reflex actualitzat de la llegenda de Pigmalió.

Però si la cultura humanista suposarà un canvi substancial en la concepció de l’artista i la seva voluntat de reconeixement, no és estrany que sigui en aquest moment que apareguin els primers autoretrats de dones artistes, com Caterina van Hemessen o Sofonisba Anguissola, la pintora cremonesa que serà la primera gran artista moderna i que, com la bolonyesa Lavinia Fontana, se’ns mostrarà no tan sols com a pintora sinó tocant un instrument, prova d’una educació refinada i autoafirmació de la seva vàlua. Artemisia Gentileschi, en canvi, s’auto representa no pas mirant a l’espectador i sostenint una paleta de pintures o uns pinzells, sinó en l’acció concentrada i decidida de pintar, qui sap si reflex d’una determinació i caràcter forjat des de la llibertat de saber-se en els marges.

Judith Leyster somriu a l’espectador amb el braç repenjat al respatller de la cadira i sembla encarnar l’autoconfiança holandesa en la seva edat d’or. Al segle XVIII, la Il·lustració enaltirà l’exercici de la maternitat com a deure i virtut femenina, que Elizabeth Vigée-Lebrun no vol renyida amb el seu ofici de pintora, i s’autoretrata, amorosa, amb la seva filla Julie.

La paleta i els pinzells romandran com a atribut en els autoretrats artístics de les pintores contemporànies a l’interior dels seus estudis, on Frida Kahlo s’auto representa en cadira de rodes i pintant un retrat en homenatge al seu metge: “Me pinto a mi misma porque paso mucho tiempo sola… Y porque soy el motivo que mejor conozco”. Finalment, també tenim algun exemple de pintora que s’autoretrata amb la model, adoptant una tipologia representativa més pròpia dels pintors, però que probablement els serveix per reivindicar-se en condicions d’igualtat professional.