Morfeu és la divinitat pagana que personificava el son a la mitologia grecoromana, mentre a la Bíblia, el somni és un do diví a través del qual Déu ens parla. Serà a partir de la baixa edat mitjana que dormir i en conseqüència somiar comença a connotar-se amb elements de perdició, com a la Divina Comèdia on Dante ha perdut la “diritta via” i es troba confós i perdut en el somni. Equívoc i confusió amorosa al Somni d’una nit d’estiu de Shakespeare i la vida com un somni del que només despertem quan morim, segons Calderón.

Somiar com a quelcom perillós que engendra el monstre i la superstició, el territori del malson que ens duu a la bogeria. I del món oníric dels romàntics a la becaina burgesa i migdiada reparadora, però sota la vigilància del sentiment de culpa, car la moral cristiana no ens vol desocupats ni amb la consciència alliberada.