Saber-nos fills de Venus a l’empara d’una alcova que és trinxera i llibertat. Fa més de dos-mil anys que Ovidi ens dóna instruccions en l’art d’estimar, perquè som romans, encara, i enyorem el sabor de l’ambrosia divina i el perfum impossible de l’amor quan esclaten els lilàs i les mimoses. Ganes de joc, dels equilibris impossibles dels “Modi” i les fantasies setcentistes farcides de galanteria. Petons robats, riures nerviosos, “et dono perquè em donis” (do ut des, en llatí…). La cambra i els cossos com a camp de batalla en una guerra que no vol més treva que l’olor de la pell i el gust salat de la suor humida. Delicadesa i complicitat en les il·lustracions de Gerda Wegener, solitud i desolació en les parelles de Hopper. Amor en venda i l’abisme de la frustració. O el repòs després de la batalla i fer-se només companyia, sabent-se a recer de la intempèrie del món.