DOCUMENTS: TAULA

Es deia Harris. Philip s assabenta que segons quins dies de la setmana els servien unes grans plàteres de confitats assortits, que feien les delícies de tots. No hi havia ni ganivets ni forquilles, però al cap d'una estona un xicot corpulent, amb jaqueta blanca, diposità sorollosament dos grapats de coberts al bell mig de la taula. Cada empleat va prendre allò que necessitava; encara eren calents i greixinosos d'haver estat rentats recentment amb aigua bruta. Plats de carn nedant en una salsa foren repartits per d'altres mossos de jaqueta blanca i, quan els dipositaven sobre la taula, amb el gest brusc d'un prestidigita­dor, el suc es vessava damunt les estovalles. Tot seguit distribuïren grans plàteres plenes de col i patates. Només de veure-les a Philip se li regirà l'estómac; observà que tots ho amanien amb grans quantitats de vinagre. El brogit era espantós. Xerraven, reien i cridaven, i entre el soroll metàl·lic de ·ganivets i forquilles.se sentia la remor fastigosa que feien en mastegar. Philip s'alegrà de poder tornar a la seva secció. Ja començava a recordar on es trobava cadascuna, i rares vegades havia de preguntar-ho a algun depen­dent, quan algú li demanava que li indiqués el camí. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 553.].

 -Aquesta és la sala del banquet i veurà que es trans forma en una pista de ball per la maiko. - L'home prem un botó i, com a la mansió d'un malvat de James Bond, la paret del fons comença a inclinar-se cap endavant fins que es converteix en un escenari, mentre que del sostre en surten uns focus. Davant d'això tots dos semblen enorme ment complaguts. El Less no sap què deu ser això de la maiko. El fan seure a tocar de la finestra, on espera ansiosament el seu kaiseki. Set plats, com abans, i l'àpat s'allarga gairebé tres hores. A la graella, bullit a foc lent o cru. Mantega, artemísia i pagre. Rep cada plat amb un somriu re de boig; hi detecta la naturalesa espiral de l'ésser, el concepte de l'etern retorn de Nietzsche. Discretament, murmura: «Una altra vegada tu».

[Andrew Sean Greer. Les trifulgues de l’Arthur Less. (Less, trad. M. Rubió). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona 2019. ISBN: 97884416987467. 316 p. P. 299.].

-Es como si todo les pareciera poco para nosotros -dijo Pozzi-. Primero nos darán el té. Luego nos enseñarán la casa. Y antes de sentarnos a jugar, vamos a cenar. ¿Qué te parece? ¡El té! No me lo puedo creer.

-Para todo hay una primera vez -dijo Nashe-. No te olvides de portarte bien. Nada de sorber ruidosamente. Y cuando te pregunten cuántos terrones de azúcar quieres di que uno.

-Puede que esos dos sean tontos, pero parece que tienen buen corazón. Si yo no fuera un hijoputa tan avaricioso, casi me darían pena.

-Eres la última persona de la que esperaría que sintiera pena por dos millonarios.

-Bueno, ya me entiendes. Primero ellos nos invitan a beber su vino y comer su cena y luego nosotros nos largamos con su dinero. Hay que tenerles lástima a unos bobos así. Por lo menos una poca.

-Yo no me apenaría demasiado. Nadie entra en una partida esperando perder, ni siquiera los millonarios bien educados. Nunca se sabe, Jack. A lo mejor ahora mismo ellos están en Pennsylvania compadeciéndose de nosotros.

Paul Auster. La música del azar (The Music of Chance, trad. M. de Juan). Ed. Anagrama, 1ª ed. Barcelona 1998. ISBN: 9788433966117. 252 p. P. 105-107.

Ina em va consultar amb un cop d'ull i va dir:

– Em sembla que no prendré res del carret. Arriba massa aviat. Prenguem alguna cosa que tardi una eternitat. Així podrem emborratxar-nos i fer gresca. Diguem un Soufflé Furstenberg. ¿Podria fer ho, monsieur Soulé?

Soulé va petar l'ase, per dues raons: desaprova que els clients entorpeixin amb alcohol les seves papilles del gust, i, a més:

– El Furstenberg és d'una gran complicació. Un embolic.

Deliciós, malgrat tot: una escuma de formatge i espinacs en què s'han ficat estratègicament una colla d'ous pochés, de manera que, quan el punxes amb la forquilla, el soufflé queda xop de rius daurats de rovell d'ou.

– Un embolic – va dir Ina – és exactament el que em cal.

I el propietari, passant-se la punta d'un mocador pel front suat, va assentir.

Després va decidir no prendre còctels, dient: - ¿Per què no fem una reunió com cal?

Va demanar al sommelier una ampolla de Cristal de Roederer. Fins i tot per a aquells a qui desagrada el xampany, entre els quals em compto, hi ha dos xampanys que no es poden refusar: el Dom Pérignon i l'encara superior Cristal, embotellat en una ampolla de vidre incolor que mostra el seu pàl·lid guspireig, un foc glaçat d'una sequedat tan punyent que, en empassar-te'l, no sembla que te l'empassis, sinó que s'hagi evaporat a la llengua i hi hagi cremat fins a convertir se en una única cendra dolça i humida.

- És clar que – va dir Ina - el xampany té un inconvenient seriós: quan en xumes amb regularitat, et fa una certa cremor d'estòmac, i el resultat és un mal alè permanent. Realment incurable. ¿Re cordes l'alè d'Arturo, que Déu el benneixi? I Cole adorava el xampany. Déu, enyoro Cole tantíssim, grillat i tot com estava els últims anys!

Truman Capote. Pregàries ateses (Answered Prayers: The Unfinished Novel. Trad. J. Ainaud). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 1988. ISBN: 847727021X. 160 p. P. 129.

A més a més, amb el difícil auxili d'una mà amb moviments limitats i dits quasi inservibles, m'ensenyà a practicar l'ús més correcte i urbà dels coberts a taula, la manera exacta de posar els dits per punxar amb la forquilla, de tallar amb el ganivet sense aferrar-lo com un mànec o un pal i de portar dignament la cullera del plat a la boca tot mantenint el cos dret, la forma d'agafar amb delicadesa les copes i els gots, de beure amb glopets mesurats, de mastegar a poc a poc i sense obrir gens la boca i de torcar-me suaument les comissures dels llavis amb el tovalló, de talls que mon pare i ma mare no havien tingut ganes o temps d'ensenyar-me amb tanta dedicació i precisió i que allà vaig aprendre per sempre, sota la mirada aprovadora i atenta de l'oncle Heliodoro. Beneïda siga ella també, de cos fràgil i esperit irrompible, que m'ensenyà el sentit dels moviments lents i controlats i de la delicadesa dels gestos.

Mira, Joan F. El tramvia groc. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788475884219. 334 p. P. 303-304.

VII. MONSENYOR A LA CIUTAT

Monsenyor, un dels grans i poderosos de la Cort, donava la seva recepció quinzenal al seu sumptuós palau de París. S'estava a la cambra privada, al sancta sanctorum, el lloc sacrosant per a la munió d'adoradors que esperaven a fora, als salons del palau. Monsenyor es disposava a prendre la xocolata. L'home era capaç d'empassar-se tranquil·lament qualsevol cosa, per això alguns malpensats suposaven que s'estava en golint França sencera amb excessiva rapidesa. La xocolata del matí, però, no podia arribar a la gargamella de Monsenyor sense la col·laboració de quatre criats ben ferrenys, a més del cuiner. [Charles Dickens. Una història de dues ciutats. (A Tale of two cities, trad. J. Arbonès. Ed. L’Avenç, Barcelona 2015. ISBN: 9788488839862. 424 p. P. 122.].

Tom apartó su cuenco de plástico de sopa de pescado tal como lo hacen los policías acostumbrados a comer con cucharas grasientas. Cuando iban a la universidad, Tom no comía de aquella manera. Años atrás, era de modales refinados en la mesa, comía sin prisas y disfrutaba. A causa de la influencia irlandesa de su madre. Ahora comía inquieto, no se fijaba en la comida, y su madre estaba muerta. Aunque su manera de comer actual casaba mejor con su carácter. No era que no pareciera él mismo. Lo parecía.

Richard Ford. Pecados sin cuento (A multitude of Sins, trad. D. Alou). Ed. Anagrama, 2ª ed. Barcelona 2003. ISBN: 8433970046. 360 p. P. 258.

A propòsit d'això, Daisy, sempre és preferible dir «mort» que no pas «trànsito «traspàs». Així mateix (crec que he d'esmentar-ho), invitem la gent a sopar, i no pas per sopar. Quan pari la taula, sigui per esmorzar, per dinar o per sopar, asseguri's que la fulla del ganivet està girada cap al plat. No cap a fora. Naturalment, les forquilles per a l'amanida van a la part de fora de les forquilles del tall. En Harold sempre pren Grape-Nuts per esmorzar. Una qüestió de digestió i de salut en general. Crec que haig de ser clara respecte a això. Em refereixo als m. i., els moviments intestinals. Sempre ha tingut problemes en aquest sentit, des que era molt petit, i per això són necessaris els Grape-Nuts, i a més són un aliment molt econòmic.

Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 183.

      «Vine un dia a una visita teatralitzada em proposa—. Crec que t'agradarà. La guia és una mica irreverent. I normalment no està de gaire bon humor.

      Ja no et dic res més...», comenta. I em dona un fullet amb pautes de conducta a taula de l'època medieval, que diu que s'esmenten a la visita guiada: 

      «Mai no t'escupis a la mà res del que hagis tingut a la boca, ja que és de persona molt bruta fer-ho. És per això que són molt maleducats els que s'escupen

      els pinyols a la mà quan mengen cireres, prunes o qualsevol altra fruita que en tingui. N'hi haurà prou abaixant el cap i escopint els pinyols sota la taula».

     / «A taula mai no cantis perquè no sembli que estàs borratxo o que no tens seny, ni et decantis gaire aixecant una anca perquè ningú no pensi que

       vols tirar-te una ventositat». 

      Daniel Romaní.  Castells de Catalunya. Ed. Viena, Barcelona 2020. ISBN: 9788417998615. 224 pàgs. Pàg. 171.

AL JAPONÈS

A la taula d’un senzill i excel·lent restaurant japonès de Barcelona—Kikuchan—s’asseuen, davant per davant, un noi i una noia. Ell porta els cabells curts, ulleres i pera, i parla castellà amb accent manxec. Ella té accent de l'extraradi barceloní, un nas de pam i la pell morena embotida en uns pantalons blancs cenyidíssims. És la una i deu minuts. Llegeixen les cartes i demanen. Amanida i sopa de tallarines, ella. Ell, un plat d’arròs amb curri. 

Mentre esperen que els serveixin, ell col·loca damunt la taula una bossa de plàstic d’una botiga i comença a tafanejar què hi ha dins. Hi està tan interessat que, quan li serveixen l'arròs amb curri, fa a un costat lleument la bossa, però al plat que li han servit no li dóna ni un cop d’ull. Treu un devedé de la bossa i contempla amb atenció l'estoig. Sembla d’una pel·lícula, però a aquesta distància no s’acaba de veure bé. Quan li serveixen la sopa i l'amanida, ella ni tan sols ha d’apartar el seu mòbil, que consulta atentament. Més que enviar o rebre missatges, sembla que l'estigui programant. Després d'alguns esforços, ell trenca la cel·lofana del devedé, la converteix en una bola, la deixa a un costat i—mentre la cel·lofana grinyola com si es desemmandrís—obre el devedé i llegeix el paper que hi ha dins. Quan acaba de programar el mòbil, la noia s'aixeca i surt al carrer per parlar, ja que a la taula no sembla haver-hi prou cobertura. Té un cul preciós. Quan torna, ell ha obert la cel·lofana del segon devedé i llegeix què hi diu dins. Repeteix l’operació amb dos devedés més. Ella, mentrestant, torna a teclejar el mòbil. Ara sí que sembla que està enviant un missatge. 

En cap moment adrecen cap mirada als plats. Les cambreres—que amb eficiència nipona estan sempre al aguait per retirar cada plat o platet de seguida que queda buit— observen des de la distància l’interès nul de la parella pel que els han servit. És evident que fa minuts que l’arròs del noi ha començat a estar objectivament fred. I si la sopa d’ella no n’està—perquè la serveixen molt calenta—és veritat que l’apatia que demostra també desconcerta. Els han servit fa un munt de minuts. Quan acaba amb els devedés, el noi es treu el mòbil de la butxaca i comença a teclejar, Es aleshores quan ella agafa lentament els bastonets amb la mà dreta i s'endú un tros d’enciam a la boca mentre amb l’esquerra continua manipulant el mòbil. Ell fa el mateix, i en cara triga uns quants minuts a agafar amb els palets el primer bloc d’arròs, que manté a mig camí de la boca mentre ella obre el disc d’Alejandro Sanz que ha comprat i ell, sense somriure—no somriu mai—, l’hi agafa de les mans. 

—A veure. 

En canvi, ella somriu tota l’estona, i diu «genial» al cada asseveració del noi. Només quan han passat quinze o vint minuts des que els han servit comencen a menjar mes o menys de debò. Més o menys, perquè ella deixa l’amanida a mitges i la fa a un costat per començar amb les tallarines, la carn i el ceballot de la sopa, que també es queda a mig menjar. I ell, quan finalment es du a la boca els palets amb el primer mos d’arròs amb curri, diu: 

—Això és fred... ! 

Quim Monzó. Esplendor i glòria de la Internacional Papanates. Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788477274766. 254 pp. Pp. 168-169.

Taula per a un. El gran plaer de menjar sol en un restaurant, tot i que hi ha persones que no ho suporten.16/06/2019  Diari Ara.MÒNICA PLANAS Periodista 

Menjar sol en un restaurant és un gran plaer per als que no tenen por d’estar amb ells mateixos. Hi ha persones que no ho suporten i prefereixen quedar-se sense dinar o sopar abans que superar la por escènica de passar una estona fent llàstima, exposats a les mirades de taules més festives que pensen que ets un marginat social. Però res més lluny de la realitat. Ningú t’observa especialment, és un instant de desconnexió que permet reorganitzar els bioritmes i actualitzar l’ordre del dia, et relaxes i, en certa manera, és un acte de reivindicació de tu mateix i la teva individualitat. Hi ha el risc, quan li dius al cambrer que vas sola, que t’enviïn a la barra perquè l’establiment no vol desaprofitar taules amb gent solitària que farà menys despesa. En principi, si la barra és agradable, no hi fa res. Si pots triar taula és important escollir-ne una que et doni un bon punt de vista de la sala per observar els altres. Una persona que s’asseu de cara a la paret sí que es fa més estranya perquè gira la cara al món i es converteix en un solitari que fa de la seva condició una mena de lamentació. La individualitat del que dina o sopa sol és positiva perquè hi ha un acte paral·lel d’observació: de l’entorn, de les altres taules, del que diu el diari o un llibre, o fins i tot del que es va trobant a la pantalla del mòbil. 

Els últims anys han aparegut guies de restaurants per menjar-hi sol. Internet n’està ple. També de consells per facilitar el que consideren que pot ser un tràngol. Fins i tot, fa anys, a Amsterdam van inaugurar un restaurant on prohibien la possibilitat d’anar-hi acompanyat. És l’Eenmaal, un lloc una mica fred, i amb una mena de taules diminutes, com si fossin pupitres, distribuïdes per la sala. El projecte ha funcionat i fins i tot han exportat la franquícia a altres ciutats d’Europa de manera temporal, establint-se en alguns museus d’art, com si la proposta tingués alguna cosa de postmoderna. Però perd l’encant. Uniformitza l’entorn, la condició de tots els individus i la seva conducta. Fan que menjar sol deixi de ser un ritual agradable per convertir-se en un acte mecànic, un pur tràmit alimentari que cal resoldre, un acte de segregació d’un col·lectiu estigmatitzat. 

Si pots triar taula, és important escollir-ne una amb un bon punt de vista de la sala.

Algunes guies recomanen restaurants de no gaire categoria, perquè sembla que la soledat no vulgui luxes i exigeixi certa sobrietat econòmica i d’esperit. També proposen espais poc romàntics, de molta llum, perquè menjar sol en la penombra no et converteixi en un trist desgraciat. Però, a l’hora d’asseure’s en solitari en una taula, tot això és accessori. El més important és el convenciment propi d’allò que estàs fent i la capacitat de fruir de l’instant. I això només passa quan tens la seguretat que, a la teva vida, hi ha moltes persones que compartiran taula amb tu en qualsevol altre moment. 

Fuimos hasta Manhattan Beach con Bobby y Valerie, nos instalamos en nuestro apartamento frente al mar y salimos a cenar. La cena estuvo bien. Cecilia se tomó una copa durante la cena y explicó su vegetarianismo. Tomó sopa, ensalada y yogurt; los de mis tomamos filetes, patatas fritas, pan francés y ensalada. Bobby y Valerie robaron los rascos de la sal y la pimienta, dos cuchillos para carne y la propina que yo le había dejado al camarero. 

Bukowski, Charles, Mujeres. (Women, trad. J. Berlanga). Ed. Anagrama, 11ª ed. Barcelona 2002. ISBN: 8433920995. 318 p. P. 193.

Se sirvieron alcachofas frescas, traídas desde Génova expresamente en cestas de mimbre, grandes anguilas, carpas pescadas en los viveros de Mantua, obsequio de Isabel de Este y pechugas de capón en gelatina. Comían con tres dedos ayudándose con el cuchillo, pero sin tenedor; el tenedor se consideraba como una cosa superflua. Sólo lo usaban las damas para las frutas y confituras y eran de oro con mango de cristal. 

Dimitri Merezhkovski. El romance de Leonardo. El genio del Renacimiento. (Trad. J. Santamaría). Ed. EDHASA, 1ª ED. Barcelona, 1995. ISBN: 8435005895. 710 pp. P. 98.

L'Alberto se'n va anar molt content a l'inter­nat, com sempre. Quan venia a casa de vacances explicava que el dia que menjaven truita, de cop i volta, sonava la campaneta i entrava el director al menjador dient: «Us adverteixo que la truita no es talla amb ganivet». Després tornava a sonar la campaneta i el director desapareixia.

Natalia Ginzburg. Lèxic familiar. (Lessico famigliare, trad. E. Rodríguez). Ed. Âtic dels Llibres, 1ª ed. Barcelona 2018. ISBN: 9788416222254. 264 pp. P. 94.

Hi ha gelosia i enveja entre els nostres plaers: ells topen i s'entrebanquen l'un amb 1'altre. Alcibiades, home de debò entès en 1'art del ben menjar, foragitava fins i tot la musica de la taula, perquè no pertorbes la dolçor de les converses, [per la raó que Plató li presta, que es un costum d'homes vulgars de recòrrer a tocadors d'instruments i a cantadors en llurs banquets, a falta de bones converses i de col·loquis agradables, amb els quals les persones d'enteniment saben festejar-se mú­tuament.] Varró exigeix això per al convit: la reunió de perso­nes de bella presència i d'agradable conversa, que no siguin ni mudes ni xerraires, netedat i refinament en els menjars i en el lloc, i temps seré. [No es pas una festa de poc art i de poca voluptuositat, un bon tractament a taula: ni els grans caps militars ni els grans filòsofs no n'han refusat 1'us i la ciència. La meva imaginació n'ha confiats a la meva memòria tres, que la fortuna em convertí en ben agradables a diverses èpoques de la meva edat mes florent, puix que cada convidat hi aporta el millor al·licient, segons la bona disposició de cos i d'anima en que es troba. El meu estat present me n'exclou.]

Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre Tercer. (Essais, trad. Antoni-Lluc Ferrer) Edicions 62, Barcelona, 1984. ISBN: 8429721673. 348 pàgs. Pàg. 336.

Luego yo ayudaba a poner la mesa. Pues no sólo pasaban por manos unos utensilios que me honraban, como los abreostras y los tenedores de langosta; sino hasta los más cotidianos utensilios se mos­traban con gran solemnidad. Las copas verdes para el vino blanco, las pequeñas y lisas del oporto, las de filigrana del champaña; los cuencos ­de la sal, como saquitos de plata; los tapones para las botellas, trabajados en forma de metálicos y pesados gnomos o animales. Y por fin ­dejaban colocar, sobre alguna de las numerosas copas que componían el servicio, esa tarjeta que indicaba el sitio que correspondía a cada ­uno. Así, yo coronaba la obra entera con esa tarjeta; y cuando al fin, ­con admiración, hacía toda la ronda de mesa, ante la cual ya sólo falta­ban las sillas, me sentía de pronto traspasado por el pequeño signo ­una paz que me saludaba en cada plato. Unas flores de aciano recu­brían el servicio inmaculado de porcelana blanca con su fino dibujo: era un signo de paz cuya dulzura podía sólo captarla la mirada familiarizada con ese signo de guerra que tenía ante mí los demás días. 

Walter Benjamín. Obras. Libro IV / Vol. 1. Ed. Abada, Madrid, 2010. 568 p. ISBN 978-84-96775-77-0. Pàg. 208.

ELS CODIS SECRETS DEL TE

Cap sahrauí oferirà un te sense escuma, un procés que s'aconsegueix a base de passar-se molta estona marejant el te deis gots a la tetera i de la tetera als gots, Quan la dosi d'escuma és la que pertoca, se serveixen tres rounds de te, Els sahrauís diuen que el primer és amarg, "com la vida", EI segon dolç, "com l'amor", i el tercer, que ja ha filtrat molta aigua, és el de gust més suau, "com la mort", La cerimònia sahrauí del te també amaga un discret codi per declarar-se a la persona que s'estima a través dels moviments de mans, dits i canells que es poden fer en rebre o donar els petits vasets.

Sònia Casas. L’exili permanent. Article revista Sapiens 102, abril 2011, ISSN: 1695-2014, pàg. 44. 

Marco Polo: Maravillas de Asia

Cómo el Gran Khan tiene su mesa en las ocasiones solemnes

Cuando el Gran Khan recibe a su corte en su propia mesa, las casas se desenvuelven de este modo.  

La mesa del Gran Señor es mucho más alta que las demás. Él se sienta en la parte de tramontana, de modo que está de cara a mediodía. Al lado de él, a su izquierda, esta sentada su primera mujer. A su de­recha, un poca más bajas, de moda que sus cabezas estén al nivel de los pies del Gran Señor, se sientan sus hijos, nie­tos y todos sus parientes que pertenecen a la estirpe impe­rial. Un poco más alto que los otros esta el  heredero presun­to del trono. Después vienen los otros barones, sentados en otras mesas todavía más bajas. Lo mismo puede decirse de las mujeres. Todas las esposas de los hijos, nietos y parien­tes del Gran Señor están sentadas a la izquierda, también un poca más bajas, y vien en después todas las mujeres de los barones y caballeros, sentadas todavía en un plano más infe­rior. Y cada uno sabe el puesto que le corresponde, porque lo ha fijado el Señor.

No se crea, sin embargo, que todos se sientan a una mesa: la mayor parte de los caballeros y barones comen en la sala, sobre unas alfombras, y no tienen mesa ninguna. 

Las me­sas están colocadas de modo que el Gran Señor pueda ver a todos. Son una cantidad inmensa. Y fuera de la sala co­men más de cuarenta mil personas. Vienen muchos llevan­do espléndidos regalos; personas que llegan de lejanos lu­gares con cosas extrañas; gente incluso que ha tenido pues­tos de mando y que desea volver a tenerlos. 

Esta gente lle­ga precisamente en los días en que el Gran Khan recibe a su corte y la invita.En el centro de la sala... hay un hueco en el que hay un gran vaso de oro fino, de la capacidad de un gran tonel, que contiene el vino. Alrededor de aquel vaso, esto es, a cada lado, hay uno más pequeño, de la capacidad de un barreño, y hay en ellos buenas bebidas: en uno leche de yegua, en otro leche de camella, y así sucesivamente. En aquel gran apara­to, a modo de arca, están todos los vasos del Señor, con los cuales se le da de beber. Se saca el vino o las deliciosas bebi­das, llenando grandes recipientes de oro capaces de conte­ner vino suficiente para nueve o diez personas. Se coloca en la mesa uno para cada dos comensales, y cada uno de los co­mensales tiene una copa de oro con mango. Con ella saca el vino de aquel gran recipiente de oro. Lo mismo puede ha­cerse para las mujeres.Hay algunos barones encargados de colocar en el sitio que les corresponde a los forasteros que vengan y que no conocen las costumbres de la corte. Estos barones van continuamen­te de un extremo a otro de la sala, preguntando a los que están sentados a la mesa si necesitan algo; y si hay alguno que desee vino, leche, carne o algo más, se lo hacen servir ense­guida por los criados.

En todas las puertas de la sala y de cualquier otro lugar donde se encuentre el Señor, permanecen dos hombres gran­des como dos gigantes, uno en una parte y otro en otra, con un bastón en la mano: porque a nadie le esta permitido tocar el dintel de la puerta, sino que es necesario pasar extendiendo más allá el pie; si alguien por casualidad lo toca, dichos guardias le quitan los vestidos, y para recuperarlos es preci­so que los rescate. Si no le quitan los vestidos, le dan tantos vergajazos como esta mandado.Si se trata de forasteros que todavía no conocen aquella prohibición de pisar el dintel, hay algunos barones encarga­dos de avisarles y de introducirlos. Y esto se hace porque es considerado de mal augurio pisar el dintel. Sin embargo, al salir de la sala, como muchos han bebido más de lo corriente y no podrían en modo alguno tener cuidado, la orden no es aplicada.Os diré además que muchos barones forman parte de la des­pensa de vinos y de comidas del Gran Khan. Y habéis de sa­ber que llevan tapada la boca y la nariz con servilletas de seda y oro, para que su aliento no vaya sobre los alimentos y las be­bidas del Gran Señor.

Cuando el Gran Khan ha de beber, todos los innumera­bles instrumentos de todas clases que hay en la sala empie­zan a sonar. Un paje le entrega la copa, y después retrocede tres pasos y se hinca de rodillas. En el momento en que el Gran Khan coge la copa, todos los barones y todas las gen­tes allí reunidas caen de rodillas y hacen demostraciones de gran humildad. Y entonces bebe el Gran Señor. Y todas las veces que bebe se hace como habéis oído.Añadiré que ningún barón ni tampoco ningún caballero toma parte en el convite sin llevar a su primera mujer. Y ésta come con todas las otras damas.Cuando han comido, se separan las mesas y acude a aque­lla sala, ante el Gran Señor y ante toda aquella gente, una muchedumbre de juglares, saltimbanquis y otros semejantes operadores, que hacen experimentos de varias clases. Mucha satisfacción, risa y solaz proporcionan a todos los presentes. Después, la gente se retira y cada uno regresa a su propia po­sada o a su propia casa. 

Martín de Riquer & Borja de Riquer. Reportajes de la Historia. Relatos de testigos directos sobre hechos ocurridos en 26 siglos. Vol. I. Ed. Acantilado, Barcelona, 2010, 1ª ed. ISBN: 978-84-92649-79-2. 1,472 pgs. Pgs. 415-417.

También recuerdo otra ocasión, en su oficina, en que, tras yo decirla que no pensaba acudir a una fiesta a la que me habían invitado por desconocer el uso que debía darle a los cinco tenedores, seis cucharas y cuatro cuchillos que seguramente harían guardia junto a mi plato, Herralde (editor d'Anagrama), con suma paciencia, me explicó el uso específico de cada uno de los cubiertos y el tempo de uso y desuso de tales instrumentos. De más está decir que, mientras Herralde explicaba esto, yo lo miraba entre perplejo, admirado y rabioso. En este sentido Herralde es un orgu­llo de la burguesía catalana, Una burguesía ilustrada y nada co­barde que desaparece a pasos de gigante.

Roberto Bolaño. Entre paréntesis. Ed. Anagrama, 4ª ed. 2009, 372 pgs. ISBN: 978-84-339-6794-7. Pg. 191.

El comedor de Sean era impresionante. A menudo acogía a veinte comensales, con un servicio de de mesa magnífico. Mary advirtió que los Rivers se llevaron, en ese aspecto, una impresión favorable. Como eran ocho, comi er on en una mesa redonda.

-Es un poco complicada la colocación de siete comensales ¿verdad? -comentó a lady Rivers cuando se disponían a tomar asiento.Daba gracia s a Dios de que Hetty Master la hubiera al sobre los peligros de la distribución de las personas en la mesa. Había ­que comenzar con educación, hablando con la persona que uno tenía a un lado para luego cambiar de lado con cada plato. Así podía cumplir a la perfección las exigencias de una cena, pero al tratarse de un grupo reducido dispuesto en una mesa redonda, también estaba permitido el ­desarrollo de una conversación general.

Edward Rutherfurd. Nueva York. New York. Ed. Roca, Barcelona, 1ª ed., 2010. 942 pgs. ISBN: 978-84-9918-185-1. Pg. 594.

Lo primerito que hice fue comprarme ropa buena, pero ¡buena!, y después me dije: "Ahora te tienes que quitar de encima ese tipo de zorra barata que tienes, y tienes que aprender a hablar y moverte, a saludar a la gente y a comer macarrones con tenedor y no con los dedos". Y si me preguntas, crea que lo único con gracia que he hecho en mi vida ha sido enseñarme a mí misma cómo ser una señora.

Arturo Barea. La raiz rota. Diario Público, 2011. 392 p. Pg. 67.

L'Henriette havia oblidat la bondat d'en Marcel, la seva generositat, l’infern que havia fet viure al seu marit tractant-lo com un pobre intrús indigne de respirar el seu aire, de menjar a la seva taula. Oblidava que, per humiliar-lo, infligia l’ús de tres forquilles a taula, li feia portar pantalons cenyits, li imposava el respecte escrupolós d'una sintaxi impossible. Oblidava que li havia proscrit el llit conjugal, que l'havia arraconat en una cofurna on amb prou feines cabia un llit i una tauleta de nit, només retenia -una cosa: aquell miserable havia tingut la insolència de rebel·lar-se-li i de fugir amb els seus diners. 

(Pàgs. 96-97)

 La Iris no tenia gaires ganes de repetir la vetllada l'havia estat mirant com menjava esforçant-se per ignorar el soroll de la boca, els dits que s'eixugava a les tovalles i el cul dels que es desenganxava discretament aixecant les natges de la cadira. Parlava amb la boca plena, tirava capellans, ajuntava els llavis lluents per imitar un petó que la feia recular contra el seu seient, i li feia picades d'ullet com si «ja la tingués al sac». 

(Pàg. 518) 

Katherine Pancol. El vals lent de les tortugues (Le valse lente des tortues, trad. O. Sánchez i Vaqué). Ed. Empúries, 3ª ed. Barcelona, 2012. ISBN: 978-84-9930-392-5. 620 pàgs.

La vescomtessa picava amb el peu a terra; es moria de ràbia. Una altra vegada aquella calúmnia estúpida! Els alemanys els havien convidat tots dos a una cacera l'hivern passat, era cert. I ells havien rebutja l'oferiment, però no els havia quedat altre remei que assistir al sopar del final del dia. I a més, comptat i debatut, aquells oficials alemanys eren gent ben educada! El que separa o uneix les persones no és 1'idioma, les lleis, els costums, els principis, sinó la mateixa manera d'aguantar el ganivet i la forquilla! 

(Pàg. 313) 

Irène Némirovsky. Suite francesa. Suite française. Ed. RBA-La Magrana, Barcelona, 2006. 410 pàgs.

La vescomtessa picava amb el peu a terra; es moria de ràbia. Una altra vegada aquella calúmnia estúpida! Els alemanys els havien convidat tots dos a una cacera l'hivern passat, era cert. I ells havien rebutja l'oferiment, però no els havia quedat altre remei que assistir al sopar del final del dia. I a més, comptat i debatut, aquells oficials alemanys eren gent ben educada! El que separa o uneix les persones no és 1'idioma, les lleis, els costums, els principis, sinó la mateixa manera d'aguantar el ganivet i la forquilla! 

(Pàg. 313)

Irène Némirovsky. Suite francesa. Suite française. Ed. RBA-La Magrana, Barcelona, 2006. 410 pàgs.

No tenía otras necesidades de ningún tipo. Tomás y sus abuelos rara vez se sentaban juntos a la mesa, porque ella no admitía la regularidad en las comidas: consideraba que eso eran pamplinas. Cuando sentía necesidad de comer, iba a la codina, vaciaba los recipientes con leche cuajada y mordisqueaba algún pepino con sal, o cualquier otra verdura a la vinagreta: le encantaba todo lo que fuera fuerte y salado. Su aversión por el ceremonial de los platos y las fuentes -con lo agradable que es refugiarse en un rinconcito y comer cualquier cosa sin que nadie te vea- provenía de su convencimiento de que se trataba de una pérdida inútil de tiempo y, además, de  su avaricia. En cuanto a los invitados, la el hecho de que había que entretenerles cuando uno no estaba predispuesto a hacerlo y, además, porque había que de comer.

No usaba corpiños, enaguas de lana, ni corsés. En invierno lo que más le gustaba era acercarse al fuego, arremangarse las faldas y calentarse el trasero: esta posición indicaba que estaba dispuesta a conversar. Este gesto de provocación hacia los buenos modales le impresionaba mucho a Tomás.

Czeslaw Milosz. El valle del Issa. Ed. Plaza & Janés, Barcelona, 1987. ISBN: 84-01-50316-7. 430 pp. P. 604.

Carol se dio cuenta de que, desde hacía un año, no observaba verdaderamente a su marido. Estudió sus maneras en la mesa. Kennicott cazaba violentamente los trozos de pescado en el plato con el cuchillo y pasaba la lengua por el cuchillo después de engullírselos. Carol se sintió 1igeramente enferma. Y se dijo: “Esto que me pasa, es absurdo. ¿Qué importan estas pequeñeces! ¡No seas tan simple!” Pero comprendía que, inevitablemente, para ella tenían mucha importancia aquellos defectos en la mesa.

Sinclair Lewis. Calle Mayor. Ed. Plaza & Janés, Barcelona, 4ª ed., 1964. 462 p. P. 1457.

Conocía más íntimamente los utensilios de la cocina que a Vida Sherwin o a Guy Pollock. El abrelatas, con el puño de metal torcido por haber querido abrir con una ventana, le importaba más que todas las catedrales de Europa, y el problema, que se planteaba todas las semanas sin resolverlo nunca, de si el cuchillo pequeño con mango sin pintar de la Cocina era mejor para cortar el frío de los domingos que el trinchante con mango de asta. de ciervo,  tenia para e11a un sentido más real que el porvenir de Asia.

Sinclair Lewis. Calle Mayor. Ed. Plaza & Janés, Barcelona, 4ª ed., 1964. 462 p. P. 1460.

Antiga Roma

Cuando César y Pompeyo entraron, dos sirvientes les ayudaron a quitarse las togas, que eran tan enormes y entorpecían tanto que con ellas puestas era completamente imposible reclinarse. Las do­blaron cuidadosamente y las pusieron a un lado mientras los hom­bres se sentaban en el canapé, y se quitaban los zapatos senatoria­les, con sus hebillas en forma de media luna, en espera de que los mismos dos sirvientes les lavasen los pies. Pompeyo, naturalmen­te, ocupó el locus consularis, uno de los extremos del canapé, que era el sitio de honor. Apoyaron la mitad del vientre y la mitad de la cadera izquierda, así como el brazo izquierdo y el codo en un cojín cilíndrico. Como tenían los pies en el borde de atrás del canapé, el rostro les quedaba por encima de la mesa, y todo lo que había en ella bien al alcance de la mano. Les presentaron palanganas para que se lavasen las manos y paños para secarse.  

Colleen McCullough. Las mujeres de César. (Caesar’s Woman, trad. S. Coca i R. Vázquez de Parga). Ed. Planeta, 1ª ed. Barcelona 1996. ISBN: 84-08-01755-1. 836 pàgs. Pàg. 689.

-Ja ho entenc --va dir Allan. Havia arreplegat amb els dits una mica de ruca de 1’amanida de Ruth. Tot i ser un cavaller (que ho era; i també era novaiorquès de tota la vida, és a dir, un home sofisticat), les maneres d’Allan a taula eren horripilants. Tastava els plats de tothom; no es tallava ni una mica a l’hora de manifestar que no li agradava gens el que havies demanat, després  d’haver-ho tastat; i a més, el menjar tenia tendència a ficar-se-li entre les dents i quedar-s’hi. 

John Irving. Una dona difícil (A Widow For One Year), trad. Ernest Riera. Ed. 62, 1ª ed., Barcelona, 2004. ISBN: 84-297-4769-9. 646 pp. P. 290.

Mientras comíamos, Ululik habló de los canjes efectuados. alardeando de todo el tabaco que había conseguido. Cuando vació su cuenco y se sintió satisfecho, soltó un pequeño eructo. Maki sonrió por el cumplido a su comida. 

Penina Keen Spinka. La niña que sabía dibujar. Trad. G. Moral; J. Homedes. Ed. RBA, Barcelona, 2005. ISBN: 84-473-4090-2. 564 pp. P. 235.

Menjava amb una gran correcció.

-He après de menjar bé veient menjar malament els altres. Ovidi ja recomanava de menjar amb els dits, i no pas amb les mans com feia la gent de la seva època. La forquilla i el ganivet, que són els instruments que els supleixen, cal agafar-los amb el polze i l'índex, és a dir, amb dos dits. Els que "empunyen" la forquilla són els descendents dels que menjaven amb les mans, i no s'han aprofitat del consell d'Ovidi.

En Pujols, al Rosselló, a Joan Alavedra. Personatges inoblidables i altres records. Ed. Selecta, Barcelona 1968. 1ª ed. 412 pp. P. 84.

-Ni sí ni . Jo anava a un institut públic, i no em vaig plantejar mai si m’agradava o no.

-Doncs aquest és molt elitista -va dir la Midori fregant-se la vora ull amb el dit petit-. Vora mil noies estudioses i de casa bona. Si la teva família no era rica, malament: la matrícula era caríssima; cada dos per tres s’havien de fer donacions, i quan anàvem d’excursíó ens portaven als llocs més luxosos. Quan vam anar a Kyoto, per exemple, ens vam estar en un hotel de primera i ens van servir el menjar de la cerimònia del te en unes safates de porcellana. Fins i tot un cop l’any ens feien anar a l’hotel Okura perquè aprenguéssim a comportar-nos a taula. Ja ho veus, no hi havia res normal.

 (P. 71) 

-Bé, és una història molt llarga -va dir mentre tastava la truita-. A ma mare no li agradaven gens les feines de casa í no cuinava gairebé mai. Com que tenim botiga, sempre estàvem enfeinats Í acabàvem comprant menjar per emportar o croquetes fetes de la carnisseria. Però aquesta manera de fer no m’ha convençut mai. Quan era petita ja no ho suportava, Fèiem una olla de curri i en menjàvem tres dies seguits. Un dia, quan. encara anava a l’escola, vaig decidir que cuinaria jo. Vaig anar a la Kinokuniya de Shinjuku, vaig comprar el millor llibre de cuina que vaig trobar i vaig aprendre tot el que s’hi explicava: com triar un tallador, com esmolat els ganivets, com treure les espines del peix, com ratllar el bonítol sec... tot. Com que l’autor del llibre era de Kansai, tot el que vaig aprendre és a l’estil de Kansai. 

-Així, ¿tot això ho has après d’un llibre? –vaig fer sorprès. 

-Després vaig estalviar una mica i vaig anar a tastar alguns plats per saber el gust que feien. Tinc poca lògica, però molta intuició. 

-Trobo al·lucinant que hagis après a fer tot això sense que ningú hagi ensenyat. 

-No va ser gens fàcil va dir amb un sospir- -Em vaig fer gran en una família en què ningú tenia ni idea de cuinar. Encara que volgués comprar un ganivet que tallés o una bona olla, no em donaven els diners. Deien que els que teníem ja anaven bé. T’ho juro. els deia que com volien que tragués les espines amb aquells ganivets tan prims, i ells em contestaven que per què les havia de treure. No hi havia manera que m’entenguessin. Així que vaig anar estalviant el que em donaven de setmanada que vaig poder comprar ganivets de cuina, olles i coladors com cal. imagines? Una noia de quinze o setze anys estalviant tot el que podia per comprar coladors, pedres ďesmolar i paelles per fer tempura. A les meves amigues els sobraven els diners i es comptaven vestits í sabates. ¿Oi que et faig llàstima? 

Vaig fer que sí amb el cap mentre em bevia la sopa d’algues. 

-Quan feia primer a l’ institut se'm va posar entre cella i cella que havia de tenir una paella allargada per fer truites dashimaki, i me la vaig comprar amb els diners que m’havıen donat per a uns sostenidors. Va ser horrible. Vaig haver de passar tres mesos amb només uns sostenidors. ¿T’ho imagines? Al vespre els rentava, els eixugava com podia i l’endemà tornava a posar. I si no s’eixugaven era una tragèdia. No hi ha res més trist al món que haver de portar uns sostenidors mig molls. M’agafen ganes de plorar. I pensar que ho feia per poder tenir una paella. 

(P. 79-80) 

Haruki Murakami. Tòquio blues. Trad. Jordi Nolla. Ed. Empúries, Barcelona 2005, 1º ed. ISBN: 84-9787-112-X. 302 pp.

Los invitados iban acompañados de sus propios criados; por lo que durante los fines de semana no era excepcional que el número de personas en el interior de una casa de campo llegara a ciento cincuenta. La confusión sería inevitable con tanta gen­te. En una ocasión, en la década de 189o, lord Charles Beres­ford, famoso calavera, entró en la que creía que era la alcoba de su amante y con un lascivo grito de «¡Cocoricó!» saltó a la cama. Al instante descubrió que estaba ocupada por el obispo de Chester y su esposa. Para evitar confusiones de este estilo, los invitados de Wentworth Woodhouse, un edificio solariego de Yorkshire, recibían a su llegada unas cajitas de plata en cuyo interior había confeti personalizado que podían ir esparciendo por los pasillos para ayudarles luego a encontrar el camino de regreso a su habitación, o el camino de una habitación a otra.

Todo tendía a ser a gran escala. La cocina de Saltram, una casa de Devon, tenía seiscientas ollas y cacerolas de cobre, una ci­fra bastante típica. Las casas de campo podían tener hasta seis­cientas toallas, y cantidades similares de sábanas y ropa de cama en general. La simple tarea de marcarlo todo, inventariar­lo y guardarlo correctamente era monumental de por sí. Pero incluso a un nivel más modesto -el de una parroquia, por ejemplo- una cena para diez personas podía fácilmente impli­car la utilización y limpieza de unas cuatrocientas piezas entre platos, vasos, piezas de cubertería, etc.

Bill Bryson. En casa. Una breve historia de la vida privada. de. RBA, Barcelona, 2011, 2 edició. ISBN: 978-84-9006-094-0. 672 pp. Pp. 129-130.

Todos estos alimentos, todos estos descubrimientos, todas estas interminables luchas, llegaron a Inglaterra y acabaron en las mesas y en un nuevo tipo de habitación: el comedor. El come­dor no adquirió su significado moderno hasta finales del si­glo XVII y no se generalizó en las casas hasta incluso más tarde. De hecho, el término no apareció en el diccionario de Samuel Johnson hasta 1755. Cuando Thomas Jefferson puso un come­dor en Monticello, era aún una cosa extraña. Antes de eso, las comidas se servían en pequeñas mesas y en cualquier estancia.

Lo que dio lugar a la aparición de los comedores no fue un repentino impulso universal de desear comer en un espacio de­dicado exclusivamente a ese fin, sino más bien, y en gran medi­da, un simple deseo por parte de la señora de la casa de preser­var sus nuevos y preciosos muebles tapizados de la profanación de la grasa. El mobiliario tapizado, como hemos visto, era caro, y lo último que quería el orgulloso propietario de una casa era que la gente se limpiase los dedos en él.

La llegada del comedor señaló un cambio no solo en el lugar donde se servía la comida, sino también en cómo se comía y cuándo. Para empezar, los tenedores empezaron a generalizarse de repente. El tenedor había aparecido hacía tiempo, pero su aceptación fue muy lenta. El término en inglés que se aplica al tenedor, fork, hacía referencia al principio a un utensilio de la­branza, y nada más; no se relacionó con la comida hasta media­dos del siglo XV y lo hizo para describir un utensilio de gran tamaño que se utilizaba para asegurar un ave o una articula­ción cuando tenía qu:e trincharse. El responsable de la intro­ducción en Inglaterra del tenedor como cubierto fue Thomas Coryate, escritor y viajero de la época de William Shakespeare famoso por realizar larguísimas caminatas (de Inglaterra a la India, ida y vuelta, en una ocasión). En 1611 escribió su obra magna, titulada Coryate's Crudities, en la que elogiaba el tene­dor, que había conocido en Italia. El mismo libro destaca por presentar al héroe suizo Guillermo Tell a los lectores ingleses, así como un nuevo artilugio llamado paraguas.

Los tenedores se consideraban cómicamente melindrosos y poco varoniles... y también peligrosos, todo hay que decirlo. Al tener solo dos afiladas puntas, la probabilidad de pincharse los labios o la lengua era enorme, sobre todo cuando el vino y la . alegría debilitaban al comensal. Los fabricantes experimenta­ron añadiéndole más puntas -a veces hasta seis- antes de establecer, a finales del siglo XIX, que cuatro era la cifra con la que la gente parecía sentirse más cómoda. Es difícil asegurar por qué cuatro es el número que induce una sensación óptima de seguridad, pero da la impresión de que es un hecho funda­mental en la psicología de las cuberterías.

El siglo XIX marcó también un momento de cambio en la forma de servir la comida. Antes de 1850, casi todos los platos de la comida se dejaban en la mesa ya de entrada. Cuando lle­gaban los comensales se encontraban con la comida esperándo­los. Se servían con lo que encontraran a mano y pedían que les fueran pasando los platos, o pedían a algún sirviente que se los acercara. Este estilo de comer se conocía tradicionalmente como service á la francaise, pero fue en esa época cuando se inició una nueva práctica, el service á la russe, en la que la co­mida se iba trayendo a la mesa por platos. La nueva práctica no era del agrado de todo el mundo porque significaba tener que comer siguiendo todos los comensales el mismo orden y el mis­mo ritmo. Si una persona era lenta, retenía el siguiente plato para todos los demás, lo que significaba que la comida se en­friaba. Las cenas se prolongaban en ocasiones durante horas, poniendo en peligro el estado de sobriedad de muchos y la veji­ga de casi todos. El siglo xrx se convirtió además en la época de la mesa de comedor sofisticadamente recargada. Un comensal en una cena formal podía enfrentarse hasta con nueve copas de vino solo para acompañar los platos principales -a la hora del postre se incorporaban más- y un despliegue cegador de cubertería con la que asaltar los numerosos platos que le pusieran delante. La variedad de utensilios para cortar, servir, tantear; arrancar y pasar las viandas de la bandeja al plato y del plato a la boca era casi innumerable. Además de un generoso despliegue de cuchi­llos, tenedores y cucharas de naturaleza más o menos conven­cional, el comensal tenía que aprender a reconocer y manipular utensilios especializados como palas para queso, cucharillas para aceitunas, tenedores para tortuga, pinchos para ostras, batidores para remover el chocolate, cuchillos para la gelatina, paletas para el tomate y pinzas de cualquier tamaño y grado de elasticidad. En un determinado momento, un único fabricante ofrecía hasta 146 tipos distintos de cubiertos para la mesa. Y lo curioso del caso es que uno de los escasos supervivientes de esta arremetida culinaria es uno de los utensilios que más cuesta en­tender: el cuchillo de pescado. Nadie ha identificado jamás una única ventaja de su extraña forma festoneada, ni ha descifrado la idea original que respaldó su invención. No existe ni un solo tipo de pescado que consiga cortar mejor o espinas delicadas que pueda separar con más facilidad de lo que consiga hacer un cuchillo convencional.

Comer era, como un libro de la época lo expresó, «la gran prueba» con reglas «tan numerosas y tan minuciosas con res­pecto al detalle que requieren el estudio más esmerado; y lo peor es que ninguna de ellas puede violarse sin exponer al in­fractor a la detección instantánea». El protocolo regía hasta la más mínima acción. Si deseabas beber un trago de vino, necesi­tabas que alguien bebiera contigo. Tal y como un visitante ex­tranjero explicaba en una carta a casa: «Suelen enviar un men­sajero de un extremo a otro de la mesa para anunciarle al señor B... que el señor A... desea beber vino con él; después de lo cual cada uno de ellos, a veces con considerables problemas, atrae la mirada del otro. [...] Cuando levantas la copa, miras fijamente a aquel con quien estás bebiendo, haces una reverencia con la cabeza y bebes con gran solemnidad».

 Había quien necesitaba más ayuda que otros con las reglas de la compostura en la mesa. John Jacob Astor, uno de los hombres más ricos de Estados Unidos, pero a todas luces no de los más cultivados, dejó pasmados a sus invitados en una cena cuando se inclinó y se limpió las manos en el vestido de la dama sentada a su lado. Un popular manual norteamericano, The Laws of Etiquette; or, Short Rules and Reflections for Conduct in Society, informaba a los lectores de que «pueden secarse la boca con el mantel, pero no sonarse la nariz con él». Otro re­cordaba con solemnidad a sus lectores que no era de buena educación en círculos refinados oler un pedazo de carne mien­tras se sujetaba con el tenedor. Explicaba también: «La costum­bre normal entre personas bien educadas es la siguiente: la sopa se come con cuchara».

La hora de las comidas también varió, hasta que llegó la circunstancia en que apenas había una hora en el día que no fuera un momento importante para comer. La hora de las comi­das estaba dictada hasta cierto punto por las onerosas y con frecuencia absurdas obligaciones de realizar y devolver visitas de cortesía. La norma indicaba que se debían realizar las visitas entre las doce y las tres. Si alguien iba de visita y no encontraba a la persona en casa, la etiqueta dictaba que la persona ausente devolviera la visita al día siguiente. No hacerlo era la más grave de las afrentas, lo que significaba en la práctica que la mayoría pasaba las tardes corriendo de un lado a otro para intentar al­canzar a gente que corría igualmente y de forma improductiva de un lado a otro intentando alcanzar a su vez a los primeros.

En parte por este motivo, la hora de comer fue retrasándose cada vez más -del mediodía a media tarde y al atardecer-, aunque los nuevos convencionalismos no se seguían ni mucho menos de una manera uniforme. Un visitante que estuvo en Londres en 1773 destacó que en una sola semana había sido invitado a comidas que habían empezado sucesivamente a la una del mediodía, a las cinco y a las tres de la tarde, y «a las seis y media, con la comida en la mesa a las siete». Ochenta años más tarde, cuando John Ruskin informó a sus padres de que había adoptado la costumbre de comer a las seis de la tar­de, recibieron la noticia como una muestra del más disoluto atolondramiento. Comer tan tarde, le dijo su madre, era peli­groso e insalubre.

Otro factor que influyó sobre la hora de las comidas fueron los horarios teatrales. Las representaciones diurnas de Shakes­peare empezaban a las dos del mediodía, lo que las mantenía convenientemente alejadas de la hora de la comida, aunque en realidad el horario venía dictado por la necesidad de disfrutar de luz de día en los escenarios al aire libre como el Globe. Cuando las obras empezaron a representarse en el interior de locales, los horarios fueron poco a poco retrasándose y los asis­tentes al teatro se vieron obligados, con cierta desgana e incluso con encono, a adaptar sus comidas en consecuencia. Al final, incapaces o poco dispuestos a modificar más sus costumbres personales, el beau monde dejó de tratar de llegar al teatro para ver el primer acto y adoptó la costumbre de enviar a un criado para que reservara los asientos mientras ellos acababan de co­mer. En general, aparecían -ruidosamente, bebidos y con po­cas ganas de concentrarse- mientras se desarrollaban los últi­mos actos. Durante toda una generación se hizo habitual que las compañías teatrales representaran la primera mitad de las obras ante un auditorio lleno de criados adormilados sin nin­gún tipo de vínculo con la actuación, y la segunda mitad ante una muchedumbre de borrachos con malos modales que no tenían ni idea de lo que iba nada.

El almuerzo acabó convirtiéndose en una comida nocturna a partir de 18.5o y por influencia de la reina Victoria. A medida que la distancia entre el desayuno y la hora de la comida fue ampliándose, se hizo necesario crear un tentempié de menor importancia hacia la mitad de la jornada, para el que en inglés se decidió emplear la palabra luncheon. Luncheon significaba originalmente un pedazo o porción (como «una loncha de que­so»), En este sentido, aparece registrada por vez primera en inglés en 158o. En 1755, Samuel Johnson seguía definiendo el término como una cantidad de comida -«tanta comida como pueda caber en una mano»- y solo poco a poco, a lo largo.del siglo siguiente, acabó refiriéndose, al menos en los círculos más refinados, a la comida que se realizaba á mitad del día.

Un cambio trascendente es que mientras hasta entonces la gente acostumbraba a consumir la máxima cantidad de calorías durante el desayuno y la comida del mediodía, con solo un pe­queño suplemento a la hora de la cena, la situación se invirtió por completo. La mayoría acumulamos -una palabra triste­mente apropiada en este caso- nuestras calorías por la noche y nos las llevarnos a la cama con nosotros, una práctica que no nos hace ningún bien. Los Ruskin, al final, tenían toda la razón.

Bill Bryson. En casa. Una breve historia de la vida privada. de. RBA, Barcelona, 2011, 2 edició. ISBN: 978-84-9006-094-0. 672 pp. Pp. 254-260.

Hi va assistir gent molt principal, com uns comerciants an glesos que compraven l'aiguar dent de les fassines del senyor al Penedès, que quedaren admirats de les bones maneres a taula dels catalans. Una taula ben parada amb estovalles blanques i les plates on servíem les carns ben calente i trossejades. I cadascú menjant amb la seva escudella, el plat per a les viandes, cullera, ganivet, tovalló i una copa de bon vidri per al vi. I amb les forquilles de tres pues, qu sols empràvem els dies de festa assenyalada.

Què menjàvem el 1714. Art. M Cobero i M. A. Pérez. Revista Sàpiens núm. 172, setembre 2016, pàg. 54.

Lluir-se als sopars d'empresa: què diu el protocol?

Sovint es genera un clima de 'falsa confiança' que cal saber gestionar amb bones maneres

SELENA SORO Barcelona | Diari Ara 14/12/2013

Quan s'acosta Nadal, els sopars d'empresa són una cita gairebé ineludible. Per a moltes companyies són una bona ocasió per conèixer millor els seus treballadors, per fomentar les bones relacions i per augmentar el sentiment de grup. Tot i això, "per molt distès que sigui l'ambient, mai hem d'oblidar que l'endemà hem de tornar a l'oficina i mantenir les relacions laborals intactes", explica Anna Pons, directora comercial i de màrqueting de Derby Hotels Collection, que cada any ofereix menús per a empreses que oscil·len entre els 60 i els 100 euros.

Per sobreviure a aquest tipus de sopars i que la reputació no en surti ressentida, Montse Guals, experta en protocol i directora de l'assessoria d'imatge Qué Me Pongo (Quemepongo.es), explica què diu el protocol per a cada situació, amb consells que poden aplicar-se també en qualsevol època de l'any en un dinar de negocis o en una entrevista de feina.

La invitació

S'ha de confirmar l'assistència i saber si es pot dur acompanyant

Sempre cal confirmar l'assistència a l'esdeveniment al qual s'ha estat convidat amb un marge de temps suficient, i assegurar-se si la invitació és amb acompanyant o sense. "Està bé saber si la resta de convidats van acompanyats o no, per exemple; encara que, davant el dubte, és millor abstenir-se de portar algú i presentar-s'hi sol", assenyala Montse Guals.

Els obsequis

El més recomanable és portar flors o xocolata

Tot i que en un sopar d'empresa no cal portar obsequis, Guals dóna un consell que pot aplicar-se a qualsevol invitació durant l'any: no portar cava, beguda, ni postres. "Segurament l'amfitrió ja n'haurà comprat, i l'estaràs obligant a compartir amb tots els altres convidats l'obsequi que li hem fet". Per això, recomana regalar flors o xocolata.

La vestimenta

Cal evitar els excessos i l'efecte arbre de Nadal

A l'hora d'escollir la roba, és important tenir en compte de quin tipus d'empresa es tracta i el lloc de la cita. Guals recomana no complicar-se: "No és necessari fer una gran inversió en el vestuari. A les dones els aconsello que passin per la perruqueria. I amb un bon maquillatge -evitant les purpurines- i un model senzill segur que l'encerten. El negre és, sens dubte, el color guanyador".

Per Guals, sovint és millor invertir en les sabates i arriscar amb els complements que no pas amb el vestit: "Portar un vestit caríssim i unes sabates qualssevol desvirtua el vestit. Al revés, en canvi, no passa". En definitiva, cal evitar sempre l'efecte arbre de Nadal, els escots massa pronunciats i també els vestits paraula d'honor.

Pel que fa als homes, encara és més fàcil: vestit i corbata. Els nois més moderns, afegeix Guals, poden fer servir corbates fines o prescindir-ne. "S'han de defugir les samarretes de coloraines i les vambes", diu. Finalment, cal evitar perfumar-se en excés, ja que una olor massa intensa pot molestar els altres comensals.

La postura

Els braços han d'estar enganxats al cos i les mans han d'estar a la vista

Una vegada asseguts, cal mantenir l'esquena recta. Per això, el protocol dicta que durant el sopar no s'han de creuar les cames, perquè la postura se'n ressent. Els colzes han d'estar fora de la taula, i les mans sempre a la vista. A l'hora de seure a la taula i aixecar-se, el protocol oficial també marca unes normes. "S'ha de seure entrant per la dreta de la cadira, i sortir per l'esquerra, sense fer soroll i sense donar l'esquena a ningú. Així ningú xoca amb ningú". Aquesta norma s'aplica en començar i acabar el sopar, perquè, mentre encara dura l'àpat, cap dels convidats s'hauria d'aixecar. D'altra banda, sempre s'ha de respectar la distribució de seients que fa l'amfitrió, i, en cas que no n'hagi fet cap, "cal esperar que s'asseguin primer les persones per sobre del teu càrrec".

El telèfon mòbil

És inapropiat deixar-lo sobre la taula, encara que no es faci servir

Montse Guals recomana no tenir el mòbil sobre la taula, i encara menys fer-lo servir (si no és que es tracta d'alguna urgència). També aconsella no fer fotografies mentre es menja.

Tot i que el protocol no regula l'ús de WhatsApp o Instagram, l'estiu passat un estudiant de publicitat d'Austràlia va crear una plataforma virtual (Stopphubbing.com) per animar la gent a deixar de fer servir el mòbil mentre s'estava acompanyat. L'impulsor de la plataforma, Alex Haigh, va batejar el fet d'ignorar algú amb el mòbil com a phubbing, una combinació de les paraules angleses phone(telèfon) i snubbing (ignorar). Haigh donava una solució -un joc anomenat Phublotto - per evitar que la gent fes servir els mòbils a taula. Abans de començar el sopar (tots els membres de la taula hi han d'estar d'acord) s'apilen tots els telèfons en una cantonada de la taula. La primera persona que agafi el mòbil haurà de pagar el sopar a tothom.

Els coberts i altres estris

El tovalló ha d'estar sempre a la falda, doblegat per la meitat

Si a la taula hi ha més d'un joc de coberts, començarem sempre amb els de més enfora. A l'hora de menjar, els braços s'han de mantenir tan enganxats com sigui possible al cos: "Com si tinguéssim dos folis a les aixelles i no poguessin caure". Pel que fa al tovalló, s'ha de col·locar sempre sobre la falda, doblegat per la meitat. "En cas que haguéssim d'aixecar-nos, cosa que hem d'evitar fer, hem de deixar el tovalló a l'esquerra del plat, i així no ens el retiraran. Quan hàgim acabat de manera definitiva, l'hem de deixar a la dreta", explica Guals. Una altra manera d'indicar que encara no hem acabat és deixar els coberts paral·lelament sobre el plat, el ganivet a la dreta i la forquilla a l'esquerra. A l'hora de brindar, d'altra banda, hem de recordar d'agafar la copa sempre pel peu, perquè no s'escalfi el cava. "I sempre mirant els ulls de la persona amb qui brindem", diu. Encara que no ens agradi el cava, va contra el protocol no brindar. Així que almenys hauríem de mullar-nos els llavis, explica l'assessora d'imatge, que posa com a mal exemple el cas de la princesa Letícia, que en alguna ocasió, per no beure alcohol, no ha brindat amb la resta de la taula.

La conversa

És recomanable no parlar de temes excessivament íntims

En arribar sempre s'ha de saludar la persona que ens ha convidat al sopar: "És un bon moment per conèixer directius o altres membres de l'empresa, sobretot en grans companyies. Tot i això, és important no forçar la situació, i esperar que algú ens presenti". Segons Guals, aquest tipus de sopars no són un bon moment per parlar de feina, però tampoc de temes excessivament íntims: "Sovint se sol generar un ambient de falsa confiança que pot prestar-se a confidències i, molt probablement, farà que l'endemà ens en penedim".

El comiat

Intentarem no marxar els primers, però tampoc els últims

"No ens aixecarem fins que ho faci l'amfitrió. El sopar no ha acabat fins després de les postres i el cafè", diu Guals. És important no oblidar-se d'acomiadar-se de la persona que ens ha convidat abans d'abandonar la festa. "I intentar no marxar el primer, però tampoc l'últim", subratlla. Segons l'assessora d'imatge, també és un bon detall de protocol enviar l'endemà un missatge d'agraïment a qui correspongui.

El perquè del protocol

Saber estar significa que es respecta la persona del costat

Sovint el protocol s'associa amb una idea casposa i antiquada. Sobre qui l'aprecia, Montse Guals respon: "Si tens una persona al costat que sí que coneix el protocol apreciarà moltíssim que el segueixis", i pot ser una bona oportunitat per donar una bona imatge davant una entrevista o una reunió. "Al final, el protocol consisteix a saber estar, que bàsicament significa que hi ha un respecte cap a l'altre. I això és el que és veritablement important".

Vers 1914

En mi casa, la gente comía de una manera más bien ascética. Me refiero a los modales. Nunca se podía advertir en mi padre y menos en mi madre, la gula, el placer vicioso de comer. A los chicos también nos educaban así. Constantemente se oía: «Cierra la boca, no hagas ruido, dónde está tu otra mano, no mires al plato de otro, levanta ese pecho». No era raro ver alguno castiga­do a comer con un libro debajo del brazo para impedir que alzara el codo en las manipulaciones hasta darle en la oreja al vecino. Mal o bien, la comida tenía un cierto orden. Don Arturo comía disimulando eructos, siempre los bigotes mojados de sopa o de vino, suspirando después de beber y hablando con la boca llena mientras sus manos se multiplicaban entre los entremeses, sin abandonar el plato fuerte. Parecía borracho y no del vino, sino simplemente de la voluptuosidad de comer.

Ramon J. Sender. Crónica del alba, 1. Ed. Destino, Barcelona, 1ª ed. 1973. ISBN: 84-233-0813-8. 658 pàgs. Pàg. 62.

La habilidad de Arafó nos marginaba. Ella se movía como un pez en el agua. Con impecable y despersonalizada técnica organizó el descuartizamiento del hombre que acababa de morir; luego, hizo un rápido movimiento, imperceptible casi, para agarrar el látigo, pero, astuta, se contuvo. Primero seccionó el pito,  que fue a parar, dando vueltas por el aire, a las manos de Cali Griselda Tirembón: de ellas, a una sartén con aceite hirviendo. Lo զue quedó de la hermosa veta de carne humana encontró su destino final en nuestro pútrido inodoro: Aicyrfó tuvo el especial cuidado de dividir la Veta en pequeños trozos con su ALFILER. De Marras, para luego hacerlos desaparecer Sin pérdida de tiempo. Cortó también la pierna achicada y se la dio a despellejar a Alejo Varilio Basán, fanático de la masturbación. Ella se comió los ojos entera. Cagreta la cabeza entera. Yo, una mano Crispada. El Basti lamió en su rincón trozos irreconocibles, y unas hormigas invasoras liquidaron el resto,

Sonó el gong. Era La Loca del Alfiler haciéndolo Sonar. Sonó el gong. Era ella, levantando la tapa de la sartén y aspirando el aroma con fruición. Probaba con una bolita de miga de pan el ahora vitaminizado aceite y nos miraba a todos con ojos chispeantes. Golpeó otra vez el gong y luego batió palmas con el Alfiler entre los dientes. Todos nos sentamos a la mesa sin chistar. Nos sirvió a cada uno un pedazo de porongo frito, que cada uno devoró a su manera, murmurando apenas aquello de «con tu pan te lo comas». Recuerdo que me Soné los mocos con los dedos y me los colgué de las pestañas, como si fueran lágrimas, Tenía perfecta conciencia.

Osvaldo Lamborghini. Novelas y cuentos. Ed.Del Serbal, Barcelona, 1988, 1ª ed. ISBN: 84-7628-046-7. 320 pàgs. Pàgs. 32-33.

Servei i parament de la taula

El 25 d'agost del 1798 va signar-se a Barcelona el contracte d'arrendament de la torre Albereda, situada a Sarrià, a la senyora Lluïsa Maria Adelaida de Borbon i Penthièvre, duquessa d'Orleans i vídua del cèlebre Felip Igualtat, la qual havia vingut fugitiva de la revolució. En l'inventari dels mobles i els objectes que contenia la dita casa figuren els següents atuells de taula: setrilleres, plàteres, safates, fruiteres, cubellets de pisa per a posar gots, gerros i gerricons de cristall, vasos i copes, tasses, teteres de Xina, mostasseres, diferents dotzenes de plats de "pipa” blanca i d'altres amb fistó de color verd i de pisa fina estrangera, amb flors verdes, set dotzenes més de plats, entre plans i sopers, una porció de cafeteres, divuit plates de "pipa”, soperes, salseres, aiguamans, botelles per a vi, tres poals per a l'aigua de neu, canelobres de llautó amb esmocadores, cinc canelobres d'argent i una escalfeta per a fumar. 

Aquesta relació ens dóna una idea del que era el servei volant de taula d'una casa de senyors, sense comptar els coberts per a tots els usos, inclosa una forquilla especial per a treure el moll dels ossos; en aquesta llista podríem afegir les sotacopes i marcelines d'argent, els vasets de porcellana de Xina per als escuradents, les garrafes de cristall tallat, escudelles, oueres i els bols per a rentar-se els dits. 

Els coberts corrents eren d'argent, i algunes cases senyorials de primer ordre utilitzaven jocs de cullereta, forquilla i ganivet d’or per a les postres. Les classes modestes es servien de coberts d'estany, de metall blanc i de llautó, anomenats de Vic; els d’alpaca corresponen a la segona meitat del segle XIX. Les culleres i forquilles de fusta, d'ús quasi exclusiu a la pagesia, s'empraven només a ciutat per a la cuina. 

La vaixella era de pisa fina o ordinària, de pipa” anglesa i de porcellana de la Xina, llisa, amb filets d'or, o de color, o amb flors i altres motius ornamentals. 

La pisa de producció barcelonina, tan famosa i acreditada en altres temps, va sofrir una greu decadència, que donà motiu a aquest comentari inserit el 5 de març del 1796 en el "Diario de Barcelona”: 

Los fabricantes de loza, que tenemos divididos en dos numerosos gremios con el nombre de Escudilleros blancos y negros, con tener más de quinientos años de antigüedad, están tan atrasados, que apenas hay artesano que quiera usar sus obras por ordinarias y por su mal gusto; pues toda la gente acomodada usa de la loza de Valencia, Génova, Inglaterra o de la China, quedando aquella para la gente más pobre solamente y para llevar en vez de lastre á América, donde la usa solamente la gente pobre. 

En efecte, els valencians acaparaven quasi la totalitat de la vaixella que es venia a Barcelona i eren populars els balandrers carregats amb cistells i coves o acompanyats de rucs amb les sàrries curulles de plats, plates, xicres, escudelles i altres peces, els quals anaven pels carrers cridant: ”Pisa fina de València, la bona pisa...!” La pisa valenciana més estimada era la de les fabriques del comte d'Aranda i d'Alcora. Aquesta darrera va establir, l'any 1814, una factoria al carrer dels Escudellers Blancs per atendre les nombroses demandes que es rebien. 

La porcellana xinesa era notable per la seva transparència, la finor i el gust exquisit en els seus dibuixos de tots colors, i encara que d'aquesta qualitat i procedència hi havia vaixelles senceres, abundaven més els jocs per a postres, cafè i te. 

La producció anglesa de porcellanes i pisa fina va agabellar, per molt de temps, el mercat de la vaixella que adquirien les cases benestants. La porcellana no tenia la translucidesa i la lleugeresa de l'autèntica de Xina, però era més resistent i resultava molt vistosa per la seva ornamentació de flors i ocells d'or i colors delicats. De la pisa anglesa, molt fina i llustrosa, en deien ”pipa” i era feta d'una terra blanquinosa, molt comuna a Anglaterra. N'hi havia d'un sol to -blanc brillant, blanc lletós i mantega — i les grans peces, com fruiteres, soperes i salseres, ostentaven trepes i lligats i aplics de diversa forma, en relleu. El més característic, però, de la pisa anglesa era la decoració completa de totes les peces amb escenes camperoles i ciutadanes, assumptes mitològics i històrics, vistes de pobles i edificis notables, paisatges, columnates, jardins, temples, runes, etc., estampats amb colors negre, marró, rosa, blau i verd. 

L'any 1828 la raó social Ferrer, Monfort i Cia, va instal·lar, al carrer de l'Om, una fàbrica de pisa de pedra anomenada pedernal, feta amb pasta de pedra calcinada i recoberta amb vernís vitrificat. Amb aquest intent, hom tractava de competir amb la pisa anglesa més ordinària, remarcable, però, per la seva solidesa; mes el que va decidir la substitució quasi absoluta de la importació de pisa anglesa fou la indústria creada a Sevilla per Carles Pickman, d'origen anglès tanmateix, coneguda per La Cartuja de Sevilla per haver establert, el 1839, la seva gran fàbrica en el que havia estat convent de cartoixans en els entorns de la ciutat andalusa. A més del propietari, eren anglesos els obrers, com el sistema de fabricació i els models emprats. Des del 1826, els productes de la fàbrica Pickman figuraren en totes les cases i en la decoració de les vaixelles, de dibuix idèntic al de la pisa anglesa, s'hi introduïren vistes de Barcelona, Madrid, Sevilla, Cadis i d'altres poblacions espanyoles; aquesta idea havia de contribuir a la seva popularització. La Cartuja de Sevilla va establir un important dipòsit a Barcelona a la plaça de Sant Jaume, cantonada al carrer de Ferran, botiga que arribà fins als nostres temps. 

Entre els nombrosos objectes de pisa de procedència anglesa, es distingien, per llur curiositat i composició decorativa, una mena de recipients en forma de sopera, destinats a contenir menjars sucosos, la tapadora dels quals simulava una escena de caça, una llebre, una llagosta de mar o alguna altra figura, com també una gallina en actitud de covar; aquest estri s'utilitzava per a servir a taula un nombre d'ous passats per aigua. 

La cristalleria en el parament de la taula equival als joiells que adornen una bella dama. En el segle XVIII, no s'havia perdut del tot la gloriosa tradició de la vidrieria catalana, i si bé no es produïen ja amb regularitat aquells magnífics exemplars que podem admirar en museus i col·leccions particulars, els forns de Cervelló, Mataró i Almatret, entre d'altres, obraven peces finíssimes o senzilles, bufades i en motllo, però que feien goig per la seva forma airosa i l'ornamentació que les realçava. Les taules s'enjoiaven els dies solemnes amb les confiteres, les ampolles, les garrafes, les copes, els gots, els gerros, les fruiteres, les setrilleres, les licoreres i els pitxers decorats amb ondulacions, arrissats, cargols i fulles estilitzades, també de vidre -d'igual o distint color —, i adherits al cos de l'objecte talles, dibuixos a l'esmalt, daurats i gravats a l'esmeril o a punta de diamant. Entre els motius ornamentals figuraven, a més dels simplement decoratius, escuts, llegendes, inicials i xifres, assumptes mitològics, flora i fauna, imatges del santoral, etc.

Els càntirs i els porrons, tan nostres, de confecció delicada, eren l’orgull dels vidriers catalans, que es lluïen decorant-los amb aplics i en lacticini, aquells dibuixos característics de línies blanques o combinades amb altres de colors, que resseguien la superfície transparent amb el seu teixit de filets i traços gairebé calligràfics. Per una preocupació de les cases senyorials, aquests atuells, tan pràctics i escaients, eren considerats com a impropis de figurar en una casa de bon to i, en canvi, embellien els tinells de les masies i els aparadors dels menestrals de ciutat.

A més dels objectes per a la taula que subministraven les vidrieries del país, els barcelonins rics adquirien peces de cristall d'Anglaterra, França i Bohèmia i vidres de la Granja de San Ildefonso, manufactura espanyola a la qual donaren impuls i personalitat els artífexs catalans Bonaventura Sit i Pere Fontdevila. 

No poques cases de qualitat posseïen serveis de taula d'argent meravellosament treballats al martell i cisellats pels mestres orfebres barcelonins; però, en realitat, eren més sumptuosos que pràctics, perquè els gormands preferien menjar en plats de porcellana i beure en copes de cristall i, com deia un d'ells, ”l’argent dóna regust de llauna a les viandes i a les begudes”. A més, feia tan bonic de contemplar l'ambre, la porpra, els robins, l'ivori i la grana dels vins fosos en la conca transparent dels veires! 

La roba de taula més bona era de fil, llisa, amb granet, dauets o amb mostra; d'aquesta darrera, en deien de ”damàs”. En relacions del segle XVIII, es parla de roba de ”ginesta”, i pensem si es tracta d'un teixit de fibres d'aquesta planta. Les tovalles solien anar adornades amb brodats i puntes molt amples, i quan es guarnia la taula amb ramilletes, centres, canelobres, etc., s'acostumava a posar al mig, de llarg a llarg, una tira de bastant d'amplària —l'anomenat ”camí de taula” - feta tota de randes o vorejada de puntes i calats. 

Les tovalles i els tovallons havien d'ésser blancs en un gran dinar; els de color o els decorats amb quadres blancs i blau o rosa s'utilitzaven només en berenars de molta intimitat. 

L'any 1797 es posaren a la venda unes tovalles d'hule de dos colors, blanques d'una cara, per a menjar, i verdes de l'altra, per al cafè o el joc. Aquesta novetat, que tenia l'avantatge, a primera vista, de prolongar indefinidament la conservació de les tovalles amb estalvi de llur neteja, va prosperar només en algunes dispeses i cases de menestrals, i encara no gaire. Eren molts els qui opinaven que feia brut, i d'altres que feia pobre. Potser tenien raó. De tota manera, l'hule s’utilitzava bastant, col·locat sota les tovalles, per a evitar que es taqués la superfície de les taules de fusta bona i delicada. 

Els tovallons es posaven damunt dels plats i, entre els seus plecs, un pa de crostons; és d'advertir que els pans amples, de molta molla, no es gastaven en cases de senyors i menys en menjars de compliment. Quant a la fantasia en el plegat de tovallons, en forma de cucurutxos, ales de papallona, flors de lis i altres figures, que es col·locaven dins del got o de la copa, es reservava per a les fondes populars o per als convits de menestrals. En això i en alguns altres detalls que havem exposat, les regles de l'etiqueta no han variat pas gens o ben poca cosa. 

En canvi, les modes en el serviment dels plats influïen en la disposició i l'adornament de la taula. No parlem ja de les clàssiques taules familiars rodones o ovalades, de superfície fixa o extensible per mitjà de posts, ni menys de les típiques taules d'ales plegables, proveïdes de llur calaix, que trobem en les llars més modestes. En les primeres, l'adornament consistia, generalment, en una fruitera col·locada al mig, de pisa, porcellana o cristall, en forma de vas ample amb peu o de fontana de diferents pisos o plates, que tenia al capdamunt una mena de campànula per a posar-hi flors. 

Quan es tractava de grans convits de cerimònia, en el quals la concurrència acostumava a ésser nombrosa, calia habilitar una taulada prou capaç, i si el menjador no abastava, com succeïa sovint, s'hi destinava el saló, ben il·luminat amb les aranyes de cristall. 

Un bon dinar constava de tres parts, com si diguéssim una festa gastronòmica en tres actes amb diverses escenes o plats i els corresponents intermedis. En la classificació que feien els nostres avantpassats, la primera passada no comptava, i això que la formaven una sopa, l'escudella de pastes i la carn d'olla amb tot el seu acompanyament. Així es deia entrant de taula” a la tanda de les principals viandes i guisats de tota mena, carn, peix, llegums i requisits freds i calents, i ”llevant de taula” a les fruites, les confitures, els pastissos, els matons, els plats de crema i les altres postres. 

Hi havia tres maneres de passar els menjars a taula, exigides per la moda regnant segons el temps: a) Es trinxaven les viandes al mateix menjador, en la mateixa taula o en un moble exprés, i es servien per separat. b) Es servien els plats preparats d'antuvi a la cuina i es repartien als comensals. c) Es col·locaven al mig de la taula, tot al llarg i en forma de cadena o rosari, tots els plats de cada passada i, en acabar-se, es tornava a fer la muda fins al tercer i darrer servei. Era indispensable que la col·locació dels plats es fes en proporció i simetria, de manera que tots fossin en nombre parell per poder servir-los igualment als comensals de cada banda de taula. Aquest sistema tenia dos avantatges, estètic l'un i d'ordre pràctic l'altre. Es evident que la presentació dels plats ben repartits a l'entorn del ramillete central havia d'oferir un bell cop de vista i a més, segons uns, permetia de poder esguardar d'una ullada tot el servei, fer la tria dels menjars que hom preferia i reservar-se, evitant les sorpreses, perquè encara no es feia ús dels menús. L'únic inconvenient, i gros, consistia que hom havia de menjar freds els plats que havien sortit calents de la cuina, perquè no era suficient l'ús de les escalfetes ad hoc, que es posaven sota les plates i que sols servien per a evitar que els sucs i les salses es glacessin. Entre plat i plat, es distribuïen els platets amb mantega, llonganissa, olives, raves i altres entremesos i, a certa distància, les garrafes i les ampolles de vins i d'aigua, tot procurant que no es perdés la regularitat de la línia de col·locació. 

L'element cabdal d'una taula disposada en simetria era l'adornament del mig, que centrava tot el sistema i posava de manifest l'esplendidesa i el bon gust de l'amfitrió. Aquesta decoració tenia sovint un caràcter documental i prenia del castellà el nom de ramillete, en el seu sentit inicial de conjunt de fruites i de dolços presentats en forma de pinya o de templet; aquesta denominació es féu extensiva després a tota l'ornamentació de la taula. 

Si llegim la narració de nombrosos àpats senyorials donats a Barcelona en el segle XVIII i començos del XIX, restarem admirats de la magnificència i la riquesa d'aquests centres de taula formats amb peces de porcellana, pisa, cristall i argent. Ací veiem un jardí xinès amb les seves pagodes, fanals, ponts, arcades, ídols i figures; un temple indi; jardins frondosos amb fonts, sortidors, estàtues i cascades. D'altres formaven un brollador, del qual rajava aigua-ros o aigua de colònia, presidint un conjunt de templets, piràmides, gerros amb flors i d'altres objectes decoratius. Els més senzills tenien, com a base, miralls muntats en pedestals d’argent o de pisa, que feien de peu a una jardinera ovalada central flanquejada per pitxers, fruiteres i canelobres. 

Rafael d'Amat ens parla de la taula parada en un dinar de gala a la Torre Sitjar, del marquès de Castellbell, donat el 4 d'octubre del 1797, en la qual figurava: 

un ramillete amb arcades verdes amb una com glorieta en el mig, assentat ò en peus la figura al mig d'un déu Baco, cortejat d'altres nimfes, sàtirs y faunes, treballades tals estatuas de pisa amb ropatges y flors corresponents, nimfes de pisa amb panerets de fruites flors que oferien à Pomona y Flora.

No tots els ramilletes eren de pisa i porcellana; els mestres confiters barcelonins confeccionaven belles obres similars amb combinació de mel encaramelada, gemmes d'ou, pistatxos, ametlles, sucre candi, fruites confitades i altres llepolies. Aquests ramilletes de confiteria van substituir, a mitjan segle XIX, les clàssiques mones de pastís en forma de coca, que els padrins solien regalar a llurs fillols per Pasqua Florida.

En el convit de noces del comte de Solterra amb Josepa de Pinós, celebrat el mes de maig del 1801, figuraven, segons conta el baró de Maldà: 

dos ramilletes, confeccionats per Francesch Roca, gendre del difunt Maurici, del carrer de Boquer, de temples, cascades, bases amb agullas triangulars amb mil altres coses, tot massapà, sucres y admetlles picades, talcos bermells, daurats y platejats, l’un; y l’altre, la major estranyesa y habilitat, el passeig de l'Esplanada amb tot el que inclou (...) y rajar -en aquest darrer ramillete — un sortidor llet y l'altre cafè.

El mateix Rafael d'Amat explica, com a cosa curiosa, que el 180 

un jueu comerciant (...) ha fet fer un com ramillete de tota especie de dulces y pastas finas, haventlo desempeñat ab primor lo adroguer que viu al últim del Regomir. (...) Est regalo és destinat per lo Bey de Trípoli y consisteix en una porció de confituras, col·locadas en plats de sucre y pasta fina, pintats, en candeleros amb ses veles, del mateix, en varies joguines y figuras de lleons, àguiles y principalment en uns peixos de tres pams de llarg, tan al viu representats que molts creuen ser naturals.

Alguns opinaven que el monumental aparell dels ramilletes, posat de llarg a llarg al mig de la taula, privava que es poguessin veure i enraonar els d'una banda i l'altra; però, si això hauria estat un inconvenient en una festa platxeriosa de companys, no comptava en un convit senyorial, perquè l'etiqueta exigia que els comensals parlessin amb llurs veïns de costat i sense alçar molt la veu, a menys que la familiaritat trenqués la rigidesa de les regles.

No és privilegi ni particularitat de cap poble culte el fet universal de rentar-se les mans abans i després de menjar. Aquesta mostra simple de polidesa es convertia en necessitat ineludible quan, en temps antics, es coneixia només l'ús del ganivet i la cullera i s'emprava el pa en lloc de la forquilla, que vingué després. La molla del pa servia per a absorbir el suc i uns trossos de crosta, adientment utilitzats com a pinces, recollien del plat els bocins de vianda. Per molta cura i habilitat que es tingués, hom no podia evitar que els dits prenguessin contacte amb el menjar i, per això, calia rentar-se les mans abans de l'àpat, per purificar-les de qualsevulla sutzura, i després per netejar-les del greix i de les substàncies untoses amb què s'haguessin embrutat.

Per a facilitar aquestes ablucions que la pulcritud personal i el joc complet dels coberts, talment com han arribat fins a nosaltres, podien fer que semblessin supèrflues, hi havia els aiguamans en el mateix menjador, o en una peça de pas entre aquest i la cuina, que consistia en una fonteta de marbre, adossada a la paret, amb la seva pica i una columna de desguàs, decorades algunes amb treballs escultòrics. Quan no es disposava d'aigua corrent, la fonteta era substituïda per aquelles característiques gerres d'aram o de majòlica amb un broc a la part baixa, per on s'abocava l'aigua, col·locades en una fornícula o capelleta coberta i emmarcada per rajoles de diversos colors i dibuixos.

A darreries del segle XVIII, va establir-se la moda de servir a cada comensal dues tasses d'aigua tèbia aromatitzada amb llimona, l’una per a rentar-se els dits i l'altra per a glopejar discretament i eixugar-se després amb el tovalló. 

 Dijo, plegó su servilleta con método e hizo en ella por medio de un alfiler negro esa señal que denota en un convidado la intención de volver a utilizarla de vez en cuando. Luego se levantó, sonriendo de un modo exquisito, como quien no se atreve a dar a entender en alta voz que... aun con todo... y sin quererlo en modo alguno... se hace tarde.* 

Francis de Miomandre (1880-1959). Escrito en el agua (Écrit sur l’eau, trad. G. Gómez de la Mata). Ed. Plaza & Janés, 2ª ed. 1964. Época 1968. “Los Premios Goncourt de Novela, vol. 1”, sense ISBN. 134 pàgs.  Pàgs. 83-84.

Tot i que la citació és curta, la novel·la de Miomandre és útil per acostar-se, amb resultats irregulars, a la vida francesa a cavall entre els segles XIX i XX. 

*Aneu a les pàgines: 

 https://sites.google.com/site/historiadelpentinat/8-el-segle-xx-documents

https://sites.google.com/site/historiadelamodaindumentaria/10-el-segle-xx-documents

https://sites.google.com/site/historiadelmaquillatge/11-segle-xx-primeres-avantguardes-documents

-¿Ah, sí? No m'ho acabo d'imaginar, quina era la teva situació, però no fa pas aquest efecte. Sembla que estiguis acostumada a venir a aquesta mena de restaurants des de petita.

Havia estat la Tamaki Oostuka, que les dominava a la perfecció, qui l'havia introduïda en totes aquestes coses: li havia ensenyat pacientment, fins a 1'últim detall, com t'has de comportar quan entres en un restaurant elegant, com has de triar els plats perquè no et mirin ma­lament, com has de demanar el vi, quines postres has d'escollir, com as de tractar el cambrer, quina és la manera correcta de fer servir els coberts. L'Aomame també havia aprés de la Tamaki com havia d’escollir la roba, quins accessoris calla posar-se i com s'havia de maquillar; per a ella, tot això era un descobriment. La Tamaki era d'una família rica de Yamanote, i la seva mare, que feia molta vida n societat, era extremament exigent en qüestió de vestit i maneres. Per aquest motiu, quan encara anava a 1'institut, la Tamaki tenia un coneixement molt sòlid d'aquestes qüestions mundanes, i entrava als ambients propis deis adults sense gens de timidesa. L'Aomame havia absorbit aquest savoir faire amb avidesa; segurament, si no hagués tingut la sort de tenir una professora tan bona com la Tamaki, hauria ­acabat sent una persona ben diferent de com era ara, fins al punt que de vegades tenia la sensació que la Tamaki encara vivia, i que s’amagava dins seu.

Haruki Murakami. 1Q84. Llibres 1 i 2. [1Q84 (ichi-hyû-hachi-yo)n, trad. Jordi Mas López]. Ed. Empúries, 3ª ed. 2012, Barcelona. ISBN: 978-84-9930-488-5. 782 pàgs. Pàg. 261.

Sonava una música que l'Alice no coneixia i que no estava allà perquè ningú l'escoltés, sinó únicament per completar un decorat perfecte i gens casual. Hi havia dues espelmes enceses, una ampolla de vi destapada i la taula parada curosament per a dues persones, amb les fulles deis ganivets mirant endins, que volien dir que el convidat era benvingut, tal com la seva mare li havia ensenyat de petita. Les tovalles eren blanques i sense cap arruga i els tovallons estaven plegats en forma de triangle, amb les puntes perfectament superposades.

Paolo Giordao. La solitud dels nombres primers. (La solitude dei numeri primi, trad. Anna Casassas). Edicions 62, 2º ed. Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-297-6193-1. 312 pàgs. Pàg. 186.

Maneres de tallar la carn

De seguida, vaig comprendre que aquell mandat seria tan nefast com els anteriors, perquè David, el Jove, no va fer res per recuperar les dignitats perdudes. El vespre mateix de la coronació, va convidar els patricis de la terra al banquet de costura, a l’esplanada que hi ha davant la  basílica. Quan tothom va seure a les rotllanes, van aparèixer els bous, al bell mig de les clarianes, i els carnissers van comentar a servir. Quan dic que van servir vull dir que ho van fer a la manera rústega, amb el bestiar ben viu. Jo ho havia vist mil vegades, i mil vegades m'havia repugnat: feien caure l’animal a terra, el tenallaven entre dotzenes de mans, i li encetaven la cuixa. Mentre la bèstia xisclava, llescaven els filets. Després cobrien la ferida amb fang i cuiro, repartien la carn crua als comen­sals i tornaven a encetar per una altra banda.

-¿Per què -va dir Filas- ... per què no el maten d'u­na vegada?

Ell no va acceptar la carn sangonosa dels bous. Juraria que, en aquella ocasió, ni tan sols no va poder apreciar la fragància del cafè que, pausadament, es preparava en un ex­trem de l’esplanada. Jo en vaig prendre un petit bocí, de vianda. Era un ús molt antic, vaig explicar, que tenia arrels rituals. Arrencava d’una lectura estranya de les escriptures, que prohibien el camell, el conill i el porc, la majoria d’aus, i els insectes amb closca. De la mateixa manera, els llibres sa­grats no admetien la carn ni morta ni mal tallada, i vet aquí 1'espectacle. Però els brams es van allargar molta estona, i nohi havia llibre que ajudés a passar el suplici.

I va ser després de les menges que els prohoms, els llavis plens de sang i les mans relliscoses, passats els rots i les esco­pinades, van recordar que hi havia un altre gènere de carn. Una mica més enllà, un baró es va estirar a terra, i va arrossegar la dona que seia al seu costar -no pas la seva esposa. Els dos homes que tenien a banda i banda van alçar les seves túniques, plenes de taques, i les van unir en una cortina per ocultar la bretxa. Tot seguir, vam escoltar uns grunys i un respirar feixuc, i ningú no es va torbar. Bé, ho va fer Filas, que va envermellir del tot. Quan la parella va enllestir, es va incorporar, i els veïns van beure a la salut dels fornicadors. Llavors vam veure a l’altre extrem una pantalla de vestidures en un altre forat, i un altre més a prop, i encara un altre. Aviat la nit va ser dominada per una gran simfonia carnal.

Això, Itegue... em temo que me'n vaig -va dir Filas.

-Tu ets el meu domèstic -vaig recordar-li-, i has d'esperar la ronda del cafè perfumat.

-No puc, no puc -va fer, i es va aixecar.

-¿Et molesten els sons de l'amor, potser? ¿Més que els crits de la mort?

-No ho sé, Magdala, és que no puc més -va murmu­rar, ofuscat.

-Entesos, t'acompanyo. Dóna'm el teu braç.

-Quan vam marxar de bracet, algú va tenir 1'ocurréncia de parar un drap per cobrir el buit que havíem deixat. Tot­hom va riure la gràcia. Ja ens acostàvem al campament reial i encara se sentien les riotes. A mi tant me feia, jo agafava el braç que volia agafar. I Ato Filas arrossegava els peus, capficat en el seu món. Al nostre voltant s’hi endevinaven les om­bres de centenars i milers de tendes: i entre les ombres, les esteles i els obeliscos dels meus avantpassats. Certament, els homes d’avui no mereixien el passat que tenien. Vam arribar al nostre tendal i ens hi vam acomodar, al damunt d'una ca­tifa que en l’època dels meus avis havia estat peluda. Vaig encendre una espelma i vaig veure que les paraules es bara­llaven per sortir-li de la boca.

-El mal... ¿com us ho diria? -va prémer fort els lla­vis-. El mal i la crueltat m'espanten, és clar. O no, no ho sabria dir, no em fan por, més aviat em disgusten... Passa que, passa que...

-Passa que tota la vida t'han acompanyat, ¿oi? -li vaig agafar el colze-. Són vells coneguts teus, i ja no et fan esgarrifar. I al cap i a la fi, és gràcies als malvats que podem apre­ciar els bous. És això, ¿oi?

(Abissínia, relat de l’àvia del Negus, itegue –princesa- de l’imperi)

(novel·la ambientada de finals del segle XVII fins a finals del XVIII)

Alfred Bosch. Les set aromes del món. Ed. Planeta, Barcelona, 2004. ISBN: 84-9708-127-7. 310 pàgs. (Pàgs. 153-155).

Hi havia també una monja priora que somreia de manera molt natural i modesta. El seu jurament més fort era per sant Eloi. Es deia Madam Englantina. Cantava molt bé el servei diví, entonat com cal pel nas, parlava un francès bonic i ele­gant, d'acord amb l'escola de Stratford-at-Bow, ja que el francès de París li era desconegut. 

A taula, tenia maneres impecables. Ni un mos no li queia dels l'avis, i no sucava els dits gaire endins en la salsa. Prou sa­bia portar-se un tall a la boca i vigilar que ni una gota no anés a la pitrera! Prenia gran plaer en les bones formes. S'ei­xugava el llavi superior tan bé, que quan havia begut no li quedava cap marca de greixa la copa, i se servia el menjar molt correctament. No hi ha dubte que era ben educada, simpàtica i amable. S'esforçava per emular les maneres cor­tesanes i comportar-se amb majestat, per tal de ser respec­tada. 

(11) 

L'orgull també apareix sovint a la taula. Per començar, els rics són convidats a festins, mentre que els pobres són rebut­jats i escridassats. També denota orgull l'excés de diversos menjars i begudes, especialment aquella mena d'empanades i guisats flamejants, pintats i emmerletats amb paper, i extravagàncies semblants, que fa vergonya només de pensar-hi. A més, el luxe exagerat de la vaixella i la sofisticació de la música inciten l'home als plaers de la luxúria. Si això fa que pensi menys en Jesucrist, és sens dubte un pecat. De fet, en aquests casos els plaers són a vegades tan grans que poden fer caure 'home fàcilment en pecat mortal. Els pecats de l'orgull són mortals quan provenen d'una malícia planejada i premedita­da, o bé del costum. Quan procedeixen d'una feblesa impre­meditada, i desapareixen de nou sobtadament, em sembla que no són mortals, encara que siguin molt greus.

(491)

Geoffrey Chaucer. Contes de Canterbury. (The Canterbury tales, trad. V. Gual). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 1998. ISBN: 8477272530. 548 pàgs.

Hipo estallaba: “Mujer, tutéala. Estamos en familia”. Estas alusiones a la familiaridad estremecían a Cecilio Rubes. En ocasiones, Adela les invitaba a comer y Cecilio no se sentía con fuerzas para oponerse abiertamente. Confiaba en que Adela advirtiera algún día su irritación y se decidiera a prescindir de sus parientes. Mas Adela acostumbraba a lograr sus pequeñas satisfacciones en la vida a contrapelo de su marido. Cecilio no resistía el ruido de Ester al sorber la sopa, o el hecho de que se llevase el pescado a la boca con la paleta en vez de con el tenedor. 

Miguel Delibes. Mi idolatrado hijo Sisí. Ed. Destino, 8ª ed., Barcelona, 1996. ISBN: 84-233-0449-3. 336 Pàgs. Pàg. 212.

Neolític, coberts

REVOLUCIONARIS TAMBÉ A LA CUINA

Ara bé, a diferència de la societat actual, en què els coberts són d’ús comunitari per a tota la família, els 150 pobladors de la Draga (Banyoles) de fa set mil·lennis preferien les culleres personalitzades, moltes de les quals penjaven del coll del seu propietari, símbol de la importància d’aquest element en el context de l’època, Tot i així, la predilecció per les sopes no exclou el gust d’aquests primitius gurmets per altres menús, com el búrgul, una pasta d’aspecte similar al cuscús que obtenien després d’assecar el blat bullit al sol i matxucar-lo. 

La Draga. El jaciment revolucionari. Pere Puig / Antonio Palomo i Raquel Piqué. Article revista Sapiens, núm.145, agost 2014, pàg. 45.

Taula

Venecia y el tenedor

Ella no tocó la comida con las manos, sino que, cuando los eunucos la hubieron cortado en trozos pequeños, se los llevó delicadamente a la boca con un pequeño tenedor de oro de dos puntas.

PEDRO DAMIÁN, Institutio monialis, c. siglo XI

Desde el momento (en 1004-1005) en que la aristócrata bizantina María Argyropoulaina utilizó su pequeño tenedor de oro en Vene­cia, los hábitos alimenticios de Occidente ya no volverían a ser los mismos. Aunque inicialmente fueron condenados por pretenciosos, los tenedores se convertirían en objetos de lujo, a menudo fabrica­dos con metales preciosos con mangos de ébano o de marfil, colec­cionados por los monarcas y luego legados a las iglesias. Los roma­nos ya habían utilizado tenedores en su antigua costumbre de comer reclinados en divanes, pero luego, en la alta Edad Media, divanes y tenedores pasaron al olvido. En lugar de ello, para pinchar la carne se usaban instrumentos primitivos con una sola punta, parecidos a cuchillos, mientras que la gente comía con las manos. Nuestro fami­liar tenedor, al que el sociólogo Norbert Elias atribuiría un papel «civilizador», volvió a Europa gracias a Bizancio. El tenedor dorado de María representa un buen símbolo de los numerosos aspectos de la influencia cultural bizantina en Occidente.

Judit Herrin. Bizancio (Byzantium, trad. Francisco J. Ramos Mena). Ed. Debate, 1ª ed., Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-8306-814-4. 496 págs. Pág. 273.

La golafreria 

La golafreria és directament contrària al manament de Déu. La golafreria és l'apetit desmesurat de menjar o beure, o bé la sa­tisfacció de l'apetit desmesurat i l'excessiu afany de menjar o beure. Aquest pecat corrompé tot el món, com mostra la falta d'Adam i Eva. Escolteu també què diu sant Pau sobre la gola­freria: «N'hi ha molts, de qui us he parlat sovint, i ara en parlo plorant, que són enemics de la creu de Crist; la seva fi serà la mort, el ventre és el seu déu, i la seva glòria, la perdició; tant as­saboreixen les coses mundanes.» El qui és addicte a aquest pe­cat no és capaç de resistir-se a cap altre pecat. Li cal ser esclau de tots els vicis, ja que la golafreria és el magatzem del diable, on s'amaga i reposa. 

Hi ha moltes classes de glotonia. La primera és l'embria­guesa, que és l'horrible sepultura de la raó de l'home. Quan un home està begut, perd la raó, i això és un pecat mortal. Ara bé, si algú no està acostumat a la beguda forta, i potser no en coneix la força; o bé té el cap feble; o ha treballat molt, i per això ha begut més; encara que tot d'un plegat li pugi al cap. La beguda, no comet un pecat mortal, sinó venial. La segona classe de glotonia és la pertorbació de l'esperit de l'home a causa de l'embriaguesa, que el priva de la prudència i el seny. La tercera classe de glotonia consisteix a devorar, el menjar no tenir una manera correcta de menjar. La quarta és el dese­quilibri dels humors del cos a causa de l'abundància de men­jar. La cinquena és la pèrdua de memòria per embriaguesa, que fa que a vegades algú oblidi, abans del matí, el que va fer al vespre o la nit anterior. 

També es pot parlar de distintes menes de golafreria des d'un altre punt de vista, seguint sant Gregori. La primera és menjar abans que sigui l'hora. La segona és procurar-se men­jars o begudes massa delicats. La tercera és servir-se una quantitat excessiva. La quarta és la sofisticació, que posa gran atenció a preparar i cuinar el menjar. La cinquena és menjar massa voraçment. Aquests són els cinc dits de la mà del dia­ble, amb els quals atreu la gent al pecat.

Remei contra el pecat de la golafreria 

El remei contra la golafreria és l'abstinència, com diu Galè; però no considero que tingui cap mèrit, si es practica no­més per la salut corporal. Sant Agustí vol que l'abstinència es practiqui per virtut, i amb paciència. «L'abstinència», ens diu, «val molt poc, si no es reforça amb la paciència i la caritat, i es fa amb bona voluntat, per amor a Déu i amb l'esperança d'obtenir la joia del cel.»

Els companys de l’abstinència són la temprança, que manté la moderació en totes les coses; la vergonya, que evita tot deshonor; l'acontentament, que no cerca menges ni begu­des exquisides, ni té interès en l'excessiva elaboració del men­jar; també la mesura, que refrena amb la raó el desig desenfrenat de menjar; la sobrietat, que impedeix l'excés en la beguda; i la frugalitat, que refrena el luxe voluptuós de seure a menjar còmodament llarga estona. Per això n'hi ha que men­gen drets per voluntat pròpia, per tal de menjar menys pausa­dament.

Geoffrey Chaucer. Contes de Canterbury. (The Canterbury tales, trad. V. Gual). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 1998. ISBN: 8477272530. 548 pàgs. Pàgs. 520-522.

Com corromp el poder

(...) Mentre treballaven, els participants (adults) rebien un plat amb cinc galetes. Tots els grups deixaven al plat l'última galeta (la de la vergonya), però la quarta acabava gairebé sempre a la boca del líder. I això no va ser tot. Un estudiant de doctorat de Keltner va observar que els líders també menjaven menys finament. I després d'analitzar els vídeos, va resultar que, efectivament, els monstres de les galetes menjaven més so vint amb la boca oberta, feien més soroll i deixaven caure més molles. 

Rutger Bregman. Països Baixos. LA HUMANITAT. UNA HISTÒRIA D'ESPERANÇA (De Meeste mensen Deigen) 901-Història Universal. Traductora: Maria Rosich Andreu. Empúries, Barcelona, 1ª ed. 2021 època: 2019, 1 vol. 462 pàgs. Col. “Empúries” núm. 271. ISBN: 9788418833007. 22€ aprox. (hi ha versió digital Amazon)

PATRIMONI  Carme Bergés Saura   Taula parada: el gust per la història     Per Nadal, un patrimoni que ens (re)connecta. Exposició fins l'11 de febrer de 2024: veure informació a la revista L'Avenç 504, gener 2024, pàgines 60-61. 

MÓNICA PLANAS CALLOL sobre la taula: ENLLAÇ