DOCUMENTS: EL JO DAVANT
-Jo i la senyora Price li vam dir que París no era un lloc adient per a una noia. I que l'art no dóna diners ... mai no n'ha donat. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 261.].
Així ho llegim als Pensaments de Pascal: “Le moi est haïssable”, el jo és odiós. Però heus ací que una bona part dels periodistes i col·laboradors dels diaris del país escriuen els articles en primera persona: “Jo vaig veure tal cosa...” “He estat testimoni de...” “Vaig anar a tal lloc...” Hi ha diaris molt solvents al món que prohibeixen a periodistes i col·laboradors fer servir aquesta primera persona. Vejam per què.
Un lingüista del segle XX de molta anomenada, Émile Benveniste, solia estudiar-se a la universitat fins que un catedràtic estrambòtic, malgrat la seva gran intel·ligència, va substituir l’estudi de Chomsky, Hjemslev, Coseriu o Martinet per l’estudi del “llenguatge gestual”, que és aquell sistema de signes que ens fa tan semblants als ximpanzés i els goril·les.
Benveniste, doncs, deia que la primera persona gramatical, especialment del singular, trasllada el lector a un domini privat, particular i, per tant, enormement limitat: quan un llegeix qualsevol cosa en primera persona —no la poesia, que té llicències— es troba tancat en un àmbit molt determinat, que fa impossible la projecció del lector a una zona àmplia i universal. És l’efecte psicològic i epistemològic que genera sempre la primera persona.
Per contra, el mateix estudiós de la llengua considerava que la tercera persona —“ell/ella, ells/elles”— projectava el lector cap a un espai ampli i comú, en el qual li resultava fàcil situar-se en el lloc general propi d’aquells pronoms i formes verbals. Amb altres paraules: la tercera persona era sempre la garantia d’un punt de vista universal, no discriminat, i equivalia, segons Benveniste, “a totes les persones i a cap en particular”.
És l’eficàcia de la major part de les novel·les o les cròniques històriques: han emprat quasi sempre la tercera persona i rarament la primera. Una excepció és Proust, que va tenir l’habilitat de fer servir el “jo” —“Durant molt de temps em vaig ficar al llit d’hora”, i així durant milers de pàgines— sense que el lector tingui mai la impressió que aquell “jo” l’expulsa de la narració. Però s’ha de ser un número 1 de les lletres per aconseguir el que va aconseguir Proust. Rodoreda no se’n va sortir.
Com s’ha dit —no “com he dit”—, ara hi ha una munió de redactors als diaris que ho despatxen tot en primera persona, com si fossin homenots i dones de la més gran importància: Irene Solà, per citar un exemple aclaparador, tota ella una variant del mite de Narcís.
¿Què li importa, a qualsevol lector, la vida i les experiències d’un “jo”? Tirem, doncs, cap a la tercera persona, que és la més amable, oxigenada i habitable que pugui trobar-se en el gènere humà.
SERRALLONGA
Joan Sala i Viladrau era el nom que jo tenia,
per altre nom Serrallonga, casat amb una pubilla.
Teníem dos heretats que molt bé nós hi vivíem,
de continu dos fadrins a la taula nos servien.
Vaig tenir quatre raons amb un fadrí de la vila,
de raons i més raons jo li vaig llevar la vida .
Un dia em passà pel cap de fer-me cap de quadrilla,
és veritat que trobi cinquanta hòmens en un dia;
ja fórem cinquanta-dos jo i un mosso que tenia.
No teniem cap diner, jo i les camarades mies,
sabíem que en un hostal de diners prou n'hi havia:
d'allà ens en vàrem portar, passa de cinc-centes lliu-
(res.
Jo me'n só determinat de tornar-hi sol un dia.
Ja en veig venir l'hostalera que cap a mI se n venia.
De tan lluny com la'n vaig veure jo saludar-la volia.
"Diuen que ara per ací no hi ha gent de mala vida,
per a mi bé n'hi ha hagut, m'han robat tot quant tenia;
los traïdors d'en Serrallonga, llamp que li llevi la
[vida!"
"Jo penso entre mi mateix: 'lo mal que tu em vols te
[vinga',
posa al llibre dels perduts totes les cinc-centes lliu-
[res
(Manuel Milà i Fontanals. Romancer català. Edicions 62, Barcelona, 1ª ed. 1980. ISBN: 8429716297. 348 p. P. 43.).
-M'agradaria molt. Tots seríem senyors, aleshores. Jo, i l'oncle, i Ham, i la senyora Gummidge. I ja no hauríem de patir quan hi hagués tempesta... vull dir patir per nosaltres. Patiríem pels pobres pescadors, això sí, i els ajudaríem amb diners si prenien mal. . [Charles Dickens. David Copperfield. (David Copperfield, trad. J. Sellent). Ed. Navona, 1ª ed. Barcelona 2018. ISBN: 9788417181505. 992 pàgines. Pàgina 58.].
Ni jo com tu
ROMANILL: També hi visc jo... Però, creu-me, Bartomeu, en aquest món la qüestió no és no tenir amo, sinó tenir diners...
BARTOMEU (rient): Desenganya't! Tu no has de viure com jo, ni jo com tu...! Cada home té el camí assenyalat, per més que faci... Tu havies de ser pastor... jo ocell de bosc...! Si no visc aquí viuré en un altre lloc. Pelat vaig venir a la vida, pelat me n'aniré. Tot el món m'és pàtria!
Joan Puig i Ferrater. Teatre. Edicions 62, 3ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429715991. 188 p. P. 42.
Éramos tres. Uno, yo. Y un tío que se llamaba Héctor Gonzalves, alto, con los hombros caídos, plácido. Tenía una adorable esposa mejicana que vivía con él en una gran cama doble por arriba de Hill Street. Yo lo sabía porque una noche había estado allí con él bebiendo cerveza y luego había acojonado a su mujer. Héctor y yo habíamos llegado después de una noche de borrachera en diversos bares y yo la saqué de un tirón de la cama y la besé delante de Héctor. Me figuré que llegado el caso podría noquearle. Todo lo que tenía que hacer era mantener un ojo alerta por si sacaba la navaja. Finalmente, me disculpé por ser tan gilipollas. No pude culparla por no mostrarse muy amigable conmigo. Nunca volví allí.
Charles Bukowski. Factotum (Factotum, trad. J. Berlanga) Ed. Anagrama, 5ª ed. Barcelona, 1996. ISBN: 978843390058. 192 p. P. 78.
El autobús tardó cuatro días y cinco noches en llegar a Los Ángeles. Como de costumbre, no dormí ni defequé a lo largo de todo el viaje. Hubo un poco de diversión cuando una rubiaza subió en algún lugar de Luisiana. Aquella noche empezó a venderlo por dos dólares, y todos los hombres y una mujer del autobús se aprovecharon de la ganga, excepto yo y el conductor. Los negocios se ultimaban en la parte trasera del autobús. Se llamaba Vera. Llevaba los labios pintados de púrpura y se reía mucho. Se me acercó durante una breve parada en un bar para tomar un café y un sandwich. Se paró detrás mío y preguntó:
- ¿Qué coño pasa contigo? ¿Te crees demasiao bueno pa mí?
Yo no contesté.
Charles Bukowski. Factotum (Factotum, trad. J. Berlanga) Ed. Anagrama, 5ª ed. Barcelona, 1996. ISBN: 978843390058. 192 p. P. 124.
Jo i el meu marit
—Perdoneu-me; certament he estat jo qui ho ha dit, però vós natu ralment ho penseu, és clar.
-Que jo ho penso? —va tornar a replicar la dona, en veu ben alta—. Jo i el meu marit prou feina tenim a mantenir la taverna oberta, perquè, a sobre, encara hàgim de pensar. Aquí en l'única cosa que pensem tots és en la manera d'anar tirant. En això pensem, i prou cabòries ens dóna del matí al vespre, sense necessitat d'escalfar-nos el cap amb els problemes dels altres. Que jo penso pels altres? No, no, i ara! [Charles Dickens. Una història de dues ciutats. (A Tale of two cities, trad. J. Arbonès. Ed. L’Avenç, Barcelona 2015. ISBN: 9788488839862. 424 p. P. 205.].
-Jo. Nosaltres
-Jo. Nosaltres. Et conec, Evrémonde; avui t'he vist als tribunals. Tornes a ser presoner de la República. [Charles Dickens. Una història de dues ciutats. (A Tale of two cities, trad. J. Arbonès. Ed. L’Avenç, Barcelona 2015. ISBN: 9788488839862. 424 p. P. 327.].
AL COMPRADOR INDECÍS
Si els contes i cançons de mariners, d'aventures, tempestes, calor i fred, si les goletes i les illes solitàries, els tresors enterrats i els bucaners, i totes les rondalles d'altres temps contades novament a la manera antiga, complauen, com em van complaure a mi, la joventut més sàvia d'avui dia, que així sigui! Endavant! Però si no, si als joves instruïts ja no els atreuen -oblidades les velles apetències-- ni Kingston ni l'intrèpid Ballantyne, ni Cooper, el dels boscos i les ones, que així sigui, també! I, en aquest cas, que jo i els meus pirates compartim la tomba on jeuen aquests homes i les seves obres!
R. L. S.
Stevenson, Robert Louis. L’Illa del tresor. (Treasure Island, trad. J. Sellent). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2008, 1ª ed. ISBN: 9788477272595. 300 p. P. 13.
La directora d'aquell moment, Ana Martínez de Aguilar, volia que el Museu tingués una llibreria de debò, i es va convocar un concurs, al qual jo, parlant-ne amb l'Antonio Ramírez, vaig convidar La Central a presentar-s'hi. Ells complien tots els requisits i van guanyar el concurs. Però llavors va sortir una columna a El Mundo que es titulava “El tripartito en el Reina”, i érem jo, en Sergi Arola i La Central. I no era cap acudit, era una cosa molt seriosa, va ser molt bèstia.
Josep M. Muñoz. Entrevista a Juan José Lahuerta. Art. L’Avenç 484, nov. 2021. Pàg. 32.
A continuació em ve tota una altra época que tinc borrosa, peró que puc omplir, vagament, arnb estirades d'orella, canyes de pescar i fins i tot amb una excursió que vam fer Carlov, jo i el meu amic Felip, fill del Pere Gras, fins a l'Om Gegant. D'aquella sortida recordo el fet d'haver menjat aquelles flors blaves que a Sant Andreu en diem pa de pastor. Recordo el Felip pixant-se una mica més avall damunt tota una florida de pa de pastor i jo rient de l'incaut que vindria darrere i es menjaria aquell pa.
Ramon Erra. Escolta, Volòdia!. Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 2010. ISBN: 9788482649757. 192 pp. Pàg. 55.
IVANA: Quants anàveu al cotxe?
SANTI: Cinc. Jo i quatre més.
Josep Maria. Tempos salvatge. Arola Editors, Tarragona, 2018, 1ª ed. ISBN: 97884974834349. 172 pgs. Pg. 164.
NIT DE SANT JOAN
Al clar de lluna plena, jo i l'amic
cireres hem menjat a la porxada
Salta el foc en la nit enlluernada
en recordança d'aquell drac antic
(sacrifici de la mala educació a la rima)
Josep Carner. El cor quiet. Edicions 62, 1ª ed. 1984. ISBN: 9788429721898. 120 p. p. 29.
-Ahora regreso a la corte de Arturo. ¿Tienes algún mensaje para él?
-Sí -respondió ella con amargura-. Dile a mi querido hermano que te rescaté no por amor de él sino por amor de Accolon. Y dile que no tengo miedo, pues puedo hacer que yo y mis hombres nos convirtamos en piedra. Por último, dile que puedo hacer mucho más que eso y que lo demostraré en el momento oportuno.
Steinbeck, John. Los hechos del rey Arturo y sus nobles caballeros. (The acts of King Arthur and his Noble Knights, trad. C. Gardini) Ed. Salvat, Barcelona 1994. ISBN: 843459045X. 270 pgs. Pg. 92.
-Sap nedar?-li demanà Macario amb tranquil·litat. En el pitjor dels casos tornarem a casa nedant. Però -i va fingir gran preocupació, encara que noti que se'n va cap al fons, no se m'aferri, perquè hauríem acabat tots dos. Jo i Nando pensarem en vostè. Oi que sí, Nando?
Italo Svevo. Una vida (Una vita, trad. R. del Guerra i D. Casas). Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 8429724818. 304 pgs. Pg. 210.
Com que la majoria dels pisos l'ocupaven despatxos, mai no ha estat una escala amb gaire moviment: els veïns-veïns de veritat érem jo i la senyora Faustina, una dona d'uns vuitant anys que en feia quaranta que vivia a l'escala.
Albert Forns. Variacions sobre un parc temàtic, 2. El Robinson de la Via Laietana. Article L'Avenç, febrer 2020, p. 8.
Mentre jo, els de casa, compten les hores de la nostre quarantena.
J, Mª Contw. Confinament al quadrat, article L’Independent de Gràcia 794, 27/03/2020, p. 9.
Vitali Potapov, electricista, Borovitxi, província de Nóvgorod: Abans de les eleccions a la Duma la seva gossa va tenir gossets. Com es troben?
Putin: Estan bé. Són molt animats, però encara no han obert els ulls. Pel que fa al seu futur, hem rebut moltes peticions de persones que volien adoptar-los. Jo i els meus nens i la meva esposa hem de pensar-hi. Ens hem d'assegurar que els gossets aniran a bones llars. Hem de saber a qui els donem.
Anna Politkóskaia. Diari rus (A Russian Diary, trad. I. Tofiño). Ed. Ara Llibres, 1ª ed. Badalona, 2007. ISBN: 97884967270. 416 p. P.43.
Com un infant no li havia pogut treure els ulls del damunt tota l'estona i de seguida ens confessà que una noia així fóra la seva felicitat. Naturalment, jo i En Vallespinosa li paràrem una mica l'ímpetu, però no hi valia: n'havia quedat tan impressionat que ens declarà que si hagués acabat la carrera (aleshores encara no era advocat), s'hi casaria tot seguit. Això complicà, naturalment, les relacions de la nostra colla amb Erènia i amb la seva família.
Francesc Trabal. Era una dona com les altres. Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. ISBN: 9477270724. 144 p. P. 44.
Al final dels anys 1970, jo i els meus collegues del Col·legi de Filosofia vam comencar a publicar les "actes" de les sessions (...)
Jordi Llovet. Adéu a la Universitat. L'eclipsi de les humanitats. Ed. Galàxia Gutrenberg, Barcelona, 2ª ed. ISBN: 978-84-8109-920-1. 382 pàgs. Pàg. 148.
-El verano pasado estuve ahí –dijo y señaló a la masa-. Yo y mi hermano.
Eyvind Johnson. Era el año 1914 (Nu var det 1914). Ed- Plaza & Janés, Esplugues de Llobregat, 1ª ed. 1979. 287 pàgs. ISBN: 84-01-50314-0.
-¿O podria ser, Hector, que envaïssis, amb risc, el terreny altament sensible d’una organització germana amb la qual, durant mesos dolorosos, jo i el meu Secretariat (...)
John Le Carré. Un traïdor entre els nostres. Ediciosn 62, Barcelona, 1ª ed. 2010. ISBN: 978-84-297-6711-7. 382 pàgs. Pàg. 194.
No me opongo a que usted haga uso de su derecho contra mí, sin embargo debe usted escoger entre yo y Marx, entre la amistad de él o la mía. Cualquier persona que conozca nuestras relaciones, se lo confirmará. Espero, sin embargo, que no precise de testigos, dado que aquí lo único que cuenta es que por parte de usted no podría recibir una ofensa más sensible que la publicación de un libro de Marx en la empresa en la cual tengo parte.
Arnold Ruge a Julius Fröbel, París, 6 de diciembre de 1844
Hans Magnus Enzensberger (ed.). Conversaciones con Marx y Engels. Ed. Anagrama, 1ª ed. 1999. ISBN: 84-339-2541-5. 586 pgs. Pg. 40.
Sempre he estat dels primers convençuts de la necessitat d'Europa, però la diferència entre jo i els meus amics és que, per mi, la unitat europea només tenia sentit com a pas que ens apropés més a un govern mundial.
Entrevista a Eduard Punset
Un savi optimista. D'Anna Aguilar. Revista Presència núm. 2089, 9-15/03/2012.
Nosaltres
El lema de los sublevados, “Por nuestra y vuestra libertad”, significaba que tambiés estaban luchando por la libertad de los rusos...
Czeslaw Milosx. El valle del Issa. Ed. Plaza & Janés, Barcelona, 1987. ISBN: 84-01-50316-7. 430 pp. Pp. 652-653.
Dimarts vaig anar al pis on l'editorial La Campana té la seu per assistir a la presentació de Victus, la novel·la d'Albert Sánchez Piñol que situa l'acció en el setge de Barcelona del 1714 i uns anys abans. A la sortida, quan ja me n'anava i estava a punt de baixar les escales, jo i la Isabel Martí, que és l'editora, ens vam posar d'acord: que bé, que oportú, que un llibre així surti ara, després de la manifestació de l'Onze i de tot el procés cap a l'estat propi que ha fet engegar, i quina pena al mateix temps que una obra tan ambiciosa no pugui ser inclosa dintre de la literatura en català.
Manuel Cuyàs, Victus, art. diari Avui, 11/12/2012.
Ara bé, com que estàvem en guerra la majoria d’homes eren al front, de manera que vam marxar cap a la muntanya amb els pocs que érem: jo, els dos policies, un mestre una mica gran, el director í el subdirector, el bidell í la mestra que els havia portat d'excursió. (P. 28)
Érem jo, un company del Departament de Psiquiatria i un membre del Departament de Neurocirurgia que feia temps que feia recerca amb nosaltres. (P. 65)
Haruki Murakami. Kafka a la platja. Traducció Albert Nolla. Ed. Empúries, Barcelona, 3ª ed. 2007. ISBN: 978-84-9787-209-6. 478 pp.
Riuen 30/11/12 MANUEL CUYÀS DIARI AVUI
Jo i molts com jo havíem pensat que si Mas no aconseguia l'objectiu d'uns resultats esplendorosos l'Europa i el Món que havien personificat en ell les nostres aspiracions estatistes ens girarien la cara dient-nos bufanúvols. No ha estat així. Han fet sumes de vots i escons i els ha sortit que ara Catalunya és més independentista que dissabte passat. A Madrid encara no han fet sumes, entretinguts com estan fent les restes dels resultats que ha obtingut Mas. Quan sumin se'ls haurà acabat aquesta bona cara, tot i que no són descartables venjances perquè estan molt enfadats, perquè el seu somriure ple d'ullals és el de la ràbia.
-Potser podríem fer una partida a tres bandes -va suggerir Sí, tots tres. Tu contra el teu pare, el teu pare contra mi, després jo contra tu... (p. 323)
Déu n’hi do, la lectura de Freising, però jo o el públic estàvem més apagats del que esperava. Després vam sopar en un antic monestir amb voltes; vaig beure massa. (p. 379)
John Irving. Una dona difícil (A Widow For One Year), trad. Ernest Riera. Ed. 62, 1ª ed., Barcelona, 2004. ISBN: 84-297-4769-9. 646 pp.
Quan va arribar el canvi polític, jo era molt jove: jo sóc de l'any 1955, i uan va morir en Franco, acbava de fer els vint anys. En aquell moment, a Sitges, es va constituir un petit centre d'estudis, el Grup d'Estudis Sitgetans, que va ser una experiència molt positiva, perquè hi vam coincidir intel·lectuals locals d'abans de la guerra, com Ramon Planes o en Josep Carbonell i Gener, per dir dos noms que a Sitges pesen molt, uns estudants universitaris que érem nosaltres -jo, els meus germans, la meva dona i altres amics- i després una generació intermèdia, de l'edat dels meus pares.
Lluís Jou. La llengua del notari. Entrevista revista L'Avenç 386, gener 2013, pàg. 15.
Jo i la colla amb què anava vam ser allotjats en un hotel de primera que oferia sense necessitats de desplaçar-se, les tres possibilitats d'esbarjo a Acapulco...
Manuel Cuyàs. Acapulco. Art. diari El Punt Avui, 10/02/2013.
Fins a un cert punt1 se li ha de reconèixer el mèrit, a en Vic. Feia anys que el pressupost per a l’equip no era tan baix. Jo i en Matt som els nostres propis dobles.
Julian Barnes. Història del món en deu capítols i mig (A History of the World in 10 ½ chapters) Trad. Marta Bes Oliva. Ed. Proa, Barcelona, 1ª ed. 1997. ISBN: 84-8256-465-X. 408 pp. P. 257.
La Cristina vigilava el foc a dins de la torre i hem quedat el Juli, jo i la Núria.
Maria Barbal, Carrer Bolívia. Edicions 62, Barcelona 2005, 1ª ed. ISBN: 84-297-5656-6. 384 p.P. 295.
-¿No! Yo y cuanto me perteneces gozamos de protección.
Pearl S. Buck. La estirpe del dragón (Dragon Seed). Ed. José janés, Barcelona, 1956. 294 pàgs. (Pàg. 145)
.¿Están mis padres durmiendo aún? ¿Aquí venimos yo, y mis hijos, y el padre de mis hijos!
Pearl S. Buck. La estirpe del dragón (Dragon Seed). Ed. José janés, Barcelona, 1956. 294 pàgs. (Pàg. 190)
No soy yo quien insulta al rey.
Alguien está más alto que yo o el rey.
Thomas Stearns Eliot. Asesinato en la catedral (Murder in the Cathedral). Ed. José Janés, Barcelona, 1956. 140 pàgs. Pàg. 728.
-Fa uns deu anys, abans de la guerra i tot plegat. En Pau Ignasi voltava per Europa, amb els seus estudis, i jo em vaig estar gairebé un any a Southampton, a casa d'uns coneguts de Lord Mitford. Bé, jo i la Marianna, que era ben menuda. Per què m'ho demanes? Que no el parlo com toca? (Pàg. 232)
-Sí, per descomptat. Jo i la meva mare. Ja és hora. (Pàg. 249)
Bosch, Alfred. 1714. Ed. Columna, Barcelona, 2ª ed. 2004. ISBN: 84-664-0287-8. 812 pàgs.
-¿Quanta gent hi ha, en total, que n'estigui al corrent?
-A part d'ella mateixa, tres persones -va dir el Professor-: jo, la meva filia Azami i tu. No ho sap ningú més.
Haruki Murakami. 1Q84. Llibres 1 i 2. [1Q84 (ichi-hyû-hachi-yo)n, trad. Jordi Mas López]. Ed. Empúries, 3ª ed. 2012, Barcelona. ISBN: 978-84-9930-488-5. 782 pàgs. Pàg. 169.
1943 trajo una nueva ola de esperanza irracional cuando en su mensaje de Año Nuevo Hitler prometió que “Yo y toda la Wehrmacht alemana queremos hacer cuanto esté en nuestras manos para aliviar a los defensores de Stalingrado, y sabemos que con vuestra firmeza se producirá la hazaña más gloriosa en la historia de las armas alemanas”.
Antony Beevor. La Segunda Guerra Mundial (The Secons World War, trad. T. De Lozoya y J. Rabasseda). Ed. Pasado & Presente, Barcelona, 2ª ed. 2012. ISBN: 978-84-939863-3-9. 1214 págs. Pág. 558.
Havia dit jo i en Denis vindrem, a la festa. La Viola no havia tingut ni temps de fer cap comentari desagradable que el noi ja era al fons del passadís, d'esquena i amb el cap cot.
Paolo Giordao. La solitud dels nombres primers. (La solitude dei numeri primi, trad. Anna Casassas). Edicions 62, 2º ed. Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-297-6193-1. 312 pàgs. Pàg. 82.
Cuando Bülow quiso hablarle del tema, le replicó (el kàiser Guillem II d'Alemanya i Prússia) i sin el menor tacto: “Excelencia, si yo sometiera a su inspección el corpus delicti creo que le sería difícil suponer alguna relación ilícita entre yo y semejante vieja gorda”
Margaret MacMillan. 1914 De la paz a la guerra (The War that Ended Peace. How Europe Abandoned Peace for the Forst World Wat, trad. José Adrián Vitier). Ed. Turner, 1ª ed. 2013, Madrid. ISBN: 978-84-15832-08-9. 848 pàgs. Pàg. 537.
-¿Hasta dónde estás dispuesto a llegar?
-¿Yo o nosotros?
-Nosotros, George, hasta dónde llegaremos.
-No hay perdón para la traición. (Pàg. 222)
-Déjame que termine mis días como quiera. Ir a la universidad y estar con los jóvenes me hace sentirme vivo. A mi edad el tiempo pesa demasiado si alrededor sólo hay soledad.
-¡Pero tú no estás solo! –protestó Berta-. ¿No contamos nosotros, yo y los niños? (Pàg. 381)
Julia Navarro. La Biblia de barro. Ed. Debolsillo, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-9793-889-5. 768 pàgs.
En els poemes hi ha dos nosaltres possibles: els lectors (comptant-me a mi), i en altres casos, jo i la meva parella. En els poemes queda distingit ben clarament quin és cada cas.
(Pere Gimferrer. El poema sempre per sobre del poeta, entrevistade M. Ollé.Revista L'Avenç. 398, febrer 2014, pàg. 20).
-Ben segur. Només hi ha dos llocs que Bubber coneix prou bé. Un és Florida i l'altre Atlanta. Jo, Bubber i Ralph hem anat per la carretera d'Atlanta moltes vegades.
Carson McCullers. El cor és un caçador solitari. The Heart Is a Lonely Hunter, trad. R. Folch i Camarasa. Edicions 62, 1ª ed. 2007, Barcelona. ISBN: 978-84-96863-22-4. 378 pàgs. Pàg. 188.
-Ves tu; l'altre dia jo i la meva filla petita, la Liddy, érem al bateig del meu nét...
Thomas Hardy. Lluny del brogit del món (Far from the Madding Crowd, trad. X. Pàmies). Ed. Viena, Barcelona, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-8330-721-2. 460 pàgs. Pàg. 61.
Hi vam quedar cinc persones. Érem jo i el meu germà Harald.
Stieg Larsson. Els homes que no estimaven les dones. (Män som Hatar Kvinnor, trad. A. Gomau i N. Vives). Ed. Columna, 14ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-664-0924-7. 626 pàgs. Pàg. 109.
Jo (mi)
En la llista de pel·lícules que el van marcar de nen o adolescent i que, d'una manera o altre, bateguen en les seves novel·les d'adult, hi ha el terror simpàtic de CXritters -"la primera cosa que vaig escriure va ser, als deu anys, una versió de Critters ambientada al meu col·legi i protagonitzada per mi8 i els meus amics"- (...)
L'entusiasm narratiu de Marc Pastor. Pere Antoni Pons. Art. revista L'Avenç, núm. 399, març 2014. Pàg. 46.
Jo (mi)
Ja tenim prou problemes al PSC; si no, m`'hauria agradat continuar. No m'anava bé ni a mi ni a ells.
Maria Badia, eurodiputada PSC (El Punt Avui, 20/04/2014).
Andalusia, anys 1950
La chica de la Eritaña preguntó:
-¿Y cómo es que no sabe si eres Joaquín? ¿Qué guasa es esa?
-Lo explicaré, preciosa. Nacimos dos hermanitos gemelos exactamente iguales, y estando los dos desnudos y en el baño uno se ahogó. Ahora no se sabe sí se ahogó Félix o Joaquín. Y esa es la razón por la que a estas horas yo no sé si soy yo o si soy mi hermano.
-Pobrecito -dijo Curro con ironía.
Ramon J. Sender. La tesis de Nancy. Ed. Bambú, 60ª ed., Barcelona, 2012. ISBN: 978-84-8343-178-8. 320 pàgs. Pàg. 163.
-!Claro, desde luego! –rugió Koróviev-. ¿Cuántas quiere, Nikanor Ivánovich, doce, quince?
El aturdido presidente aclaró que sólo necesitaba dos entradas: una para él y otra para Pelagueia, su mujer.
Bulgákov, Mijail. El maestro y Margarita. (Macmep u Mapkapuma, trad. Marta Rebón). Ed. Nevsky, 1ª ed. Madrid, 2014. ISBN: 978-84-941637-4-6. 524 pàgs. Pàg. 141.
Nosaltres
Los dirigentes aliados intercambiaron mensajes de enhorabuena. Stalin cablegrafió a Churchill: «Esta histórica victoria ha sido conseguida por la lucha conjunta de los ejércitos soviéticos, británicos y norteamericanos, combatiendo por la liberación de Europa.»
Walter Laqueur. Europa después de Hitler (Europe after Hitler, trad. P. Uriarte), vol. I. Ed. Sarpe, Madrid, 1985. ISBN: 84-7291-771-1. 334 pàgs. Pàg. 314. Pàg. 30.
Jo i el meu institut a Barcelona podem competir amb els millors del món.
Entrevista a Salvador Aznar, El Periódico, 02/06/2014.
“Yo y algunos amigos seguimos el cortejo a caballo, a lo largo de unas millas, hasta el oscuro fondo de un valle surcado por muchas corrientes de agua.
Frank Baer. El Puente de Alcántara. Ed. Planeta DeAgostini, Barcelona 1999. ISBN: 84-395-8244-7. 2 vols. 722 pàgs. Pàg. 59, vol. I.
En Mage Lundín.
-Quí més?
-Només jo í en Harry i 1’Atho.
-Continua.
Stieg Larsson. La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina. (Flickam som lekte med elden, trad. A. Vilardell). Ed. Columna, 1º ed. Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-664-1004-5. 774 pàgs. Pàg. 560.
-De debò creus que te'n sortiràs així? Aquest diari surt perquè jo i altres persones clau de l'engranatge ens matem a la feina. El consell d'administració...
Stieg Larsson. La reina al palau dels corrents d'aire (Luftslottet som spiängdes, trad. P. J. Hernàndez). Ed. Columna, 1ª ed., Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-664-1074-8. 848 pàgs. Pàg. 290.
Lo que apareció anoche en las noticias fuímos yo gritando y agitando los brazos delanted e la cámara, Dednny a poca distancia detrás de mí, trabajando para colocar una piedra en la pared, y Beth a poca distancia detrás de él, golpeando un bloque de peidra con un martilo e intentando esculpir una estatua.
Chuck Palahniuk. Asfixia. (Choke, trad. J. Calvo Perales). Ed. DeBolsillo, Barcelona, 2ª ed., 2007. ISBN: 978-84-9793-348-3. 330 pàgs.
Se le había acercado, lívido, le había mostrado un revólver, lo había amenazado con pegarle un tiro si no revelaba al instante dóndes estábamos yo y la tía Julia.
Mario Vargas Llosa. La tía Julia y el escribidor. Ed. Alfaguara, 3ª ed. Madrid, 2010. ISBN: 978-84-204-4353-9. 468 pàgs. Pàg.419.
-¿De eso está seguro?
-Estoy seguro que alguién encontrará el remedio, yo u otro.
Arthur Hailey. Medicina peligrosa. (Strong medecine, trad. Helena Valentí). Ed. Círculos de Lectores, Barcelona, 1985. ISBN: 84-226-1901-6. 400 pàgs. Pàg. 170.
Descubrí que a los huéspedes les guastaba más cuando yo y Bill comíamos con ellos y les saludábamos personalmente.
V. C. Andrews. La hora más osccura. (Darkest Hour, trad. A. Kerrigan). Ed. Círculo de Lectores, Barcelona, 1994. ISBN: 84-226-5266-8. 384 pàgs. Pàg. 26.
La meva família som quatre, comptant-me a mi: el pare, la mare, jo i en Pan, que és el més petit. Hem d'afegir-hi l’avi, l’àvia, la tieta Ernestina, que és germana de l’ávia, i això vol dir que és la meva tieta-àvia, el tiet Jordi, la tieta Corina, els meus cosins, que també són dos, i després vénen tiets que no són tan tiets com aquests, per exemple la tieta Rosa, que és cosina del pare, el tiet Ernest, que ja no és res nostre perquè és el segon marit de la tieta Rosa, el cosí Jaume, que treballa als Estats Units i és un home molt important; no sembla un cosí, perquè és molt gran; té més de trenta anys i tot. I encara n'hi ha més, però jo crec que quan et pregunten que facis una redacció sobre la teva família vol dir la família-família.
Isabel-Clara Simó. Angelets. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2004. ISBN: 84-297-5397-4. 110 pàgs. Pàg. 11.
I d’això fou el que parlàrem jo i Cap de Trons lo dit passat dijous en la botiga de ca seva, sense cap testimoni.
Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 81.
Ells
En arribar aquí, ells i altres criatures van ser concentrades a Montjuic. La meva mare diu que ella i el seu germà hi van passar 48 hores.
Montserra Besses. El dret a la informació. Entrevista Josep M. Muñoz. Revista L'Avenç, núm. 410, març 2015. Pàg.14.
Grace recupera l'aparell i parla amb una veu tan mordag com Hannah:
-A mig camí de Bognor hi ha una cafeteria elegant. Accepten autobusos. Jo i la
Hannah vam fer un tracte amb l'amo del local. Trenta talls de pollastre, menús gratuïts
per als responsables i el conductor.
John Le Carré. La cançó dels missioners. (The Mission Song, trad. J. Cussà Balaguer). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 978-84-297-5953-2. 366 pàgs. Pàg. 297.
-Egipte viu els seus pitjors moments. Com si tot allò per què vam lluitar, jo i els companys, fos un miratge. La democràcia no s’ha aconseguit, ni tampoc ens hem alliberat del subdesenvolupament, de la ignorància i de la corrupció. Tot ha anat de mal borràs. El pensament retrògrad s’escampa per Egipte com una plaga. Pensa que sóc l’única musulmana a la Direcció de Planificació, entre cinquanta funcionàries, que no porta vel.
Alaa Al Aswani. Chicago. (Chicago, trad. Pius Albek). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2008. ISBN: 978-84-92440-12-2. 358 pàgs. Pàg. 300.
-¡Ah, sí! De chico yo conocí el hambre, la desnudez, la piojera. Algunos compañeros míos han tenido y tienen lo que se llama un mal pasar, pero un pasar, más o menos. Yo y mi madre éramos mucho más pobres. Éramos dos menesterosos. El hambre y el frío eran nuestros únicos amigos.
Ramón J. Sender. Crónica del alba, 1. Ed. Destino, Barcelona, 1ª ed. 1973. ISBN: 84-233-0813-8. 658 pàgs. Pàg. 478.
Érem jo i vint fotògrafs més, Murakami estava assegut davant nostre i nosaltres teníem uns minuts per fer les fotos. Va arribar el meu torn, Murakami no em va saludar ni res, al seu voltant hi havia un representants, un director de premsa... Vaig començar a fer fotos i, de cop, va aparèixer un paio cridant "stop!, stop!, stop!", Es va acostar a Murakami i li va retocar un cabell.
Jean Marie del Moral. "Jo no sóc artista, sóc fotògraf", entrevista de Pere Antoni Pons, Revista El Temps, núm. 1.616, 02/06/2015. Pàg. 69.
Miraba Villar, con gemelos de campo, los lugares por donde yo y mis compañeros habíamos salido. Otros soldados o civiles me contemplaban curiosos.
Ramón J. Sender. Crónica del alba, 2. Ed. Destino, Barcelona, 1ª ed. 1973. ISBN: 84-233-0814-6. 700 pàgs. Pàg. 667.
-Mira, Màxima: si tu te'n baixes, jo també em quedaré i anirem de company: jo, tu i la Mariagneta de Can Piu.
Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 158.
Recuerdo que eso me hacía mucha gracia, porque no sólo el novio de mi amiga moriría sino también yo y todos los habitantes de Roma y los alrededores, incluso puede que hasta los pescadores de Frascati.
Roberto Bolaño. Una novelita lumpen. Ed. Anagrama, 3ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-339-7724-3. 158 pàgs. Pàg. 65.
Quan ens trobàrem dins, després d'entretenir-nos una mica per veure-ho tot, ens dirigírem cap a Protàgores i jo vaig fer:
-Protàgores, ací venim jo i Hipòcrates, aquest.
Plató. Apologia de Sòcrates - Critó - Eutifró - Protàgores (trad. J. Crexells). Ed. laia, 2ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84-7222-592-5. 204 pàgs. Pàg. 135.
I, enmig del batibull, l'Emperador avança amb molta tranquil·litat, com si ni tan sols s'adonés del que els altres diuen o pensen. Però ho sap. Sempre ho sap.
Heus aquí una de les seves cares.
Però n'hi ha una altra. Una cara que només jo i alguns amics seus, no gaires, coneixem, i que és molt diferent de la que t'he descrit. (Pàg. 304)
John Williams. August. (Augustus, trad. A. Torrescasana). Edicions 62, Barcelona, 1ª ed. 2015. ISBN: 978-84-9930-961-3. 478 pàgs.
Em va respondre amb tata naturalitat: «Sí, déu n'hi do. Jo i tots els meus col·legues. De malalts que fan visualitzacions i de malalts que no en fan.
Gaspar Hernández. El silenci. Ed. Destino, 2ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-9710-103-5. 222 pàgs. Pàg. 53.
Ha desaparegut sense deixar rastre... La policia no ha trobat. El deuen haver enterrat qui sap on. L'Arkadi ha tocat el dos cap a Amèrica. Deia que preferia viure sota in pont a Nova York... Només quedem jo i l'Iliuixa. Es va casar, una gran història d'amor. La dona va aguantar-ne les rareses fins que es va acabar la moda dels poetes i els pintors va arribar la dels corredors de borsa i els comptables; ... (Pàg. 193)
Començava a clarejar. Va arribar un tren. Un vagó buit... Vam pujar-hi: jo i quatre homes amb caçadores de cuir, el cap rapat, com criminals... M'oferiren pa i cogombre. «Vol jugar una partida de cartes?» No vaig tenir por. (Pàg. 270)
Quantes emocions, quina joia! Vaig passar uns dies de si, no cabia a la pell de joia, mai més no he sentit felicitat semblant. Una miríada d'emocions... Però molt aviat, jo i la meva mare vam descobrir que no ens enteníem. Érem dues estranyes. Jo volia entraren el Komsomol per lluitar contra els invisibles enemics que confabulaven per destruir la nostra meravellosa vida. La mare em mirava i plorava... No deia res. Sempre tenia por.(Pàgs. 298-299)
Però nosaltres hem sobreviscut... Ens n'hem sortit! I el país se n'ha sortit! Què sabem de l'ànima? Només que existeix... A mi i als meus amics ens va força bé. Un té una constructora; l'altre, un negoci d'alimentació: ven formatge, carn, llonganissa. Un altre ven mobles. Alguns tenen capital a l'estranger; d'altres, una casa a Xipre. (Pàg. 313)
Feia els preparatius per a la meva boda... La mare em suplicava: «Filla meva, pensa-t'ho bé». El pare callava. Jo i l'Abulfaz passejàvem pel carrer i una vegada ens vam trobar les seves germanes: «Per què em vas dir que era un monstre? És tan maca!». Així xiuxiuejaven entre elles. Abulfaz! Abulfazl Jo li demanava: «Vinga, anem a inscriure'ns al registre civil sense casar-nos, no fem cap boda». (Pàg. 353)
Vam arribar al poble on vivia l'Anna, a l'hospital on treballava... Ja ens estava esperant i de seguida em van dura quiròfan. Vaig trigar molt de temps a donar a llum. Unes set hores. Érem dues dones parint: jo i una noia azerbaidjanesa. Hi havia un inic coixí i l'hi vam donar, jo jeia amb el cap molt baix. Estava incòmoda i patia... La mare era a la porta. (Pàg. 357)
Vam comprar un taüt car amb un cadafal i moltes flors de tota mena, tot com cal. L'àvia havia demanat que l'enterressin al cementiri Khovanski, però sense suborns era impossible d'aconseguir; era un cementiri autèntic, famós, per hi vam reeixir; van portar-hi un sacerdot que va recitar pregàries. Jo i la mare estàvem dretes i ploràvem. (Pàg. 358)
La primera a anar-se'n va ser la mare. Seguida del par amb la seva segona família. I després, jo i la meva filla. Vam marxar amb documents falsos... Amb passaports en quals hi havia cognoms azerbaidjanesos... (Pàg. 368)
I després recordo que jo i la mare érem en alguna oficina on ens van ensenyar uns documents impresos. Tot semblava en ordre... Ens van dir: «Aquí heu de posar-hi les vostres firmes». La mare va signar i jo vaig rompre a plorar, perquè en el mateix moment vaig entendre que ara ens enviarien al camp. (Pàg. 370)
Ho vam comprar tot nosaltres. A l'Estat tant li fem, nosaltres, víctimes del terrorisme, i a mi també tant me fa, ell; vull anarme'n d’aquesta merda de país. Jo i el meu marit hem lliurat els nostres documents a l'Oficina d'Immigració del Canadà. (Pàg. 411)
Aleksiévitx, Svetlana. Temps de segona mà. La fi de l'home roig (Time: Segond and. Trad. M. Rebón). Ed. Raig Verd, 1ª ed. Barcelona, 2015. ISBN: 978-84-943854-6-9. 542 pàgs.
–Només jo... jo i ella? De fet hauria d'estar-te agraïda, toti que ja és massa tard. La primera vegada que la vas veure suposo que li ho vas dir... aquella nit que vas anar a la seva llotja del teatre, eh? Ella tindria coses pitjors per explicar-te, n'estic segura, si mai es pogués resignar a dir tota la veritat. I vols dir que mai no ho has dit al teu gran amic químic?
Henry James. La princesa Casamassina (The Princess Casamassina, trad. Marta Pera i Cucurell). Edicions 62, 1ª ed.Barcelona. ISBN: 84-297-2297-1. 462 pàgs. Pàg. 413.
-Començo a pensar que som iguals, jo i ell, i només per pura casualitat ens trobem en costats oposats.
David Lagercrantz. El que no et mata et fa més fort (Det Som Inte Dödar Oss, Trad. M. Delgado i Casanova). Ed. Columna, 2ª ed., Barcelona, 2015. 654 pgs. Pàg. 243.
—Ara prou—exclama ella—, per Déu, ja en tens prou!
I li fa carantomes, fins que el mercader li diu:
—Per Déu, estic una mica enfadat amb tu, muller, encara que no m'agradi. ¿Saps per qué? Doncs, per Déu, perquè em fa l’efecte que has causat una certa fredor entre jo i el meu cosí, el germà Joan. M'hauries d'haver avisat, abans d'anar-me'n, que ell t'havia pagat cent francs en efectiu.
Geoffrey Chaucer. Contes de Canterbury. (The Canterbury tales, trad. V. Gual). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 1998. ISBN: 8477272530. 548 pàgs. Pàg. 325.
—Nosaltres érem més, potser el triple, però ells tenien armes pesants i al cap de poc ja eren ells els qui ens atacavem a nosaltres! Atacaven les nostres posicions als camps. Avia tothom va començar a dispersar-se. Vam córrer. Jo i un paio que es deia Mohammad no sé què vam córrer junts. Estem corrent costat per costat per una vinya sense emparrar, amb els ceps arran de terra. Les bales ens passen per totes bandes i nosaltres correm per salvar la vida, i de sobte tots dos ensopeguem i caiem. En un segon, jo m’aixeco i torno a córrer però no hi ha ni rastre del tal Mohammad. Em giro i crido «Aixeca’t, tros de burro!».
Khaled Hosseini. El ressó de les muntanyes. (And the Mountains Echoed, trad. A. Noya). Edicions 62, Barcelona 2013, 1ª ed. ISBN: 9788429771046. 416 pp. Pàg. 278.
Però va continuar jugant. El van obligar i així ens vam anar divertint gairebé fins a arribar a Praga; ell i el director de la botiga de roba amb la seva dona van baixar a Pardubice. Aquella va ser la vegada en què més ens vam divertir jugant a aquell joc de societat, jo, el jove fatxenda i la dona del funcionari, perquè en aquella ocasió allò no era un entreteniment, sinó la roda de molí que havia d'esclafar el mestre. Lentament, amb una llarga successió de preguntes estúpides que al final ja no tenien la més petita semblança de pertànyer a cap sistema, el mestre es va anar enfonsant en aquell estat intel·lectual que en l'argot de la boxa s'anomena « grogui ».
Josef Skvorecky. El saxo baix (Dvc legendy, trad. Monija Zgustová). Ed. Proa, Barcelona, 1988. ISBN: 8475882005. 154 pp. Pàg. 83.