DOCUMENTS: EDUCACIÓ

M'interessa el tema de l'insult i inclouré l'article en la bibliografia de la meva pàgina de https://sites.google.com/view/protocol-cat/protocol No llegiré el llibre ja que les manifestacions polítiques d'immediatesa acostumen a ser mol avorrides, només tenen efecte publicitari com el "no sóc tonto" de Media M. O proveïdors d'oficis que diuen que no són "idiotes". Per descomptat emprar una paraula tant desagradable a la portada d'un llibre és de bastant mal gust. Mirant enrera el mestre de l'insult fou K. Marx, a ell sempre cal fer una bona referència. (l'autor del web)

ENLLAÇ A RAÜL ROMEVA, ENTREVISTAT PER ALBERT HOM, Diari Ara, 21 de gener de 2024, pàgs. 42-43 ARTICLE: "T'insulten per coses antagòniques, per a uns ets massa i per altres massa poc"

Protocol (Educació)

Amb els seus ulls verds, Scott em va interrogar. Jo vaig sacsejar el cap. Aleshores es va posar vermell, tota la cara se li va encendre, em vaig pensar que tindria un atac de feridura o de vés a saber què. Va estrènyer les dents, els ulls verds se li van glaçar. Un pare arruïnat, un pare a l'atur, un pare inútil que vivia a l'esquena de la família política. Nena meva, mira que anar-te a casar amb un d'aquesta estofa, no podies pas caure més baix.

No sé gaire res del dolor de Scott, a part d'aquesta vergonya que sembla que dugui enganxada a la pell. No sé què se sent quan un ha quedat desclassat i, un cop pobre, continua volent moure's en un món de rics. La seva mare va buidar els comptes bancaris de l'herència per pagar-li un col·legi privat. Tenia un bon amic, en Tom, que l'anava a buscar amb una limusina amb xofer per anar a classe, i a en Francis, segur, el cap li rodava de les ganes de recuperar la seva posició. També era amb en Tom que anava a les classes de ball i urbanitat a Summit Avenue, on l'elit de Saint Paul, Minnesota, enviava els plançons granelluts a aprendre etiqueta i valsos.

[Gilles Leroy. Alabama Song (Alabama Song, trad. A. Casassas). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788492440207. 188 pàg. Pàg. 42.].

Protocol (Educació, insult)

-Vosaltres, els americans, en general em caieu bé, i no només per les propines, però a aquest, realment, no el puc veure. No l'aguanto de cap de les maneres, quin merda! Es pensa que m'enlluerna? Com si el necessités per a res, jo! La veritat és que els paios com ell se me'n refoten i se'n troben dotzenes: sembla que tenen terra a l'Havana, però cregui'm, Zelda, és un pet bufat. Un que s'explica pel·lícules, un mitòman, això és el que fan córrer: totes aquestes proeses, el seu coratge a la guerra i tots aquests combats, diuen que només són exageracions, per no dir una bola total.

[Gilles Leroy. Alabama Song (Alabama Song, trad. A. Casassas). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788492440207. 188 pàg. Pàg. 106.].

Anamorfosis

Però ells creuen el que diu Scott, la seva paraula és d'or o més aviat de dòlars; el meu marit té el talonari.

-La seva ment crea imatges que són quimeres, anamorfosis. Entén aquesta paraula?

L'insult i la condescendència formen part de la cura? [Gilles Leroy. Alabama Song (Alabama Song, trad. A. Casassas). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788492440207. 188 pàg. Pàg. 129.].

Calles o et queixes?

“Perdona. No em posis aquesta carn perquè hi has tossit a sobre”, diu la dona amb naturalitat, sense semblar enfadada. Els que esperem el torn quedem garratibats tot i el bon to amb què ha expressat la seva petició. Admeto que quan he vist el noi estossegar sobre els bistecs –jo també m’hi he fixat, sí– he pensat que encara sort que aquella carn no era per a mi. El noi es justifica: “Perdona. És que estic una mica constipat. Fa tant fred aquests dies aquí al mercat...” I la senyora li respon amb to comprensiu: “Sí, tens raó. Però aleshores potser convindria que et posessis mascareta per treballar”. “Què faig?”, li diu el noi mirant-se la carn. “No, no. No me la posis. No em cal res més. Em pots cobrar la resta”.

L’escena fa que algunes de les persones que esperem davant la parada notem una certa tensió i intercanviem mirades. És possible que la majoria no haguéssim actuat de la mateixa manera perquè no hauríem gosat mostrar la nostra insatisfacció. La senyora no sembla pas amoïnada. Paga, agafa la bossa i s’acomiada “fins divendres que ve”. La mestressa li xiuxiueja alguna cosa a l’orella al noi i aparta la carn del taulell. Després ell es renta les mans, obre un armariet i es posa una mascareta nova de trinca per continuar despatxant. Després de la tensió, la calma. Tots obtindrem un servei més higiènic gràcies al comentari de la senyora que ja ha marxat.

¿Li dius a la noia del tren que posa els peus al seient de davant que faci el favor de retirar-los? ¿Li dius a l’home que s’asseu eixarrancat al seient dels ferrocarrils, ocupant l’espai que pertoca als passatgers que té al costat, “Perdona, et faria res ajuntar les cames i viatjar com ho fem la resta perquè així compartim l’espai d’una manera més justa”? Comences a barrinar la manera de comunicar-ho. A comptar fins a deu per trobar el to adequat de veu per no semblar massa agressiva. I, per sort, l’home baixa abans que afrontis la situació.

¿Demanes a la família que tens tres taules més enllà en un restaurant si els faria res abaixar el volum de la tauleta que han donat als seus fills perquè s’entretinguin? “Disculpeu, entenc perfectament que són petits i necessiten distreure’s mentre els porten el menjar, però em sembla que el volum està massa alt...” Altres clients s’avancen fent notar la molèstia gràcies a l’ús de les mirades assassines, el succedani més comú per evitar verbalitzar el problema.

¿Li dius al cambrer que aquell biquini que t’ha portat està fred per dins, que el cor del pa està glaçat i el formatge no s’ha fos? ¿Li comentes al taxista que condueix de manera imprudent? ¿Li dius al passatger del vol transoceànic que s’ha tret les sabates que els peus li fan una pudor insuportable? Quan obren una nova caixa al súper i la gent s'hi llança per ser el primer sense respectar la cua inicial ¿et queixes i exigeixes mantenir l’ordre d’arribada? ¿A quin sector pertanys? ¿Als valents o als que premen ben fort les mandíbules?  

Mònica Planas Callol, Ara Diumenge, 05/02/2023

Cada quinze dies ens donaven una papereta on hi havia primer tres notes que deien: “Urbanidad, disciplina y aplicación”, i després la resta. A mi em posaven molt bones notes, però d'urbanitat, disciplina i aplicació molt baixes. Una vegada em van posar 0-0-7! Vaig pensar què passaria quan li portés la papereta al meu pare, i recordo que ell era a casa, al seu despatx —a casa tenia un despatx amb mobles una mica ampul·losos, però ell no en va fer ni el més mínim cas. Ell només mirava les notes de les as signatures, i de fet es va mostrar sorprès perquè tenia un zero d'urbanidad, si jo sempre anava net i polit!

Josep M. Muñoz. Entrevista a Juan José Lahuerta. Art. L’Avenç 484, nov. 2021. Pàg. 23.

Julien ho havia experimentat: passat el primer enlluernament, va venir el primer desengany. «La cortesia —es deia, no és sinó l'absència de la còlera que provocarien les males maneres».

Stendhal. El roig i el negre (Le rouge et le noir. Trad. F. Toutain). Editorial Destino, Barcelona, 2008, 1ª ed. ISBN: 9788496863590. 608 p. P. 369.

El inglés medieval incluso se enorgullecía de ser cortés, lo que, después de todo, no es peor que enorgullecerse del dinero y los malos modales, que es lo que en los últimos siglos han entendido muchos ingleses por «sentido común». 

(G. K. Chesterton. Breve historia de Inglaterra (A Short history of England. Trad. M. Temprano) (data: 1929). Ed. El Acantilado, 1ª ed. Barcelona 2005. ISBN: 8496136930. 252 p. P. 79).

BRAVO, SANTOS!

Dilluns de la setmana passada, al Tnc, Carles Santos va in­terrompre l'última escena d'El compositor, la cantant, el cui­ner i la pecadora. La informació de La Vanguardia acabava dient: «I va donar per acabat l'espectacle perquè no podia competir amb la simfonia d'esternuts que sonava a platea. La tos i d'altres sorolls van incomodar part del públic i van provocar una lleugera disputa quan Santos tocava al pia­no una peça intimista. Santos va demanar que s'abaixés el teló. El responsable de la sala va explicar què havia passat i fins i tot hi va haver algun aplaudiment».

És una noticia que havia d'arribar, més tard o més d'ho­ra. Ja abans havia sentit a parlar d'actors que havien inter­calat als seus textos al·lusions a les tos. Crec recordar que, cadascú a la seva manera, Josep M. Flotats i Paco Morán ho han fet en alguna ocasió. No és nou que, d'unes dècades ençà, la falta de respecte cap als artistes i la resta dels espec­tadors s'ha fet habitual. Si al carrer aparquen el cotxe en do­ble fila—allà on els surt dels nassos—o circulen en bicicleta per la vorera, ¿per què haurien de silenciar els sorolls quan són a la butaca, sigui de platea o de galliner? Si als altres no els agrada, que se'n vagin a casa. De manera que la gent ha acabat comportant-se en públic com si fos al sofà de cal so­gre. Si al cinema mengen crispetes i beuen Coca-Cola xu­clant la palleta amb estrèpit, ¿per què al teatre o a la sala de concerts no haurien de tossir, esternudar o decidir qui s'en­carrega l'endemà d'anar a buscar el nen a l'escola? L'única diferència entre tots aquests locals és que, si al teatre o a la sala de concerts els actors i els músics poden improvisar indirectes o donar l'obra per acabada i fotre el camp, al cine­ma ni tan sols això, ja que pel fet d'estar filmats—o gravats, amb els seus píxels i tot—no tenen la capacitat de sortir de la pantalla i recriminar els sorollosos, perquè el món no és La rosa porpra del Caire ni Cegada de amor.Tan abundants i tan variades són les interrupcions que els actors han acabat per catalogar-les, segons el dia i el tipus de públic. Dels que van a les funcions de diumenge a la tar­da, havent dinat—majoritàriament matrimonis de mitjana edat o d'edat avançada—en diuen el públic de l'arròs. Són gent amb tendència a narrar en veu alta el que passa a l’escenari. «Ai, ara li fa un petó!», diu un, per exemple, quan l'actor besa l'actriu. O bé, si reconeixen Pep-Anton Muñoz: «Mira, el Peris! ¿Que no el coneixes?». Si, amb gest angoi­xat i veu impostada, l'actriu es pregunta «¿He de quedar­-me amb en Mario... o fugir amb l'Alfredo?», no trigarà ni dos segons a sentir com una senyora de la tercera fila li acon­sella: «Vés-te'n amb l'Alfredo, noia, no t'ho pensis més!».

És lògic que, tip de les interferències, Carles Santos hagi sigut un dels primers artistes a tallar en sec una obra i do­nar per acabada la interpretació. Com que és un músic total, que no tanca les portes a res i que en les composicions és capaç de barrejar el so del piano amb el rugit d'una moto, o el del clavicèmbal amb el de quinze persones escombrant, res de més natural que no vulgui que ningú no consideri se­ves les pèssimes composicions rinolaringológiques que im­provisen els espectadors. Quan vulgui incloure tos i ester­nuts als seus espectacles, serà ell qui ho decideixi. 

Quim Monzó. Esplendor i glòria de la Internacional Papanates. Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788477274766. 254 pp. Pp. 182-183.

PER NO DISCRIMINAR 

Aparentment es tracta d'un vulgar anunci de feina d'una empresa anglesa que busca un encarregat de càtering: «Es necessita persona amable, amb aptituds per preparar sand­vitxos frescos, amanides i sopes atraients a un personal que mereix àpats simples però especials. El candidat guanya­dor serà el responsable d'encarregar-se de tot el que tingui a veure amb l'abastiment i el menjar. Horari: de 10 del matí a 2.30 de la tarda, de dilluns a divendres. Dirigiu-vos a Ka­ren Morris. Travel Counsellors, Travel House, Churchga­te, Bolton». 

Job Centre Plus—l'empresa que per encàrrec de Travel Counsellors ha d'efectuar la selecció d'aspirants i decidir qui es queda finalment amb el lloc de treball—ha ordenat retirar l'anunci. Travel Counsellors ha preguntat per què. L'empresa de selecció de personal els ha dit que demanar que la persona sigui amable suposa una discriminació. Els de Travel Counsellors no entenen en què pot resultar dis­criminatori demanar que qui ocupi el lloc de treball sigui amable. ¿Discriminatori contra qui? ¿Contra els que no són amables? L'empresa de selecció de personal ha insistit: «Les empreses han de redactar els anuncis de manera pràctica. Volem que els anuncis evitin l'ús de preferències per­sonals per evitar així qualsevol possible discriminació». La noticia demostra que hem donat un nou i espectacular pas en la implantació del surrealisme com a norma de vida. 

Els esquerps, per cert, poden estar tranquils: mai com ara no han sigut tan ben tractats laboralment. Deu ser per no discriminar-los que, en tants llocs de treball (inclosos els de cara al públic, que per sensatesa exigirien un mínim d'ama­bilitat) trobem gent avinagrada. També deu ser per no dis­criminar que, a Catalunya, a ningú no se li acut demanar que els dependents entenguin les llengües dels clients, fins al punt que, en alguns casos, sospites que l'anunci d'ofer­ta de feina a partir del qual els van contractar especificava exactament el requisit contrari. Per exemple: «Es busquen caixeres per supermercat. Imprescindible no entendre ca­talà». Deu ser per això mateix, per no discriminar, que, al self service de la Vall d'Hebron, quan demanes un pinxo morú, l'encarregat el fica al microones! És obvi que hauria sigut una discriminació contra la incompetència contractar algú que sabés que els pinxos moruns es preparen damunt brases o damunt una planxa calenta, no en un microones. Gràcies també al neopuritanisme, aviat ja no serà impres­cindible saber mecanografia per optar a un lloc de secre­tari, ja que aquesta exigència implica discriminació contra els que teclegem amb un sol dit. I espero amb ànsia el dia que, per aconseguir una plaça de conductor d'autobús, no sigui necessari tenir el permís de conduir, ja que aquesta exigència implicaria una discriminació contra els que, de conduir, no en saben. Perquè cap article de cap Consti­tució no obliga ningú a saber conduir, a teclejar amb més d'un dit, a saber preparar un pinxo morú o a ser amable; només faltaria això. 

Quim Monzó. Esplendor i glòria de la Internacional Papanates. Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788477274766. 254 pp. Pp. 212-213.

NEN A BORD 

És una dona morena, amb brusa blanca i texans. Deu tenir vint-i-tants anys, vora els trenta. Viatja cap a Lisboa al vol I 822 de la Tap amb un nen que va dels seus braços al seient del costat. Al principi el nen amb prou feines plora, però a mesura que passen els minuts plora cada cop més. I més. Fins que els plors acaben per convertir-se en un xiscle constant que incomoda fins i tot els passatgers benèvols. Alguns es remouen als seients. D’altres miren fugaçment cap a la fila que ocupen la dona i el nen.

Ella, en canvi, es mostra impàvida. Deu ser el costum. Tothom que ha tingut nens inquiets sap calcular a la perfecció a quin grau de gravetat correspon cada intensitat del plor. Però, com que no coneixen el men, la resta de passatgers no ho sap. 

La dona crida l’hostessa ili demana un suc pel nen. Quan l’hostessa l’hi porta, el pilor puja de volum. El nen marraneja amb tal fervor que en moltes files n’hi ha que murmuren: «Aquest nen...». Però els passatgers més sensats imposen el seu punt de vista: només faltaria que no es pogués viatjar amb nens. Sobretot en aquests temps en què la natalitat és tan baixa que tots els incentius per augmentar-la semblen pocs. 

Però el plor continua augmentant, i cal afegir-hi el detall de la tauleta abatible: el nen ha abaixat la tauleta que té al davant i la colpeja amb tots dos punys. Són punys petits, però els descarrega amb tal perícia que la tauleta cedeix a cada impacte, i també el seient del davant. De tant en tant la criatura deté un moment els brams per observar l’efecte que produeixen en els passatgers que hi ha a l'altra banda del passadís, als quals observa avançant el cap i girant-lo cap a ells. Però immediatament reprèn els brams—dels ulls li cauen ara grans llàgrimes —i, potser perquè se senti millor a tot l’avió, es posa dret damunt del seient, estira el reposacaps del passatger del davant i, quan aquest es gira a veure què passa, incrementa el xiscle fins a una intensitat ultrasònica només comparable a la dels extraterrestres en zel. Mentrestant, la mare llegeix el diari. The International Herald Tribune, per ser exactes, amb el desplegament de braços que comporta un format tan gran. El nen, sense cedir en el nivell ultrasònic, mira sorprès el cotó fluix de núvols en què ara s’endinsa l’avió. 

De sobte, sona un telèfon mòbil. Totes les cares es remouen, miren a dreta i esquerra. Tothom és sospitós i tothom es palpa les butxaques. És tan fàcil oblidar-se d'apagar-lo quan puges a l’avió! No fa gaires setmanes, els diaris parlaven d’un home que, en ple vol, es va posar a parlar pel mòbil, els altres passatgers li van dir que l’apagués i, com que s'hi va negar, hi va haver un conat de linxament. 

I aleshores veiem que la dona prem una tecla del mòbil i contesta: « Com estàs?». Sense immutar-se pel fet que quan la veu parlar per telèfon el nen passa als udols, la dona somriu i xerra una estoneta fins que, davant de les mirades fulminants de la resta de passatgers, diu: «Bé. Et deixo, he de penjar. Sóc en un avió!». Si els passatgers se subjecten els uns als altres—perquè ningú no se li tiri al damunt i la llanci per una porta—és, només, perquè el nen no quedi orfe, perquè carregui durant tota la infantesa amb la mare que es mereix. I viceversa. 

Quim Monzó. Esplendor i glòria de la Internacional Papanates. Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788477274766. 254 pp. Pp. 133-134.

EL TEMPS I EL RELLOTGE

De moment, el més interessant de la campanya electoral per la qual passem és la iniciativa del Col·legi de Periodis­tes de Lleida a favor de la puntualitat. Sota el lema «Res­pecta el meu temps», els periodistes lleidatans demanen a institucions i organismes públics que no juguin amb el temps de la gent. Que si la roda de premsa és a les dotze, es presentin a les dotze i no a un quart d'una, dos quarts o la una. Segons explicava el corresponsal, Pau Echauz, als candidats els donaran adhesius, un despertador de plàstic i un manifest en què expliquen que les excuses que els po­lítics acostumen a donar «no són acceptables, perquè són un atemptat als principis bàsics de l'educació i una falta de respecte a les persones». 

És una gran notícia. Que un col·lectiu prengui posi­ció contra la impuntualitat mereix honors de portada. En aquest país, la impuntualitat és un mal que els que el patei­xen consideren endèmic i els que el practiquen, fins i tot interessant. El gremi dels polítics és impuntual—el cas ex­trem és Maragall—, però ¿què me'n diuen, dels metges que et donen hora a les quatre i no et reben fins a les cinc? Sen­se ni tan sols excusar-se. Que ningú no valora el temps dels altres queda dar quan quedes per sopar, preguntes a qui­na hora i et diuen: «Entre un i dos quarts de deu». ¿Com que entre un i dos quarts de deu? O un quart de deu o dos quarts de deu! Conec una dona—periodista, per cert—que presumeix d'arribar sempre a les cites amb vint minuts o mitja hora de retard. Es va estranyar el dia que va començar a col·laborar amb una emissora de ràdio i, per comptes d'arribar a les cinc en punt (que és quan havia d'interve­nir), va arribar a dos quarts de sis, i el presentador del pro­grama—Toni Clapés—li va fotre una esbroncada tremen­da, l'esbroncada que li haurien d'haver fotut molts anys abans, la primera vegada, quan era nena, que va arribar un minut tard a una cita. 

El pitjor són les justificacions altermundistes. Tots els impuntuals que van de vacances a l'Àfrica tornen encan­tats amb la frase «Vosaltres teniu el rellotge, però nosaltres tenim el temps». Si els retreus el fet d'haver-los estat espe­rant mitja hora davant del restaurant de fusió on heu que­dat, immediatament la fan servir per contraatacar: 

—Quan l'estiu passat vaig anar a Somàlia amb la meva oenagé, un africà em va dir: «Vosaltres teniu el rellotge, però nosaltres tenim el temps». ¿Te n'adones? 

Diu la nota del Col·legi de Periodistes de Lleida que la impuntualitat és una falta de respecte a les persones. És així, i cap gremi no està lliure d'aquest pecat. No recordo que mai m'hagi fet esperar cap periodista de Lleida, però sí bastants deis seus col·legues barcelonins. I he anat ob­servant que, com més becaris, més impuntuals són. Amb el temps, m'he acostumat a deixar-los el bolígraf quan vénen a fer una entrevista, perquè de sobte descobreixen que el seu no va, i també m'he acostumat a tenir piles a punt, perquè només quan arriben a casa s'adonen que les del seu cas­set estan gastades. Al principi aquestes fallades em sorpre­nien, però ara ja em semblen part del tracte, i fins i tot es­pero amb ànsia el moment en què descobreixen que l’apa­rellet no rutlla. L'únic que desitjaria és que s'apliquessin els consells dels seus col·legues lleidatans i arribessin a l'hora acordada, perquè és avorrit passar-se trenta minuts amb un bolígraf en una mà i un paquet de piles en l'altra. 

Quim Monzó. Esplendor i glòria de la Internacional Papanates. Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788477274766. 254 pp. Pp. 212-213.

No em vagà insistir. Ja m'havia indicat la porta. Vaig dir: -Au revoir mon adjudant. Au revoir madame.

-M'hauria pogut dir mon colonel, soc coronela.

-Per comentar vosté no és coronel sinó tinent-coronel. D'altra banda, vosté deu saber que mon és 1'abreviació de mons, forma ar­caica de monsieur. Fíns que no em demostrin el contrari, vosté és una dona i no li puc dir monsieur.

-Appelez-moi colonel.

-Grácies a Déu, ja no soc militar i je vous emmerde... 

El brigada Rolland va aguantar la rialla difícilment. Al passadís em va tocar la má i em va picar 1'ullet. Me'n vaig anar i confessi que ni vaig pensar a comprar un manual d'urbanitat. 

Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 379.

El pallasso dels vétos era Thierry Lajoust. La seua especialitat con­sistia a parlar en un rot interminable, realment impressionant. En Thierry podia eructar durant vint minuts. Ara sé, per un cosí seu, que treballa a Pilla de La Reunió. Potser els animals de l'oceà Índic entenen el seu llenguatge...

Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 221.).

Pets

Mai no s'ha de reconèixer un pet en públic. És la llei no escrita, el protocol més estricte de l'etiqueta als Estats Units. Els pets no són de ningú i no surten d'enlloc; són emanacions anònimes que pertanyen al grup i, encara que tots els presents puguin assenyalar el culpable, l'únic curs d'acció assenyat és la negació. 

Paul Auster. Bogeries de Brooklyn (The Brooklyn Follies, trad. A. Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 8429756841. 316 p. P. 15.

Es bien sabido que las exigencias de la ética -sinceridad, humildad, amor al prójimo, compasión y tantas otras- siempre pasan a segundo plano en la lucha de intereses propia de la vida cotidiana. Por eso es sorprendente que apenas sí se haya reflexionado sobre la meditación que, des de hace milenios, los hombres han buscado y sin duda encontrado en tal conflicto. Pero el verdadero mediador, la resultante entre los componentes enfrentados de la moralidad y la lucha por la vida, es la cortesía. Porque la cortesía nunca es ninguna de ambas: ni es exigencia ética ni es arma en la lucha, y sin embargo también es ambas cosas. Dicho en otras palabras: la cortesía es siempre nada y todo, según el lado desde el que la miremos. Es nada en tanto que apariencia bella, o sea, en tanto forma que nos engaña obsequiosamente sobre la crueldad de la disputa que sostiene frente al contrincante. Y como además la cortesía no es ningún precepto moral riguroso (sino tan sólo la representación de  aquel precepto moral derogado), su valor para la lucha por la vida (representación de su irresolución) también es ficticio. Sin embargo, esa misma cortesía lo viene a ser todo al liberarse de la convención, liberando también de ­ella al proceso. Si la sala de negociación se encuentra envuelta entre las rejas de la convención, la verdadera cortesía entra en vigor derribando esos límites, es decir, ampliando ilimitadamente la disputa y, al tiempo, integrando, como ayudantes, mediadores y reconciliadores, a la totalidad de esas fuerzas e instancias a las que hasta entonces había excluido. Pero quien se deje dominar por la imagen abstracta de la situación en que se encuentra junto con su rival solamente podrá aco­meter el intento violento de arrancar al final la victoria en esta lucha, con lo cual tiene todas las oportunidades de ser el descortés. Por el ­contrario, un sentido bien despierto para lo extremo, cómico, pri­vado o sorprendente de la situación es la Alta Escuela de la Cortesía. Y este sentido siempre proporciona a aquel que lo ejercita la dirección de la negociación, como también la de los intereses; y finalmente es él el que baraja todos los elementos en disputa ante los ojos asom­brados de su rival, como si fueran los naipes en un solitario. Pues la paciencia es el núcleo de donde viene a surgir la cortesía, y quizá sea la única virtud que la cortesía acoge intacta, sin tener que cambiarla en absoluto. Por cuanto respecta a las demás, de las que la desdichada convención asegura que sólo pueden salir adelante a través de un “conflicto de deberes”, la cortesía -que se constituye en la musa de la mediación- les concedió hace mucho tiempo eso que en verdad les corresponde: la siguiente ocasión del derrotado.

Walter Benjamín. Obras. Libro IV / Vol. 1. Ed. Abada, Madrid, 2010. 568 p. ISBN 978-84-96775-77-0. Pàgs. 351-353.

D'entrada, Carles Riba tingué un gest de cortesia que m'admirà. Quan vam arribar anava en mànigues de camisa. Doncs bé, mentre la seva esposa ens acompanyava al seu despatx, ell demanà que el perdonéssim un moment,  entrà a l'interior del pis i tornà, al cap d'uns instans, amb l'americana posada. Algú potser em dirà que a hores  aquesta llei de detalls no es valoren gaire, però jo sóc dels que encara creuen que la cortesia natural i espontània és admirable, i d'aquella actitud del mestre me'n recordaré ­sempre més.

Miquel Martí i Pol. Una anada a Barcelona. A Temps era temps (1931-1975). AADD. Ed. L’Avenç, Barcelona, 2009. 160 p. ISBN: 978-84-88839-37-4. Pàg. 112.  

Buscaba construirse una nueva imagen de sí mismo, emular a «aquellos jóvenes obreros meta­lúrgicos de la ciudad -como indicó- que se ganaban una forma de vivir inde­pendiente y no se arruinaban a sí mismos con el vodka». Ahorró lo suficiente para cortarse el pelo al estilo polaco, para comprarse una chaqueta elegante con boto­nes de madreperla y una gorra con cinta de terciopelo como la que utilizaban los aristócratas del trabajo. Se compró un traje con un reloj para el bolsillo del chale­co, un sombrero de paja y un par de zapatos elegantes para los domingos. Por quin­ce kopeks se compró un Aprenda baile y buenas maneras por sí mismo, que le adver­tía que no se sonara la nariz con la servilleta e indicaba el modo de comer algunos alimentos especialmente delicados, como la alcachofa y el espárrago, aunque, como admitió mas adelante, «ni siquiera sabía si esas cosas pertenecían al reino animal, vegetal o mineral». 

Orlando Figes. La Revolución Rusa (1891-1924). Ed. Edhasa, Barcelona, 1ª ed. 2000. 1002 p. ISBN: 84-350-2614-0. Pàg. 154.

Es impossible que cap organisme social, cap estructura antropológica, cap sistema de convivéncia es mantingui ferm -i, el que és més important, pugui desenvolupar-se en el sentit de la civilització i no desintegrar-se en el sentit de la barbárie sense que hi hagi un acord més o menys tácit, més o menys explícit, a l'entorn d'unes formes. Les normes són massa abstractes i exteriors a la persona mateix, tiràniques per definició, en comparació amb les formes. Aquestes només són una lleugeríssima convenció que els membres d'una comunitat decideixen compartir per pur sentit de la supervivéncia del grup com a tal -alló que Freud va anomenar "el malestar a la cultura"- i per garantir una mica d'èxit a tota possible transacció de valors, de poders, de sabers o d'idees. Si les formes es desprestigien i desapareixen de l'horitzó mental i de les práctiques socials, llavors s'instaura en el si de tota corporació, des de les més menudes -la familia, la colla, el club- fins a les més complexes -la ciutat, la nació, 1'Estat- un desgavell que ho arruina tot: no solament s'hi fa difícil la convivéncia, sinó que s'hi fa impossible tota transformació endrecada de qualsevol estructura establerta com ja escrivia Montesquieu a De l'esperit de les lleis: "L'educació a les monarquies exigeix una certa cortesia en les maneres. Els homes, que han nascut per viure junts, també han nascut per agradar-se; i aquell que no acceptés les conveniéncies, en xocar amb tots aquells amb qui viu es desacreditaria". La manca d'un clima de cordialitat i de respecte, encara que això sigui una convenció i una aparenca, desemboquen inexorablement en un ambient caldejat i morbós, en una situació en la qual gairebé tothom experimenta ganes d'esgarrapar, de matar o d'arrencar a córrer: depèn de la gosadia de cadascú. No hi ha dubte que als últims dos o tres anys de vida académica em van corprendre unes certes ganes d'arrencar a córrer; peró aquestes ganes de fugir van ser més la conseqüéncia del desprestigi de les formes entre la classe docent, que no de la relativa passivitat i manca de preparació de la classe estudiantil. Vaig tenir sempre un respecte escrupolós pels membres d'aquest col·lectiu, i el vaig tenir, com he dit, perquè era obvi que els estudiants més aviat havien estat víctimes d'alguna cosa més que no botxins de ningú; era, comptat i debatut, un respecte que anava de bracet amb el respecte que els estudiants tenien pel meu relatiu saber i per la meya persona. 

Jordi Llovet. Adéu a la Universitat. L'eclipsi de les humanitats. Ed. Galàxia Gutrenberg, Barcelona, 2ª ed. ISBN: 978-84-8109-920-1. 382 pàgs. Pàgs. 121-123.

(Pudors, llufes, flatulències...en diàlegs metafísics)

-¿De debò. que la vostra Bíblia té vuitanta-un llibres? ¿Els d’Ènoc, Baruc i Esdràs també? ¿I què diuen?

-Tant és, fill... ¿Què vols que digui, un tros de Bíblia? Que si el poble elegit, que si la fúria de Déu... i vinga a de­gollar idòlatres i sodomites: això diuen. Tu sàpigues només que aquests llibres hi són, i ja aniràs prou ben servit. Els sa­cerdots no en recomanen la lectura; els savis són ells, i de­testen els intrusos. No ho oblidis, Filas.

Un bou va bramular al fons de l'estança, i un parell de vedells el van correspondre.

I anàvem avançant d'aquella manera, ell posant-hi la gana i jo les engrunes per calmar-lo. Vaig ensenyar-li com seguir una oració solemne, com besar la creu, com assistir a l’Epifania; quina carn era neta i quina impura; com respec­tar l'etiqueta i els tractaments entre clergues i barons; i com observar el dejuni, el sàbat o la circumcisió. És a dir, les coses que al capdavall comptaven. Només vaig entrar en teologia, a la forra, quan vam abordar l'espinós afer que havia migpartit el nostre reialme. Vam discutir sobre la naturalesa del Crist, aquell enutjós litigi que havia deixat un rastre de morts, ex­comunions i regicidis al llarg dels anys. Jo em vaig armar de resignació cristiana i ell es va revifar. I el bou que ens feia companyia va deixar anar una flatulència ben sonora.

-Mira -vaig dir-, la Trinitat és un sol poder etern amb tres cares. Tres en un, i un en tres: si mires les nostres pintures, veuràs tres homes idèntics amb barba. Allò és la Trinitat.

Un altre pet boví, més fort. Les fetors de la cambra gai­rebé es podien mastegar.

-Diria que fins aquí ho veig clar. ¿Què més?

Vaig esbufegar, crec que assaltada per la mandra. Vejam, vaig continuar: la querella es basava en el Crist. Hi havia una colla que es proclamava unionista, i mantenia que la natura­lesa del fill de Déu era una sola, alhora humana i divina, i punt. Pera n'hi havia uns altres que no s'ho empassaven, replicant que si Crist no havia estat mai del tot humà, no podia haver patit a la creu ni podia haver mort de debò. Aquests eren els uncionistes, i esgrimien que el Messies ha­via estat home fins a ser ungit per Déu. I encara n'hi havia uns tercers, uns sonats que reclamaven els tres naixements del Crist: en 1'eternitat, en el ventre de Maria i en la resur­recció. Bé, tot plegat era una olla de grills, i 1'únic que Filas havia de tenir en compte era que al monestir manaven els primers, els unionistes. I saber que s'havien enfrontat a Ios­tos, el Gran, tot apostant pel meu nét Dauid. Allò ens era fa­vorable, en principi.

Vaig fer una pausa i el bou va expulsar, en una tronada llarga, alguna cosa més que gasos. L'animal va quedar ben descansar.

-És impressionant tot això... ¡i al sostre de 1'África! -va dir Ato Filas.

-És més aviat lamentable -vaig fer-. He vist molta destrucció, arran d'aquestes ximpleries.

-Sí, teniu raó -es va enrojolar-. Però si em perme­teu, hi ha una cosa que se m’escapa.

-Digues -vaig fer.

-D'això, Itegue, a veure... -va prémer els llavis-. Entenc que Jesús havia de ser home, si havia de patir a la creu com un mortal. ¿Però si era home, com podia redimir la creació a través del martiri? ¿Amb quins poders? ¿En quin moment va ser ungit: en la mort, en el baptisme, en la llavor de Maria? La idea dels tres naixements no és cap bestiesa...

-Dimonis, fill -vaig exclamar-, ¡per l’arcángel cai­gut! ¡Ets pitjor que ells! Més polemista i més descregut que els mateixos frares...

 (Abissínia, relat de l’àvia del Negus, itegue –princesa- de l’imperi)

(novel·la ambientada de finals del segle XVII fins a finals del XVIII)

Alfred Bosch. Les set aromes del món. Ed. Planeta, Barcelona, 2004. ISBN: 84-9708-127-7. 310 pàgs. (Pàgs. 161-162).

Lectura

-Saps una cosa? Hi ha gent molt interessant aquí, simplement com a espècimens, és clar. De la mateixa mena de personatges que els de les novel·les escrites per aquelles dames que duien tres noms, o com els de Henry el qual era una mica com una dona ell mateix. N'hi ha una que m'agrada d'una manera especial. És 1a vella Nord-amèrica en el seu apogeu, si això no és una contradicció en els termes. A casa seva, només invita gent que sàpiga llegir sense moure els llavis. És a dir: cap dels teus polítics adorats.

Gore Vidal.Washington, D.C. (Washington, D.C., trad. Jordi Arbonès). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-074-6. 418 pàgs. Pàg. 215.

Siempre se había mostrado cortés con los persas; por Alejandro y porque nosotros poseemos unos modales exquisitamente civilizados. Resulta imposible una pelea entre persas de buena educación. Tras considerar el asunto, no envenenamos unos a otros o bien llegamos a un acuerdo. Los macedonios que no sufren tales inhibiciones inician inmediatament una discusión

Mary Renault. El muchacho persa. (The Persian Boy, trad. M.A. Menini). Ed. Círculo de Lectores, Barcelona, 1994. ISBN: 84-226-4744-3. 512 pàgs. Pàg. 430.

Sempre havia conservat, fins i tot en la misèria de la vellesa una empremta de la bona educació anglesa (la qual es compon d'uns quants elements ben estranys); hi havia una certa timidesa una aversió a la possible fraseologia, en la seva manera d'expressar gratitud per favors, i a despit d'un to acuitat, el seu agraïment sempre tenia l'accent de la sinceritat.

Henry James. La princesa Casamassina (The Princess Casamassina, trad. Marta Pera i Cucurell). Edicions 62, 1ª ed.Barcelona. ISBN: 84-297-2297-1. 462 pàgs. Pàg. 306.

Protocol: mala educación

El general Noel Irwin, comandante del Ejército Oriental, se había negado a utilizar el XV Cuerpo de Slim por unas desavenencias personales surgidas en 19410, cuando este último destituyó a su amigo Irwin en Sudán. Irwin reaccionó con muy malos modos, y cuando Slim se lamentó de ello, respondió: “No puedo ser maleducado. Soy tu superior.”

Antony Beevor. La Segunda Guerra Mundial (The Secons World War, trad. T. De Lozoya y J. Rabasseda). Ed. Pasado & Presente, Barcelona, 2ª ed. 2012. ISBN: 978-84-939863-3-9. 1214 págs. Pág. 497.

Manual  baixmedieval

-Bé, doncs per començar li diré que es conserven actualment dues esglésies que van ser construïdes imitant l'Apostoleïn: Sant Marc de Venècia i Saint-Front, a Périgueux, França. Tenim, a més, les descripcions fetes per Eusebi, Philostorgi, Procopi i Teodor Anagnostes. Disposem també d'un poema llarg del segle: X anomenat Descripció de l'edifici dels Apòstols, compost per un tal Constantí de Rodes en honor de l'emperador Constantí VII Porfirogènit. 

-Per cert... -la vaig tallar en sec-, aquest emperador va escriure un tractat magnífic sobre normes de comportament cortesà que va ser el manual adoptat per les corts europees a finals de l'edat mitjana. l'has llegit, Doria? 

-No -va dir suaument-, no n'he tingut l'oportunitat. 

-Doncs fes-ho així que puguis. Es molt interessant.

Matilde Asensi. L'últim Cató. (El último Catón, trad. N. Bueno Cobas). Ed. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-01-38639-X. 510 pàgs. Pàg. 351.

Maleducats a l'avió

S’apropien dels reposabraços, aprofiten qualsevol escletxa per ficar-hi els peus i ataquen amb moviments sobtats de respatller. La ‘lowcostització’ del transport aeri ha portat bitllets més barats, cosa que ha democratitzat els vols, però entre tants passatgers n’hi ha cada cop més de maleducats. Plataformes ‘online’ i experts reclamen que, quan viatgem en avió, el seny i les bones maneres no es quedin a terra.

RAQUEL ALBA DIARI ARA 25/09/2016

Un peu apareix al seient del davant i una noia impedeix veure la pantalla del seient posterior amb els seus cabells, exemples del que es pot arribar a viure en un avió. / PASSENGER SHAMING

Serps a l’avió és el títol d’una pel·lícula estrenada fa deu anys i que s’ha convertit en un clàssic del cinema de sèrie B. Protagonitzada per Samuel L. Jackson, la cinta explica els estralls que provoca una invasió de serps verinoses en un vol entre Hawaii i Los Angeles. Avui una nova plaga assola l’aviació: la dels passatgers maleducats. És menys letal que la dels rèptils de la pel·lícula però igualment inquietant. Qualsevol que hagi patit l’infortuni de tenir al costat un viatger barroer durant un vol llarg en corroborarà les incomoditats. Passatgers que introdueixen els peus (sovint nus) per qualsevol escletxa, que fan pudor, que s’apropien dels reposabraços, que acumulen deixalles al seu voltant, que xerren drets i a crits als passadissos, que abaixen abruptament el respatller i provoquen la caiguda de la beguda del viatger del darrere... El catàleg d’actituds maleducades és infinit. 

Fotos que delaten

Des del gener del 2013 el compte de Facebook Passenger Shaming [Avergonyint els passatgers] anima passatgers i tripulacions d’avions a compartir fotos que denunciïn actituds incíviques als avions. Amb gairebé 450.000 seguidors i comptes adjunts a Instagram (avui el més actiu) i Twitter, aquesta plataforma de les vergonyes aèries mostra cada dia com de maleducats podem ser a milers de metres d’altura. Va ser creada per la nord-americana Shawn Kathleen, una hostessa de vol que, cansada d’haver d’aguantar passatgers barroers, va decidir esmbombar les seves immundícies. Kathleen va acabar sent acomiadada per la línia aèria on treballava, però de les fotos recopilades per Passenger Shaming se n’han fet ressó els principals mitjans del món i la popularitat d’aquesta xarxa social de denúncia no deixa de créixer.

Maria Pérez [aquest és un pseudònim perquè l’entrevistada prefereix conservar l’anonimat] no coneix el moviment promogut per la seva col·lega Shawn Kathleen però també pot parlar de maleducats en avions des de la seva experiència professional: és hostessa de vol d’Iberia des de fa 15 anys en vols cap a Amèrica que operen en avions Airbus 340, amb capacitat per a unes 300 persones. Des dels seus inicis fins ara, la Maria ha observat certa evolució en les actituds i fisonomia dels passatgers: “A primera vista ja es veu un canvi: la gent vesteix diferent. Quan vaig començar a treballar, viatjar en avió encara implicava una certa litúrgia elegant. La gent anava còmoda però amb estil. Ara als avions hi veus de tot: xancles, gent que porta banyadors humits... Vaja, només els falta posar la tovallola sobre el seient. L’altre dia, per exemple, vam descobrir un passatger dormint amb una màscara amb forma de pits amb nens al voltant. Espera, que t’ensenyo la foto”.

Les males maneres als avions solen tenir dos grans desencadenants: el menjar i l’alcohol

Al llarg de la seva carrera la Maria ha detectat situacions que freguen el surrealisme: “En un vol un passatger es va començar a tallar les ungles dels peus... Vaig haver de dir-li que parés, que no era el lloc apropiat. I últimament s’ha instaurat el costum de fer esquats o fins i tot flexions als passadissos. Sovint els hem de recordar que l’avió no és un gimnàs”. 

Segons l’hostessa d’Iberia, les males maneres als avions solen tenir dos grans desencadenants: el menjar i l’alcohol. “En els nostres vols servim dues opcions de menjar: pollastre o pasta. De vegades passa que la majoria de passatgers opten per un dels dos plats i, quan arribes a les últimes fileres, ja només queda un plat. Això pot generar una fúria incontenible”, explica. 

Jugant amb les portes d’emergència

“L’alcohol és un altre problema -continua la Maria-. En els vols intercontinentals d’Iberia els passatgers en teoria en poden demanar tant com vulguin. Però hem d’estar controlant que no beguin més del compte perquè, si s’emborratxen, sempre poden generar conflictes”. ¿Més situacions inesperades a bord? “Alguna vegada ha passat que els passatgers que seuen al costat de la porta d’emergència es posen a tocar-la, a jugar amb ella, i a nosaltres ens salta una alarma. I també hi ha el cas dels que roben cinturons. Manipulen l’ancoratge fins que els aconsegueixen treure. Per això cada cop que pugem a l’avió hem de revisar un per un que hi siguin tots”, conclou la Maria.

La comoditat que es vivia als avions als anys 50 i 60.

Darrere l’exèrcit de passatgers maleducats hi ha, esclar, el fenomen de la massificació als avions. L’abaratiment dels bitllets, atiat pel sorgiment de companyies low cost a partir de la desregulació de la indústria aèria del 1997, ha desencadenat més accessibilitat dels vols -que han deixat d’estar només a l’abast d’alguns privilegiats- però també una degradació en la qualitat. En permanent necessitat d’abaratir despeses, les companyies aèries han retallat en serveis i han esmolat l’enginy per encabir més passatgers en un avió, cosa que els està fent cada cop més incòmodes. 

En un article publicat fa un parell d’anys, el New York Times assegurava que durant les dues últimes dècades l’espai entre els seients d’avió s’havia escurçat un 10% (dels 86 centímetres als 76-81 centímetres). La tendència no ha tocat ni molt menys sostre i les companyies continuen buscant fórmules: no és casual que, cíclicament, Ryanair reediti la proposta que els passatgers viatgin drets. 

En les dues últimes dècades l’espai entre els seients d’avió s’ha escurçat un 10%

El resultat de tot plegat són vols més barats però també ostensiblement més incòmodes: terreny adobat per a l’aparició dels maleducats. Al llibreUsted primero, por favor. Cómo comportarse en cualquier ocasión (Amat Editorial) Caroline Tiger dedicava tot un apartat a explicar com ens hem de comportar als avions i resumia la situació d’aquesta manera: “L’habitualoverbooking, aquesta pasta tova que s’atreveixen a anomenar menjar, la petulància de les hostesses, les llargues cues per passar exhaustius controls de seguretat en els quals has d’esperar, amb el típic sentiment de culpa, que et facin treure les sabates i te les passin pel detector de raigs X... Viatjar en avió és molt pesat. I res ho empitjora més que el fet que els passatgers incompleixin les regles bàsiques de civisme”.

Avui dia, el més habitual és trobar seients molt estrets

José María López, codirector del màster en protocol, organització d’esdeveniments i relacions institucionals de la Universidad Complutense de Madrid, assegura que desplaçar-se en avió resulta avui una autèntica “prova de foc per a l’educació”. “És un espai molt petit, del qual pràcticament no et pots moure, i que comparteixes un cert temps amb més persones. A més, la gent ja hi arriba crispada i amb mala predisposició després de passar els controls de seguretat de l’aeroport. Resulta, doncs, el caldo de cultiu perfecte perquè aflorin egoismes”, assenyala.

El més probable és que, si agafeu un vol aquesta tardor, localitzeu alguns maleducats irreductibles

Com ens hem de comportar quan ens toca conviure amb un company de viatge maleducat? Per a López, tot es resol amb un somriure i tres paraules màgiques: sisplau, gràcies i disculpi. “A més, és important sospesar si val la pena dir-li a l’altre passatger que ens molesta. Per exemple, si ens ha donat un cop involuntari o si durant uns minuts ha envaït el nostre espai amb el diari, potser no cal cridar-li l’atenció. Però si ens està molestant repetidament i hem d’aguantar la situació durant un període de temps llarg, la meva recomanació és apostar sempre pel diàleg. Hem de dir-li el que ens està destorbant d’una manera elegant i sense agressivitat. No tots els passatgers reaccionaran bé i potser, malgrat els nostres intents per ser educats i subtils, ens acabaran engegant, però almenys haurem intentat abordar la situació de manera correcta. Com a solució última, sempre tenim el recurs d’avisar el personal del vol perquè intentin resoldre ells el conflicte”. 

El cert és que, malgrat tota la nostra bona voluntat i els consells dels experts, el més probable és que, si agafeu un vol aquesta tardor, localitzeu alguns maleducats irreductibles i poc predisposats al diàleg al vostre avió. En aquest cas respireu fondo i recordeu que, malgrat que us puguin arribar a semblar igual de molestos que les serps a l’avió a què fèiem referència al principi, encara no s’ha demostrat que aquests espècimens barroers i desconsiderats siguin també verinosos. 

 A la recerca del glamur perdut

De passatgers maleducats n’hi ha hagut des de l’inici de l’aviació. Però és cert que, mirant alguna de les fotos publicades al llibre Airline. Style at 30.000 feet (Laurence King) de Keith Lovegrove podem arribar a la conclusió que els malcarats ho tenien més difícil abans. Les imatges de l’obra, que fa un recorregut per l’aviació pre low cost dels anys 20 als 90, parlen d’una època en què volar provocava més plaer que patiment: interiors dissenyats al mil·límetre i amb amplis espais, menjar digne d’un restaurant de primera i una actitud relaxada als rostres dels passatgers. Ni rastre de peus despullats colant-se entre seients. Fill d’un enginyer aeronàutic, Lovegrove solia viatjar molt en avió amb tota la seva família als anys 60 i ha volgut amb aquesta obra fotogràfica, que recopila sobretot material cedit per les companyies aèries, testimoniar una època perduda de glamur aeri.

(Mala educació)

PER NO DISCRIMINAR

Aparentment es tracta d'un vulgar anunci de feina d'una empresa anglesa que busca un encarregat de càtering: «Es necessita persona amable, amb aptituds per preparar sand­vitxos frescos, amanides i sopes atraients a un personal que mereix àpats simples però especials. El candidat guanya­dor serà el responsable d'encarregar-se de tot el que tingui a veure amb l'abastiment i el menjar. Horari: de 10 del matí a 2.30 de la tarda, de dilluns a divendres. Dirigiu-vos a Ka­ren Morris. Travel Counsellors, Travel House, Churchga­te, Bolton». 

Job Centre Plus—l'empresa que per encàrrec de Travel Counsellors ha d'efectuar la selecció d'aspirants i decidir qui es queda finalment amb el lloc de treball—ha ordenat retirar l'anunci. Travel Counsellors ha preguntat per què. L'empresa de selecció de personal els ha dit que demanar que la persona sigui amable suposa una discriminació. Els de Travel Counsellors no entenen en què pot resultar dis­criminatori demanar que qui ocupi el lloc de treball sigui amable. ¿Discriminatori contra qui? ¿Contra els que no són amables? L'empresa de selecció de personal ha insistit: «Les empreses han de redactar els anuncis de manera pràctica. Volem que els anuncis evitin l'ús de preferències per­sonals per evitar així qualsevol possible discriminació». La noticia demostra que hem donat un nou i espectacular pas en la implantació del surrealisme com a norma de vida. 

Els esquerps, per cert, poden estar tranquils: mai com ara no han sigut tan ben tractats laboralment. Deu ser per no discriminar-los que, en tants llocs de treball (inclosos els de cara al públic, que per sensatesa exigirien un mínim d'ama­bilitat) trobem gent avinagrada. També deu ser per no dis­criminar que, a Catalunya, a ningú no se li acut demanar que els dependents entenguin les llengües dels clients, fins al punt que, en alguns casos, sospites que l'anunci d'ofer­ta de feina a partir del qual els van contractar especificava exactament el requisit contrari. Per exemple: «Es busquen caixeres per supermercat. Imprescindible no entendre ca­talà». Deu ser per això mateix, per no discriminar, que, al self service de la Vall d'Hebron, quan demanes un pinxo morú, l'encarregat el fica al microones! És obvi que hauria sigut una discriminació contra la incompetència contractar algú que sabés que els pinxos moruns es preparen damunt brases o damunt una planxa calenta, no en un microones. Gràcies també al neopuritanisme, aviat ja no serà impres­cindible saber mecanografia per optar a un lloc de secre­tari, ja que aquesta exigència implica discriminació contra els que teclegem amb un sol dit. I espero amb ànsia el dia que, per aconseguir una plaça de conductor d'autobús, no sigui necessari tenir el permís de conduir, ja que aquesta exigència implicaria una discriminació contra els que, de conduir, no en saben. Perquè cap article de cap Consti­tució no obliga ningú a saber conduir, a teclejar amb més d'un dit, a saber preparar un pinxo morú o a ser amable; només faltaria això. 

Quim Monzó. Esplendor i glòria de la Internacional Papanates. Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788477274766. 254 pp. Pp. 212-213.