DOCUMENTS: NOCES

L’absurda dansa dels nuvis

Estem en un any de casaments. La pandèmia va provocar una cancel·lació global de celebracions de matrimoni que s’han reactivat en massa quan s’han acabat les restriccions sanitàries. I tot d’una, casaments. Quina mandra. Ens comprem vestits i ens empolainem, amb la calorada d’estiu, per anar a les festes que els nuvis preparen amb il·lusió. Ho fan, sovint, amb l’ajuda d’empreses organitzadores que estructuren les festes en funció d’una plantilla predissenyada. Altres nuvis s’ho munten tots sols, seguint patrons que han viscut en casaments que els ha tocat anar d’amics i parents. Tant en un cas com en l’altre hi ha inèrcies que es perpetuen. Són idees que potser hauria sigut millor que no s’haguessin tingut mai. Sense pretendre tocar el voraviu a ningú, és el moment de parlar d’un costum que ja és tradició en aquest tipus de celebracions i que caldria abolir pel bé de tots plegats, de nuvis i convidats. ¿Cal que els nuvis ballin, tant, tota l’estona? Abans només era al final de la festa, amb el vals encarcarat. Ara, en canvi, les festes dels casoris han adquirit un ritual que sembla una tirania. El cas, temut i esperpèntic, s’esdevé cap al final de l’àpat. És el moment en què sona una cançó passada de decibels i la parella acabada de casar s’aixeca de la taula presidencial i comença a passejar-se entre els comensals al ritme de la música. Balancegen el cos i intenten ballar alegrement mentre es mouen pel gran saló buscant mirades i somriures còmplices. Ell ho té més fàcil. Ella, a part de fer equilibris sobre els talons, ha de mirar que la cua del vestit no se li vagi enganxant a les cadires. Com que ho fan agafats de la mà, aixequen el braç que els queda lliure i el branden enlaire per potenciar la seva sobtada desinhibició. A més ball, més alegria. El flamant matrimoni avança a passes petites, repartint somriures a tort i a dret. Però no només reparteixen la seva felicitat estrenada. La dansa-passejada té la finalitat de distribuir regals mentre creen un cert suspens –oh, sí, quina emoció– sobre els convidats que seran afortunats amb l’obsequi.

Els primers homenatjats acostumen a ser els pares, que reben algun objecte simbòlic de l’amor de la parella. Després hi ha un petit homenatge per als avis (si encara n’hi ha). Els germans, mentrestant, ja saben que seran els següents a haver-se d’aixecar de la cadira. I la ballaruga entre taules continua. Per als futurs nuvis, uns ninotets d’uns altres nuvis. I vinga repartir ninotets. Per a les embarassades, un peluix. I som-hi amb els ossets. La dansa absurda pel menjador es fa eterna. Fins i tot per a algun dels nuvis, que, per no esguerrar el cerimonial, ensenya les dents i passa la vergonya com pot. Tu dissimula i avall que fa baixada que el matrimoni potser és això. I, de nou, mitja volta sobtada per enganyar el públic assistent. I tornem-hi. Un altre tomb pel menjador brandant un nou objecte. Els convidats resen per dins per no ser els escollits. Des que el professor de matemàtiques triava a qui li tocava sortir a la pissarra que no passaven tanta por. Quan la parella s’acosta, claven la vista al plat per veure si els nuvis passen de llarg i no es converteixen en protagonistes. I encara queden tres voltes a la sala, un peluix, un pom de flors i tres ninots per repartir.

Posats a celebrar una vida junts, fugiu de les inèrcies imposades des del primer dia sense saber com ni per qui. Bé prou que els anys i la vida ja t’hi porten sense voler.

Mònica Planas Callol, Ara diumenge, 17/07/2022, pg. 3.

(Pudors, llufes, flatulències... en unes noces!)

Li vaig relatar la història d'aquell nuvi, d^'un poble veí, que havia preparat amb gran

cura la seva nit de noces. Al convit hi havia tota mena d^'arrossos, sorbets, fruits secs,

pis­tatxos de Pèrsia i anyell i camell rostit. Abu Hassan havia contemplar la núvia,

segons el costum, amb set vestits dife­rents. Quan eren a punt de contraure

matrimoni, envoltats dels familiars, els patricis i els jutges del poble, al nuvi se li va

escapar una flatulència ben sonora. Tothom va fer-se l’orni però ell, vermell de

vergonya, va fugir. I no va gosar tornar fins molt després. I vet aquí que al cap de

disset anys, quan remuntava els penya-segats que porten al poble, va trobar una

donzella i li va demanar què en sabia del passat de la seva gent. La noia li va dir ben

poca cosa, perquè ella era massa jove: tot just havia nascut l’any del gran pet d’Abu

Hassan. L’home es va ofuscar tant, que mai més no va posar peus a la contrada.

(Aràbia, relat d’un mercader)

(novel·la ambientada de finals del segle XVII fins a finals del XVIII)

Alfred Bosch. Les set aromes del món. Ed. Planeta, Barcelona, 2004. ISBN: 84-9708-127-7. 310 pàgs.(Pàgs. 105-106).

Noces a l’antiga Roma

Julia llevó la ropa nupcial que su abuela había tejido personal­mente para su propia boda cuarenta y seis años antes, y la encon­tró más fina y más suave que nada de lo que se pudiera comprar en la calle de los Tejedores. El pelo de Julia —espeso, fino, liso y tan largo que podía sentarse sobre él— se dividió en seis trenzas y lo prendieron en alto debajo de una tiara idéntica a las que llevaban las vírgenes vestales, de siete-salchichas de lana enrolladas. El ves­tido era color azafrán, los zapatos y el fino velo de un color lla­ma vivo.

Los dos, novia y novio, tenían que llevar diez testigos, lo cual era una dificultad cuando se suponía que la ceremonia tenía que ser secreta. Pompeya resolvió el dilema reclutando a diez clientes picentinos que estaban de visita en la ciudad, y César pudo contar con Cardixa, Burgundo, Eutico —hacía muchos años que todos ellos eran ciudadanos romanos— y las seis vírgenes vestales. Como el rito era confarreatio tuvo que hacerse un asiento especial juntan­do dos sillas y cubriéndolas con una piel de oveja; tanto el flamen Dialis como el pontífice máximo tenían que estar presentes, lo cual no fue problema, porque César era pontífice máximo y había sido flamen Dialis —no podía haber ningún otro hasta después de la muerte de César—. Y Aurelia, que era el décimo testigo por parte de César, actuó de pronuba, la dama de honor.

Cuando llegó Pompeya vestido con la toga triunfal de color púr­pura bordada en oro y la túnica triunfal con bordados de palmeras debajo de la toga, el reducido grupo suspiró sentimentalmente y lo acompañaron hasta el asiento de piel de oveja, donde ya estaba sentada Julia, cuyo rostro estaba oculto por el velo.

Acomodado al lado de ella, Pompeyo, aguantó con resignación los pliegues de un enorme velo de color llama que ahora César y Aurelia tendieron por encima de las cabezas de ambos; Aurelia les cogió la mano derecha a cada uno y las ató con una correa de cue­ro color llama, que era lo que los unía en realidad. Desde aquel momento estaban casados.

Colleen McCullough. Las mujeres de César. (Caesar’s Woman, trad. S. Coca i R. Vázquez de Parga). Ed. Planeta, 1ª ed. Barcelona 1996. ISBN: 84-08-01755-1. 836 pàgs. Pàg. 707.