-Saps? Però sí que n'hi ha uns quants que pateixen de fò­bia a la intimitat, i són els qui no suporten fer una abraçada a un dels seus millors amics quan se n'acomiaden. [Jo Nesbø. La set (Tørst, trad. M. Salvany – N. Parés). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2017. ISBN: 9788475886688. 668 p. P. 126.).

Però això no era una baralla. Al contrari. Que jo recordés, ell mai no havia fet res que s'hi assemblés, alguna cosa no rutllava. Tanmateix, el vaig deixar fer tot rumiant on podia posar les mans perquè jo no volia apartar-lo de mi, però tampoc podia abraçar-lo com ell m'abraçava a mi, i les mans m'havien quedat suspeses enlaire. No ho vaig haver de rumiar gaire estona, perquè de sobte ell va desfer l'abraçada, es va alçar i em va agafar la mà i d'una estirada em va posar dret. Ara som­reia, però jo no estava segur que aquell somriure anés adreçat a mi, i no sabia com caram interpretar-lo. Ell va donar-me les reg­nes del meu cavall, em va espolsar amb cura la brossa del pit de la camisa i simplement va tomar a ser el mateix de sempre. [Per Petterson. Sortir a robar cavalls (Ut og staejele hedter, trad. C. Moreno). Club Editor, Barcelona 1ª ed. 2016. ISBN: 9788473292030. 242 p. P. 216.].

- Què és això que us ix pels braços,

   comte l'Arnau?

Què és això que us ix pels braços,

     valga'm Déu val?,

-Són les males abraçades,

  muller lleial;

són les males abraçades.

viudeta igual.

(Joan Maragall. Antologia poètica. Edicions 62, Barcelona, 3ª ed. 1987. ISBN: 8429718028. 142 p. P. 65.).

Ha abraçat l'home abans de saber ben bé a qui abraçava, i es troba envoltat de franel·la, mentre per sobre l'espatlla veu un jove d'ulls grossos i tristos que el mira. L'home l'allibera i comença a explicar-li fins a quin punt allò és una casualitat increïble, i mentrestant el Less no para de pensar: «¿Qui coi és, aquest?». Un home calb, rabassut i jovial amb una barba grisa arreglada, un vestit de franel·la escocesa i una bufanda taronja li somriu d'orella a orella davant d'una tenda de comestibles que abans era un banc, a la Vuitena Avinguda. Presa del pànic, el cervell del Less s'afanya a situar l'home en un seguit d'escenaris -platja i cel blau, arbre alt i riu, llagosta i copa de vi, pista de ball i drogues, llençols i sortida del sol, però la memòria no reacciona.

[Andrew Sean Greer. Les trifulgues de l’Arthur Less. (Less, trad. M. Rubió). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona 2019. ISBN: 97884416987467. 316 p. P. 38.].

Quan ens vam saludar ja no estàvem segurs de si ens havíem de donar la mà o ens havíem d'abraçar. El meu pare em va allargar la mà dreta de manera indecisa i jo l'hi volia donar, però m'hi vaig repensar al mateix temps que el meu pare, tots dos vam enretirar les mans i ens vam abraçar d'una manera gairebé incorpòria, sense fer pressió, sense que les nostres galtes es toquessin, i després vam apartar de seguida la mirada. En aquell moment no érem capaços de res més.

Dirk Kurbjuweit. L’ombra del dubte. (Angst, trad. R. Monton) Ed. Amsterdam, Barcelona, 1ª ed. 2009. ISBN: 9788416743704. 226 p. P. 19.

El meu pare va explicar al sergent Leidinger que ha via matat l'inquilí del soterrani, després ja no va dir res més. Va estar tranquil tota l'estona. No li van posar mani lles, potser a causa de l'edat, i els ho vaig agrair. A tall de comiat ens vam abraçar, i aquest cop ens en vam sortir millor. Va ser una abraçada llarga i amable, la primera de la nostra vida. Ens vam aferrar l'un a l'altre, i llavors ell va dir una cosa que podia sonar estranya a un observador extern. Estic tan orgullós de tu, va concloure. No més es pot interpretar com una frase de cloenda, com un balanç de la relació d'un pare i un fill abans que el pare desaparegui en una institució penitenciària.

Dirk Kurbjuweit. L’ombra del dubte. (Angst, trad. R. Monton) Ed. Amsterdam, Barcelona, 1ª ed. 2009. ISBN: 9788416743704. 226 p. P. 23-24.

Em sentia indefens, aclaparat, ho haig de reconèixer, em volia deseixir de la seva abraçada i escapar-me. però com a fill no el podia deixar a l'estacada. Li vaig no tar el revòlver sota l'aixella. Dóna'm el revòlver, vaig dit tot i que això era superflu, ja no provocaria cap massacre Era la meva manera de resoldre la situació, de posar fi a aquella abraçada. Obedient, va retrocedir mitja passa, es va treure el revòlver i me'l va donar. Com que havia sentit la porta de l'edifici, em vaig ficar el revòlver a la part de darrere del cinturó, sota la jaqueta, i vaig fer baixar el meu pare per l'escala mentre ell continuava sanglotant.

Dirk Kurbjuweit. L’ombra del dubte. (Angst, trad. R. Monton) Ed. Amsterdam, Barcelona, 1ª ed. 2009. ISBN: 9788416743704. 226 p. P. 188-189.

Durant el descans vaig anar de seguida cap al meu ger mà, li volia fer una bona abraçada, com era habitual entre nosaltres, però vaig notar una resistència, un cos rígid que no es volia deixar abraçar. El vaig deixar anar, decebut, perquè la Rebecca ja s'esperava, i vaig veure com ells dos sí que s'abraçaven llargament de la manera més cordial.

Dirk Kurbjuweit. L’ombra del dubte. (Angst, trad. R. Monton) Ed. Amsterdam, Barcelona, 1ª ed. 2009. ISBN: 9788416743704. 226 p. P. 199.

PETIT TRACTAT D’ABRAÇOLOGIA

Els presidents de clubs de futbol conformen una espècie masculina propensa a l'abraçada. No parlo de les abraçades convencionals i domèstiques que els mamífers bípedes ens fem el dia de Nadal. Ni tan sols de l'abraçada indiscriminada i ancestral que comparteixen els socis del Camp Nou quan el Barça marca un gol. Parlo d'una abraçada socialment evolucionada, que destil·la poder, intimidació i, per dir ho a la manera marxista, consciència de classe. Desconec les sensacions que experimenten dos presidents de clubs de futbol quan s'abracen. Però, vista des d'una distància prudencial, la successió de cops a l'esquena que comparteixen transmet grans esclats de testosterona i d'efusió. La percussió que l'acompanya fa pensar en aquells documentals d'animals en què s'enfronten cabrits mascles de cornamenta escultòrica. Sempre he sospitat que, mentre s'abracen, aprofiten els cops per comprovar la qualitat dels vestits que acostumen a portar. En qualitat d'observador diletant de l'espècie directiva, la meva feina de comentarista futbolístic (als diaris El País i La Vanguardia) m'ha proporcionat l'oportunitat d’abraçar i de ser abraçat per alguns presidents del Barça. Que ningú em mal interpreti: han estat abraçades professionals i que convé situar en l'àmbit de les relacions públiques, sobretot en l'última dècada, quan els presidents ja eren més joves que jo i la seqüència gestual del poder era de seducció (inicial), de distanciament (posterior) i d'emprenyament (final).

Per arribar a ser abraçat per presidents com Joan Laporta, Sandro Rosell o Josep Maria Bartomeu, abans vaig haver de viure el desèrtic aprenentatge del nunyisme i del postnunyisme. Un dia, al restaurant Azpiolea del carrer Casanova, vaig tenir l'honor de ser saludat pel president Josep Lluís Núñez. Jo no pertanyia al seguici de periodistes o comentaristes afins. Però gràcies a l'amabilitat o a la curiositat de Domènec Garcia, que aleshores exercia com a cap de comunicació del club, es va establir una treva fugaç durant la qual, sense arribar a tenir-hi una conversa, sí que se'm va permetre (és el verb que més s'aproxima a la realitat) saludar-lo. Tinc tendència a mitificar aquesta mena de situacions. I precisament perquè no em refio de la meva memòria vaig prendre notes el mateix dia. Resumides i convenientment editades, les notes diuen: «He saludat Núñez després d'haver pres un flam i d'haver compartit un dinar obscur però revelador amb Domènec Garcia. Garcia m'ha parlat d'un porter alemany que no hem acabat fitxant. Ha aparegut el president Núñez. Garcia ens ha presentat. El president m'ha donat una mà tova que semblava un peix mort. Núñez mira fixament. Portat pels prejudicis de tants anys, he sentit una mica de por i de manera instintiva —i probablement injusta-- he relacionat el moment amb una pel·lícula de mafiosos i amb el record de quan, de petit i en un sopar sinistre, vaig tenir l'honor de saludar una ministra d'Agricultura del govern de Nicolae Ceauçescu. Hem comentat dues o tres coses de l'actualitat. En aquests pocs segons —que potser han arribat a un minut— Núñez no m'ha decebut. Coherent amb les característiques que subratllen els seus imitadors més corrosius, el president ha tingut temps de parlar-me malament de Cruyff pare, de Cruyff fill i molt malament d'un sector de la premsa, sabent que era la manera d'establir la jerarquia opinativa i de marcar territori dialèctic. Tot i això, m'ha semblat un home amable, acomplexat, una mica amargat per tants anys del que ell interpreta com una incomprensió tenaç i immerescuda. Alhora també m'ha semblat que menyspreava la feina de la redacció d'esports d'El País, i això m'ha produït una satisfacció propera a l'orgull».

Uns anys més tard, després de la voràgine auto destructiva que va portar el president Núñez a dimitir, vaig rebre la trucada de la secretària del president Joan Gaspart. Em convidava a esmorzar a l'edifici de la Masia. Hi vaig anar amb una gran predisposició a divertir-me, sense cap esperança des del punt de vista barcelonista però amb totes les expectatives literàries activades. Sento una admiració absurda per Gaspart. És una admiració provocada per la dimensió més extravagant i tragicòmica del personatge. Ho confesso: em venia de gust aprofitar al màxim el privilegi d'aquesta oportunitat. Gaspart tampoc no em va abraçar perquè aleshores els presidents tenien la deferència de ser més continguts i selectius en les seves manifestacions d'hipocresia. Això sí: va ser d'una cordialitat i d'una amabilitat extraordinàries. Mentre preníem un cafè amb llet i un suc de taronja, em va deixar estabornit amb una loquacitat basada en una proporció estranyament desigual. Com més parla, menys te'l creus i més increïble et sembla que mai hagi pogut guanyar unes eleccions. Gaspart representa una patologia que no he trobat en cap altre personatge del món del futbol. Per raons d'estabilitat emocional, és incapaç de veure en directe un partit important del seu equip (a l'escriptor Ferran Torrent li passa el mateix). Potser és una actitud impostada, però Gaspart la cultiva amb tanta convicció que és impossible no creure'l. El més extraordinari és quan explica que, a la primera final de Wembley (la del gol de Koeman), va haver de marxar del camp perquè no suportava l'emoció del moment. Va fugir i va tornar quan l'equip ja havia guanyat. Això ja és prou estrany per alimentar un congrés de psicòlegs però, a més a més, Gaspart hi afegeix una variant tan paradoxal com grotesca. Quan l'equip va malament i perd, ell busca la cinta de vídeo de la final de Wembley (la del partit que no va poder veure en directe) i se la posa per animar-se.

Després Gaspart va viure una decadència proporcional als disbarats que va cometre. Durant uns me sos, Enric Reyna el va substituir. Vaig haver d'esperar que Joan Laporta fos president per poder acostar-me a Reyna. Va ser en un restaurant de la Diagonal. En una taula dinàvem dos periodistes, l'històric cunyat polèmic d'un expresident i jo. I en una altra taula, a una distància prudencial, Reyna va tenir el detall de fer-nos arribar una ampolla de Remírez de Ganuza gran reserva. En el moment de sortir li vam agrair el detall amb una encaixada correcta i sense peixos morts. De Reyna em va sorprendre, a més de l'amabilitat, la textura cromada dels cabells, que em va fer pensar, no sé per què, en el cantant Tony Bennett.

Però rebobinem. Durant el traspàs del nunyisme original o d'imitació al canvi revolucionari que va representar la junta de Joan Laporta es va produir una transformació en la tradició abraçològica del club. L'excitació eufòrica per la victòria laportista es va produir en uns dies d'intensa canícula. La nit electoral va ser terriblement calorosa i va convertir el Miniestadi en una sauna barcelonista en què la suor es disparava com els aspersors que, anys més tard, mullarien José Mourinho corrent com un boig per la gespa del Camp Nou perseguit per Víctor Valdés. Laporta i Rosell s’abraçaven, exaltats i feliços. Estic en condicions d'afirmar que de totes les persones que he conegut a la vida, cap no abraça tan bé com Joan Laporta. Bé, menteixo: cap no abraça com Sandro Rosell. Són dues escoles abraçològiques diferents, però. L'abraçada de Laporta és més potent en l'impacte, més d'ós que no controla la pròpia efusivitat i que transmet una alegria que afalaga la criatura (sigui de l'espècie que sigui) abraçada. L'abraçada de Rosell, en canvi, incorpora una mena d'efecte. Té un toc de carícia en el contacte, més voluntat seductora o una subtilesa que, sense ànim d'ofendre i amb la sola intenció de descriure i no de jutjar, podríem qualificar d’amfíbia. Si traslladéssim el talent abraçador de l'un i de l'altre a l'excel·lència en el llança ment de faltes directes, podríem dir que Laporta és més com Koeman, de cara a barraca, amb trajectòria d'obús, mentre que Rosell té un estil més de folha seca. Són, en qualsevol cas, dos virtuosos de l’abraçada. Insisteixo a deixar clar que les nostres abraça des han estat de pura formalitat i que no tinc una relació tan pròxima, ni amb l’un ni amb l'altre (ja m'hauria agradat ser abraçat per Laporta en una de les seves festes noctàmbules, amb tots els aspersors de Moët & Chandon engegats!), per practicar aquesta mena de xocs consentits. Però també he de dir que quan et sents abraçat per aquests personatges no so lament experimentes una proximitat una mica incòmoda sinó també una intimidació latent. Sobretot quan notes que, just després d'abraçar-te, mantenen el contacte físic i et continuen agafant pel coll o per l'espatlla i et van collant amb una força digna d'un personatge dolent de James Bond. He de dir que, amb Josep Maria Bartomeu, el primer moment de proximitat física que vam compartir va incloure una encaixada amb folre i manilles, d'aquestes que s'acompanyen amb un moviment complementari de subjecció de l'avantbraç o de l'espatlla, que no arriba a ser abraçada del tot perquè, a l'últim moment i per una mútua complicitat o una timidesa tàcita, l'abraçada es descarta i el castell fa llenya.

Bartomeu és menys expansiu que els seus predecessors. Transmet sensacions menys espectaculars però més fiables, típiques d'una persona acostumada a haver de sorprendre perquè parteix del handicap inicial de no haver-se preocupat gaire per semblar simpàtic o seductor. Vull dir que de la mateixa manera que si demà hagués d'anar a la guerra triaria Joan Laporta com a tinent de trinxera i si hagués de vendre sorra als beduïns contractaria els serveis de Sandro Rosell sense dubtar-ho, si hagués de deixar els meus fills amb algú un cap de setmana, triaria Josep Maria Bartomeu. La seva actitud és més de cunyat una mica tímid, d'home acostumat que no n'esperin mai gran cosa, d'ell, a ser discret i a voler conti nuar-ho sent, però que alhora és conscient que ha de deixar-se anar una mica, mai del tot, per resultar més convincent i agradable i no desentonar dins la selva de grans, compulsius i cantamanyanes abraça dors del món del futbol. També és veritat que, amb els mesos de pràctica, Bartomeu ha anat agafant més soltesa i ara està en condicions d'abraçar de manera indiscriminada i a granel.

Sergi Pàmies. Confessions d’un culer defectuós, Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2016. ISBN: 9788416367597. 165 p. Pàgs. 23-31.

Bruscament, el subtitulat Príncep se separa dels seus ger­mans, baixa el pendent d'herba trotant i, sense escurçar les passes ni disminuir la velocitat, va amb els braços oberts cap a en Dima, que s'ha girat de cara a ell, espatlles endarrere, pit enfora, barbeta projectada endavant desafiadorament. Però les seves mans cargolades, tan fines en contrast amb la resta de la seva persona, sembla que no es poden desengan­xar dels costats. Potser -li passa pel cap a en Luke cada ve­gada que ho mira-, potser pensa que és la seva oportunitat de fer al Príncep el que somiava fer al marit de la mare de la Natasha --«amb aquestes mans, Catedràtic!» Si és així, final­ment prevalen pensaments més prudents i més tàctics. 

Gradualment, tot i que una mica tard, les seves mans s'alcen a contracor per a l'abraçada, que comença amb certa vacil·lació, però després, per la mateixa força del desig o de l'aversió mútua dels dos homes, es converteix en una agafada d'amants. 

Càmera lenta per al petó; galta dreta a galta esquerra, vell vor a jove vor. El protector d'en Misha besa l'assassí d'en Misha. 

Càmera lenta al segon petó, galta esquerra a galta dreta. 

I després de cada petó, la petita pausa per a la commise­ració mútua i per a la reflexió, i la paraula ennuegada de condol entre afligits que, si és que s'arriba a pronunciar, no la sent ningú més que ells. 

Càmera lenta al petó a la boca. 

John Le Carré. Un traïdor entre els nostres. Ediciosn 62, Barcelona, 1ª ed. 2010. ISBN: 978-84-297-6711-7. 382 pàgs. Pàg. 218.

Al llegar a la puerta de micasa, Harry se apeó y me dio un fuerte abrazo de oso. 

Katherine Neville. El ocho. Ediciones B, Barcelona, 2005. 652 p. P. 57.

Vaig cantar, cada nit. Cançons de naufragis, de pesca­dors absents i de la mar grossa. Càntics a la Mare de Déu del Carme, càntics a la deessa Iemanjà, que és la mateixa cosa: la  senyora de les aigües i de les onades. Ell s’incorporava, em somreia i m'agraïa totes les cançons que li retornaven les for­ces. «Rosa Fortaleza», em deia ell, «a tu et van posar un bon nom.» I anava a l'hort, regava la planta i li parlava. Una nit em vaig estirar al seu costat i li vaig acaronar la cara. Ell va deixar fer, va tancar els ulls i es va endormiscar. Una altra nit vam dormir plegats, agafats de les mans. I així 1i vaig aplicar la medicina de l’abracada i el remei de les carícies. No vam fer l'amor, perquè al meu Fèlix no li calia. 

Alfred Bosch. Les set aromes del món. Ed. Planeta, Barcelona, 2004. ISBN: 84-9708-127-7. 310 pàgs. (Pàg. 264).

-¡Abú Bakr! ¡Abú Bakr! -balbuceó con la voz ahogada en lágrimas- ¡Abú Bakr! ¡Abú Bakr! -repitió una y otra vez, como si hubiera cncontrado en ese nombre un ancla. que le diera apoyo en el mar de su borrachcra~. ¡Abú Bakr, mi amigo! -gritó, y los ojos se le llenaron de lágrimas mientras extendía los brazos, se acercaba. a Ibn Ammar y se aferraba a él con una desesperada e indefensa ternura, que hizo que Ibn Ammar evocara, no sin estremecerse, el abrazo de un oso-. ¡0h, Abú Bakr, me alegro de que hayas venido! -dijo con excesivo agradecimiento. Las piernas le flaquearon. Ibn Ammar intentó sostenerlo, pero pesaba demasiado. Ambos perdieron el equilibrio y, el uno sosteniendo y sostenido el otro, trastabillaron hacia la pared y cayeron junto al arcón. Quedaron tumbados, enredados el uno en el otro, y al-Mutamid se echó a. reír sin parar mientras la calavera rodaba ruidosamente por el suelo. 

Frank Baer. El Puente de Alcántara. Ed. Planeta DeAgostini, Barcelona 1999. ISBN: 84-395-8244-7. 2 vols. 722 pàgs. Pàg. 488. 

-Je veux bien, Franco –contesta Dieudonné tímidament justa abans que els dos homes 

es fonguin en una abraçada tan forta que pateixo per les seves costelles.

John Le Carré. La cançó dels missioners. (The Mission Song, trad. J. Cussà Balaguer). 

Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 978-84-297-5953-2. 366 pàgs. Pàg. 237.

 Abraçades per al 2015

IGNASI ARAGAY  27/12/2014 Diari Ara

Els temps dolents espatllen la gent. I els temps bons la fan bona. Penso en l’abraçada Mas-Fernàndez. Una abraçada espontània és una cosa objectivament bella, encara que a vegades la mirada ideològica ens obnubili. Abraçar-se amb el rival, amb l’enemic: quina meravella! Ni que sigui un gest puntual, ni que el buidem de tot contingut polític. Com la treva màgica dels soldats de la Primera Guerra Mundial, immortalitzada pel cine i ara popularitzada per la publicitat. En democràcia, la política és l’art del pacte, de trobar acords. És l’alternativa a la guerra. Una abraçada sempre és un gest en la bona direcció. Sempre.

Una breu carta d’amor: “Només desitjo un matí fred i assoleiat, l’aire net i perfumat, per saber que encara tinc ganes de viure, d’abraçar-te. Passen els dies i els anys, passen els amics, els amors, les il·lusions i les pors. I tanmateix a cada nou dia tornem a néixer. Oh!, és tan absurd, som necessàriament tan ingenus, tan humans... I quan arribi el dia darrer -el teu o el meu-, només desitjo que l’endemà sigui fred i assoleiat, i que l’abraçada romangui”.

L’hivern d’aquest 2015 que tenim a les portes farà quatre anys de l’inici de la guerra civil a Síria. Quatre anys de terror i patiment. Quan la política fracassa, quan no hi ha cap possibilitat de fer abraçades, ve l’odi, la violència, la nostra cara fosca. Vénen els temps dolents que treuen el pitjor de tothom. Els que no matarien una mosca esdevenen assassins. I molts ens convertim, sense voler-ho, des d’aquesta sorollosa llunyania interconnectada, en còmplices passius. Sense voluntat ni d’abraçar les víctimes innocents. 

Tots dos volen el canvi, però no s’abracen. La irrupció de Podem està produint un xoc de regeneracionismes rupturistes. L’espanyol contra el català. El d’Espanya té un perfil nítid: Pablo Iglesias és el radicalisme que la gent vol escoltar, el de bons contra dolents, pobres contra rics, la lluita de classes clàssica amb noves paraules: un genèric nosaltres contra un malvat la casta. El regeneracionisme català té més cares, és menys màgic: expressa les ganes de canvi d’una societat plural, que no pot dissimular les seves contradiccions. Per cert, tots dos regeneracionismes són nacionals (per no dir nacionalistes), però un no ho sembla perquè parteix d’una nació ja reconeguda en estat. Allò que més els diferencia és: simplicitat contra complexitat. Espanya sempre ha tendit a blancs i negres, als extrems; a Catalunya som multicolors, matisats. Esclar: som culturalment, lingüísticament i demogràficament més diversos. 

No és fàcil. Una abraçada no és una ciència exacta. Abraçaves Espanya i sempre la notaves incòmoda, esquiva, esquerpa. Abraces Europa i et gira l’esquena, desconfiada. Llavors només et queda abraçar Catalunya tot i saber que no és com tu la voldries. O abraçar les grans idees -llibertat, igualtat, justícia!-, que aviat notes com se’t desfan entre els braços, de tan gastades. Desencisat, arribes a casa i abraces els fills... fins al dia que es fan grans i ja no es deixen. Es pot abraçar la felicitat? 

Què abraçaríeu sense recança? Un infant. Un moix. Un amor. Un amic. Una mare i un pare. Ens hauríem d’abraçar més sovint i més fort, sense vergonyes ni prejudicis. I encara més: hauríem de ser més desacomplexadament animistes per abraçar la Terra sencera. Els arbres, les roques. Hauríem de deixar que el vent ens acaroni el cos i que les onades ens bressolin, que el riu ens faci pessigolles als peus, que el sol ens escalfi l’ànima i la lluna ens somrigui al cor. La nostra condició d’animals socials i polítics no té a veure només amb pensar i raonar, també és necessàriament física, material. Ai, la màgia d’un gest, d’un cos a cos, d’una abraçada! El 2015 hauríem de provar-ho, tot això. L’any de les abraçades.

Tal vegada l'abraçada que ens fiem quan ens trobàvem i ens acomia­dàvem, una abraçada llarga, en la qual durant uns segons deixaves reposar el teu cap a la meya espatlla, com si fóssim amics de tota la vida que per fi es retroben, cosa que, en aquell moment vaig pensar que devies fer amb tothom amb qui tenies una mínima confiança, una ma­nera d'expressar afecte, tal vegada l'abraçada tenia un sig­nificat que jo desconeixia, i desconec. Potser la teva ma­nera de clavar la mirada en mi mentre estàvem junts, com si meditessis amb l'atenció fixa centrada en els meus ulls, o les meves mans, les mans que ara sé que t'agraden, potser tenia un significat que jo desconeixia, i desconec. Potser estic cec, i no m'assabento de res. Potser sóc un handicapat per captar els sentiments aliens.

(Pàg. 190)

Així, dones, he pres la decisió d'acabar la nit en silenci. He decidit fer-te una abraçada. Una abraçada de cos sencer. Ja sé que no cal que et demani permís, que tu me'l do­naves per un acte que anava molt més enllà. Aquests últims dies he llegit algun fragment d'ara no recordo quin llibre en què s'afirma que les abraçades també po­den ser terapèutiques. Si les mans del reiki poden ser terapèutiques, ¿per què no ho pot ser tot el cos? Hi ha aquella dona, Amma, que va repartint abraçades a tort i a dret per tot el món. Tal com estic ara l'abraçada és plausible, perquè em dónes l'esquena. Em trobo a pocs centímetres de tu, notant la tebior del cos, la voluptat de la teva pell (la Pema dina que noto la teva aura, els cossos subtils). Al final de l'esquena hi tens un borrissol a penes visible que s'estén fins a l'inici de les natges, un borrissol semblant a aquell que tenen fruits com l'amet­lla. Abans he dit que era una qüestió de pell, el fet que no sentís desig sexual per tu, però no he estat gens en­certat amb l'expressió —aquella estona no he estat encertat en res—, ja que realment tens una pell extra­ordinària: tesa, calenta, envaidora. Així dones, t'abraço com Déu mana, el braç per sota del teu cap, tot el meu cos darrere teu i... un moment. No, això no m'havia de passar. Disculpa'm; després de l'episodi de la platja da­vant aquella noia despullada, ¿no m'havia promès que amb tu això no em tornaria a passar?

(Pàg. 216) 

Gaspar Hernández. El silenci. Ed. Destino,  2ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-9710-103-5. 222 pàgs. 

Abraçades amb història

"Les abraçades són el baròmetre d’allò que no gosem dir-nos"

MÒNICA PLANAS KNOCK OUT DIARI ARA 25/09/2016

Fa quatre anys, en arribar a un sopar on érem força colla, em vaig abraçar a una molt bona amiga. Havíem dinat plegades el dia abans, però tant li feia. Ens ho havíem passat molt bé i l’abraçada va ser una manera subliminar de rememorar la felicitat còmplice del dia abans. El seu marit, amb un enginy humorístic sempre esmolat, va fer broma amb la nostra efusivitat: “Sembla que no s’hagin vist des que van sortir de l’orfenat però us prometo que ahir van dinar juntes!” La frase de l’orfenat em va fer riure. Vaig trobar que la imatge de dues persones retrobant-se després d’haver compartit la pena de la manca d’afecte maternal era molt potent. Des d’aquell dia, cada vegada que veia una salutació sobredimensionada en un parell de persones, em venia al cap la imatge imaginada d’uns orfes retrobant-se. 

La setmana passada, però, l’actualitat ens va proporcionar la reacció autèntica d’aquesta frase. La Hannah i en Dawson, dos nens xinesos adoptats per famílies nord-americanes, es van retrobar a l’aeroport de Dallas després d’haver compartit els seus tres primers anys de vida en un orfenat. La família Sykes es va emportar la Hannah de l’orfenat xinès fa onze mesos, un cop completada tota la burocràcia. Durant el procés d’adopció els pares de la nena es van adonar que en totes les fotografies la criatura sempre sortia acompanyada del mateix nen. Els responsables de l’orfenat els van confirmar que, efectivament, l’amistat entre ells era molt forta, que hi havia el vincle propi d’uns germans. Un cop a Texas amb la Hannah, la mare va explicar la història a Facebook i va demanar que alguna família s’animés a adoptar l’amic de la seva filla perquè poguessin mantenir el contacte i l’amistat. Casualitats de la vida (o no), una família que viu a cinc minuts de casa d’ells, i feligresos de la mateixa església, va decidir fer-se càrrec del nen, ara batejat com a Dawson. La setmana passada el nano arribava de la Xina a Texas amb els seus nous pares, l’Amy i en Chris Clary. A l’aeroport l’esperava la Hannah per donar-li la benvinguda. Feia gairebé un any que no es veien però l’abraçada va ser espontània, esverada, maldestra i carregada d’il·lusió. El vídeo que ha transcendit de l’escena el va gravar amb el mòbil la mare de la Hannah, la Sharon Sykes. Ella mateixa ha donat tots els detalls de la història a la cadena Fox4 dels Estats Units. 

Les abraçades són el baròmetre d’allò que no gosem dir-nos: que ens estimem, que compartim la felicitat, que ens hem trobat a faltar, que ens perdonem, que ens ho hem passat bé, que estem agraïts, que sentim el mateix dolor o que sempre hi serem per al que faci falta. Cada abraçada té la seva història. Cada abraçada té un passat, ni que sigui immediat. Per aquest motiu, mai entendré els que regalen abraçades pel carrer o els gurus que organitzen cimeres col·lectives per abraçar-se. Si no hi ha història, no hi ha abraçada que valgui.

Algunos de sus consejos fueron innecesarios por obvios. En mis tiempos junto al indeseable de Ramiro, había conocido y observado gentes de los rangos y procedencias más diversas. Asistimos juntos a fiestas y recorrimos decenas de locales y buenos restaurantes tanto en Madrid como en Tánger; gracias a ello tenía asimiladas un montón de ­pequeñas rutinas para desenvolverme con desparpajo en reuniones sociales. Félix, no obstante, decidió comenzar mi instrucción por el andamiaje mas elemental.

-No hables con la boca llena, no hagas ruido al comer y no te limpies con la manga, ni te metas el tenedor hasta la campanilla, ni -bebas el vino de un trago, ni alces la copa chisteando al camarero para que te la vuelva a llenar. Usa el «por favor» y el «muchas gracias» cuando convenga, pero tan sólo musitado, sin grandes efusiones. Y ya sabes, di simplemente «encantada» por aquí y «encantada» por allá si te presen­tan a alguien, nada de «el gusto es mío» ni ordinarieces de ese estilo. Si te hablan de algo que no conoces o no entiendes, márcate una de tus deslumbrantes sonrisas y mantente calladita asintiendo tan sólo cabeza de tanto en tanto. Y cuando no tengas más remedio que hablar, ­acuérdate de reducir tus imposturas al mínimo minimórum, a ver si van a pillarte en alguna de ellas: una cosa es que hayas echado al aire ­unas cuantas mentirijillas para promocionarte como haute couturier, y otra, que te metas tú misma en la boca del lobo pavoneándote entre gente con perspicacia o caché suficiente como para cazar al vuelo tus embustes. Si algo te causa asombro o te complace enormemente, di sólo«admirable», «impresionante» o un adjetivo similar; en ningún momento muestres tu entusiasmo con aspavientos, ni con palmadas en el muslo o frases como «talmente un milagro», «arrea mi madre» o quedao pasmá». Si algún comentario te parece gracioso, no te rías a car­cajadas enseñando las muelas del juicio ni dobles el cuerpo sujetándote la barriga. Tan sólo sonríe, pestañea y evita comentario alguno. Y no­des tu opinión cuando no te la pidan, ni hagas intervenciones indiscretas del tipo «¿usted quién es, buen hombre?» o «no me diga que esa gorda es su señora».

María Dueñas. El tiempo entre costuras. Ed. Planeta, Madrid, 2009. 638 pp. Pg. 302.

La jornada començava a les vuit servint l'esmorzar del senyor. Després entraven l’esmorzar a la senyora i li preparaven la banyera. Quan la senyora se n'anava a comprar amb el xofer, la Cándida li netejava l'habitació. Era normal que els amos amaguessin cèntims en llocs insòlits quan sabien que la noia havia de netejar, per provar la seva honrade­sa. Un dia, la Candi va dir a la senyora: «És l'últim bitllet que torno. El pròxim me'l quedaré.» A l'hora dels àpats, li tocava estar dreta, amb la còfia i el davantal posats, al menjador. «Servir el menjar va així: la cuinera el passa al primer office, una habitació pe­tita on es guarda la vaixella, la cristalleria i una safa­ta calenta per mantenir els plats (en aquella època no ­hi havia microones). De l'office, els plats passen al se­gon office, on hi ha la segona cambrera, i d'allà, a. menjador, on m'estic jo: la primera cambrera». Quan va començar a treballar en aquella casa, la senyor li va dir: «Per les coses que sentis a taula ets sorda i muda». Però, això sí, quan volien parlar d’alguna cosa important, ho feien en francès o en anglès. “Ells mai no et dirigeixen la paraula. Si volen vi, no et diuen "vull vi". Aixequen la copa. I,  per la copa. saps el color de vi que et demanen. Si hi ha convidats, pri­mer se serveix la senyora convidada. Si n'hi ha més d'una, la més gran. Els fills també van per ordre d'e­dat, començant per les senyoretes. l els plats es retiren d'un a un, primer esquerra, després dreta. Imagina’t quanta estona dura tot un àpat». Després, la Cándida menjava a la cuina amb les altres cinc persones del servei, però a la paret hi havia unes bombetes que s'encenien si els amos tocaven el timbre. “Durant les postres, jo sempre resava això: "Ja hem menjat, satisfets hem quedat, que Déu l'hi pagui al meu senyor, i que ell no es vegi com m'haig de veure jo". El xofer es moria de riure». Una vegada es va encendre la bombeta que corresponia a la Cándida. “Què mana”. Li van ordenar que repetís la mena de pregària que deia havent dinat, perquè la majordoma trobava que era incorrecta. «Des d'aquell dia, si en una casa hi havia majordoma, jo no m'hi quedava. Són les que ho espien tot als senyors i viceversa». 

Empar Moliner. Busco senyor per amistat i el que sorgeixi. (crònica “Fregant terres em guanyo el cel”). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2005, 1ª ed. 174 pàgs. Pàgs. 50-51.