DOCUMENTS: ENCAIXADA

Tim es va acostar a la taula. Tots dos homes es van ai­xecar. Cuneo va presentar Tim al bigoti, que pertanyia al periodista Drew Pearson, el qual va estrènyer la mà de Tim de manera força absent mentre li dirigia una mirada molt penetrant; el contrast entre l'estreta de mans i l'examen vi­sual era estranyament desconcertant. [Gore Vidal. L’Edat d’or. (The Golden Age, trad. R. Monton) Edicions 62, Barcelona 1ª ed. ISBN: 8429749985. 700 p. P. 68.].

Es va aixecar, va fer amb Tim una encaixada de mans d'aquelles que et fan petar tots els ossos, i després, mentre es començava a treure la roba, se'n va anar cap al dormito­ri i va tancar la porta. [Gore Vidal. L’Edat d’or. (The Golden Age, trad. R. Monton) Edicions 62, Barcelona 1ª ed. ISBN: 8429749985. 700 p. P. 112.].

-Perdoni'm que no m'aixequi. Encara vaig una mica coix.

J ames Burden Day tenia un bastó a la mà esquerra mentre donava la mà dreta a Peter. L'encaixada va ser enèr­gica, i el vell semblava prou vigorós. [Gore Vidal. L’Edat d’or. (The Golden Age, trad. R. Monton) Edicions 62, Barcelona 1ª ed. ISBN: 8429749985. 700 p. P. 564.].

-La meva petita -deia Rosine tot acariciant-li el front. Però una vegada la mare va dir-: Ah! Per què no em deixes en pau, renoi, em tens avorrida, que n'arribes a ser, d'emprenyadora, quan vols...! -i Antoinette ja mai més no li havia fet cap petó tret dels del matí i dels d'abans d'anar a dormir, els petons que pares i fills poden arribar a intercanviar sense pensar, com les encaixades de dos desconeguts. [Irène Némirovsky. El ball. (Le bal. Trad. L. Comes). Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 848643369X. 74 pàgs. Pàg. 13.].

Encaixada

Era una mujer alta y huesuda con el cabello corto y cano. Iba vestida con una camisa de franela roja, evidente mente muy usada, pantalones de excursionista y unas botas e caza algo maltrechas. Llevaba un bastón de madera nudosa en el que apoyaba todo su peso mientras avanzaba renqueando por el camino paralelo al arroyo.

-Soy Edna Trahearne -dijo, y me tendió una mano un nudosa como la madera de su bastón.

Debía de estar cerca de los ochenta años, pero tenía los gros llenos de vida; pese a sus dedos retorcidos, me estrechó la mano con firmeza. Unas profundas arrugas habían erosionado los rasgos de su cara. Bajo la camisa de franela se adivinaban unos senos grandes, aunque ya marchitos, colgando como inútiles jirones de carne.

James Crumley. El último beso (The Last Good Kiss, trad. E. de Hériz). Ed. Salamandra, 1ª ed. 2020. ISBN : 9788416237395. 320 p. P. 143.

Protocol: encaixada

-Benvolgut Frankenstein --va exclamar--, que content es tic de veure't! Quina sort que fossis aquí en el precís instant d'arribar-hi!

Res no pot igualar l'alegria que vaig sentir en veure Clerval; la seva presència em recordà mon pare, Elizabeth i to tes aquelles escenes de casa meva que tant m'estimava. Vaig encaixar-li la mà amb fermesa i, per un moment, vaig oblidar el meu horror i la meva desgràcia; de sobte, per primer cop en molts mesos, vaig sentir una joia tranqui-la i serena.

[Mary W. Schelley. Frankenstein o el modern Prometeu (1818) (Frankenstein or the Modern Prometheus, trad. Q. Monzó). Ed. La Magrana, Barcelona 1991, 9ª ed. ISBN: 9788474101218. 206 pàgs. Pàg. 50.].

La senyora Pines era de mida mitjana però sòlida, amb una cara brillant i maca de nina kewpie, la pell d'uns marrons, negres i granats tan llustrosos i bigarrats que era perquè qualsevol home o dona desitgessin ser negres almenys una estona cada dia. Saltava a la vista que era de classe acomodada. I jo hauria dit que aquell abric vermell amb coll de pell negra era de caixmir. Les botes negres tampoc podien ser barates. Quan m'hi vaig acostar més, sense deixar de somriure estúpidament, la dona es va treure un dels guants de pell, va allargar la mà, va agafar la meva amb una brusquedat sorprenent i em va fer una encaixada ferma i autoritària. Em vaig sentir com un col·legial que es troba el director de l'escola en un supermercat Walmart i encaixa la mà d'un adult per primera vegada a la seva vida. 

Richard Ford. Francament, Frank. (Le Me Be Frank With You, trad. M. Rubió). Ed. Empúries, 1ª ed. 2015. ISBN: 9788416367290. 248 p. P. 80-81.

El president m'ha donat una mà tova que semblava un peix mort.

En una taula dinàvem dos periodistes, l'històric cunyat polèmic d'un expresident i jo. I en una altra taula, a una distància prudencial, Reyna va tenir el detall de fer-nos arribar una ampolla de Remírez de Ganuza gran reserva. En el moment de sortir li vam agrair el detall amb una encaixada correcta i sense peixos morts.

He de dir que, amb Josep Maria Bartomeu, el primer moment de proximitat física que vam compartir va incloure una encaixada amb folre i manilles, d'aquestes que s'acompanyen amb un moviment complementari de subjecció de l'avantbraç o de l'espatlla, que no arriba a ser abraçada del tot perquè, a l'últim moment i per una mútua complicitat o una timidesa tàcita, l'abraçada es descarta i el castell fa llenya.

Bartomeu és menys expansiu que els seus predecessors. 

Sergi Pàmies. Confessions d’un culer defectuós, Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2016. ISBN: 9788416367597. 165 p. Pàgs. 23-31.

LES ENCAIXADES DELS POLÍTICS 

D'entre les moltes activitats per les quals un polític en campanya ha de passar hi ha el contacte físic amb els votants. Encaixades de mans, abraçades i petons a la galta. A aquestes demostracions s'hi afegeix el costum d'agafar els nens en braços, sempre que hi hagi a prop fotògrafs que puguin immortalitzar el moment, de manera que l'endemà aparegui a primera plana dels diaris i l'electorat pugui com­provar com és de criaturer el candidat. He vist polítics abraçar nens i més nens amb un somriure que només es trencava quan, ja a soles amb els guardaespatlles en una habitació, es convertia en una bufada de cansament o d'enuig. 

No sé si algú porta el compte del nombre de nens que pot arribar a agafar en braços un polític en campanya, però sí que el porten del nombre d'encaixades de mans. La no­tícia està datada a la ciutat americana d'Albuquerque. Bill Richardson, candidat demòcrata a governador de Nou Mèxic, acaba de superar el rècord mundial d'encaixades de mà, que fins ara estava en poder del president Theodore Roosevelt, que —un dia del 1907— va donar la mà a 8513 persones. Ha fet falta gairebé un segle perquè aquesta xi­fra quedi superada i haguem passat a 13392. A aconse­guir aquest record, Richardson—que s'enfronta al repu­blicà John Sanchez i el verd David Bacon—hi ha esmerçat vuit hores, un temps adequat per un polític demacrada, ja que era en blocs de vuit hores com els sindicats proposa­ven dividir la jornada de l'obrer de la revolució industrial, el que lluitava a les fàbriques per coses com una vida dig­na i el dret de vaga.

Sobre l'origen de l'encaixada de mans, el llibres no es posen d'acord. N'hi ha que li donen tres-cents anys d'anti­guitat i n'hi ha que la situen a les cavernes de la prehistòria. En tots dos casos, sembla clar que el gest suggereix ober­tura í evidencia que qui dóna la mà no du armes. També l'abraçada tenia inicialment una funció similar: demostrar per contacte que no hi havia armes amagades sota els ves­tits. Diria el cursi que el món es divideix entre els que do­nen la mà amb força i els que la donen fluixa, però és men­tida, perquè hi ha moltíssimes més maneres de donar-la. En el seu estudi sobre el llenguatge corporal, Allan Pease cita­va la manera submisa (amb la palma cap amunt), la manera controladora (amb el palmell cap avall), l'estil peix (tova i abandonada), la trituradora de nusos També n'hi ha que només donen la punta dels dits, per comptes de la mà sen­cera. 1 n'hi ha que la donen amb el braç rígid i del tot estirat. els que, quan fan l'encaixada amb la mà dreta, col·loquen l'esquerra al colze, al braç o a l'espatlla de l'altre. Els polí­tics tendeixen a fer servir l'estil guant, que consisteix a subratllar l'encaixada situant la mà esquerra damunt la dre­ta de l' altra persona, de manera que quedi envoltada entre les dues seves. És segur que, en més de tretze mil encaixa­des, hi va haver de tot, i això fa pensar que—només que la meitat la donessin forta—Richardson devia acabar amb la mà. destrossada. Expliquen els estudiosos que, a les recepcions oficials, després d'encaixar moltes mans, Francisco Fran­co xiuxiuejava a cadascun dels que saludava: «Encaixi-me-la fluíxet». I això que ell la tenia musculada de tant firmar penes de mort. 

Quim Monzó. Esplendor i glòria de la Internacional Papanates. Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788477274766. 254 pp. Pp. 65-66.

L'Stanley té seixanta-set anys però es conserva bé, amb una bona mata de cabells i uns ulls de color blau clar. Vora metre vuitanta, robust, amb una encaixada ferma. (175) 

És una noia corpulenta, amb la cara pigada, uns bons braços i una encaixada poderosa. Desborda confiança, humor i bona voluntat. Potser un pèl dominant, però, ¿què es pot esperar d'una mestra de quart de primària? (180)  

—¿Si m'hi avinc? ---salta en Harry, com si fos un actor del segle XIX mig tocat de l'ala—. És clar que m'hi avinc. Vam fer una encaixada, ¿no?

-Que jo recordi, no.

-Bé, potser no va ser una encaixada física, però tots hi vam estar d'acord. D'això me'n recordo perfectament.

-Una encaixada mental.

-Això mateix. Una encaixada mental. Una veritable tro bada dels esperits. (190) 

Paul Auster. Bogeries de Brooklyn (The Brooklyn Follies, trad. A. Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 8429756841. 316 p.

Va encaixar amb aquella manassa tot recordant pel·lícules còmiques on el forçut premia tant la mà del dèbil que li destrossava els dits. Ara estava de moda prémer fort per demostrar personalitat, si donaves la mà fluixa tothom et considerava un empestat. Quan fos famós es permetria el luxe d'encaixar amb tothom amb la mà morta. Sobretot amb la Glória. 

-Encantat de conèixer-lo -va complimentar l'Onessifor. I va ser una frase que li va quedar tan postissa com una corbata.

 Empar Moliner. Feli, estheticienne. Ed,. Destino, Barcelona, 2000, 2ª ed. 278 p. ISBN: 84-233-3202-0. Pàg. 142.

ENTREVISTES DE FEINA

LA PRIMERA IMPRESSIÓ

Gestos que delaten en una entrevista

El llenguatge no verbal és tan important com les respostes del candidat a l’hora de superar amb èxit un procés de selecció“No hi ha una segona per crear una bona impressió”, afirma Sergio Hinchado, mànager de Hays. Aquestes paraules resumeixen l’opinió de molts seleccionadors que cada setmana valoren centenars de candidats. I no només es tracta d’impressionar l’entrevistador amb arguments, sinó també amb aspectes que el candidat tendeix a oblidar i que poden donar més informació del que es pensa: els gestos, les mirades i, en el llenguatge no verbal. 

“En el moment que s’obre la porta al candidat que entrevistarem ja estem avaluant i, encara pitjor, prejutjant -explica Juan Carlos Riba, soci de la firma de cerca i selecció Agrupa i president de BYS (Associació Espanyola ďEmpreses de Cerca í Selecció de Personal)-. Veiem com es comporta, com s'asseu, si escolta, si manté la mirada o abaixa el cap, si transmet o no un estat de nervis o temprança, de quina manera va vestit... Abans d’obrir la boca, el candidat ja transmet tota aquesta informació”. 

I ja des d'aquests primers segons comencen els dubtes del candidat. Em quedo dret? Quina salutació faig a l’entrevistador? “El candidat hauria de dedicar els primers minuts a observar tot el que l’envolta per captar la màxima informació, i no asseure's abans que l’entrevistador”, recomana Elena García Pont, d’EGP, consultoria de relacions humanes. La salutació ha de ser una encaixada ferma que transmeti seguretat: si els nervis provoquen sudoració a les mans, els experts recomanen trucs, com portar mocadors de paper a la butxaca. Quant a l’opció de saludar amb dos petons, García Pont considera que “no està mai justificada, tret que es tracti d’un contacte molt proper”. 

L'espai de l’entrevista determina altres petits detalls: segons aquesta experta, “si l’entrevista és al despatx del seleccionador, el candidat no és al seu terreny i no hauria de posar les mans sobre la taula , cosa que si que pot fer si és sala de juntes. I si la taula és rectangular, el candidat no hauria d’asseure’s a la punta”. Una vegada assegut, el candidat ha de vigilar la postura: ha d'evitar creuar els braços -una actitud considerada defensiva- i no seure a la punta de 1a cadira, ja que demostra inseguretat. Al contrari, si al llarg de la trobada el candidat s’incorpora i adopta aquesta posició per acostar-se més a d’interlocutor, demostrarà que té interès. 

La mirada també parla per si sola. “Hi ha candidats que només amb els ulls ja expressen el que opinen sobre una pregunta. O candidats que fan una ganyota o posen els ulls en blanc quan se’1s pregunta pel seu anterior cap”, assenyala García Pont. Temptacions que s’han de substituir per una mirada clara i directa, sense por de mirar als ulls a l’entrevistador. Juan Carlos recomana també “somriure, assentir amb moviments de la cara sense entrar en exageracions, perquè l’entrevistador percebi que vas entenent el que se t’explica”. 

Els complements també poden ser motiu de dubte. L’abric s'ha de deixar ben doblegat sobre la del costat, i les mans han d'estar lliures durant l'entrevista, ¿sense jugar amb bolígrafs, ni molt menys amb mòbils, que han d'estar en silenci i guardats. “M'he trobat candidats que es passen tota l'entrevista mirant el rellotge, com si tinguessin pressa per marxar i els estiguessis fent perdre el temps -assegura Sergio Hinchado, de Hays- i fins i tot candidats que durant tota l’hora que ha durat l’entrevista ni tan sols s’han tret l’abric í els guants”. 

L’OPINIÓ DELS EXPERTS

Es busca empleat net i confiat 

Basant-se en les opinions de 850 responsables de selecció de tot Europa, la consultora de recursos humans Hudson va elaborar un estudi sobre els factors que exerceixen un paper fonamental perquè l'entrevistador es faci una idea clara del candidat a la primera entrevista. Segons els enquestats, ei que hi influeix d'una manera més positiva és la seguretat del candidat en si mateix (100%), parlar positivament de la feina actual o passada (92%) i demostrar professionalitat (70%). Contràriament, algunes actituds que es consideren irritants són deixar el mòbil encès (78%), el sarcasme (55%), respondre secament i breument (25%), evitar el contacte visual (23%) o mostrar arrogància (18%). Quant als aspectes formals, el que més destaca és la higiene i netedat del candidat (mort important per al 69% dels enquestats), així anar vestit d'una manera adequada i estrident (important per al 58%). Altres aspectes ben valorats, però menys transcendentals, són seure recte i somriure, donar la mà fermament, tenir una actitud oberta i amigable, no portar perfums que siguin gaire forts ni anar maquillat excessivament i portar una bona tallada de cabells. 

Núria Peláez. Article diari La Vanguardia, 07/04/2013.

La seva encaixada és freda, no fa gens de força amb la mà. Duu les ungles pintades amb el mateix color rosa perla que la boca.

Marina Lewycka. La petita història dels tractors en ucraïnès. (A Short History of Tractors in Ukrainian, trad. Joan Puntí). Ed. La Campana, Barcelona, 2006, 2ª ed. ISBN: 84-95616-88-2. 380 pàgs. Pàg. 95.

Pero fue a Bruto a quien vio primero; llegó a la domus publica para visitar a Julia justo cuando los cuatro salían del comedor. Tan avergonzado como siempre, le dio la mano a César con flaccidez y miró a todas partes menos a los ojos de César, característica que siempre había irritado a éste, pues le parecía algo sospechoso. 

Colleen McCullough. Las mujeres de César. (Caesar’s Woman, trad. S. Coca i R. Vázquez de Parga). Ed. Planeta, 1ª ed. Barcelona 1996. ISBN: 84-08-01755-1. 836 pàgs. Pàg. 612.

El professor Boswell em va oferir una mà temorosa que jo vaig encaixar sense gaire convenciment.

Matilde Asensi. L'últim Cató. (El último Catón, trad. N. Bueno Cobas). Ed. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-01-38639-X. 510 pàgs. Pàg. 71.

-Bes oci! -Encaixà la mà de Burden amb la seva que sobtava per la seva tovor: feia molt de temps que l'oest havia estat conquerit-. Seràs president. Això és tan clar com el cul d'una mula a ple sol. Ara, he de donar-te un consell...

Gore Vidal.Washington, D.C. (Washington, D.C., trad. Jordi Arbonès). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-074-6. 418 pàgs. Pàg. 44.

Gamelin, al que se atribuía la planificación de la batalla del Marne en 1914 siendo un brillante y joven oficial del estado mayor, en aquellos momentos era ya un hombre de sesenta y ocho años, de pequeña estatura, qusiquilloso, vestido siempre con unos pantalones de montar perfectamente confeccionados. Muchos destacaban la sorprendente flojedad con la que estrechaba la mano.

Antony Beevor. La Segunda Guerra Mundial (The Secons World War, trad. T. De Lozoya y J. Rabasseda). Ed. Pasado & Presente, Barcelona, 2ª ed. 2012. ISBN: 978-84-939863-3-9. 1214 págs. Pág. 123.

En Mattia va fer que sí amb el cap, sense mirar-lo.

-Jo em dic Denis -es va presentar l'altre, oferint-li la má. En Mattia l'hi va estrényer sense forca i va dir encantat.

-Benvingut -va fer en Denis.

(Pàg. 49)

-Qué? -va llançar la Viola-. Vosaltres no us presenteu?

En Mattia va pronunciar el seu nom en veu baixa, com si se'l recordés a ell mateix. Va oferir una mà tova, la que no duia embenada, a la Viola, que l’hi va estrènyer amb força. L'altra noia amb prou feines el va tocar i va somriure mirant cap a una altra banda.

En Denis es va presentar després, amb la mateixa poca gràcia.

(Pàg. 66)

Paolo Giordao. La solitud dels nombres primers. (La solitude dei numeri primi, trad. Anna Casassas). Edicions 62, 2º ed. Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-297-6193-1. 312 pàgs.

Él la acompañó hasta su puerta. Echó una mirada al edificio, le dijo «lo repetiremos, ¿verdad?». Le tendió la mano, la estrechó suavemente ¿largamente? Como si le pareciese de mala educación sol­tarla demasiado rápido.

Katherine Pancol. Los ojos amarillos de los cocodrilos (Les yeux jaunes des crocodriles, trad. Juan Carlos Durán). Ed. La Esfera de los Libros, Madrid, 3º ed. 2010. ISBN: 978-84-9734-923-9. 552 pàgs. Pàg. 336.

Apretaba demasiado, y a propósito, al saludar con su fuerte mano derecha y sus cortantes anillos, daba codazos a la gente o les tiraba de las orejas.

Guillem II d'Alemanya i Prússia. Procedència de la imatge: ENLLAÇ

Margaret MacMillan. 1914 De la paz a la guerra (The War that Ended Peace. How Europe Abandoned Peace for the Forst World Wat, trad. José Adrián Vitier). Ed. Turner, 1ª ed. 2013, Madrid. ISBN: 978-84-15832-08-9. 848 pàgs. Pàg. 110.

Mike Fernández evaluó al anciano mientras se saludaban. Le sorprendió la fuerza con que Alfred le apretaba la mano, pero sobre todo tuvo la sensación de estar ante un hombre malo. No sabía por qué, pero así lo sentía en su fuero interno; él precisamente no era un santo; llevaba mucho tiempo metido en negocios sucios a las órdenes de Dukais y había hecho cosas de las que su madre, si viviera, se habría avergonzado; per a pesar de lo vivido en los últimos años seguía distinguiendo el bien y el mal y aquel anciano exudaba mal por los cuatro costados.

(Pàg. 247)

Los dos hombres se midieron durante una décima de segundo, el tiempo en que tardaron en darse un fuerte apretón de manos y mirarse a los ojos.

(Pàg. 410)

 Julia Navarro. La Biblia de barro. Ed. Debolsillo, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-9793-889-5. 768 pàgs.

No se levantó a saludarle, solo le tendió una mano encima de la mesa. Una mano leve, delgada y, con todo, no exenta de cierta energía.

María Dueñas. Misión Olvido. Ed. Temas de Hoy, 1ª ed., Barcelona, 2013. ISBN: 978-84-9998-178-9. 512 pàgs. Pàg. 149.

Les encaixades de mans imprescindibles han estat més fluixes, menys sinceres, com si fessin massa evident la hipocresia i, per tant, la repulsió. 

Andreu Martín. Les escopinades del escarabats. Ed. Bromera, 2ª ed. Alzira, 2014. ISBN: 978-84-9096-92-7. 334 pàgs. Pàg. 221.

En Mundy signa, i aleshores tornen a encaixar. La mà dreta d’en Richard és seca i dura. Quan ha bellugat la mà d’en Mundy una bona estona, es treu un sobre groc i segellat de l’infern de l’americana. No el teru d’un calaix, observa, ni d’una caixa de seguretat, ni d’una caixeta de cabals, sinó d’una butxaca, propera al cor. I no vol un ebut.

En Richard obre la porta, es tornen a donar la mà per a les càmeres, tret que no n’hi ha, que sapiga en Mundy.

John Le Carré. Amics absoluts. (Absolute Friends, trad. J. Puntí i E. Roig). Edicions 62, 1ª ed., Barcelona, 2004. ISBN: 84-297-5455-5. 384 pàgs. Pàg. 274.

Es deia Han­na, els va allargar la mà i es va presentar. En Wallander, en encaixar-l'hi, va notar que la dona deixa­va la mà flàccida i que l’hi estrenyia sense força.

(Pàg. 78) 

Van fer una encaixada de mans. La sogra, a diferència de la Hanna Trulsson, li va estrènyer la mà amb força.

(Pàg. 79) 

La Katja Blomberg tenia uns quaranta anys, ana­va molt maquillada i duia una minifaldilla i unes botes de taló alt. Uns policies de trànsit i segure­tat viària que passaven pel vestíbul la van repassar i van llançar una mirada encoratjadora a en Wallan­der. Ell va encaixar la mà de la dona, que l'hi va prémer amb força.

(Pàg. 121) 

L'home es va incorporar i va encaixar la mà d'en Wallander amb un somriure. Tenia els ulls blaus i li va prémer la mà amb força.

(Pàg. 148) 

Henning Mankell. Ossos al jardí. (Handen, trad. M. Casas). Ed, Tusquets, 3ª ed. Barcelona, 2014.ISBN: 978-84-8383-747-4. 188 pàgs. 

Mi amigo me lo presentó con no disimulada alegría. Se llamaba José Ramírez. Le tendí la mano (no sé por qué, no soy dado a estos formalismos, al menos no en un bar y de noche) y él vaciló antes de darme la suya. Cuando se la estreché mi sorpresa fue mayúscula. Su diestra, que esperaba suave y vacilante como la de cualquier adolescente, exhibía al tacto una acumulación de callosidades que le daba una apariencia de hierro, una mano no demasiado grande, de hecho, ahora que lo pienso, ahora que vuelvo a aquella noche en los suburbios de Irapuato, lo que aparece ante mis ojos es una mano pequeña, una mano pequeña rodeada u orlada por los exiguos resplandores del bar, una mano que surge de un lugar desconocido, como el tentáculo de una tormenta, pero dura, durísima, una mano forjada en el taller de un herrero.

Roberto Bolaño. Putas asesinas (Prefiguración de Lalo Cura). Ed. Anagrama, 11ª ed., Barcelona, 2013. ISBN: 978-84-339-6808-1. 228 pàgs. Pàg. 181.

Jo estava fent coneixença deis dos dissemblants acompanyants que tenia als costats. El de la cua grisenca es deia Benny, segons va dir presentant-se amb una encaixada 

escruixidora, i tenia el cos ample i la pell tacada d'un boxejador acabat.

(Pàgs. 79-80)

Maxie va acostar-se a saludar-los: un copet a l’esquena aquí, una doble encaixada africana allà. Vaig escrutar 1'entorn buscant un telèfon públic però no en vaig veure 

cap. I, de totes maneres, ¿què faria servir com a monedes?

(Pàg. 83)

John Le Carré. La cançó dels missioners. (The Mission Song, trad. J. Cussà Balaguer). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 978-84-297-5953-2. 366 pàgs.

I quin era el motiu, doncs, per deixar d'estudiar piano? A mi em suaven molt les mans, moltíssim. Quan dic molt, vull dir que en un moment omplia un vas, amb les gotes de la suor. Era una hiperhidrosi. Em suaven tant les mans, que, encara que això em fes passar per una persona mal educada, donava la mà sense treure'm un guant que sem produïa posat, hivern i estiu. A l'estiu duia uns guants de perlé blanc. Tenia sempre la frase a punt («Ai, perdoni, no m'he tret el guant!»), però sempre donava la mà enguantada, perquè la tenia sempre molla. Vaig tenir molts problemes per això, sobretot a l'adolescència. I això que tinc companys que no ho van saber mai, que em passava això. Llavors no hi havia kleenex, i havia de portar a da munt mocadors de roba. La mare em va fer una doble butxaca, per portar-hi a l'un el mocador moll i a l'altra el mocador sec. Una vegada la senyoreta Ros, em va castigar, perquè es pensava que havia anat a la font, en veure'm tota molla. Però jo no ho explicava a ningú, el que em passava. Només ho devia saber la Carme Serrallonga i ningú més. Cosa que és un error, perquè més valia que s'hagués sabut i això potser m'hauria ajudat. Jo anava sempre amb vergonya i amagant les mans. I li vaig dir a la senyoreta Ros: "És que em suen molt les mans, i m'he eixugat". Però la gent no s'ho creia. De joveneta, vaig buscar algú que m'operés, i vaig veure no sé quants met ges, però cap no em volia operar. Però tots feien la mateixa pregunta: «Que vas patir, en néixer?». Jo responia que vaig néixer amb dues voltes de cordó, morada, sense respirar, vaig trigar a plorar... I es veu que venia d'aquí.

L’Avenç 494, oct. 2022. ENTREVISTA CARME SANSA, seixanta anys dalt de l’escenari, Josep M. Muñoz. Pàg. 26.