DOCUMENTS: INSULTAR

Passejo per aquest camp petit i verd, i veig que una dona que porta pantalons i una jaqueta lleugera (esprimatxada però ben formada, diria que a punt d'arribar als seixanta) camina amb pressa pel caminet. La miro i ella em mira a mi, suposo que pensant que, ja que som dos estranys en­trant al mateix edifici, ens hauríem de saludar cordialment.

Quan arribo al caminet em mira de fit a fit.

-No hauria de trepitjar la gespa -em diu amb un accent diftongat amb desdeny, pastós com els excrements de cavall, que em treu de polle­guera.

Em prenc un segon o dos per refer-me.

-Normalment no ho faig-dic-, però de tant en tant és molt agra­dable. Gràcies per donar-me la seva opinió sobre l'assumpte en qüestió. [Vikram Seth. Una música constant (An Equal Music, trad. A. Torrecasana) Ed. Anagrama / Empúries, Barcelona 1ª ed. 2000. ISBN: 8475967132. 398 pàgines. Pàg. 63.].

-FORA de la gespa. FORA de la gespa. -Una bola grossa de pasta bullida en forma de dona policia està fent una de les seves rondes prohi­bitòries. Les parelles es dispersen silencioses. Ens aixequem. [Vikram Seth. Una música constant (An Equal Music, trad. A. Torrecasana) Ed. Anagrama / Empúries, Barcelona 1ª ed. 2000. ISBN: 8475967132. 398 pàgines. Pàg. 346.].

-El director diu que ets intel·ligent. No sé pas en què es basa.

Cultura general! -Esclafí una riallada salvatge-. No comprenc com t'han posat en aquesta classe. Gamarús.

Li agradava aquest mot i el repetia a crits. -Gamarús! Gamarús! Gamarús esguerrat! [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 79.].

- No sé quant de temps feia que tenia l'Slim en nòmina, però segur que ja es devia haver adonat que era un tros de merda amb mocs al cervell. [Paul Auster. Mr. Vertigo (Mr. Vertigo, trad. E. Riera. Edicions 62, Barcelona 2000, 1ª ed. ISBN: 9429747214. 254 p. P. 202.].

Insults al futbol: els primers que insulten són els jugadors quan escupen a la gespa, es fan un munt de tatuatges i mostren les seves passions més secretes: la religió, el bes a l'escut de la samarreta, o els records impúdics de la samarreta de sota: a la mamà, al meu fillet. Per tant mostre un desvergonyiment que ratlla la vanitat i la pedanteria. No és estrany car jugar al futbol és un ofici, no una professió; i el nivell d'exigència no són hores de laboratori sinó de gimnàstica. L'Ara, el meu diari de referència ha publicat aquest article, però abans advertir als meus lectors que cedint al que és políticament correcte, no es transcriuen els insults. Oh! Paradoxa: esciure sobre insults sense poder fer una relació detallada de llurs. Aqui va: https://www.ara.cat/esports/grada-xarxes-metamorfosi-l-insult-futbol_130_4535187.html

Un advertiment, com que és una notícia de pagament potser no la odeu llegir sencera. Foteu-vos.

-Ara corre tot déu, coliflor: tu segueix el primer que passi, i a veure a on et porta.

-De puta mare, capsigrany.

(Pàg. 77)

-Ja hi treballes bé, aquí, peix bullit?

- De conya, figaflor.

Els germans retrobats es burxen eufòricament: Dó­na'm la contrasenya del wifi, pòtol. Hòstia, un Galaxy, tens?, que ara els fan de bambú reciclat? Almenys no és un iPhone, carallot, que no has vist lo de la Xina? i tu no has vist la guerra del Congo pel coltan?

-M'hauré de comprar una màscara antigás, em noto un no sé qué aquí al pit.

-El que notes és que has deixat de fumar, cap d'olla. 

-Sí, ja voldria veure els teus pulmons, si deuen sem­blar dos gruyéres flambés.

(Pàg. 78)

 (...)aaaah!, que fas mal, carallot!  (...) Ai, mareta guapa- i feia bromes amb el Nel -Capsigrany, pótol, gamarús-.

(Pàg. 79)

Que ja m'he dutxat, coliflor. Dones si tu no véns jo passo, cagandanes. 

(Pàg. 92)

-Collóóó, però si está gelada!

La Laura aterra d'un bot sobre la sorra seca. El Nel riu des de darrere del diari de la competéncia, per sota del barret Panamà, per dins de les ulleres de sol:

-Ja t'ho he dit, figaflor.

-M'has dit que estava freda, capsot, que és molt dife­rent.

(Pàg. 117)

Marta Rojals. L'altra. Ed. RBA, 3ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-8264-666-4. 332 pàgs.

Insult i gestos

TERESA BARÓ  FILÒLOGA, EXPERTA EN LLENGUATGE NO VERBAL

“Els llatins tenim un gran repertori a l'hora d'insultar”

29/12/13 02:00 - LLUÍS MARTÍNEZ DIARI EL PUNT AVUI

Pel que fa als insults gestuals, l'Àfrica subsahariana és un territori poc explorat

Teresa Baró (Caldes de Montbui, 1962). És filòloga i especialista en llenguatge no verbal. Després d'escriure'n una guia va comprovar que hi havia una rica gestualitat que no hi tenia cabuda ni tampoc estava estudiada. Però són gestos de la vida quotidiana. Va decidir fer un catàleg tant ampli com va ser possible. La seva feina de mesos està recollida a ‘Guía ilustrada de insultos' (Paidós)

Què significa aquest gest que fa a la foto?

Vol dir loser, perdedor en anglès. Aquest gest ofensiu se'l fa a una persona que ha perdut. El veiem en partits de futbol a Amèrica.

Si faig un cornut al Japó...

No li diran res perquè no l'entendran. Per als budistes és un gest que allunya dimonis i malalties.

I als Estats Units?

A la Universitat de Texas, els estudiants el fan com a signe d'identitat. Bush el va fer als periodistes en una celebració acadèmica.

Si aixeco una mà amb els cinc dits oberts...

Amb el palmell cap enfora? Aquí no vol dir res. “Atura't”, a tot estirar. A Grècia és un insult molt i molt ofensiu. És la pervivència d'una tradició antiga, que consistia a llençar escombraries als criminals.

I el gest és només de Grècia?

En alguns països àrabs significa que tens cinc pares. És tractar la mare de l'altre de prostituta.

Entro en un pub anglès i demano dues cerveses aixecant dos dits...

Si ho fa amb el palmell cap enfora, com fent el signe de victòria, res. Però si ho fa amb el dors de la mà cap enfora vol dir: “Fota't!”

Al llibre parla d'emblemes...

Els emblemes són gestos amb un significat molt concret, com si fossin paraules, i que són compartits per una comunitat.

Quins insults abunden més?

Els que fan referència a l'acte sexual. Perquè en la major part de les cultures el sexe encara és quelcom groller i tabú.

Tot això són invents d'ara?

No. Alguns estan documentats ja a la Roma i la Grècia clàssiques. Es veu en ceràmiques i mosaics...

Quin és el gest ofensiu més antic?

Posi el polze entre els dits índex i mig. Això és la figa. És un dels més antics, que en tinguem constància.

I què vol dir?

És una representació dels genitals femenins. En algunes cultures s'ha fet servir com amulet contra el mal d'ull. A Galícia encara s'utilitza. Al nord d'Europa és una invitació grollera al sexe. Aquí no vol dir res.

El catàleg de gestos està tancat?

No. Se n'inventen molts, sobretot als Estats Units. Ara, a l'Estat espanyol s'ha creat aquest d'“em trenco”, fent-se cops contra el pit amb l'avantbraç.

Hi ha algun poble molt creatiu?

Els llatins som molt gestuals. A l'hora d'insultar també tenim un gran repertori.

Queden insults gestuals per descobrir?

Segur. L'Àfrica, sobretot per sota del Sàhara, és un territori poc estudiat. No coneixem del tot els països orientals, tot i que gesticulen poc.

Aquests gestos ofensius són universals?

No tots. Ens creiem que ho són, però cada cultura té els seus. Conèixer-los ajuda a ser més tolerants.

Hi ha un gest despectiu universal?

Treure la llengua, però és molt infantil. Els de significat sexual, com que són molt gràfics, funcionen a tot el món.

El mateix gest pot tenir significats diferents?

A Itàlia, tocar-se el lòbul de l'orella vol dir marieta. Al Brasil, que allò de què es parla és una delícia.

Aquí també hi ha globalització?

Sí, molta. La colonització no és només en la forma de vestir o de menjar, sinó també en els gestos. Els nous gestos que incorporem provenen de Nord-amèrica. Els aprenem en les pel·lícules i les sèries. També passa amb el llenguatge no verbal.

Hi ha algun país ric en insults?

Itàlia. I també Espanya.

I pobre?

Els orientals insulten molt poc. Gesticular molt i expressar malestar és de mala educació.

¡Traerlo! ¿Para qué? interroga Danton. Y el interlocutor responde: No habiendo caído por un voto de la Constituyente, Luis XVI sigue siendo inviolable» Entonces Danton explota. Olvidando que habla delante de los Jacobinos y no delante de los Franciscanos, suelta una serie de insultos: “El individuo declarado rey de los franceses, después de haber jurado mantener la Constitución, ha huido; y oigo decir que no se le ha caído su corona...Anteayer se leyó en la Asamblea su última proclama. Afirmaba en ella su deseo de querer destruir la Constitución. Si lo confiesa, es un criminal; a menos que se le considere como un imbécil. ¡Presentaremos al mundo un espectáculo deprimente si, teniendo la facultad de decidirnos por un rey criminal o un rey imbécil, no escogiéramos este último partido! ¡El individuo real no puede ser rey desde el momento en que es imbécil!”.

Christophe, Robert. Danton (Danton, trad. J. Regat). Ed. Picazo, 1ª ed. Barcelona 1973. ISBN: 84-361-0087-5. 400 pàgs. Pàg. 137.

Quan Pujols va morir, el 1962, Josep Pla en va parlar al seu dietari. Pla devia tenir un mal dia: «Pujols fou un anticonvencional i, per tant, un desvergonyit en tots els terrenys. Al seu costat, la gent s’hi trobava malament. Per cada dia, la seva vitalitat era excessiva. La seva expressió hiperbòlica i desmesurada hi afegia encara més pes. Potser una de les ximpleries més grans de Pujols és haver volgut tenir uns mitjans expressius —escrivint— diferents. Si hagués escrit com tothom, hauria estat més llegit». En una altra banda, a les «Notes» sobre Pujols publicades dins el volum Tres biografies, Josep Pla comenta la seva relació amb Josep M. de Sagarra. Enmig dels elogis pel retrat que Sagarra en va fer a les seves Memòries, deixa anar una maldat que té a veure amb aquesta importància d’escriure «com tothom»: «Hom descobrí en Pujols una essència de catalanitat profunda, manifestada amb una truculència rabelaisiana, escassament professoral, poc acadèmica, però molt incisiva. Sagarra, concretament, que abans de conèixer Pujols no fou res més que un cagalló de seminari sense transcendència, es convertí després en l’escriptor que tots hem conegut».

Pujols superheroi. Jordi Puntí. Art. L’Avenç, 420, febrer 2016, pàg. 74.

—¡Es Marco Tulio quien tiene razón! —dijo a gritos—. ¡Marco Cicerón es el abogado más grande de nuestro tiempo!

—¡Marco Cicerón es un cagajón! —dijo alguien a voz en grito. 

—¡El dictador Cagajón! —gritó otro—. ¡B1 dictador Cagajón!

 —¡Cicerón es un ca-ga-jo-ón, Cicerón es un ca-ga-jo-ón, dicta­dor Ca-ga-jo-ón!

 —Orden! ¡Orden!

(Pàg. 444)

—¡Yo tengo que hacer una enérgica protesta, Cayo César! —gri­tó Catón mientras los senadores volvían a sus lugares. 

Pompeyo, con el ánimo muy alto ante aquella rotunda victoria del buen sentido y el amor a Roma, se volvió contra Catón con las garras sacadas.

—Siéntate y calla, remilgado mojigato! —rugió—. ¿Quién te has creído que eres para erigirte en juez y en jurado? ¡No eres más que un ex tribuno de la plebe que no llegará nunca a ser siquiera pretor!

 —¡Oh! ¡Oh! ¡Oh! —voceó Catón, que empezó a tambalearse como un mal actor atravesado por una daga de papel—. ¡Escuchad al gran Pompeyo, que fue cónsul antes de estar cualificado siquie­ra para presentarse a mero tribuno de la plebe! ¿Quién te has creí­do que eres tú? ¿Qué, ni siquiera lo sabes? ¡Pues permíteme que yo te lo diga! ¡Un anticonstitucional sin principios, un pedazo de arro­gante no romano y caprichoso, eso es lo que tú eres! En cuanto a quién eres, eres un galo que piensa como un' galo; un carnicero que es el hijo de un carnicero; un alcahuete que se la chupa a los patri­cios para que le permitan negociar matrimonios que quedan muy por encima de él; un chulo al que le gusta vestir bien para oír a la multitud extasiada y sentimental; un potentado del Este al que legusta vivir en palacios; un rey que se pavonea; un orador capaz de do'             luir a un carnero en celo; un político que tiene que contratar a políticos competentes; un radical peor que los hermanos Graco; un general que, en veinte arios, no ha luchado en una batalla sin tener por lo menos el doble de tropas que el enemigo; un general que lle­ga haciendo cabriolas y recoge los laureles cuando en realidad otros hombres, mucho mejores que él, han hecho todo el auténtico trabajo; un cónsul que tenía que consultar un libro de instruccio­nes para saber cómo actuar; ¡Y UN HOMBRE QUE EJECUTO A CIUDADANOS ROMANOS SIN JUICIO, POR EJEMPLO A MAR­CO JUNIO BRUTO!

La Cámara no pudo contenerse. Prorrumpió en vítores, chirri­dos, silbidos, gritos de júbilo; los pies aporreaban el suelo hasta ha­cer temblar el techo, las manos aplaudían como tambores. Sólo César supo el esfuerzo tan duro que tuvo que hacer para permane­cer sentado impasible, con las manos caídas a los costados y los pies recatadamente juntos. ¡Oh, qué diatriba gloriosa! ¡Oh, qué maestría! ¡Oh, haber vivido para oírla era un privilegio!

(Pàgs. 684-685

Colleen McCullough. Las mujeres de César. (Caesar’s Woman, trad. S. Coca i R. Vázquez de Parga). Ed. Planeta, 1ª ed. Barcelona 1996. ISBN: 84-08-01755-1. 836 pàgs.