El projecte #donART va néixer com a proposta educativa i pedagògica per visualitzar i visibilitzar les dones artistes dins de la història de l’art, però alhora també per compartir-ho fora de l’aula amb gent interessada en el tema o en la creació artística, en general. A més l’aprenentatge personal i grupal sempre ha estat, és i serà força interessant i engrescador. 

Darrere d’aquestes descobertes hom s’adona de com moltes de les seves històries personals per demostrar la seva vàlua artística no han estat pas un camí de roses i els ha calgut trencar força barreres. Com va dir Lee Krasner (artista a qui molts potser coneixereu per ser la dona de Jackson Pollock i no pas per les seves obres) a la historiadora de l’art Cindy Nemser: “Obrim camí”. Per tot això i per entendre-ho amb fets concrets i també poder reflexionar al respecte, ara fem un pas més i generem un subapartat dins del projecte anomenat “Les Primeres” #pr1meres. 

Es tracta d’alguns exemples per entendre aquests nous camins que van haver d’obrir i que no foren pas gens fàcils: 

• Quan es farà una exposició monogràfica retrospectiva d’una dona artista en un museu estatal de la península? Doncs no serà fins al 2016 que el Museo del Prado li dedicarà a Clara Peeters i al mateix any, el Museu Nacional d’Art de Catalunya ho farà amb Lluïsa Vidal.

• Qui farà el primer autoretrat d’un artista assegut davant d’un cavallet, de qualsevol gènere? Doncs serà Caterina van Hemessen, pintora flamenca del Renaixement, i abans que Leonardo, Miquel Àngel, Rafael o Rembrandt, per dir alguns artistes emblemàtics.

• Qui serà la primera dona artista acceptada formalment a la Royal Academy School de Londres? Doncs no serà fins al 1860 i perquè l’artista, Laura Herford, va presentar pel seu ingrés una obra amb les seves inicials L.H. Un cop acceptada l’obra els acadèmics, homes és clar, es van adonar que darrere aquestes inicials hi havia una dona.

I així podríem seguir i seguir. Doncs aleshores que millor que anar compartint de tant en tant algunes d’aquestes primeres dones artistes. I, per descomptat, si us plau, això no pretén ser una mena de competició entre homes i dones, però està clar que per elles ser les primeres en segons què no ha estat ni molt menys igual de fàcil i assolible que per ells.

En resum, espero que agradi, sigui d’utilitat i per descomptat, que no calgui ser la primera ni l'última d’aquestes dones que han tingut els pinzells de treballar amb i per l’art.

Records, cuideu-vos i a seguir gaudint en l’art de la vida,

Manel Trenchs Mola

Il·lustradora de manuscrits alemanya que va incloure un autoretrat en un saltiri (recull de salms). Ella es dibuixa balancejant-se de la cua d'una lletra Q. A més, va inscriure el seu nom sobre el seu cap. La historiadora de l’art, Dorothy Miner, va concloure sobre la base del seu vestit – cap descobert, cabell amb trenes, i una túnica ajustada amb un vestit llarg amb mànigues amples i allargades – que "probablement era una estudiant laica al convent."

The Walters Art Museum, Baltimore.

Pintora flamenca del Renaixement. El seu pare, també pintor, la va introduir al món de la pintura i la va instruir en el seu taller. A l’edat de 26 anys es va casar amb Christian de Morien, l'organista de la Catedral d'Anvers. Això va suposar una brusca aturada de la seva producció artística, ja que com moltes altres dones pintores en contraure matrimoni, força vegades per pressió social, deixaven la seva carrera professional per dedicar-se a la família. Caterina va ser una esposa que donava suport a la carrera del seu marit, però més enllà del paper tradicional de bona muller, va aconseguir fer-se un nom i reconeixement artístic.

Com moltes altres dones artistes era filla d’un pintor, Pròsper Fontana, amb qui aprengué les tècniques pictòriques. I com la majora de dones es va casar, però en aquest cas, a diferència de moltes altres que es dedicaven aleshores a la vida domèstica, Lavinia va continuar pintant durant el seu matrimoni. La parella tindrà onze fills, dels quals només tres la van sobreviure. Una altra cosa insòlita per l’època és que el seu marit, Paolo Zappi, s’encarregava de la casa i assistia a la seva dona, conscient de la potencialitat artística d’ella. Reclamada pel papa Climent VII es traslladarà a Roma, on assumirà el càrrec de pintora oficial i formarà part de l’Acadèmia. 

El seu pare, pintor Genovés que es deia Jaume Joan Giustiniani, es va establir a Tarragona. Segurament, serà la influència paterna el que desenvoluparà en ella l’interès per la creació artística.  Amb només 12 anys (1628) es va quedar òrfena de pare i amb 15 anys (1629) es va casar amb el cirurgià tarragoní Gaspar Andreu i a 20 anys, fruit del matrimoni, ja tenia 3 fills. Angèlica serà capaç de combinar l’ofici artístic amb les dedicacions familiars i domèstiques, i a 24 anys (1638) es va traslladar, amb tota la família i a causa de les exigències professionals del marit, a Ulldemolins. Serà en aquesta població del Priorat on tenim documentada la seva única obra: les pintures que va fer de les portes de l’orgue de l’església parroquial.  

Clara Peeters: Fou una pintora flamenca especialitzada en natura morta, sobretot escenes de desdejuni i florals, on els objectes preciosos de metall o ceràmica s'acumulen, aparentment desordenats, al costat de flors, fruites i animals de pesca o caça.

Lluïsa Vidal: Pintora, pacifista i feminista. Una de les dones més actives i compromeses socialment. L’única de la seva època que exposarà al cafè dels “Quatre Gats” i també l’única que estudiarà a París (en aquella època les dones no viatjaven soles) a la famosa acadèmia “Julian”. Va viure professionalment de la pintura i de les classes particulars que impartirà al seu taller del carrer Gran de Gràcia, a més de les seves col·laboracions en revistes.

També coneguda com Catherine Girardon, es va casar amb el famós escultor francès del Barroc François Girardon, amb qui tindrà uns 10 fills. Detall no gens menor que segurament influirà en la seva producció artística, sobretot en el camp de la pintura i la il·lustració. Destaca per treballar la temàtica dels bodegons o natures mortes, sobretot de flors i fruites, la botànica era una de les seves grans aficions.

Fou una dibuixant, pintora i gravadora suïssa del barroc. Destaca el seu autoretrat de 1691 fet quan només tenia 12 anys. Aquesta obra va ser probablement el resultat de l'estímul del seu professor artístic, Johannes Sulzer, a qui va retratar en l'autoretrat del cavallet. 

El seu destí artístic es va veure aviat frustrat: el 1702, quan estava de viatge a París (tenia 24 anys), va haver de tornar a Zuric per ajudar la seva mare que va caure malalta. El silenci artístic dels darrers anys de la seva vida i la inexplicable causa de la seva mort (a conseqüència d'una caiguda) precoç encara proporcionen material per a la formació del mite fins avui.

A Hosmer no se li va permetre assistir a classes d'art perquè a les dones treballar des d'un model viu estava prohibit, però va fer classes d'anatomia per aprendre la forma humana i va pagar classes privades d'escultura. El pas més important que va fer va ser traslladar-se a Roma per estudiar art. Hosmer tenia el seu propi estudi i tenia el seu propi negoci. Es va convertir en una artista molt coneguda i reconeguda a Roma i arreu.

Anècdota: S'havien estat presentant sol·licituds d'admissió a la Royal Academy per part de dones a la Cambra dels Comuns del Regne Unit des de la dècada de 1840, tot i que l'acadèmia es resistia al canvi en el criteri d'admissions i només hi volia homes. Després del suport per part de Charles Eastlake i Thomas Heatherley, Herford va lliurar diversos dibuixos als tutors d'admissions de l'acadèmia signant com a «L. Herford». L'ús d'inicials va emmascarar el seu gènere, assumint els tutors que era un home. La van admetre pels mèrits d'aquests dibuixos i li van oferir l'accés a «L. Herford, Esq» entrant a l'acadèmia l'any 1860.

La seva entrada a l'acadèmia va marcar un punt d'inflexió per a les dones artistes de la Gran Bretanya. L'any 1863 ja hi havia deu artistes dones a l'acadèmia i en el moment de la mort de Herford ja n'hi havia al voltant de 40 estudiant els estudis complets, que incloïen el dibuix de models vius.

Nota: “Esq.” (in English): és l’abreviació d’Esquire que vol dir “Don” (títol afegit després del nom d’un home)

Adoptant un estil neoclàssic llavors molt popular dins del segle XIX, Edmonia va trobar inspiració en històries de la Bíblia i la mitologia clàssica, així com de la història dels indígenes americans i els afroamericans. El seu nom nadiu americà era “Wildfire”.

Algunes curiositats sobre ella: 

• El repte més gran per a la seva formació va ser la limitació que tenien les dones per estudiar anatomia a partir de models nus. Ella va aconseguir esquivar-lo vestint-se d'home (com Rosa Bonheur) per poder accedir a l'escola de tapissos de “Gobelins Manufacture”.

• Una de les obres més conegudes de Gardner és “La Confidence” (El secret, ca. 1880). La pintura representa el murmuri íntim d'un secret entre dues joves camperoles. Aquesta obra és un dels grans referents en el videoclip “Low” de la banda musical R.E.M. del seu àlbum “Out of Time” de 1991.

• Fou una dona molt astuta i molt hàbil en l'àmbit lingüístic, essent capaç de parlar als seus clients tant en anglès, francès, italià o alemany. Gardner sabia com publicitar-se i teixir relacions que li servirien per potenciar la seva carrera i aconseguir nous encàrrecs.

• Es va casar el 1896 amb el conegut pintor academicista, William-Adolphe Bouguereau, a la mort de la mare d’ell perquè s’oposava a aquesta unió i després de disset anys de relació plegats.

Va ser una pintora francesa. Inicialment, model per a artistes com Renoir i Toulouse-Lautrec, va començar a pintar gràcies a l'animació de Degas. Les seves obres es caracteritzen per la seva força emocional, el color intens i temes variats com retrats, natures mortes i nus. Suzanne Valadon va trencar barreres en el món de l'art, influint en futures generacions de dones artistes, i la seva obra continua sent apreciada per la seva autenticitat i expressivitat.

La seva família, amb molta sensibilitat artística, li va fer costat en la seva formació. Dominava l’aquarel.la com ningú i des del seu taller de Vallvidrera va arribar a ser una reconeguda i premiada pintora de flors, encara que el seu germà (Modest Teixidor) volia que es dediqués principalment al retrat com ell. Malgrat ser una època on les dones artistes no estaven valorades, va gaudir d’una certa notorietat i va comptar entre la seva clientela –de la noblesa i l'alta burgesia– amb la reina Maria Cristina i la infanta Maria Teresa i el 1900 va ser escollida per representar Catalunya a l’Exposició Universal de París, juntament amb Ramon Casas i Santiago Rusiñol. Va pertànyer al grup feminista de principis del segle XX al voltant de la revista Feminal, la revista que donava a conèixer les obres artístiques, industrials o científiques de les dones, on hi havia Carme Karr, Dolors Monserdà o Lluïsa Vidal, entre d'altres. Va morir de manera sobtada el 1914, per un atac de cor, i tres anys després se li va fer un gran reconeixement col.locant un monument en honor seu al Parc de la Ciutadella fet per Manel Fuxà. 

Paula serà una de les representants del moviment Expressionista i un altre d’aquells exemples on per ser dona i artista calia superar tota una sèrie d’obstacles. La seva casa-museu fou inaugurada només un parell de dècades després de la seva mort, el 1927. De la seva producció de 750 quadres i un miler de dibuixos només en va vendre 5. Una gran producció per a una creadora que es va iniciar cap als 17 anys i va morir jove, amb 31 anys.

Artista polifacètica que a més d'escriptora i autora teatral, va ser decoradora, ceramista, pintora, escultora, figurinista i, sobretot, dibuixant, amb una tècnica excel·lent, una gran sensibilitat i un fort sentiment nacionalista. Una artista plenament compromesa amb la societat catalana del seu temps, sobretot durant la dictadura de Primo de Rivera, la Segona república i la Guerra civil. És considerada la darrera dels clàssics il·lustradors de l'escola catalana de principis de segle xx i una de les escriptores més importants de l'etapa de la preguerra.

“A.I.R. Gallery” (Artists in Residence, Inc.) es va establir el 1972 com la primera galeria sense ànim de lucre, dirigida i mantinguda per a dones artistes dels Estats Units. A les artistes Susan Williams i Barbara Zucker es van unir Dotty Attie, Maude Boltz, Mary Grigoriadis i Nancy Spero i van seleccionar catorze dones artistes més per formar vint cofundadores de la galeria. El grup incloïa Rachel bas-Cohain, Judith Bernstein, Blythe Bohnen, Agnes Denes, Daria Dorosh, Loretta Dunkelman, Harmony Hammond, Laurace James, Nancy Kitchell, Louise Kramer, Anne Healy, Rosemary Mayer, Patsy Norvell i Howardena Pindell. A la reunió original per formar la galeria, el 17 de març de 1972, l'artista Howardena Pindell va suggerir el nom "EYRE Gallery" per a “Jane Eyre” de Charlotte Brontë i finalment van decidir “A.I.R.” (Artists In Residence).

Destaca el retrat de grup fet per Sylvia Sleigh (1977/1978). Artista coneguda per invertir els rols de gènere en les seves obres i que serà la propera del #donART

Segons Juan Eduardo Cirlot, “la millor artista plàstica de Catalunya”. Pintora figurativa, filla de l’historiador de l’art i arquitecte Josep Gudiol Ricart. Fou la primera dona a arribar a ser membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi (1981) i també rebrà la Creu de Sant Jordi (1998).

Es va formar a l'estudi de restauració de pintura medieval de la seva família i a partir del 1950 es dedicà a la pintura sobre taula i sobre paper. La seva primera exposició individual va ser amb només 17 anys al Casino de Ripoll. El 1962 farà la primera (d’unes quantes) exposició a Barcelona, a la Sala Gaspar, amb gran èxit i repercussió. Com va dir Joan Gaspar: “Gudiol va ser la pintora més demandada per la burgesia catalana durant les dècades dels setanta i vuitanta i les seves obres, les més cotitzades de l'època”. I sobre la seva pintura afegeix: “tenia un estil molt peculiar i personal, clarament influït pels pintors alemanys del Renaixement, però amb una temàtica molt actual. Era una pintora molt valenta, ja que s'atrevia amb quadres de gran format i composicions molt complexes”. A més, Joan Gaspar destaca el seu vessant com a dibuixant: “tot i que era una excel·lent pintora, encara era millor dibuixant, amb una tècnica molt depurada i un estil molt elegant”.

Es va donar a conèixer com a periodista gràfica l’any 1962, en uns anys en què era difícil veure una dona darrere d'una càmera, “quan arribava als llocs em preguntaven, on és el fotògraf?, i jo responia “El fotògraf soc jo”.

Pionera en l'ús dels efectes especials, la ciència-ficció, els càstings interracials, el llenguatge cinematogràfic (plans, il·luminació, muntatge...).

Tot i que va lluitar per ser reconeguda internacionalment com a directora, actriu i productora, la història del cinema va esborrar la seva contribució i va atribuir les seves pel·lícules al seu marit, als seus directors de fotografia, a persones anònimes, o bé directament no van ser ni mencionades.

Única dona de la seva promoció i en contra dels desitjos del seu pare es va graduar el 1964 a l’ETSAB, al costat d’un centenar d’alumnes homes i un professorat exclusivament masculí.

La passió per l’arquitectura li va despertar el seu avi, el també arquitecte Josep Maria Barenys Gambús. Ella mateixa explica que “des dels 5 anys, anava cada tarda al seu despatx, on mirava com dibuixava i escoltava les històries de la seva amistat amb Gaudí”.

Un cop finalitzats els estudis es va instal·lar a Nova York per treballar en una universitat. En retornar, va començar a treballar com a arquitecta municipal a Vallgorguina, malgrat que la majoria dels projectes no porten la seva signatura. També va treballar pel seu compte, principalment en el camp de l’habitatge, construint edificis unifamiliars i plurifamiliars.