En un context difícil (quan no ho ha estat, de fet?) per a les dones artistes, sempre penso en com l'amistat entre elles devia ser tan important i fonamental. Compartir des de l'escolta i la complicitat de viure i veure el món des d'un lloc molt proper, de vegades i segons les èpoques a la "contra" d'un sistema que amb prou feines et tolerava però que si ho feia, et volia sempre al marge, si no era per complir amb alguna "qüota" d'interès. La setmana passada mencionava l'activitat espirita de Hilma af Klint i les seves quatre amigues de la mateixa Acadèmia de Belles arts, però també penso en Paula Modersohn-Becker i Clara Westhoff compartint temporada a París o amistats femenines que esdevingueren relacions de parella. Però sovint també podia tractar-se, simplement, de dones vivint juntes, sostenint-se juntes, sense que ens hagi d'importar gaire la precisa naturalesa del vincle. Com les beguines a la baixa edat mitjana, com les "bostonianes" del segle XIX. En qualsevol cas i malgrat la llista seria infinita, m'agrada especialment quan aquesta amistat queda segellada per l'expressió artística sota la forma de retratar-se una a l'altra. Per exemple, el retrat que Anna Krumpkle li va fer a Rosa Bonheur: es va fer passar per traductora d'un venedor de cavalls per poder conèixer la gran pintora animalista i poc després ja vivien plegades a la casa que Rosa tenia a Thomery, prop de Fontainebleau. També m'agrada el retrat que Annie Swynnerton va fer de la seva companya i pintora Susan Isabel Dacre, intitulat "A mon amie", però aquí he canviat aquest retrat pel que Annie li va fer a la sufragista britànica i gran amiga seva, Millicent Fawcett, que té veritat i molta força. Però un dels meus retrats preferits és el que la pintora danesa Bertha Wegmann li va fer a la sueca Jeanna Bauck. Per proper, vital, lluminós... . Jeanna Bauck també va retratar Wegmann, però treballant al seu taller, on se la veu d'esquena i realitzant precisament un retrat, no pas a una dona sino a un home. Finalment, tot plegat em recorda també perquè Elisabeth Vigée Lebrun es convertí en la pintora preferida de Maria Antonieta: perquè van fer-se amigues i confidents. Cap pintor de la cort hauria retratat la Reina en una indumentària tan informal com el vestit de roba fina i quasi transparent (organdí) i el barret de palla, com si hagués estat retratada en un dels seus recers íntims a l'"Hameau" proper al Petit Trianon, on jugava a fer de camperola (cosa molt pròpia de l'aristocràcia de l'època) per allunyar-se dels rigors de la cort. Maria Antonieta fou executada per la Revolució i la pintora va fugir a l'exili, del que ens en resten els seus meravellosos "Souvenirs", en els quals hi evoca sovint (i amb un afecte commovedor) el record de la seva amiga. (M.G.)

"Recorda el cas de Manolita Piña (muller de Torres Garcia) de la que se'n diu que un pintor amic del seu marit li va dir que la dona d'un pintor reconegut no havia de pintar, perquè si ho feia millor, el deixaria en evidència, i si ho feia pitjor, l'avergonyiria... ."