Nota: si voleu més informació sobre l'artista, a tenir en compte que a la capçalera de cada obra, hi ha un vincle que porta a una pàgina dedicada a l'autora

La signatura és una de les proves d'identitat més considerades en una obra d'art i en el cas de les dones artistes, cada nom de dona plasmat en una obra és un tresor que cal preservar.

Pintora i religiosa activa en el regne de Lleó a finals del segle X. Autora o coautora de les cent quinze miniatures que il·lustren el Beatus de Girona, còdex conservat a la catedral de Girona i datat al voltant del 975.

Sabem que les dones practicaven la il.luminació de manuscrits, reservada principalment a les religioses fins a la fi del segle XIII. Segurament fou monja en el monestir de San Salvador de Tábara, Zamora, i es considera la primera dona artista d’Espanya i, segons els especialistes, la primera miniaturista de nom conegut a Europa. 

Tot això ho podem interpretar gràcies a la inscripció que apareix en el colofó del Beatus de Girona: "ENDE PINTRIX ET D(E)I AIUTRIX FR(A)TER EMETERIUS ET PR(E)S(BITE)R” (Ende pintora i ajudadora de Déu. Fra Emeteri prevere). En aquest “Comentari de l’Apocal·lipsi”, fet pel monjo Beat de Liébana, el nom d’Ende apareix també juntament amb el d’Emeterius, que podria ser l’altre il·lustrador del Beat –dues mans en la seva execució?- o, segons altres hipòtesis, autor d’altres Beats que aquí senzillament acredita l’autoria de la mateixa Ende.

En qualsevol cas, el Beat de Girona es caracteritzarà per la seva paleta rica en colors i vivacitat i fins i tot per la peculiar interpretació d’alguns passatges o escenes. La il·luminació que il·lustra les visions de Joan al llibre d'Apocalipsi és d'estil mossàrab. Aquest estil, desenvolupat a Espanya després de la invasió musulmana, barrejava elements de l'art islàmic i les tradicions decoratives.

El cas d'Ende resulta excepcional, ja poques són les obres conservades que van ser signades per les seves autores; una circumstància força comuna en aquells moments en què les arts eren  considerades merament activitats artesanes. En aquest context d'espiritualitat i professió religiosa, moltes dones van construir el que algunes historiadores anomenen els espais de la llibertat; on cultivar i desenvolupar la seva espiritualitat i les seves capacitats intel·lectuals gràcies a les biblioteques dels convents, al coneixement de texts antics, teologia… Són aquests espais que afavoreixen el desenvolupament de les seves capacitats artístiques.

Extra bonus 1: En el context català és conegut el cas de Guisla, casada amb Guibert, i la seva filla Alba, documentades a inicis del segle XI al scriptorium de la catedral de Vic, que es reconeixen com a gramàtiques, lletrades i coneixedores del llatí i es dediquen a escriure documents.

Extra bonus 2: El treball conjunt d'ambdós religiosos no ha d'estranyar, ja que la regla de sant Benet permetia l'existència de monestirs dobles en què monjos i monges vivien en comunitat.  Alguns d'aquests cenobis van ser presidits per abadesses, que també van dedicar-se als manuscrits, com Edburga de Thanet, abadessa de Thanet; o Gisela de Chelles, germana de Carlemany i abadessa de Chelles.

Il·lustradora de manuscrits alemanya que va incloure un autoretrat en un saltiri (recull de salms). Ella es dibuixa balancejant-se de la cua d'una lletra Q. A més, va inscriure el seu nom sobre el seu cap. La historiadora de l’art, Dorothy Miner, va concloure sobre la base del seu vestit – cap descobert, cabell amb trenes, i una túnica ajustada amb un vestit llarg amb mànigues amples i allargades – que "probablement era una estudiant laica al convent."

The Walters Art Museum, Baltimore.

Escultures de "la Sinagoga" i "l'Església" a la porta sud de la Catedral d'Estrasburg. 

Hem de començar explicant que l'existència d'aquesta escultora no està confirmada documentalment, i que en l'actualitat és una figura considerada a cavall entre la història i la llegenda. Presumptament, seria la filla d'Erwin von Steinbach, mestre major de l'obra de la catedral d'Estrasburg, una de les més majestuoses del gòtic europeu, i fins i tot la tradició apunta que n'hauria estat la successora per acabar l'obra quan el seu pare va morir l'any 1318. 

S'ha considerat seves, sobretot, les escultures de la porta sud de la catedral, caracteritzades per una gran esbeltesa i expressivitat, i es creu que ella mateixa s'hauria autoretratat en les personificacions femenines de la Sinagoga i l'Església. També la figura de Sant Joan Evangelista es representa amb un pergamí que s'ha interpretat com una "signatura" de l'escultora, ja que diu quelcom així: "Gràcies a la pietat d'aquesta dona, Sabina, que em donà forma en aquesta escultura". 

Però aquesta inscripció també ha estat interpretada per alguns autors com si Sabina no fos en aquest cas l'escultora sinó la comitent de l'obra. Un cas semblant de controvèrsia en l'autoria d'una artista medieval el tenim amb les pintures murals que Teresa Díez hauria fet per al convent de Santa Clara de Toro, però que actualment es considera que la inscripció "Teresa Diez me fecit", a l'anar acompanyada d'un emblema heràldic, faria referència a la comitent. 

Així i tot, a Sabina se li atribueixen també escultures a la catedral de Notre Dame de París i a la de Magdeburg. La seva existència, sigui real o llegendària, va aparèixer per primer cop al segle XVII, en una descripció de la catedral d'Estrasburg. La reivindicació de la seva figura serveix, però, per homenatjar les dones que tingueren el seu paper dins de l'artesanat medieval, però de les que no en coneixem, en molts casos, el nom. 

Extra bonus: 

Una llegenda vinculada a la seva figura diu que la nit de Sant Joan, els mestres d'obres i constructors de la catedral d'Estrasbug surten de les seves tombes per reunir-se a la nau de la catedral, amb els seus instruments de delinear o construir (compassos, martells). Entre ells hi hauria una única dona, que destaca pel seu vestit blanc en la penombra: seria Sabina von Steinbach. A més, el romanticisme alemany va fomentar la seva llegenda i un pintor com Moritz von Scwind la va representar esculpint.

Teresa Dieç (o també Teresa Díez) fou descoberta casualment, mentre una monja netejava, l’any 1955 amb motiu de l’aparició de les paraules “TERESA DIEÇ ME FECIT” en unes pintures murals “amagades” darrere el cadirat del cor i sota la cal, en el Reial Monestir de Santa Clara de Toro, Zamora.

Hi trobem dos cicles pictòrics concebuts com a grans tapissos on es representen escenes de l’Evangeli (l’Epifania, el baptisme de Crist o la seva aparició a Santa Magdalena, entre d’altres) fins a la vida de màrtirs cristianes com Santa Caterina d’Alexandria, que podien servir d’exemple i inspiració per a les religioses que habitaven el convent i que contenen diferents llegendes que contribueixen a identificar escenes i personatges.

Una de les escenes més curioses és un "noli me tangere" (trobada entre Crist i Maria Magdalena) a la dreta del qual hi apareix una Santa Marta matant el drac. O sigui, una "santa guerrera" amb la mateixa funció que Sant Jordi.

Pintures datades al voltant de l’any 1316 gràcies a la reconstrucció del monestir impulsada per Doña Maria de Molina i acabada, aproximadament, en aquells moments. 

Encara tenim el debat de si la signatura ens indica el nom de l’autora material de l’obra o la comitent. Al costat del text hi ha un escut heràldic que, per ara, no ha pogut ser identificat.

Està clar que la mateixa persona va fer les pintures murals que hi ha darrere el retaule major de Santa Maria la Real de La Hiniesta, Zamora, i altres obres a la Col.legiata i l’església de Sant Pere, Zamora. Segurament l’autora va veure els treballs d’Anton Sánchez de Segòvia i altres artistes anònims que van pintar a la Catedral Vella de Salamanca.

Extra bonus 1: Les pintures murals foren comprades a les monges i traspassades a tela, l’any 1962, i dipositades a l’església de San Sebastián de los Caballeros de Toro, l’any 1977.

Extra bonus 2: Maria de Molina (1260-1321) fou infanta de Castella i reina consort de Castella i Lleó (1284-1295). Era filla d'Alfons de Molina i la seva tercera esposa, Mayor Téllez. Era neta, per part de pare, del rei Alfons IX de Lleó.

Coneguda com la pintora guerrera, Amazona o la Giovanna d'Arco di Castelleone, fou, a més de “condottiero” una artista del Quattrocento italià. La seva figura històrica es barreja amb un xic de llegenda. En el llibre “Història de Castelleone” (població propera a Cremona, lloc on va néixer i morir l’artista) Clemente Fiammeno relata que l’any 1423 Onorata, filla o neboda del pintor Olario Rodiani, va ser contractada, amb només 19 anys, per Cabrino Fondulo, Marques de Castelleone i tirà de Cremona, per a pintar uns frescos al Palau Galeotti Vertua. Mentre estava treballant en les pintures murals, que eren la seva especialitat, va ser agredida sexualment per un cortesà del palau, del qual es va defensar matant-lo amb un ganivet. Segons s’explica, després del crim i tement un judici injust, Onorata va fugir a cavall disfressada d’home i es va enrolar com a soldat. Durant anys Onorata va servir com a oficial en diferents batalles mantenint la seva identitat oculta. Entre altres nobles estarà al servei de Conrado Sforza, germà del Duc de Milà, Francesco Sforza. Trobarà la mort defensant la seva població natal enfront de l’exèrcit venecià i fou llavors, en treure-li la seva armadura, que es va descobrir que era una dona. Li són atribuïdes diverses taules i frescos, dels quals cal destacar la pintura mural del Palau Galeotti Vertua, que representa la Mare de Déu amb Sant Sebastià i Sant Cristòfol, única feina atorgada a una dona dins del Quattrocento italià. Aquesta obra estava oculta i va sortir a la llum recentment en una restauració.

Extra bonus 1: Els condottieros o també anomenats “Capitani di Ventura” era el nom que rebien els capitans de tropes mercenàries al servei de les ciutats estat italianes des de finals de l'edat mitjana fins a mitjan segle XVI.

Extra bonus 2: Clemente Fiammeno cita Onorata dient “És millor viure amb honor fora de la meva pàtria que deshonrada dins”; i poc abans de morir va dir “Honrada vaig viure, honrada moro.” Aquesta frase conté un joc de paraules, molt clar en italià. Onorata significa “honrat”, en italià. Cal tenir en compte, però, que està parlant una dona del renaixement: no parla d’honradesa en el sentit que li veiem actualment, Onorata es refereix al fet que no ha estat desonrada, o sia, no l’han violat.