Artistes d'Ucraïna
Introducció
Pintora, escriptora i escultora Ucraïnesa, famosa pel seu diari íntim i que va morir ben joveneta de tuberculosi, amb només vint-i-cinc anys.
Provinent d’una família noble i rica russa, els seus pares es van separar quan ella tenia només dotze anys i com a resultat, va créixer majoritàriament a l’estranger, viatjant amb la seva mare per la major part d’Europa, fins que finalment s’instal.laran a París.
Amb un talent musical innat, per culpa d’una malaltia que li va destruir la veu no va poder desenvolupar una carrera com a cantant i aleshores va decidir convertir-se en artista. Com moltes altres dones també estudiarà a la famosa Acadèmia Julian. Bashkirtseff va produir una obra pictòrica notable durant la seva curta vida, exposant al Saló de París cada any des de 1880 fins a la seva mort, excepte 1883. Un gran nombre de les seves obres foren destruïdes per culpa dels nazis durant la Segona Guerra Mundial, però com a mínim se’n conserven una seixantena.
Cal destacar-ne dues: una, “A l’estudi” de 1881, que fou un escàndol, ja que representa una classe femenina de dibuix anatòmic, cosa que la moral existent a l'època no admetia en cap cas. Surt ella mateixa representada al bell mig del quadre; i l’altra, “La trobada” de 1884, retrat dels nens dels barris marginals de París pel qual va rebre una menció honorífica.
Com a pintora, Bashkirtseff es va inspirar en el seu amic Jules Bastien-Lepage pel realisme i el naturalisme. Allà on Bastien-Lepage havia trobat la seva inspiració en la natura, ella es va dirigir a l'escena urbana, escrivint: "No dic res dels camps perquè Bastien-Lepage regna sobre ells com a sobirà; però els carrers encara no han tingut el seu. ..."
Com a intel.lectual, on també destacarà, escriurà articles per al diari feminista d'Hubertine Auclert “La Citoyenne” sota el nom de "Pauline Orrel". Una de les seves dites més citades és "Estimem els gossos, estimem només els gossos! Els homes i els gats són criatures indignes".
Extra bonus 1: Destaca el seu diari, començat als dotze anys, on va escriure de manera ingènua, sincera, divertint-nos amb els seus capritxos, emocionant-nos amb els seus entusiasmes, tocant-nos amb els seus patiments.
Extra bonus 2: Enterrada al cementiri de Passy a París, el seu monument funerari és un taller d'artista a mida real que ha estat declarat monument històric.
Una de les grans representants del realisme europeu de finals del segle XIX. Era filla d'un metge polonès establert a Ucraïna, on va passar la seva infantesa. Als 20 anys anirà a viure a Varsòvia on estudiarà música i art i l’any 1882 ampliarà els seus estudis a París, a l’Acadèmia Julian, dels pocs llocs on es permetia a les dones l’aprenentatge artístic i practicar amb models nus masculins. Allà coneixerà la pintora Marie Bashkirtseff, coneguda sobretot pel seu diari personal. El seu pare va morir el 1884 i aleshores va haver de començar a guanyar-se la vida fent classes de dibuix i venent els seus quadres. Aquest mateix any va debutar al Saló parisenc amb un retrat de dona amb binoculars.
Amb el temps va deixar de pagar les classes que rebia de Rodolphe Julian i va començar a treballar en el seu taller, arribant a estar, fins i tot, en la direcció de l'acadèmia.
Anna cultivarà diverses tècniques pictòriques (oli, pastel, aquarel.les…) i temàtiques (escenes de gènere, paisatges, natures mortes…), però sobretot destacarà en el camp del retrat. De la seva producció podem destacar, entre d’altres, dues obres: una, el seu autoretrat de 1887 amb el qual va guanyar la medalla d’or al saló d’aquell any i la de plata a l’Exposició Mundial de 1889; i per l’altra banda, la “negresse” de 1884, un clar exemple dels retrats ètnics que estaven tan de moda en aquells moments. També va fer esbossos per a composicions històriques i bíbliques. Va residir a França fins al 1892, any en el qual es casà amb el metge Anthony Bohdanowicz, cognom que va prendre ella, Anna Bilińska-Bohdanowicz. Després del seu matrimoni va tornar a Varsòvia, on tenia la intenció d'obrir una escola de pintura per a dones, intentant imitar les pràctiques de les acadèmies parisenques, però un any després va morir d'un atac de cor.
Extra bonus 1: Els seus autoretrats, principalment asseguda i sostenint els pinzells, són molt representatius de les dones en la història de l’art. Això ho podem comprovar a la portada del llibre de Manuel Jesús Roldán, amb la seva obra inacabada de 1892.
1887
1892
Retrat d'Anna Bilińska per Emmeline Deane, 1884
La principal artista realista de la Rússia pre-revolucionària. Una de les que millor representarà la bellesa de la figura femenina en època contemporània. Prové d’una de les famílies més cultes, refinades i artístiques de la Rússia de principis de segle XX (un avi arquitecte, un oncle pintor, el pare escultor i la seva mare, amb un amor especial per la pintura).
Va néixer prop de Khàrkiv, avui dia Ucraïna. Es va iniciar en el ballet, la música i les arts escèniques, però sobretot es sentirà més motivada per la pintura. Estudiarà i farà el seu aprenentatge entre Rússia, Itàlia i sobretot, a París, a la reconeguda Acadèmia “la Grande Chaumière”. Zinaïda Lanseré, nom de soltera, l’any 1905 es casarà amb el seu cosí Boris Anatolievich Serebriakov amb qui tindrà 4 fills i es “convertirà” en Zinaïda Serebriakova.
Dins de la seva producció artística destaca pels seus retrats femenins (escenes íntimes de toilette, ballarines o magnífiques camperoles, entre d’altres), escenes d’oci benestant, pintures de gènere domèstiques amb els infants com a protagonistes, paisatges… Una de les seves obres més conegudes “Al tocador” fou exposada el 1910 a Sant Petersburg i tindrà una molt bona acollida per part dels crítics d’art.
La revolució russa li canviarà la vida radicalment: el 1917 fou de les primeres dones en poder ser membre de l’Acadèmia d’Art de Rússia, però l’esclat de la revolució va aturar tot això. A més, el seu marit serà empresonat i poc temps després morirà. Tot això i més farà que aquests anys es converteixin en una etapa molt difícil. Passarà penúries econòmiques, però continuarà pintant, trobant inspiració en la seva vida quotidiana i, principalment, en els seus fills.
Amb tots els canvis polítics i socials deixarà Rússia per anar a París i guanyar-se millor la vida. L’any 1947, Zinaïda renunciarà a la ciutadania soviètica i es convertirà en ciutadana francesa. Serà enterrada al cementiri rus de Sainte-Geneviève-des-Bois, fossar de l’Església Ortodoxa Russa.
Extra bonus 1: Mai treballarà amb models professionals, sempre farà servir els seus familiars, amics, coneguts i ella mateixa, molts cops (on destaca per representar la bellesa del cos femení d’una manera sensual i carregada d’erotisme).
Extra bonus 2: La seva producció artística tindrà un impacte força important, com es pot comprovar en aquests segells o llibres.
Artista pionera amb tots els sentits de la paraula, trencarà totes les jerarquies i els límits entre les formes d’art. Dona polifacètica i lluitadora serà: pintora, dissenyadora de vestits, obrirà botigues de roba, participarà en revistes i publicacions, farà escenografies, decoradora de cotxes, decoració d’interiors…
Nascuda a Ucraïna i criada pels seus tiets a Sant Petersburg, va rebre una educació cosmopolita. El seu tiet era un amant de l’art i durant els estius, de joveneta, va viatjar per Europa visitant museus i monuments
A principis de segle XX començarà els seus estudis de pintura a Alemanya, però pocs anys més tard, anirà a l’acadèmia “La Palette” a París. Allà serà on coneixerà el seu gran amor, Robert Delaunay, amb qui es casarà el 1910 i junts, desenvoluparan un estil “Orfisme o Simultaneïsme”, on la llum i el color seran els mitjans per crear espais i formes en la creació pictòrica. La Primera Guerra Mundial farà que estigui uns anys per la Península Ibèrica, entre Espanya i Portugal. Amb la Revolució Russa, perdrà tots els diners que li venien de l’herència famíliar i per tant, s’haurà d’espavilar en obrir negocis, vinculats amb les seves creacions artístiques, amb força èxit per tirar l’economia familiar endavant.
A la dècada de 1920 destaca per dissenyar vestuari per a nombrosos espectacles, principalment per a actrius. I en aquest mateix període va crear roba de carrer i esportiva que van lluir, entre altres dones, Nancy Cunard o Gloria Swanson. L’any 1939 fou una de les fundadores de “Réalités Nouvelles”, organitzadors a París a partir de 1946 del “Saló des Réalités Nouvelles”, el seu objectiu: promoure obres d'art no figuratiu. Avui dia encara perdura, és el saló de l’art abstracte per excel.lència.
Extra bonus 1: El 1964 va ser la primera dona artista viva que va tenir una exposició retrospectiva al Louvre i el 1975 fou nomenada Oficial de la Legió d'Honor francesa.
Extra bonus 2: Es va convertir també en la primera artista a decorar cotxes, tant carrosseries com tapisseries, sent a més aquest un camp portat tradicionalment per homes. A destacar la seva creació pel Matra 530 de 1967.
Extra bonus 3: El 2017 el Museu Thyssen-Bornemisza de Madrid va fer la primera exposició monogràfica de l’artista a Espanya titulada “Sonia Delanunay. Arte, diseño y moda”.
Artista molt estimada a Ucraïna. Fou una creadora tradicional, autodidacta i una de les principals representants de l’Art Naïf a l’Europa de l’Est. Desenvoluparà temàtiques d’art popular, principalment, en pintura, brodat i ceràmica. Tindrà un perfil de vida i artístic que la podríem vincular, clarament, amb d’altres artistes com la maresmenca Josefa Tolrà i la canadenca Maud Lewis. Totes elles viuran dins el segle XX, no es van moure gens de la seva terra, el seu públic inicial eren els seus veïns i amb unes creacions artístiques amb força similituds.
De joveneta tindrà poliomielitis, també com la Frida Kahlo i de forma autodidacta va començar a pintar els paisatges del seu poble. A més, a poc a poc, la gent del seu entorn li va començar a demanar que decorés les seves cases. Es va casar, però el seu marit morirà a la guerra i tindran un fill, Fedir, que també es farà artista. La seva vàlua va ser descoberta el 1936 per una mestra de brodat, qui la va incentivar a continuar treballant. Aleshores les seves obres seran exhibides pel país i posteriorment mostrades per Europa. Pablo Picasso comentà després de visitar una exposició de Primatxenko a París: "M'inclino davant el miracle artístic d'aquesta brillant ucraïnesa". L’any 1966 Maria va rebre el Premi Nacional Taràs Xevtxenko, un dels principals premis artístics d’Ucraïna. Per cert, Taràs, que fou un poeta, artista i humanista del període romàntic, se’l considera el “Verdaguer” ucrainès.
Extra bonus 1a: El museu històric-cultural d’Ivànkiv, que guardava bona part de la seva obra va ser destruït pels “fills de Putin” durant la invasió russa d’Ucraïna, aquest 2022. Es van perdre unes 25 obres d’ella.
Extra bonus 1b: Sembla que Anastasiia Primatxenko, besneta de l’artista, va entrar al museu en flames per poder salvar algunes de les obres. Tot això, segons Blanca Schofiel, redactora de “The Times”.
Extra bonus 2: L’any 2009, amb motiu del centenari del seu naixement, la UNESCO va declarar com a any de l’artista ucraïnesa. A més, com a títol d’homenatge, un carrer de Kíiv i un planeta menor porten el seu nom.
