En un context difícil (quan no ho ha estat, de fet?) per a les dones artistes, sempre penso en com l'amistat entre elles devia ser tan important i fonamental. Compartir des de l'escolta i la complicitat de viure i veure el món des d'un lloc molt proper, de vegades i segons les èpoques a la "contra" d'un sistema que amb prou feines et tolerava però que si ho feia, et volia sempre al marge, si no era per complir amb alguna "qüota" d'interès. La setmana passada mencionava l'activitat espirita de Hilma af Klint i les seves quatre amigues de la mateixa Acadèmia de Belles arts, però també penso en Paula Modersohn-Becker i Clara Westhoff compartint temporada a París o amistats femenines que esdevingueren relacions de parella. Però sovint també podia tractar-se, simplement, de dones vivint juntes, sostenint-se juntes, sense que ens hagi d'importar gaire la precisa naturalesa del vincle. Com les beguines a la baixa edat mitjana, com les "bostonianes" del segle XIX. En qualsevol cas i malgrat la llista seria infinita, m'agrada especialment quan aquesta amistat queda segellada per l'expressió artística sota la forma de retratar-se una a l'altra. Per exemple, el retrat que Anna Krumpkle li va fer a Rosa Bonheur: es va fer passar per traductora d'un venedor de cavalls per poder conèixer la gran pintora animalista i poc després ja vivien plegades a la casa que Rosa tenia a Thomery, prop de Fontainebleau. També m'agrada el retrat que Annie Swynnerton va fer de la seva companya i pintora Susan Isabel Dacre, intitulat "A mon amie", però aquí he canviat aquest retrat pel que Annie li va fer a la sufragista britànica i gran amiga seva, Millicent Fawcett, que té veritat i molta força. Però un dels meus retrats preferits és el que la pintora danesa Bertha Wegmann li va fer a la sueca Jeanna Bauck. Per proper, vital, lluminós... . Jeanna Bauck també va retratar Wegmann, però treballant al seu taller, on se la veu d'esquena i realitzant precisament un retrat, no pas a una dona sino a un home. Finalment, tot plegat em recorda també perquè Elisabeth Vigée Lebrun es convertí en la pintora preferida de Maria Antonieta: perquè van fer-se amigues i confidents. Cap pintor de la cort hauria retratat la Reina en una indumentària tan informal com el vestit de roba fina i quasi transparent (organdí) i el barret de palla, com si hagués estat retratada en un dels seus recers íntims a l'"Hameau" proper al Petit Trianon, on jugava a fer de camperola (cosa molt pròpia de l'aristocràcia de l'època) per allunyar-se dels rigors de la cort. Maria Antonieta fou executada per la Revolució i la pintora va fugir a l'exili, del que ens en resten els seus meravellosos "Souvenirs", en els quals hi evoca sovint (i amb un afecte commovedor) el record de la seva amiga. (M.G.)

La fundadora de NMWA Wilhelmina Cole Holladay (1922–2021) va ser una col·leccionista visionària de grans arts de dones, compromesa a abordar la poca representació de les dones artistes als museus i galeries d'arreu del món. Quan estava construint suport per obrir el museu, va demostrar la importància de la seva missió preguntant a amics i coneguts: "Pots nomenar cinc dones artistes?" Molts del seu cercle es van quedar sorpresos en adonar-se que no podien.

Obra publicada el 1374 per Giovanni Boccaccio. Hi trobem la biografia de 106 dones famoses en la història, combinant dones reals i de ficció (bíblia, mitologia…). Destaca per ser el primer llibre de la literatura occidental dedicat exclusivament a biografies de dones. S’hi barregen personatges exemplars de virtut, però també “pecadores”.

Suposa la contrapart a “De Casibus Virorum Illustrium”, recull de biografies masculines, també escrit per Boccaccio.

"Manifesto della Donna futurista" fet per Valentine de Saint-Point l'any 1912.

Valentine de Saint-Point, nascuda com Anna Jeanne Valentine Marinne de Glans de Cessiat-Vercell (Lió, 1875 - El Caire, 1953) va ser escriptora, poetessa, periodista, dramaturga, pintora, coreògrafa, crítica d'art i feminista. Saint-Point va ser una figura important de la Belle Époque. Va ser la primera dona a creuar l'Altàntic amb avió. Organitzava espectacles de ballet al “Metropolitan Opera” de Nova York abans de traslladar-se a El Cario el 1924, on es va convertir a l'islam amb el nom de Raoyhya Nour-el Dine. És coneguda per ser la primera dona a redactar un manifest futurista i feminista.

El pseudònim de Saint-Point que va prendre en entrar al món literari ve, de fet, del nom del castell del seu cèlebre avantpassat, era neboda-besneta d’Alphonse de Lamartine (Escriptor, poeta, historiador i polític francès del període romàntic). Saint-Point es troba dins del departament del Loira, a la regió de la Borgonya.

Periodista americana que va ser la primera dona a fer la volta sense la companyia d'un home, i va esdevenir un model per a les dones de tot el món.

Precursora del periodisme d’investigació, era coneguda per la seva signatura periodística Nellie Bly, el seu nom real era Elizabeth Jane Cochran. El 1888, es va suggerir al diari “New York World”, on treballava Nelli i el seu editor era Joseph Pulitzer, que enviessin un reporter a fer la volta al món, imitant el llibre “La volta al món en vuitanta dies” de Jules Verne (llibre publicat el 1873 i que fou un gran èxit editorial). Van decidir que Nellie Bly seria aquesta reportera i el 14 de novembre del 1889 va sortir de Nova York en un viatge de 40.100 quilòmetres. Tenia 25 anys i només va viatjar amb la roba que portava i una petita bossa. Setanta-dos dies després de la seva sortida Nellie ja estava de tornada. Va establir un rècord mundial de fer la volta al món, tot i que va ser superat mesos més tard. 

Extra bonus 1: HI ha un petit parc d’atraccions a Brooklyn, Nova York, dedicat a ella i que té com a temàtica principal “La volta al món en vuitanta dies”.

Extra bonus 2: L’any 1895 es va casar amb un riquíssim industrial, Robert Seaman. Ella tenia 31 anys i ell 73. Es va retirar del periodisme, però poc temps després, amb la mort del seu marit, va tornar a la feina, on destacaren els seus reportatges sobre el sufragi femení i la Primera Guerra Mundial.

Monja portuguesa del segle XVII que ha passat a la història per ser l’autora d’un dels epistolaris d’amor més extraordinaris, “As Cartas Portuguesas” i publicades l’any 1669.

L’any 1661, Marianna (21 anys) va escriure cinc cartes al Marquès de Chamilly (25 anys), un cavaller que formava part del cos expedicionari enviat per Lluís XIV per ajudar Portugal a defensar-se de la corona de Castellà. Fou el germà de Marianna, que servia en les files del mateix exèrcit, qui va presentar aquesta a Chamilly. O foren escrites per un home, Guillerargues, on figura com a traductor de la primera edició?

Diu Josep Falau i Fabre:

“Les cartes de Marianna Alcoforado són el més extraordinari epistolari d'amor que he llegit mai, i gairebé diria que són les més belles que han estat mai escrites si no fos per la infatuació que això suposa de conèixer tots els altres epistolaris amorosos.

Ficció? Realitat? ¿És possible que una dona de vint-i-un anys hagi pogut escriure aquests textos meravellosos, impregnats d'una intel·ligència tan excepcional? Però, per què no? Car l'altra alternativa és igualment desconcertant: ¿És possible que un home, en ple segle XVII, hagi arribat a identificar-se amb el món de la dona, fins al punt de descobrir-nos una manera de pensar i de sentir que semblen tan allunyats de l'univers masculí com la nit del dia? És difícil, però després de tot: per què no?”

• Convent de Nostra Senyora de la Consolació a Beja, Portugal.

• Finestra on Mariana va veure per primera vegada el marquès Noel Bouton de Chamilly.