La representació de personatges mostrant la dentadura és poc freqüent en la història de la pintura fins a èpoques ben avançades. Així doncs, abans del segle XVII els somriures obertament adults eren associats a personatges grotescos, com els que apareixen a la pintura germànica del segle XVI, bé representant els botxins de Crist o bé en els vells i velles desdentegats de les “parelles desiguals” que representa Lucas Cranach el Vell. Són dents o bé per mostrar brutalitat o bé que s'evidencien també per mancança, com les escasses dents que s'entreveuen a la vella de Giorgione.

El segle XVII serà el de la descoberta de la infància en el món holandès, on trobarem nens i nenes mostrant les dents mentre riuen quan juguen o que senzillament somriuen obertament, com el “Nen somrient” de Frans Hals, que no obstant contrasta amb el “Cavaller somrient” del mateix pintor, on el personatge adult somriu de manera desafiant, però amb la boca tancada i sense mostrar les dents.

També en la pintura holandesa trobem adults mostrant les dents, sempre enriolats i en contextos tavernaris, però sobretot en els personatges femenins, més encara si aquests havien de ser "respectables", la visió de les dents és molt poc freqüent. No és casual, doncs, que les dents que s’insinuen en la “Noia gitana” de Frans Hals suggereixin que la representada no és pròpiament una “dama”, o que la jove de Gerard van Honthorst que ens somriu mostrant les dents obertament mentre ens mostra un medalló suggerent, sigui una cortesana. Per això els rostres femenins de Vermeer tenen un component tant “torbador”: perquè la jove de la perla i la dona amb barret vermell també tenen la boca entreoberta suggerint la visió de les dents, accentuada encara aquesta sensualitat pel lleuger toc de llum que el pintor confereix als llavis carnosos de les noies.