Nota: si voleu més informació sobre l'artista, a tenir en compte que a la capçalera de cada obra, hi ha un vincle que porta a una pàgina dedicada a l'autora

Pintora flamenca del Renaixement a la que se li dona sovint la distinció i l’honor de ser l’autora del primer autoretrat d’un artista assegut davant d’un cavallet, de qualsevol gènere.

El seu pare, també pintor, la va introduir al món de la pintura i la va instruir en el seu taller. A l’edat de 26 anys es va casar amb Christian de Morien, l'organista de la Catedral d'Anvers. Això va suposar una brusca aturada de la seva producció artística, ja que com moltes altres dones pintores en contraure matrimoni, força vegades per pressió social, deixaven la seva carrera professional per dedicar-se a la família. Caterina va ser una esposa que donava suport a la carrera del seu marit, però més enllà del paper tradicional de bona muller, va aconseguir fer-se un nom i reconeixement artístic.

Existeixen, actualment, 13 llenços firmats i datats personalment per l'artista, entre els quals es troben un autoretrat, sis retrats i la resta són pintures de temàtica religiosa. Segurament les classes selectes de la societat van trobar atrevit i excitant ser pintats per una jove ambiciosa, pintora que es caracteritza pel seu realisme, però que va saber captar els matisos de les personalitats retratades.

Va ser una de les primeres artistes modernes i en l'àmbit europeu és una de les primeres artistes femenines mencionades en els llibres de referència, d’on podem destacar que fou inclosa en el famós llibre de Giorgio Vasari “Les vides dels més excel.lents pintors, escultors i arquitectes” publicat el 1568 a Florència. També podem ressaltar que Maria d’Hongria, regent dels Països Baixos i germana de Carles V, havia sol.licitat els seus serveis. Segurament gràcies al mecenatge reial va evitar el control del gremi artístic, contrari en aquells moments a l’accés de dones artistes.

Extra bonus 1: En el seu famós “Autoretrat” va deixar constància de l’autoria signant a la part superior esquerra amb lletres ben clares, on hi podem llegir: “Jo, Caterina van Hemessen, m’he pintat/ 1548 /a l’edat de 20 anys.” I una altra cosa, el rang social de Caterina queda palès en l’elegant vestit de vellut que porta, no gaire pràctic i adequat per a la tasca que està fent.

Extra bonus 2: A “Jove tocant el virginal” (1548) podem veure una altra representació femenina inusual a l’epoca: una noia tocant un instrument musical. La semblança amb l’autoretrat podria fer pensar que es tracta d’ella, però, tenint en compte que no posa el seu nom a la signatura, tot apunta cap a la seva germana, Christina.

Monja dominica, considerada la primera pintora autodidacta renaixentista de Florència i una de les primeres documentades de l’artística ciutat.

Filla de Piero di Luca Nelli, pintor i membre de la noblesa, Plautilla va ingressar a catorze anys en el convent florentí de Santa Caterina de Siena, on arribarà a ser priora l’any 1568. Aquesta institució estava dirigida per Savonarola i les monges, per evitar el pecat de la mandra, havien de dedicar-se a la pintura devocional. Allà destacarà aprenent per si sola i copiant les obres dels artistes manieristes com Agnolo Bronzino, Andrea del Sarto i, sobretot, Fra Bartolomeo (també monjo dominic).

Va promoure l’ensenyança artística de les joves monges del convent per mitjà de la creació d’un taller de pintura. De la seva producció de clara inspiració classicista, segons la doctrina savonariana, i de temàtica religiosa s’ha conservat poca obra. Farà miniatures, quadres (alguns de gran format), retaules, llunetes de fusta i il·lustracions de llibres. Destaca el seu interès a reflectir els sentiments, les emocions en els rostres dels personatges representats i el dramatisme de les escenes. Es comenta que les seves figures masculines tenen característiques femenines, ja que la seva vocació religiosa prohibia l'estudi del nu masculí.

Considerada una de les primeres dones pintores del Renaixement, és una de les poques artistes que surt referenciada en el famós llibre de Giorgio Vasari “Vides dels més excel·lents pintors, escultors i arquitectes”, on diu d’ella que és una “virtuosa”

Extra bonus 1: L'últim sopar, que es troba a l'Església de Santa Maria Novella, és l'única obra signada per Plautilla Nelli. De gran format: 6 metres de llarg per 2 metres d’alçada. Tema i format representat per primera vegada a la història de l’art per una dona.

Extra bonus 2: L’any 2017 la Galeria dels Uffizi a Florència va presentar una exposició dedicada a ella: “Plautilla Nelli. Art i devoció al convent seguint els passos de Savonarola.” Aquí teniu el vincle a la mostra: https://www.uffizi.it/eventi/plautilla-nelli-arte-e-devozione-in-convento-sulle-orme-di-savonarola

Extra bonus 3: Girolamo Savonarola fou frare dominic, professor de Plautilla Nelli, confessor de Llorenç el Magnífic i organitzador de “fogueres de vanitat” on els florentins estaven convidats a cremar les seves pertinences més luxoses. Predicà contra el luxe, la recerca de la glòria o el benefici i la depravació dels poderosos i de l’Església.

Extra bonus 4: La seva germana, Constança, també monja (Sor Petronila), va escriure una biografia de Savonarola.

Cal destacar que fou la primera dona que es va dedicar “professionalment” a la pintura. Artista manierista que treballarà principalment entre Bolonya i Roma.

Com moltes altres dones artistes era filla d’un pintor, Pròsper Fontana, amb qui aprengué les tècniques pictòriques. I com la majora de dones es va casar, però en aquest cas, a diferència de moltes altres que es dedicaven aleshores a la vida domèstica, Lavinia va continuar pintant durant el seu matrimoni. La parella tindrà onze fills, dels quals només tres la van sobreviure.

Una altra cosa insòlita per l’època és que el seu marit, Paolo Zappi, s’encarregava de la casa i assistia a la seva dona, conscient de la potencialitat artística d’ella. Reclamada pel papa Climent VII es traslladarà a Roma, on assumirà el càrrec de pintora oficial, formarà part de l’Acadèmia i obtindrà el mecenatge dels Buoncompagni.

Dins de la seva producció artística destaquen els seus retrats, on hi ha una combinació entre la naturalitat dels personatges i el detallisme en les vestidures i joies, a més de quadres religiosos i mitològics. Cal destacar que també s’atreví, quelcom gens usual per l’època, amb nus masculins i femenins.

En els darrers anys de la seva vida, Lavinia va quedar immersa en una crisi mística que la va portar a retirar-se a un monestir, juntament amb el seu marit. Morirà a Roma.

Segurament, una de les seves obres més emblemàtiques és el retrat d’Antonietta Gonsalvus (coneguda com a Tognina), retratada a l’edat d’11 anys i filla de Petrus Gonsalvus o Pedro González (més conegut pel sobrenom de "Salvatge Gentilhome de Tenerife" o l'"Home Llop Canari"). Antonietta és coneguda per haver patit la malaltia de la “hipertricosi”, igual que el seu pare i tres dels seus cinc germans. Fou criada a la cort del rei francès Enric II a Fontainebleau i va ser gràcies a un viatge que feu per Itàlia amb la família i la seva estada a la cort de Margarida de Parma que tenim aquest retrat.

Extra bonus 1: Sembla que els pares de l’Antonietta foren l’inspiració per “La Bella i la Bèstia”. El pare -originari de les Illes Canàries- fou portat a França amb 11 anys. El rei es va proposar inculcar-li una bona educació i corregir el seu costat “salvatge” i es casarà amb una bella parisenca, Catherine.

Extra bonus 2: Sobre el tema de la hipertricosi hi ha una peli, molt interessant, basada en fets reals que es diu “The Lion Woman”, 2016. Situada a Noruega i que explica la vida, en les primeres dècades de segle XX, d’Eva Arctander i les dificultats que tindrà per tirar endavant amb la seva vida.

Extra bonus 3: Cal diferenciar l’hipertricosi i l’hirsutisme. Una de les obres més emblemàtiques sobre l’hirsutisme és “La dona barbuda” (Magdalena Ventura amb el seu marit) de Josep de Ribera, pintat el 1631. Encàrrec de Fernando Afán de Ribera, Duc d’Alcalà i Virrei de Nàpols, seguint la moda de l’època de fer retrats de gent fora dels cànons “normals”.