Nota: si voleu més informació sobre l'artista, a tenir en compte que a la capçalera de cada obra, hi ha un vincle que porta a una pàgina dedicada a l'autora

Anna Mary Robertson Moses, coneguda com l'àvia Moses, és una de les pintores més reconegudes i estimades pels americans, on és tota una institució. Pintora naïf, rural i folklòrica. Grandma Moses va començar la seva carrera artística amb 67 anys, de vida longeva -arribarà fins als 101 anys- i dona incansable, que fins i tot en el seu darrer any farà 25 obres.

Provinent d’una família senzilla de grangers, que eren 10 germans, es casarà amb Tomas Salmon Moises, amb qui tindrà també 10 fills, encara que 5 dels quals moriran ben petitets (crues realitats d’altres temps). A causa d’una artritis que no li permetia seguir fent la seva feina de brodadora va decidir agafar els pinzells. Aleshores pintarà escenes familiars, costumistes, rurals i típiques del folklore americà. Obres fetes a partir d’una visió molt personal, però des d’una manera de treballar molt senzilla, sense pretensions, on també es nota la influència dels brodats que ella feia. A més d’artistes com Rousseau, Paolo Ucello o Bruegel. En plena depressió, l’any 1938, el col·leccionista d’art Louis J.Caldor va descobrir una obra seva en un supermercat i al cap d’un any les seves obres ja eren exhibides a Nova York. Des d’aquell moment molts col·leccionistes d’arreu van començar a demanar obres de Grandma Moses. El seu tipus d’obres amb escenes pintoresques de vida rural americana encaixaran molt bé per ser reproduïdes en segells de correus, postals i targetes diverses, com les postals de Nadal  d'Hallmark.  I alguns dels seus pensaments que emfatitzen la seva manera humil i senzilla de ser són: “If I hadn’t started painting, I would have raised chickens.” i “Painting’s not important. The important thing is keeping busy.”

Extra bonus 1: Una de les seves obres icòniques, Fourth of July de 1951, va ser pintada en honor al president americà Eisenhower i encara avui dia s’exhibeix a la Casa Blanca a Washington.

Extra bonus 2: L’any 1949 fou condecorada pel president americà Harry Truman amb el premi “Women’s Achievement” i al cap de 3 anys es va publicar la seva autobiografia intitulada “Grandma Moses: My Life’s History”.

Extra bonus 3: L’any 1960, que es va celebrar el 100è aniversari, va ser portada de la revista Life i a més el governador de Nova York, Nelson Rockefeller, va proclamar el dia 7 de setembre el “Grandma Moses Day” en el seu honor. També fou portada de la revista TIME l’any 1953.

Fou una pintora, col·leccionista i mecenes catalana.

Va començar la seva trajectòria artística ja de gran, celebrant la seva primera exposició individual el 1948 a la Sala Vinçon de Barcelona, tenint ja més de 40 anys. Va tenir com a mestres a Ramón Rogent i Enric Planasdurà. Poc després exposaria a la Sala Stvdio de Bilbao. Amb els anys, exposaria a la Sala Gaspar (1952), Galeries Laietanes (1955) i a les Galeries Syra (1960 i 1965).

Com a pintora, es va especialitzar en pintura figurativa, d’on destaquen dos projectes muralistes  per espais religiosos: un fet a l’ermita de Sant Quirze i Santa Julita de Merlant, Porqueres; i l’altre,  un Sant Cristòfol per a la capella d'Eugeni d'Ors a Vilanova i la Geltrú, que finalment no es va dur a terme, a causa de la mort de l'intel·lectual.

Durant la dècada dels anys seixanta es va apropar a l'informalisme i posteriorment passarà a la figuració onírica, amb composicions coloristes i formes orgàniques. Era una persona fascinada per altres mons i altres formes de vida. Finalment, als setanta arribarà a l’abstracció. 

Va fer la seva darrera exposició el 1979, però no va deixar de pintar fins a la seva mort el 1995.

Extra bonus 1: Aquest 2022 se celebra el 70 aniversari de la instal•lació de les pintures murals de Santa Julita i Sant Quirze de Merlant. Les teles es van pintar a Cerdanyola i s’exposaren abans a la Sala Gaspar de Barcelona, l’any 1952.

Extra bonus 2: Estampa de Sant Cristòfol, impresa per Jaume Pla, en record al projecte no-reeixit de la pintura mural i fotografia de Francesc Català-Roca quan l’Anita Solà estava treballant en el projecte mural l’any 1954.

Extra bonus 3:  Més enllà de pintora, junt amb la seva parella, Víctor M. d’Imbert, va ser una destacada col·leccionista i promotora cultural catalana.

Artista molt estimada a Ucraïna. Fou una creadora tradicional, autodidacta i una de les principals representants de l’Art Naïf a l’Europa de l’Est. Desenvoluparà temàtiques d’art popular, principalment, en pintura, brodat i ceràmica. Tindrà un perfil de vida i artístic que la podríem vincular, clarament, amb d’altres artistes com la maresmenca Josefa Tolrà i la canadenca Maud Lewis. Totes elles viuran dins el segle XX, no es van moure gens de la seva terra, el seu públic inicial eren els seus veïns i amb unes creacions artístiques amb força similituds.

De joveneta tindrà poliomielitis, també com la Frida Kahlo i de forma autodidacta va començar a pintar els paisatges del seu poble. A més, a poc a poc, la gent del seu entorn li va començar a demanar que decorés les seves cases. Es va casar, però el seu marit morirà a la guerra i tindran un fill, Fedir, que també es farà artista. La seva vàlua va ser descoberta el 1936 per una mestra de brodat, qui la va incentivar a continuar  treballant. Aleshores les seves obres seran exhibides pel país i posteriorment mostrades per Europa. Pablo Picasso comentà després de visitar una exposició de Primatxenko a París: "M'inclino davant el miracle artístic d'aquesta brillant ucraïnesa". L’any 1966 Maria va rebre el Premi Nacional Taràs Xevtxenko, un dels principals premis artístics d’Ucraïna. Per cert, Taràs, que fou un poeta, artista i humanista del període romàntic, se’l considera el “Verdaguer” ucrainès.

Extra bonus 1a: El museu històric-cultural d’Ivànkiv, que guardava bona part de la seva obra va ser destruït pels “fills de Putin” durant la invasió russa d’Ucraïna, aquest 2022. Es van perdre unes 25 obres d’ella.

Extra bonus 1b: Sembla que Anastasiia Primatxenko, besneta de l’artista, va entrar al museu en flames per poder salvar algunes de les obres. Tot això, segons Blanca Schofiel, redactora de “The Times”.

Extra bonus 2: L’any 2009, amb motiu del centenari del seu naixement, la UNESCO va declarar com a any de l’artista ucraïnesa. A més, com a títol d’homenatge, un carrer de Kíiv i un planeta menor porten el seu nom.

Pintora americana que va destacar principalment pels seus retrats a l’oli, on destaquen els grans ulls dels seus personatges, sobretot dones, canalla i animals domèstics.

Una operació d'oïda deficient la va deixar sorda d'una orella i, per compensar-ho, l’artista es fixava molt en els ulls de la gent per entendre-la. Ella mateixa va comentar que l'aïllament espiritual i la soledat que va sentir es reflectien a les cares que pintava. Deia: “Sempre m'han interessat els ulls perquè estic interessada a l'interior de la persona”.

L'artista favorit de Margaret Keane va ser Amedeo Modigliani i la seva obra va tenir una influència important en el seu estil. Posteriorment també va rebre influències d’altres artistes com Vincent van Gogh, Henri Rousseau, Gustav Klimt, Edgar Degas, Sandro Botticelli i Paul Gauguin.

A la dècada dels anys seixanta serà una de les artistes més populars als Estats Units. Fou la seva època més esplendorosa, quan farà retrats de Zsa Zsa Gabor, Kim Novak, Natalie Wood, Robert Wagner, Joan Crawford, Dean Martin, Jerry Lewis… entre d’altres. Sobre ella Andy Warhol va dir: “Crec que el que ha fet Margaret Keane és fabulós! Si fos dolenta, no li agradaria tanta gent.” Nombrosos artistes s’han vist influenciats en el seu estil per l'obra de Keane com Mark Ryden, Vicki Berndt, Misty Benson, Carrie Hawks, Vicky Knowles, Jasmine Beckett-Griffith, …

Extra bonus 1: El seu nom va fer un gran salt el 2014 amb l’estrena de la pel.lícula “Big Eyes” de Tom Burton, biopic sobre aquesta artista tan singular.

Extra bonus 2: L'any 1965 va demanar el divorci i els drets de tota la seva producció però el seu marit, Walter Keane, s’oposà afirmant que eren obres fetes per ell (la signatura era Keane). En el judici ella va demostrar en “directe” qui era el veritable artista i el jutge li va donar la raó a ella.

Extra bonus 3: Rex Ray, autor de la portada del disc Reality de David Bowie del 2003, es va inspirar clarament en el treball de Margaret Keane.

Extra bonus 4: A la portada de l'autobiografia de Joan Crawford, My way of life, editada el 1972 es va incloure una fotografia de l'actriu al costat del seu retrat, realitzat per Margaret Keane.

Extra bonus 5: I la claríssima influència a les “Supernenes” de Craig Mackcracken.

Per començar un “detallet” per reflexionar sobres les dones artistes i el seu “paper” dins de la història de l’art. En els reportatges sobre la seva carrera artística li demanaran que s'exhibís amb les seves obres així.

Una de les fundadores del Pop Art Britànic, única pintora del grup, pionera de l’art femení i citada com l’artista oblidada de l’escena artística dels anys 60. Coneguda com la “Bardot de Wimbledon”, per la seva bellesa i semblança amb l’actriu francesa.  D’esperit i estil de vida lliure, la seva història es va veure enfosquida per la seva tràgica mort, amb només 28 anys, per un càncer i la seva posterior obscuritat en comparació amb els seus companys. L’any 1954 comença el seu aprenentatge artístic, malgrat el rebuig del pare, a l’Escola d’Art de Wimbledon, posteriorment, i gràcies a la mare, anirà a la Slade School of Fine Arts. També anirà, l’any 1958, a estudiar al Royal Collage of Art, on es convertirà en una de les primeres i referents de l’estil pop. Al mateix temps que desenvolupa la seva carrera artística farà cant, dansa, teatre, poesia, cinema i televisió. Presentarà el programa de ràdio quinzenal “Public Ear”, participarà en el programa musical de la BBC “Ready, Steady, GO”, portarà Bob Dylan a Londres, serà la inspiració per al personatge de Julie Christie a la pel.lícula “Darling” de 1965, i molt més. Dins de la seva producció pictòrica farà, sobretot, collages i també vitralls, sovint amb persones que admirava, a més de celebrar la seva feminitat, segura de si mateixa i la seva sexualitat. També introduirà temes polítics i crítiques obertes o implícites del món “masculí” en què vivia.  En els seus collages inclou moltes de les persones i esdeveniments més famosos d'aquella època, com ara Elvis, Marilyn Monroe, Christine Keeler i el “cas Profumo”, l'assassinat de la JKF i la crisi de Cuba, entre molts altres.

Extra bonus 1: L’any 1961 farà la seva primera participació en una exposició col.lectiva, “Blake, Boty, Porter, Reeve” on presentarà 20 collages i al cap de dos anys farà la seva primera individual, a la Grabowski Gallery de Londres, que tindrà un gran èxit de crítica.

Extra bonus 2: Titular i comentari de la revista “Scene”: “Les actrius sovint tenen cervells minúsculs. Els pintors sovint tenen barbes grans. Imagina una actriu sense cervell que també és pintora i rossa, aquí tens PAULINE BOTY”. No cal dir res més, oi?

Extra bonus 3: A finals del segle XX, els seus quadres van ser descoberts al soterrani d'una granja que era propietat del seu germà i es va reiniciar la restauració de la figura i de l'obra. Encara hi ha alguna obra emblemàtica desapareguda, com “Scandal 63”, que tracta del cas 'Profumo', l'escàndol sexual més sonat de la Guerra Freda al Regne Unit i el més gran de la política britànica.

Extra bonus 4: Pels reportatges que li feien, durant la dècada dels anys seixanta, sobre la seva carrera artística li demanaran que s’exhibeixi amb les seves obres d’aquesta manera. “Anècdota” que ens serveix per reflexionar sobre el paper/rol de la dona dins de la història de l’art.

Fou la primera fotoperiodista professional de tot l’estat espanyol i va ser una de les poques dones que treballaven en aquest camp en una època (entre els anys seixanta i vuitanta -franquisme i transició-) dominada sobretot pels homes.

Quan era una nena va aprendre sobre el món de la fotografia amb el seu pare, que era fotògraf esportiu. El 1959 va començar a treballar com a fotògrafa “freelance” per al diari esportiu “Mundo Deportivo”. Fent la seva tasca en els esdeveniments esportius fou objecte d’una forta hostilitat pel fet de ser dona. Va protagonitzar situacions ben curioses, com quan un àrbitre va aturar un partit de futbol per impedir que la Joana, una dona, fes fotos dins del camp, malgrat tot i tenir les acreditacions necessàries.

L’any 1962 va ser important per la seva carrera professional per dos motius: un, per l’extens reportatge sobre les riuades a Terrassa i, l’altre, el diari “Pueblo” li va oferir d’anar a Madrid a treballar, on va estar durant més de vint anys, cobrint tota mena d’esdeveniments: des d’activitats esportives (com la Copa del Món de Futbol o el Tour de França) fins a esdeveniments socials i polítics (el concert dels Beatles a Barcelona l’any 1965). Va retratar gent famosa com Salvador Dalí, Lola Flores, Carmen Sevilla, Roman Polanski, Orson Welles… Fou la fotògrafa personal del cantat Raphael, amb qui feu gires arreu del món. També feu fotografia de moda d’alta costura i visquè tota l’evolució transgressora que va experimentar aquest sector. Addicionalment, va treballar com a “foto fixa” en setze pel.lícules (Escuela de Periodismo, 1956; Juventud a la intemperie, 1961; El mundo sigue, 1963…). “Foto fixa” és la persona encarregada de prendre fotografies, durant un rodatge, que després seran utilitzades com a imatges publicitàries del film.

Amb l’arribada de la democràcia el diari “Pueblo” tancà i va treballar en diverses agències fotogràfiques (Sincropress, Heliopress, Contifoto…). Va deixar el fotoperiodisme l’any 1985, per desacord amb l’estil “groc” (o premsa rosa) que s’anava imposant a la professió i l’aparició descontrolada dels “paparazzi”. Aleshores, amb el seu marit, Jean Michel Bamberger, van obrir el restaurant “Ca Na Joana” a Eivissa, considerat en el seu moment un dels millors de les Illes. Tota la seva feina dins del món del fotoperiodisme no va ser reconeguda i visibilitzada fins pocs anys abans de la seva mort quan va rebre diversos reconeixements i premis, com la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya o el premi “Fotopress”, entre d’altres.

Extra bonus 1: Us recomano el documental “Joana Biarnés, una entre tots” (2016), sobre la seva vida, el seu treball i la seva important aportació a la història del periodisme gràfic a l’estat espanyol. 

Extra bonus 2: I si voleu una lectura interessant sobre la seva vida podeu llegir “No serà fàcil”, escrit per un mataroní, en Jordi Rovira i Prat, i publicat per La Campana l’any 2022.

De nom real Ursicina, encara que va utilitzar sempre l’hipocorístic de Susina, va ser una pintora i pedagoga catalana del segle XX i una de les grans amigues de Mercè Rodoreda. També fou col·laboradora de la pedagoga Rosa Sensat i destacà en l’ensenyament aplicat al món artístic. 

En la seva joventut estudiarà magisteri seguint la tradició familiar per línia materna. La seva mare, Maria, havia fet la carrera educativa en un pensionat religiós francès prop de Montpeller. Susina combinarà els estudis amb cursos de dibuix i tallers artístics.

Durant el període de la segona república, l’eufòria del canvi polític i la modernització de l’ensenyament en català permeteren a Susina col.laborar amb el grup de Rosa Sensat, en la pràctica experimental per l’art, aplicada a les escoles de la Generalitat.  

Es casarà amb Ernest Saludes, l’any 1938, en plena Guerra Civil i tots dos, durant aquest temps, van col.laborar dins de l’organisme del Comissariat de Propaganda. En aquests moments tan convulsos es generen unes amistats primordials a la seva vida: Julieta Franquesa, Mercè Rodoreda i Carme Manrubia. Grup d’amigues que es trobaven, a més de les oficines del Comissariat principalment al bar “La Puñalada”, lloc que anteriorment es deia “Taberna d’Els Bohemis”, espai freqüentat per artistes i intel.lectuals.

Després d’un temps a l’exili, a finals dels anys quaranta, torna a Barcelona amb el seu marit i fills. Aleshores, podrà tenir de nou l’oportunitat d’exercir la pintura en els tallers de Lluís Maria Güell i Jaume Mercadé.

Durant la dècada posterior comença a obtenir premis i mencions en els concursos pictòrics. L’any 1957 aconsegueix la llicenciatura en Belles Arts i a partir de 1959 combina la seva carrera artística amb l’ensenyament d’educació artística (Institut Balmes de Barcelona, Institut de Badalona i Escola Massana).

La seva producció artística és principalment pictòrica. Abunden retrats familiars, d’amistats o algunes personalitats culturals (Pompeu Fabra, Santiago Rusiñol o Joan Perucho, entre d’altres). També trobem altres temàtiques com paisatges, natures mortes o pintura religiosa. D’aquest darrer àmbit sobresurten les pintures murals de l’ermita de la Mare de Déu de les Flors de Maig a Torrefeta, al costat de Guissona. Crearà més d’un centenar de quadres i la crítica del moment en destacava un estil realista, tot i que sovint recreava peces amb temàtiques simbòliques i al.legòriques.

Extra bonus 1: Farà dues exposicions individuals a Barcelona, la primera, l’any 1967, a la Sala Vayreda i la segona, el 1980, al Palau Meca del carrer Montcada.

Extra bonus 2: L’any 1959 obté el primer premi de pintura de l’Ateneu de Guissona i tot seguit realitzà les pintures murals de l’ermita de Torrefeta, a la comarca de la Segarra.

Pintora neorealista i feminista gal·lesa coneguda per invertir els rols de gènere en les seves obres i per donar-li la volta als tradicionals conceptes “home/artista” i “dona/musa”.

Va créixer a l’Anglaterra d’entreguerres i començarà els seus estudis artístics a la Brighton School of Art. En aquesta ciutat obrirà una botiga de roba, però a causa de la Segona Guerra Mundial l’haurà de tancar.

Serà pionera en retratar els homes nus, sols o en grup, a més, farà servir tècniques innovadores per aquell moment (vídeo, fotografia, performance…). El seu interès pel nu masculí es remunta als seus anys d’aprenentatge on les estudiants no podien assistir a les classes d’anatomia quan els models eren homes. Crítica amb la idealització de la figura femenina a l’art, intentarà fer denúncia de la monopolització de la perspectiva masculina. Sleigh pintava els seus models amb gran cruesa, mostrant les seves imperfeccions i defectes. Treballarà també força el retrat, sobretot amb gent propera a ella.

Serà a Londres on coneixerà el seu primer marit, el pintor Michael Greenwood, i on farà la seva primera exposició en solitari, l’any 1953, a la Kensington Art Gallery de Londres. Allà també coneixerà el seu segon marit, el curador i crític d’art Lawrence Alloway (creador del terme “Pop Art”). Es van casar l’any 1954 i marxaran als Estats Units, on Alloway treballarà de conservador en el Museu Guggenheim de Nova York i ella formarà part del projecte Soho Gallery, sala on exposaran només dones. Feminista activa, sempre engrescarà a les joves artistes a tirar endavant en la seva carrera artística, a més de promocionar-les i col·leccionar obres seves. Serà a partir de la dècada dels seixanta que farà les seves reinterpretacions amb models masculins d’obres conegudes de nuus femenins, d’on destaca la seva versió de “El bany turc” (1862) d’Ingres.

Extra bonus 1: Deia: “Era molt necessari fer això perquè les dones sovint havien estat pintades com a objectes de desig en poses humiliants. No m'importa la part del desig, és l'objecte el que no és gaire agradable".

Extra bonus 2: Les seves pintures han estat sovint comparades amb Alice Neel per la utilització del nu masculí com a vehicle en posicions tradicionalment reservades a la figura femenina.

Artista ucraïnesa que va saltar a la llum pública el 2017, però no pas per la seva producció sinó perquè l’artista viu, home, mundialment més cotitzat, el conegudíssim i mediàtic Jeff Koons, va presentar una peça, Ballarina, amb una clara inspiració en l’obra “Ballarina Lenochka” feta per Oksana unes dècades abans.

L’obra de l’artista americà era una figura inflable d’uns 14 metres d’alçada que es va posar al bell mig del Rockefeller Center de Nova York. Al voltant de tot plegat va esclatar un escàndol en forma d’acusació de plagi, però després es va conèixer que el famós artista havia comprat la llicència per fer servir dues obres de Zhnikrup: “Ballarines abans de l’actuació” (1961) i “Ballarina Lenochka” (1974).

Oksana va néixer el 1931 a Sibèria, on va arribar la família pel trasllat de l’avi abans de la revolució per construir ferrocarrils. La seva mare era actriu i el seu pare funcionari públic, que va ser executat per ordre de Stalin per ser considerat un espia.

Ella anirà a viure a Odessa, on es casarà amb Vladislav Scherbina i on tots dos es graduaran a l’Escola de Belles Arts -la seva especialitat era, principalment, la porcellana. El 1955 es mudaran a Kiiv per treballar a la Factoria Artística de Ceràmica Experimental. Va ser durant aquest període quan el seu estil original destacarà més, produint algunes de les seves millors obres: figures estilitzades que en molts casos fan referència a la cultura tradicional ucraïnesa i inspirades en temes de ballet i circ, i algunes peces amb referències a la glorificació del treball i l’exèrcit. També va col·laborar amb l'artista Olga Rapay.

Artista conceptual americana, professionalment polifacètica (professora, escriptora, comissària, crítica d’art, productora, dissenyadora…) i coneguda per la seva innovadora obra que combina fotografia, text i disseny gràfic amb una clara crítica social i també suport al feminisme.

En els seus inicis Barbara va treballar per revistes de moda (“Mademoiselle”, “House & Garden, Aperture”...), en el món editorial i altres mitjans publicitaris abans de dedicar-se a l’art. El seu treball es caracteritza per l'ús de fotografies en blanc i negre d'origen divers, superposades amb textos de grans lletres tipogràfiques blanques sobre fons vermell. Aquestes peces contenen frases contundents i directes, sovint de connotacions polítiques, que critiquen els estereotips de gènere, el consumisme, l’abús de poder, la identitat i les relacions socials. Les seves creacions artístiques van des d’instal·lacions, vídeos, escultures fins a les seves composicions fotogràfiques o pictòriques fetes en vinil, paper, gravat… La seva producció destaca per fer servir la tipografia “Futura Bold Oblique” en lletres blanques sobre fons vermell, això li dona una identitat corporativa. Fa servir un llenguatge “agressiu” publicitari, predominen els pronoms personals i no signa les seves obres.  Se l’ha agrupat amb artistes feministes postmodernes que també exploren el gènere i la identitat com Cindy Sherman, Jenny Holzer, Sherrie Levine i Martha Rosler, entre d’altres.

Extra bonus 1: Futura és una tipografia creada l’any 1927 i utilitzada per marques com Wolkswagen, Hewlett Packard o Shell en els seus anuncis. Això li dona a l’obra de Barbara una certa legitimitat als ulls del consumidor postmodern.

Extra bonus 2: Ella diu “Tot i tots estem dins del mercat. Fora del mercat no hi ha res.” Som part de l’engranatge i, dins de les contradiccions de la postmodernitat, la seva producció és pur mercat per lluitar contra aquest.

Extra bonus 3: Va guanyar reconeixement a la dècada de 1980, quan les seves obres es van mostrar en exposicions importants com la Biennal de Venècia i la Documenta de Kassel. A més, l’any 2005 va ser honorada amb el “Lleó d’Or” a la Biennal per la seva trajectòria artística.

Lluïsa Sabater Sallent nascuda a Ripollet. La seva família, d'origen pagès però benestant, va quedar en una situació difícil després de la guerra, el que la va portar desenvolupar diferents feines com la de carnissera. La seva alçada i mides li van possibilitar treballar com a model per les principals marques i cases de moda barcelonines de l'època.  Va començar a pintar als 33 anys de manera autodidacta, després de rebre un cavallet de pintura com a regal del seu llavors marit, però va formar-se al taller del pintor Pere Pruna, de quin en va aplegar una gran influència. 

La seva predilecció pel nu femení diu que li ve de la necessitat d'alliberar-se de la repressió de la postguerra, on tot era pecat. Sovint utilitzava com a models noies de servei domèstic a casa seva. Posa fi a un matrimoni marcat pels maltractaments i comença a viure professionalment del seu art, arribant fins i tot a dissenyar la decoració d'una discoteca o a pintar una gran flor al fons d'una piscina. 

Comença a exposar la seva obra pictòrica a partir de 1980, però s'inicia també en l'escultura, que ella mateixa confessarà com la seva autèntica vocació. Amb influència de Joan Rebull, les seves són escultures de marbre o de bronze d'un marcat classicisme, on hi predomina també el cos femení, esvelt i atlètic a la vegada, com es posa de manifest en les escultures que realitzarà pels jardins del Museu Olímpic de Lausana. A la Fundació Vila-Casas de Palafrugell hi ha dues escultures seves: "Somni de pedra" i "Solejant-se". Altres entitats que tenen obra seva són el Gran Teatre del Liceu i el Palau de la Música Catalana. Ha fet donació de la seva obra pictòrica a la Fundació Ave Maria de Sitges, dedicada a l'atenció a persones amb discapacitat intel·lectual. 

Bonus track 1: Va tenir una relació estable de gairebé vint anys amb Joan Antoni Samaranch, president del Comitè Olímpic Internacional, fins a la mort d'aquest. Ha explicat la seva història al llibre autobiogràfic "Vidas y apariencias: Modelo, pintora, escultora y esposa nunca reconocida de José Antonio Samaranch" (Planeta). 

Bonus track 2: Després de la publicació de la seva autobiografia, va escriure la biografia novelada de Marià Fortuny intitulada "Fortuny. Retrato de una pasión".

Artista conceptual contemporània que ens fa reflexionar sobre el feminisme, la violència, la vida, la mort, l’exili…  L’art d’Ana Mendieta està molt marcat pel fet d’haver emigrat de Cuba amb només 12 anys,  separant-se de la família. Aprofitant el programa “Operació Peter Pan”, els seus pares la van enviar als Estats Units on va estudiar Belles Arts a Iowa. Però fou durant la seva estada a Nova York on començarà a explorar i destacar en les noves manifestacions artístiques dels anys setanta del segle XX (Land Art, Body Art, Art Conceptual…).

La seva producció artística combinarà aquests moviments artístics, a més de les reivindicacions feministes i les seves referències a l’art ritual i de la “santeria” de la seva Cuba natal. Per generar el seu discurs farà servir principalment el seu propi cos com a mitjà expressiu, per convidar-nos a reflexionar sobre la bellesa, el gènere, la identitat, el sexe, la relació que tenim amb la natura…  Les obres d’Ana Mendieta, principalment desenvolupades entre 1972 i 1985, les podem emmarcar dins del concepte “Terra-cos-art”. Segurament podem afirmar que l’artista fou de les primeres a  combinar al Body Art i el Land Art. El desarrelament, el renaixement i la regeneració són temes recurrents en algunes de les seves “performances”.

El 1985, quan ja gaudia de renom internacional, va morir en patir un estrany accident a Manhattan, on es trobava amb la seva parella, l'escultor minimalista Carl André, el qual va ser acusat d'haver-la llançat des del pis 34 de l'hotel on es trobaven, després d'una baralla. Tot i això, va quedar absolt l'any 1988 i moltes activistes feministes, com ara Guerrilla Girls, van fer manifestacions i accions per denunciar el feminicidi de l'artista.

Extra bonus: Us deixo dues reflexions de la mateixa artista, en el seu idioma matern, que ens poden a ajudar a entendre-la una miqueta més.

1.- “En el Medio Oeste, la gente me miraba como un ser erótico (el mito de la latina ardiente), agresivo, y en cierta manera diabólico. Esto creó en mí una actitud muy rebelde, hasta que, por así decir, explotó dentro de mí y yo cobré conciencia de mi ser, de mi existencia como un ser particular y singular. Este descubrimiento fue una forma de verme a mí misma separada de otros, sola.”

2.- “He estado trayendo un diálogo entre el paisaje y el cuerpo femenino (basado en mi propia silueta). Creo que es el resultado directo de haber sido arrancada de mi patria en mi adolescencia. Estoy sobrepasada por el sentimiento de haber sido alejada del útero (la naturaleza). Mi arte es el camino mediante el cual restablezco los lazos que me atan al universo.”

Artista portuguesa, malgrat residir a Anglaterra des de molt jove. Ella mateixa no es considerava una artista figurativa sinó una il.lustradora d’històries. 

La veritat és que no només dominava les tècniques del dibuix i la pintura sinó que també era una gran coneixedora de contes i iconografia popular. Les fonts d’inspiració de Paula Rego es troben en la literatura clàssica i costumista (Andersen, Kafka, la família Brontë, i sobretot en les històries populars portugueses).

La seva obra sorgeix de les pròpies experiències personals i records infantils, i el resultat de tot això són les metàfores de la realitat combinades amb molta fantasia. Les temàtiques que selecciona tenen a veure amb les pors, la crítica a la societat i un cert gust, molt evident en la seva producció, per la bellesa “grotesca”.

Les històries en les obres combinen realitats entre el món còmic i el tràgic que ens poden recordar el teatre grotesc de Pirandello o l’esperpent de Valle-Inclán. Són escenes realistes amb personatges, aparentment ficticis, retratats amb una intensitat psicològica molt potent.

AVORTAMENT:

De la seva producció destaca, sobretot, la sèrie sobre l’avortament. Durant la dècada dels 50s Paula va avortar diverses vegades, estigmatitzat com estava en aquells moments ser una mare soltera.

Es tracta de pintures que són un crit femení vers el patiment, la humiliació, el desassossec… Ho fa amb un discurs clarament polític i on va voler despertar consciències criticant la clandestinitat, la falta de confiança social i la influència religiosa en les decisions polítiques. De tot això en surt la seva recreació de la novel.la realista d’Eça de Queirós, “El crim del pare Amaro”.

Obres iniciades el 1997, en aquells moments Portugal estava a punt de votar la legalització de l'avortament en referèndum (nota trista: no van assolir-se els mínims de participació necessaris en aquella ocasió). El referèndum que finalment va despenalitzar la interrupció voluntària de l'embaràs a Portugal es va celebrar el 2007.

Extra bonus 1: la Casa das Histórias Paula Rego, a Cascais, és un referent primordial dins del panorama museístic portuguès. Projecte fet en col.laboració amb el famós arquitecte minimalista, Eduardo Souto de Moura. Inaugurat el 2009, destaca per les seves dues estructures piramidals i està envoltat per un gran jardí arbrat.

Extra bonus 2: us recomano, molt sincerament, el documental “Los secretos de Paula Rego” de 2017. Un retrat íntim i extraordinari fet per Nick Willing (un dels tres fills que va tenir amb Victor Willing, també pintor) i on podem veure les influències rebudes de Lucian Freud i Francis Bacon, entre d’altres. També apareix entrevistat el seu gendre, l’escultor Ron Mueck.

Extra bonus 3: d’entre les seves lectures i influències cal destacar dos llibres del segle XX: “El segon sexe” de Simone de Beauvoir (una de les obres emblemàtiques per al moviment feminista) i “La història de Peter Rabbit” de Beatrix Potter (conte infantil on els conills s’humanitzen).

Extra bonus 4: les dues grans dones artistes que ha tingut Portugal en els darrers temps han sigut   Paula Rego i Maria Helena Vieira da Silva.

Extra bonus 5: si voleu gaudir, en aquest 2022, d’una exposició dedicada a ella podeu fer una escapada al Museu Picasso de Màlaga, oberta fins l’agost. És la mateixa que es va fer l’any passat a la Tate Modern, on hi ha entre d’altres la seva famosa obra “El Ball” de 1988.

Artista francoamericana polifacètica: model, pintora, escultora, cineasta, escriptora… De joveneta ja feia de model (portada de les revistes Life i Vogue, entre d’altres). A divuit anys es casarà i al cap de poc temps tindrà la seva primera filla. En aquests moments ja va començar la seva experimentació artística, principalment en el camp de la pintura.

Saint Phalle rebutjava els valors conservadors de la seva família -principalment en relació a les dones-, ja que aquesta rebutjava les seves inclinacions artístiques. Però, en casar-se jove, i ser mare, es va trobar vivint en el mateix estil de vida burgès que havia intentat defugir. El conflicte intern i els records de la violació que li havia patit per part del seu pare quan només tenia onze anys van provocar-li una crisi nerviosa. Com a teràpia, li van receptar de continuar pintant.

Més endavant residirà a Mallorca, on va néixer el seu fill, l’any 1955. Visitarà Barcelona i quedarà impressionada i influenciada per l’obra de Gaudí, principalment el Park Güell. Aquest impacte li va obrir moltes noves possibilitats (ús de materials poc habituals, els “objects-trouvés”...). Ella mateixa va decidir fer el seu propi jardí d’art, on combinaria alhora elements artístics i naturals. En farà diversos, entre els quals destaquen el Jardí del Tarot a Capalbio, Itàlia, i la Font dels Autòmates, al costat del centre Georges Pompidou de París.

Saint Phalle va continuar pintant, sobretot després de traslladar-se a París a finals dels 50s. La seva primera exposició es va fer el 1956 a Suïssa, on va mostrar el seu estil naïf de pintura a l'oli. Després, es va dedicar al collage, que sovint incorporava imatges d'instruments violents, com pistoles i ganivets.

A principis dels 60s va crear "shooting paintings": aquestes obres eren bosses de polietilè de pintura amb forma humana cobertes de guix blanc, posteriorment disparava a les obres perquè s'obrissin les bosses de pintura i es creés la imatge. També va començar a explorar els diferents rols de la dona. Feia nines de mida natural de dones, com núvies i mares donant a llum. La seva expressió artística de la dona normal es va anomenar 'Nanas', potser la seva sèrie més coneguda. Eren dones plenes de vida, voluptuoses, acolorides i brillants.

Extra bonus 1: va escriure llibres com “Mon Secret. La différence” on relata la violació per part del seu pare, un digne i honorable banquer, quan tenia només onze anys. Ho diu amb paraules senzilles i com diu ella “perquè el crim s'ha de dir, perquè l'horror s'estén més quan d'alguna manera es tolera”.

Extra bonus 2: va fer pel.lícules com “Daddy” (1972) -feta en col.laboració amb el director Peter Whitehead- on igual que el llibre, explora la relació entre pare i filla. Com la major part de la creació de Saint Phalle, la pel.lícula combina autobiografia i fantasia amb la teràpia personal de l’artista (el personatge femení ridiculitza la figura paterna).

“Sempre vaig sentir que el Jardí de l'Edèn estava al costat de l'Infern. A només un pas de distància” (Niki de Saint Phalle).