Fou la primera fotoperiodista professional de tot l’estat espanyol i va ser una de les poques dones que treballaven en aquest camp en una època (entre els anys seixanta i vuitanta -franquisme i transició-) dominada sobretot pels homes.

Quan era una nena va aprendre sobre el món de la fotografia amb el seu pare, que era fotògraf esportiu. El 1959 va començar a treballar com a fotògrafa “freelance” per al diari esportiu “Mundo Deportivo”. Fent la seva tasca en els esdeveniments esportius fou objecte d’una forta hostilitat pel fet de ser dona. Va protagonitzar situacions ben curioses, com quan un àrbitre va aturar un partit de futbol per impedir que la Joana, una dona, fes fotos dins del camp, malgrat tot i tenir les acreditacions necessàries.

L’any 1962 va ser important per la seva carrera professional per dos motius: un, per l’extens reportatge sobre les riuades a Terrassa i, l’altre, el diari “Pueblo” li va oferir d’anar a Madrid a treballar, on va estar durant més de vint anys, cobrint tota mena d’esdeveniments: des d’activitats esportives (com la Copa del Món de Futbol o el Tour de França) fins a esdeveniments socials i polítics (el concert dels Beatles a Barcelona l’any 1965). Va retratar gent famosa com Salvador Dalí, Lola Flores, Carmen Sevilla, Roman Polanski, Orson Welles… Fou la fotògrafa personal del cantat Raphael, amb qui feu gires arreu del món. També feu fotografia de moda d’alta costura i visquè tota l’evolució transgressora que va experimentar aquest sector. Addicionalment, va treballar com a “foto fixa” en setze pel.lícules (Escuela de Periodismo, 1956; Juventud a la intemperie, 1961; El mundo sigue, 1963…). “Foto fixa” és la persona encarregada de prendre fotografies, durant un rodatge, que després seran utilitzades com a imatges publicitàries del film.

Amb l’arribada de la democràcia el diari “Pueblo” tancà i va treballar en diverses agències fotogràfiques (Sincropress, Heliopress, Contifoto…). Va deixar el fotoperiodisme l’any 1985, per desacord amb l’estil “groc” (o premsa rosa) que s’anava imposant a la professió i l’aparició descontrolada dels “paparazzi”. Aleshores, amb el seu marit, Jean Michel Bamberger, van obrir el restaurant “Ca Na Joana” a Eivissa, considerat en el seu moment un dels millors de les Illes. Tota la seva feina dins del món del fotoperiodisme no va ser reconeguda i visibilitzada fins pocs anys abans de la seva mort quan va rebre diversos reconeixements i premis, com la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya o el premi “Fotopress”, entre d’altres.

Extra bonus 1: Us recomano el documental “Joana Biarnés, una entre tots” (2016), sobre la seva vida, el seu treball i la seva important aportació a la història del periodisme gràfic a l’estat espanyol. 

Extra bonus 2: I si voleu una lectura interessant sobre la seva vida podeu llegir “No serà fàcil”, escrit per un mataroní, en Jordi Rovira i Prat, i publicat per La Campana l’any 2022.