Catalunya ha tingut la gran sort d’atresorar en pocs anys un gruix inabastable d’artistes que han assolit els màxims nivells de qualitat i reconeixement. Pocs indrets poden parlar a l'hora de ser raó i essència de noms com Miró, Dalí, Picasso, Tàpies ... Però també en aquest petit país hi ha un aforisme que diu que “totes les masses piquen” i l’immens poder que atresoren aquests noms, i altres que els hi van al darrere, com ho puguin ser Ràfols, Hernández Pijuan, Guinovart, Ponç..., ha fet que existeixi un gran estol d’artistes que han quedat amagats, fora del reconeixement i l’estima general. Un d’ells és Emília de Torres, aquesta gran pintora nascuda a Sabadell, resident de molt a Barcelona, però artista maresmenca del tot (amb Mataró com passió i Òrrius com devoció), que tot just ara, més enllà del seu traspàs quan ja n’era centenària, comença a rebre el reconeixement unànime per la qualitat de la seva pintura, que depassa en molt l’estretor dels límits de la identificació amb una estilística (l’ impressionisme) per anar més enllà en la individualització de la seva immensa personalitat. Una personalitat establerta en entendre l’art com una passió irrefrenable, com la manera més pura d’expressar les sensacions més personals i amagades. Emília de Torres ha estat una pintora “revolucionària”, i no deixa de ser aquesta una afirmació si més no agosarada, quan es tracta d’una persona provinent de la burgesia de l'època, estatus que mantingué en vida. Però cal apuntar en aquesta direcció, ja que el seu fer es mantingué sempre en els límits, cercant anar més enllà de l’establert, per aconseguir una pintura d’avançada, fos quina fos la temàtica escollida. Revolucionària va ser la seva decisió de fer estudis oficials a la qual llavors Escola de Belles Arts de Sant Jordi, on la presència femenina era un exotisme.

Allà, i de la mà de mestres com Muntané, Santasusagna i Labarta, no tan sols assolí el títol de Professorat (1949), ans el més important, assolí una potent formació acadèmica que li va servir per estructurar després, al seu gust i ganes, aquest el seu peculiar “idioma” plàstic que ha marcat la seva trajectòria. Un idioma al qual dona forma mitjançant tres tècniques essencials: la pintura, el dibuix i les ceres. Una pintura, principalment a l’oli, en la que sap aconseguir matisos, textures i intencions, sempre amb una pinzellada gestual que referma el conjunt. Unes ceres, tècnica lamentablement avui en desús, que li permeten allunyar-se de la formalitat assolint una frescor sense límits; i finalment un dibuix, eix i estructura sempre amagada, que li permet passar del seny a la rauxa, sense que la seva obra desmereixi en res, mantenint sempre el seu elevat nivell de qualitat. Una diversitat tècnica que acobla escaientment el seu ventall temàtic, establert essencialment en tres branques: la figura i en ella el retrat; la composició i el paisatge. La figura, centrada quasi exclusivament en la femenina, va a la recerca de la bellesa mitjançant l’exaltació de la potència interior que sempre traspua en les seves obres. Les seves models, quasi sempre de formes quotidianes, com si es tractés de la veïna del replà, ens ofereixen un sentit de la bellesa “viscut”, molt llunyà a l’estereotip del cànon. Una bellesa equilibrada en la seva justa mida, fugint sempre del concepte d’estudi i apostant per la frescor i naturalitat. Un to que repeteix en els seus retrats, esplèndids en l’aparença, però marcant clarament la força del ritme interior, definint clarament la personalitat del retratat, tal com ha de ser. Les composicions d’Emília de Torres es concentren en el bodegó, la natura morta i la temàtica floral. Són treballs expressius, frescos, espontanis. Fugint de nou de l’academicisme, sap trencar l’habitual fredor del concepte capgirant-los en una dinàmica suggestiva en la qual l’ús del color té molt a dir. Finalment, els paisatges ens ofereixen la cara més intuïtiva de l’artista. Mediterranis en el concepte del ritme i el color, fuig sempre de la fàcil relació i troba i es reinventa en uns paisatges plenament sentits i viscuts. Uns paisatges propers i estimats que en les seves mans apareixen amb nous matisos que els eleven i enalteixen. Tot en un sentit plenament impressionista, però sense defugir l’aventura d’un toc fauvista que l’allunya als antípodes de l’adotzenament de tants i tants altres paisatgistes. Ara, en aquesta exposició tenim ocasió de gaudir d’una escollida tria que ens permet endinsar-nos en el bon i variat fer de l’artista. Una tria presidida per un magnífic paisatge d’arrel llavanerenca que passarà a formar part de la magnífica Pinacoteca, orgull d’aquest Museu Arxiu de Can Caralt. Una tria que ens permet acostar-nos al valuós treball d’una artista de la qual s’ha de potenciar el seu coneixement. Una artista desbordant en la intensa sensibilitat d’una pintura sempre viscuda. Una pintura que ens retrotrau a la frase de Cèzanne que encapçala aquest escrit. Una artista capaç de materialitzar sensacions en totes i cadascuna de les magnífiques obres que realitzà i de les que avui en podem gaudir en plenitud en una exposició que fa palès una vegada més el tòpic de què els artistes mai moren, ja que romanen en les seves obres. I més encara quan, com en el cas d’Emília de Torres, la qualitat hi domina amb escreix. 

Pere Pascual, crític d’art Mataró.

Extret del catàleg "Emília de Torres", exposició al Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres, 2012.