Artista conceptual contemporània que ens fa reflexionar sobre el feminisme, la violència, la vida, la mort, l’exili… L’art d’Ana Mendieta està molt marcat pel fet d’haver emigrat de Cuba amb només 12 anys, separant-se de la família. Aprofitant el programa “Operació Peter Pan”, els seus pares la van enviar als Estats Units on va estudiar Belles Arts a Iowa. Però fou durant la seva estada a Nova York on començarà a explorar i destacar en les noves manifestacions artístiques dels anys setanta del segle XX (Land Art, Body Art, Art Conceptual…).

La seva producció artística combinarà aquests moviments artístics, a més de les reivindicacions feministes i les seves referències a l’art ritual i de la “santeria” de la seva Cuba natal. Per generar el seu discurs farà servir principalment el seu propi cos com a mitjà expressiu, per convidar-nos a reflexionar sobre la bellesa, el gènere, la identitat, el sexe, la relació que tenim amb la natura… Les obres d’Ana Mendieta, principalment desenvolupades entre 1972 i 1985, les podem emmarcar dins del concepte “Terra-cos-art”. Segurament podem afirmar que l’artista fou de les primeres a combinar al Body Art i el Land Art. El desarrelament, el renaixement i la regeneració són temes recurrents en algunes de les seves “performances”.

El 1985, quan ja gaudia de renom internacional, va morir en patir un estrany accident a Manhattan, on es trobava amb la seva parella, l'escultor minimalista Carl André, el qual va ser acusat d'haver-la llançat des del pis 34 de l'hotel on es trobaven, després d'una baralla. Tot i això, va quedar absolt l'any 1988 i moltes activistes feministes, com ara Guerrilla Girls, van fer manifestacions i accions per denunciar el feminicidi de l'artista.

Extra bonus: Us deixo dues reflexions de la mateixa artista, en el seu idioma matern, que ens poden a ajudar a entendre-la una miqueta més.

1.- “En el Medio Oeste, la gente me miraba como un ser erótico (el mito de la latina ardiente), agresivo, y en cierta manera diabólico. Esto creó en mí una actitud muy rebelde, hasta que, por así decir, explotó dentro de mí y yo cobré conciencia de mi ser, de mi existencia como un ser particular y singular. Este descubrimiento fue una forma de verme a mí misma separada de otros, sola.”

2.- “He estado trayendo un diálogo entre el paisaje y el cuerpo femenino (basado en mi propia silueta). Creo que es el resultado directo de haber sido arrancada de mi patria en mi adolescencia. Estoy sobrepasada por el sentimiento de haber sido alejada del útero (la naturaleza). Mi arte es el camino mediante el cual restablezco los lazos que me atan al universo.”