Artista francoamericana polifacètica: model, pintora, escultora, cineasta, escriptora… De joveneta ja feia de model (portada de les revistes Life i Vogue, entre d’altres). A divuit anys es casarà i al cap de poc temps tindrà la seva primera filla. En aquests moments ja va començar la seva experimentació artística, principalment en el camp de la pintura.

Saint Phalle rebutjava els valors conservadors de la seva família -principalment en relació a les dones-, ja que aquesta rebutjava les seves inclinacions artístiques. Però, en casar-se jove, i ser mare, es va trobar vivint en el mateix estil de vida burgès que havia intentat defugir. El conflicte intern i els records de la violació que li havia patit per part del seu pare quan només tenia onze anys van provocar-li una crisi nerviosa. Com a teràpia, li van receptar de continuar pintant.

Més endavant residirà a Mallorca, on va néixer el seu fill, l’any 1955. Visitarà Barcelona i quedarà impressionada i influenciada per l’obra de Gaudí, principalment el Park Güell. Aquest impacte li va obrir moltes noves possibilitats (ús de materials poc habituals, els “objects-trouvés”...). Ella mateixa va decidir fer el seu propi jardí d’art, on combinaria alhora elements artístics i naturals. En farà diversos, entre els quals destaquen el Jardí del Tarot a Capalbio, Itàlia, i la Font dels Autòmates, al costat del centre Georges Pompidou de París.

Saint Phalle va continuar pintant, sobretot després de traslladar-se a París a finals dels 50s. La seva primera exposició es va fer el 1956 a Suïssa, on va mostrar el seu estil naïf de pintura a l'oli. Després, es va dedicar al collage, que sovint incorporava imatges d'instruments violents, com pistoles i ganivets.

A principis dels 60s va crear "shooting paintings": aquestes obres eren bosses de polietilè de pintura amb forma humana cobertes de guix blanc, posteriorment disparava a les obres perquè s'obrissin les bosses de pintura i es creés la imatge. També va començar a explorar els diferents rols de la dona. Feia nines de mida natural de dones, com núvies i mares donant a llum. La seva expressió artística de la dona normal es va anomenar 'Nanas', potser la seva sèrie més coneguda. Eren dones plenes de vida, voluptuoses, acolorides i brillants.

Extra bonus 1: va escriure llibres com “Mon Secret. La différence” on relata la violació per part del seu pare, un digne i honorable banquer, quan tenia només onze anys. Ho diu amb paraules senzilles i com diu ella “perquè el crim s'ha de dir, perquè l'horror s'estén més quan d'alguna manera es tolera”.

Extra bonus 2: va fer pel.lícules com “Daddy” (1972) -feta en col.laboració amb el director Peter Whitehead- on igual que el llibre, explora la relació entre pare i filla. Com la major part de la creació de Saint Phalle, la pel.lícula combina autobiografia i fantasia amb la teràpia personal de l’artista (el personatge femení ridiculitza la figura paterna).

“Sempre vaig sentir que el Jardí de l'Edèn estava al costat de l'Infern. A només un pas de distància” (Niki de Saint Phalle).