Nota: si voleu més informació sobre l'artista, a tenir en compte que a la capçalera de cada obra, hi ha un vincle que porta a una pàgina dedicada a l'autora

Olga Nikolàievna Saharova, coneguda com a Olga Sacharoff, fou una pintora russa avantguardista  que, després de passar per París, va viure bona part de la seva vida a Catalunya i va establir forts lligams amb l'art català de la postguerra i també els cercles artístics i intel·lectuals del moment. 

Va estudiar Belles Arts i artísticament utilitzarà tota mena de tècniques, (oli, aquarel·la, pastel, collage o aiguafort) i diversos gèneres i temàtiques com bodegons, paisatges, quadres de flors, escenes quotidianes i retrats.

Casada amb el pintor i fotògraf Otho Lloyd, durant la seva estada a Montparnasse i fugint de la seva Geòrgia natal, es vincularà amb els cercles artístics del París de principis de segle XX, on va exposar la seva producció en els principals salons. Amb motiu de les guerres va fer estades a Tossa de Mar, captivada pel lloc, des d’on va promoure aquesta destinació com a lloc de trobada de molts artistes d’avantguarda. 

Pintora de vida agitada i cosmopolita, en retornar a Barcelona després de la guerra civil i instal.lada definitivament l’any 1940 al barri del Putxet, va haver de compaginar l’obra de creació lliure amb la confecció de retrats d’encàrrec per a moltes de les famílies benestants del moment i participà de manera activa en la vida cultural de la ciutat. També va il·lustrar obres literàries, com el llibre de Clementina Arderiu: “Sempre i ara”.

Al llarg dels anys 50, Sacharoff va exposar en diverses ocasions a la històrica galeria Syra, situada als baixos de la Casa Batlló, i també a la Sala Parés. L’any 1953 a Barcelona es va fer una exposició retrospectiva de la seva obra i, posteriorment, l’any 1994 se li va fer una exposició antològica a la Pedrera.

D’aleshores ençà, no s’havia dedicat cap altra mostra de caràcter individual de la seva trajectòria a Catalunya fins el 2017 que, amb motiu del 50è aniversari de la mort, es va fer l’any Sacharoff, del qual cal destacar-ne, sobretot, l’exposició celebrada a Girona.

Nota benne: Moltes gràcies Elina Norandi per estudiar i visibilitzar aquesta artista des de fa temps.

Va ser la primera i única dona fotògrafa de l'època daurada de Hollywood, a la primera meitat del segle XX.

La Ruth va desenvolupar un interès per la fotografia des de ben jove. Als 22 anys, va ser contractada per Metro-Goldwyn-Mayer (MGM) com a fotògrafa de publicitat i retrats. Durant l'època daurada de Hollywood va treballar amb moltes de les estrelles més importants del moment, com Greta Garbo, Joan Crawford i Norma Shearer.

Les seves imatges capturaven la bellesa i el glamur de les estrelles de cinema. Va ser reconeguda per la seva habilitat per capturar la intimitat de les persones retratades, a més de pionera en l’ús de la il·luminació dels fons per realçar la personalitat de les actrius. Malauradament, moltes de les seves fotografies originals es van perdre o destruir després de la seva mort prematura als 37 anys durant el part del seu segon fill. El primer va morir amb sis anys de leucèmia.

Artista polifacètica que a més d'escriptora i autora teatral, va ser decoradora, ceramista, pintora, escultora, figurinista i, sobretot, dibuixant, amb una tècnica excel·lent, una gran sensibilitat i un fort sentiment nacionalista. Una artista plenament compromesa amb la societat catalana del seu temps, sobretot durant la dictadura de Primo de Rivera, la Segona república i la Guerra civil.

És considerada la darrera dels clàssics il·lustradors de l'escola catalana de principis de segle xx i una de les escriptores més importants de l'etapa de la preguerra, alhora que també va ser la primera dona a rebre una creu de Sant Jordi i, a més, se la considera la primera il.lustradora professional de tot l’Estat espanyol.

Va estudiar a l’Escola de la Llotja de Barcelona amb Antonio Utrillo i Joan Llaverias, el seu principal mestre.  Des de molt joveneta va començar a col·laborar com a escriptora i dibuixant en revistes, preferentment infantils, com ara En Patufet, Cu-cut!...

L’any 1920 aparegué “Contes del Paradís”, primer llibre que escrigué i il·lustrà alhora. Després es traslladà a París, on treballà per a les editorials Hachette i Nathan fent dibuixos per a llibres de text i contes infantils. L’any 1928 obtingué un gran èxit amb “En Peret”: una història meravellosa narrada i il·lustrada per ella mateixa. Es mantingué dintre de la mateixa línia amb “Margarida” (1928), “Monsenyor Llangardaix” (1929) i “Narcís” (1930). Aquestes quatre obres constitueixen el nucli essencial de la seva producció. 

Durant la guerra civil va escriure i il.lustrar un llibre amb el personatge “El més petit de tots” (1937), editat pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat. Lola Anglada ens presenta el vailet protagonista com un «bordegàs de cabells rinxolats i ulls molt negres» que passeja amunt i avall, trobant grups de milicians, pagerols feinejant, marrecs que es barallen o fills de papà burgesos egoistes, i per tot arreu predicant la bona nova de la revolució com un nunci angelical laic. Aquest llibre es va editar en català, castellà, francès i anglès. A l’acabament de la guerra i amb la instauració del franquisme es retirà de la vida pública fent estada per sempre més a Tiana. Durant aquests anys de dictadura se li prohibiran algunes exposicions (a Palma de Mallorca o a la Sala Sura de Barcelona, per exemple) per “peligrosa, roja y separatista”.

Els seus dibuixos, i també les seves escultures, d’una sensibilitat i un refinament exquisits, parteixen de l’estètica noucentista i palesen alhora un bon coneixement de l’obra d’altres il·lustradors infantils anglesos o francesos.

Extra bonus 1: A Tiana hi ha el Jardí Romàntic Lola Anglada, filla adoptiva de la població. Un espai ple de símbols i recreacions artístiques vinculades a l’autora.

Extra bonus 2: Reuní una important col·lecció de nines antigues que continuava la iniciada pel seu pare. Actualment, les podeu visitar i gaudir al Museu Romàntic de Sitges. Entorn d’aquest tema escriví “Les meves nines” (1983).

Extra bonus 3: L’any 2015 la Diputació de Barcelona va editar el llibre “Lola Anglada: Memòries 1892-1984” elaborat per Núria Rius i Teresa Sanz. Un llibre que vol contribuir a ampliar la difusió d'aquesta gran artista que sovint ha estat silenciada i oblidada pel fet de ser dona, artista i catalanista.

Extra bonus 4: “El més petit de tots” (1936) és una figureta creada per l’escultor Miquel Paredes que col·laborava amb el Comissariat de Propaganda durant l’ensulsiada. Representa un vailet vestit amb granota de milicià, alçant un puny. Va ser una de les accions més creatives i innovadores que va portar a terme el Comissariat.

Extra bonus 5: “La Nuri” fou una revista setmanal per a noies dirigida per Lola Anglada. Va publicar-se entre els anys 1925 i 1926 i el seu preu era de 15 cèntims. Se’n publicaren 17 números.

“En aquest gran jardí que és Catalunya hi tenim un roserar. En ell hi ha nascut una poncella que li és grat de recollir el ressò de les altres flors, i parlarà per elles. Aquesta flor, com totes les demés del roserar que li són germanes, escampa arreu el perfum de totes les virtuts. Ella ha pres per nom Nuri; és bella i d'esperit perfecte, i és destra i aplicada; arreu del món hom no trobaria dona més endreçada i polida i aimant de la seva llar, perquè és d'enteniment clar com nostre horitzó, i el seu esperit sempre canta.

Nuri, la petita deessa de la bellesa i de virtuts, estimarà de contar-vos històries belles i contes d'encís que sols a ella li és donat de contar, i us dirà de les meravelles d'aquest nostre jardí vora el mar blau, del qual avui en sou les poncelles i en sereu les roses demà!” (Lola Anglada)

Pintora i il.lustradora danesa. Destacarà amb les seves obres per a publicitat, retrats i il.lustracions sensuals i eròtiques per llibres. La seva producció presenta, sobretot, el refinament de l’Art Déco propi dels anys 20. Va mostrar talent artístic a una edat primerenca i va començar a formar-se, principalment a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Copenhaguen, on es casarà el 1904 amb l’artista Einar Wegener, que després serà Lili Elbe. Ella tenia 19 anys i ell 22.

Després de graduar-se a l’Acadèmia, inspirant-se en la moda, va buscar feina com a il.lustradora per a Vogue, La Vie Parisienne i altres revistes. Tot i que, per a molts, era una artista amb més talent que la seva parella, va deixar aparcada la seva carrera per ajudar-la i la convertí en la seva model femenina favorita. Va acompanyar i recolzar Einar en la seva transició a dona transsexual, qui experimentarà la primera operació de reassignació de sexe al món. També una model freqüent dels seus quadres serà Ulla Poulsen, una de les seves grans amistats i famosa ballarina danesa. Tot i que a Dinamarca la gent trobava la seva obra controvertida, aviat es va convertir en una artista coneguda a París i el màxim exponent de l'art danés.

Un dels seus treballs més “picants” fou l’encàrrec fet pel poeta francés Louis Perceau l’any 1925: fer 12 aquareles de contingut eròtic i lèsbic per il.lustrar el llibre “Dotze sonets lascius”. Aquest treball la va convertir en una de les il.lustradores eròtiques més reconegudes. Gerda fou també una pionera en aplicar una “nova” mirada femenina sobre les altres dones. Va revolucionar com es podien retratar les dones en l’art (fortes, belles i seductores, com a subjectes conscients) a més de fer reflexionar sobre els límits de gènere. 

Els seus últims anys seran amargs. Lili morirà el 1930 després de l’operació i Gerda es tornarà a casar, però el seu matrimoni serà un fracàs i aviat acabarà en divorci. El 1939 exposarà per darrera vegada a Dinamarca però sense cap mena d’ èxit. Viurà en soletat, beurà en excès i acabarà sobrevisquent de postals que pintava a mà. 

Extra bonus: “The Danish Girl”

Interessant i emotiva pel.lícula, estrenada el 2016, on el protagonista principal és Lili Elbe, la seva parella, interpretat magistralment per Eddie Redmayne. Alicia Vikander va guanyar l’Òscar a la millor actriu secundària pel seu paper de Gerda.

Coneguda com la Frida Kahlo de l’Índia, Amrita és considerada la pintora més important del segle XX d’aquest país i una de les seves dones pioneres de l’art modern. Artista revolucionària per barrejar  formes artístiques occidentals i tradicionals i amb una sexualitat ambivalent. Va morir jove, amb només 28 anys. 

Filla de pares artistes i liberals, el pare era sikh de família aristocràtica i la mare cantant d’òpera hongaresa. La vida d'Amrita va girar entre Europa i l'Índia on fou educada i serà el seu tiet, el pintor Ervir Baktay, que l’engrescarà a estudiar pintura. També serà pianista i una gran lectora. L’any 1929 es mudarà a París on començarà a estudiar a l’acadèmia de la Grande Chaumière. Li encantava la vida bohèmia de la capital de la llum i els seus mestres foren els pintors Luicen Simon i Pierre Vaillana, però les seves grans influències seran, principalment, Renoir, Modigliani, Cézanne, Gauguin i també la famosa pintora postimpressionista Suzanne Valadon.  La seva producció se centrarà a representar escenes de la vida quotidiana, nus femenins, autoretrats i retrats de les seves amistats. Va obtenir el reconeixement per primera vegada a 19 anys, per la seva pintura a l'oli titulada Noies joves.

Moltes de les pintures realitzades a principis de la dècada de 1930 són d'estil europeu i inclouen una sèrie d'autoretrats que revelen una veta narcisista en la seva personalitat i capten estats d’ànims diversos (alegres, pensatius, ombrívols…). El seu estil va experimentar un canvi radical a mitjans dels anys 30. L’any 1934 va tornar a l’Índia i va començar a desenvolupar un estil propi basat en les escenes de carrer que veia en el seu país natal i va desenvolupar un estil que combinava alhora els estils europeus i indis. Al cap de tres anys va tornar cap a Hongria, on havia nascut, per casar-se amb el seu cosí, el doctor Víctor Egan, qui l’havia ajudat anteriorment en diversos avortaments.  L’any 1941 obrirà una escola de pintura i, poc després d’haver inaugurat la seva primera exposició individual a Pakistan, morirà jove en unes circumstàncies no del tot clares. A la Galeria Nacional d'Art Modern de Nova Delhi s’exhibeixen moltes de les seves obres, essent un espai cultural que acull més de 100 quadres de l’artista. Peces que avui dia són de les més cotitzades entre les pintores índies, tot i que poques van reconèixer el seu treball quan estava viva. Artista que va intentar conciliar la seva sensibilitat moderna amb la seva resposta entusiasta als recursos històrics de l'art tradicional.

Extra bonus 1: El 2018, en una subhasta de Sotheby's a Mumbai, es va subhastar la pintura d'Amita Shergil "The Little Girl in Blue" per un rècord de 3 milions d’euros. Aquesta pintura és un retrat de la cosina Babit i va ser pintat el 1934 quan la model només tenia 8 anys.

Extra bonus 2:  La seva obra es considera tan important per a la cultura índia que, quan es ven a l'Índia, el govern indi ha estipulat que l'art ha de romandre al país. Un segell que representa la seva pintura "Hill Women" va ser llançat el 1978.

Extra bonus 3: Aurora Zogoiby, un personatge de la novel·la de 1995 de Salman Rushdie The Moor's Last Sigh , estava inspirat en Amrita Sher-Gil. 

Extra bonus 4: Un exemple del seu caràcter rebel i liberal, en el context encotillat de principis de segle XX, fou que de joveneta serà expulsada de l’escola del convent on estudiava per declarar-se atea.

Pintora expressionista alemanya, fou considerada “degenerada” pel règim nazi i assassinada al camp d’extermini de Sonnenstein dins del programa “Aktion T4”. Va néixer a Dresden dins d’una família burgesa de la qual es va emancipar a 16 anys. Al principi es va guanyar la vida realitzant targetes postals, il·lustracions i bàtiks. Iniciarà *els seus aprenentatges artístics a la Reial Escola d’Arts i Oficis i l’Acadèmia d’Arts de la seva ciutat. L’any 1919 entra en contacte amb el Grup de Secessió de Dresden (Otto Dix, Otto Griebel…). 

L’any 1921 Elfriede es va casar amb el pintor i cantant d’òpera Kurt Lohse, amb qui viurà una vida matrimonial difícil. El 1926 va ingressar a la Unió de Dones Artistes i Amigues de l’Art d’Hamburg i al cap de dos anys ja participava en algunes exposicions de la “Neue Sachlichkeit” (Nova Objectivitat). El 1929 va patir una crisi nerviosa a conseqüència de les dificultats econòmiques i sentimentals que travessava la seva vida, per la qual cosa va ser internada a l’hospital d’Hamburg. Allà farà la seva famosa sèrie “Retrats de Friedrichsberg”, un conjunt de 60 dibuixos, la majoria són retrats d’altres pacients.

Després de la recuperació i la separació definitiva del seu marit, Elfriede va experimentar una etapa molt creativa, de la que destaquen quadres del port d'Hamburg i dels entorns obrers i de prostitució de la ciutat, així com diversos autoretrats. Tot i la seva participació en algunes exposicions i algunes vendes, l’artista va viure en la pobresa més extrema.Tornarà a la casa paterna i l’any 1932, ingressada al sanatori, se li va diagnosticar esquizofrènia. Malgrat tot, continuarà el seu procés creatiu realitzant retrats i treballs d’artesania. Elfriede no va voler ser esterilitzada, i per això se li va denegar la sortida del sanatori. Tanmateix, però, l’any 1935 va ser sotmesa a una esterilització forçada. El trauma d’aquesta intervenció va acabar definitivament amb la capacitat creativa i el 1940 fou internada al centre d’extermini on va ser assassinada. L’any 1994 va néixer una fundació que porta el seu nom, “Förderkreis Elfriede Lohse-Wächtler”, per rehabilitar la persona i l’obra artística d’aquesta pintora oblidada durant molt de temps.

Extra bonus 1: Aktion T4: va ser un programa d'eugenèsia creat i executat pels metges del règim nazi. El programa consistia a suprimir malalts incurables, adults que no eren fèrtils, discapacitats físics o mentals, homosexuals, etc.

Extra bonus 2: Sonnenstein: era un centre d'extermini de l'Alemanya nazi ubicat a l'antiga fortalesa del castell de Sonnenstein, a prop de Pirna, on s'havia establert un hospital el 1811. Entre 1940 i 1941 els nazis van utilitzar la instal·lació per exterminar unes 15 000 persones, procés que fou etiquetat com a «eutanàsia». La majoria de les víctimes patien trastorns psicològics i discapacitat intel·lectual, però també incloïa els reclusos dels camps de concentració. 

Extra bonus 3: Batik: és una tècnica d'estampat tèxtil, una tela o teixit de cotó lleuger, sobre el qual hi ha uns dissenys estampats de més d'un color. Originari de l'Àsia, s'ha estès arreu del món. A Nelson Mandela li encantava portar-ne.

Extra bonus 4: Art degenerat (“Entartete Kunst”) és el terme que va usar el règim nazi per a designar qualsevol forma d'art que considerava producte d'una ment pervertida i que no corresponia a l'ideal nazi d'una imatge ben feta i figurativa que retratés l'heroisme ideal o la confortable vida quotidiana. Destaca l’exposició que es feu a Munic l’any 1937.

Artista i fotògrafa suïssa d'origen alemany que s’emmarcarà dins del moviment surrealista. La seva obra, personal i lliure, va impactar sobretot entre les avantguardes dels anys trenta. Ella va ser una d'aquelles dones artistes el treball de les quals es valorava en un context global d'inferioritat femenina. El seu art va traspassar els límits dels estereotips de gènere, sent exemple i estímul per a generacions posteriors de dones artistes.

Filla d'un cirurgià jueu alemany, neta de pintora i neboda de Hermann Hesse, la qual cosa la condicionava ja a una formació culta i artística, a més afavorida per l'ambient liberal familiar. Per això no va trobar obstacles a iniciar els seus estudis artístics. A l’edat de divuit anys marxà a París i es matriculà a la famosa escola de belles arts ’“Académie de la Grande Chaumière”. A la ciutat de les llums i de l’amor contactà des del primer moment amb el grup dels excèntrics surrealistes i la seva aparició suposà un terratrèmol per a tots ells. No fou només la seva intel·ligència i la seva formació culta, o la seva indubtable bellesa i vitalisme, sinó també l'ímpetu de la seva joventut i la seva desinhibició sexual el que va accentuar encara més aquell entorn ja per si mateix extravagant.

Posà nua per a Man Ray, i deixà a Max Ernst perdudament enamorat d'ella, encara que al cap de poc l'abandonaria. Anteposava la seva plena llibertat i la seva condició de dona a qualsevol altra consideració, i per això mateix tampoc va tenir objeccions a reconèixer la seva bisexualitat. Des del punt de vista artístic fou precisament aquesta primera època la més intensa i la més coneguda també en el conjunt de la seva obra, fou convidada per Giacometti i Arp a exposar al Saló de 1933 amb els surrealistes i més tard, en el 1936, participà en l'exposició al MOMA de Nova York.

A partir de llavors Meret es va convertir als ulls dels surrealistes en una artista més i d'aquí la seva participació en la majoria de les exposicions del grup. Va afermar el seu estil i perseverà en el treball sobre objectes, que en molts casos insistien en el seu contingut sexual i el seu simbolisme fetitxista, com a “La meva infermera” de 1936. El 1942 participà en l'exposició "Primers papers del Surrealisme" a Nova York. El 1959 en l'Exposició Internacional del Surrealisme celebrada a París mostrà “Banquet”.

Moltes de les seves peces consistien en objectes quotidians que al·ludien a la sexualitat femenina i la seva explotació pel sexe oposat. Però aquesta fase tan reeixida anava a interrompre's bruscament. L'arribada dels nazis al poder afectà directament a la seva família i a ella mateixa. Va marxar a Basiliea on es casaria al final de la Guerra amb Wolfang La Roche. Però la seva vida artística ja no seria la mateixa. Començà llavors una etapa de crisi creativa i personal que l'allunyà del món artístic i afectà la seva obra. De fet, el seu nom va quedar en l'oblit durant dècades, fins que fou recuperat al final de la seva vida. 

Extra bonus 1: “Meret Oppenheim. Reflejo de una época” era una exposició preparada pel Museu Picasso de Màlaga per l’any 2020, però a causa de la pandèmia es va cancel·lar. Havia de ser la primera gran retrospectiva a Espanya sobre ella en els darrers trenta anys.

Vincle al projecte expositiu https://www.museopicassomalaga.org/meret/index.html 

Extra bonus 2: “L’Esmorzar en pell”, peça exposada a l’exposició surrealista de 1936 al MOMA de Nova York, causà sensació i fou adquirida pel mateix museu, ella només tenia 23 anys. Aquesta idea sorgí en el Cafè Flore de París, quan l’artista estava en companyia de Picasso i bromejaven sobre els diferents teixits dels objectes i el curiós que seria que tinguessin teixits contraris als quals els caracteritzen.

Extra bonus 3: L’Oficina Suïssa de Cultura atorga cada any el premi “Meret Oppenheim”, des de l’any 2001, a reconeguts artistes suïssos, arquitectes o gestors culturals de més de quaranta anys. Els premis es donen durant la fira d’Art Basel.

Henriette Theodora Markovitch, més coneguda com a Dora Maar, va ser una artista plàstica, pintora, fotògrafa, escultora i intel·lectual francesa. Força sovint, i per desgràcia, només se'n recorda la relació que mantingué amb Picasso entre 1936 i 1944, durant la Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial. Ella fou la responsable de fotografiar, durant l’any 1937, tot el procés creatiu del Guernica. De joveneta va estudiar a l'Acadèmia Lothe, on va conèixer Henri Cartier-Bresson quan encara no s'havia convertit en un fotògraf famós, que ja aleshores la va definir com una bona fotògrafa. En aquell moment, la fotografia no estava tan ben considerada com ara. Així doncs, els fotògrafs solien ser també pintors. Picasso ironitzava sobre l’activitat fotogràfica de Dora i deia que s’havia de dedicar només a la pintura.

Es va emancipar aviat i es va convertir alhora en un símbol per a l'alta societat parisenca. La seva família es va oposar ferventment a la seva relació amb l’artista malagueny.

Dora era una persona callada, orgullosa, intel·ligent i d'una ironia fina. Li agradava disfressar-se a la moda de segles anteriors. Se sentia atreta per la mort i experimentava amb objectes desproporcionats com un recurs que desestabilitza la nostra realitat. Formarà part del grup surrealista i dels cercles avantguardistes del París dels anys 20 i 30. Fou amiga íntima d'André Breton, Paul Éluard i Nusch Éluard. L’any 1943, quan Picasso es va enamorar de Françoise Gilot, a Dora se li va acabar el món. La musa divina, bellíssima i enlluernadora, va passar una dona desencaixada, trencada, plorosa i una “boja” que molts van anar abandonant i, fins i tot, acabarà internada durant un temps en un psiquiàtric. Després de la Segona Guerra Mundial, l'artista va dividir el seu temps entre París i el sud de França, endinsant-se en temes i estils diversos abans de centrar-se en la realització de pintures gestuals i abstractes. L’artista va anar retirant-se progressivament dels cercles artístics i la segona meitat de la seva vida quedaria envoltada en el misteri, l'especulació i la seva aproximació intensa al món de la religió catòlica.

Extra bonus 1: En gairebé un miler de fotografies que tenim d’ella, tan sols n'hi ha unes poques en les que es pugui gaudir del seu somriure. 

Extra bonus 2: Dora quan va morir va deixar escrit, en el seu testament, que tots els seus béns anaven al seu pare i a un monjo. Es componien de 130 picassos i la majoria de les seves fotografies.

Extra bonus 3: L’Arxiu Nacional de Catalunya, aquest 2022, ha adquirit 35 imatges inèdites de Dora Maar en una subhasta celebrada a París. Les fotos mostren el seu viatge a la capital catalana i també a Tossa de Mar, l'any 1933.

Extra bonus 4: Victòria Combalia (historiadora i crítica d’art) va conèixer l’artista i publicarà una biografia molt interessant “Dora Maar. Más allá de Picasso” i posteriorment, conjuntament amb Alejandro Lasala, va fer un documental “Dora Maar, a pesar de Picasso”.

Va ser una fotògrafa nord-americana coneguda per les seves icòniques imatges de la “Gran Depressió”, després del crac del 1929. La seva passió per la justícia social i la seva habilitat per capturar la humanitat en les seves imatges la converteixen en una figura fonamental de la història de la fotografia. Es va interessar per l'art des de ben jove. Després de passar per una malaltia infantil que la va deixar amb una discapacitat física permanent, va desenvolupar una sensibilitat especial cap als marginats i desfavorits socials.

Lange va començar la seva carrera com a fotògrafa professional a San Francisco a la dècada de 1920. Va establir un estudi fotogràfic i va treballar principalment en retrats de persones de diferents comunitats. No obstant això, la seva trajectòria va prendre un gir significatiu durant la Gran Depressió, quan va ser contractada pel govern federal per documentar les condicions de vida dels treballadors migrants i els efectes devastadors de la crisi econòmica. Amb la seva càmera, Lange va capturar imatges que reflectien la desesperació, la pobresa i el sofriment de les persones durant aquesta època difícil. La seva fotografia més famosa, "Mare Immigrant" (1936), mostra una dona pobra i les seves filles en una vella caravana de migrants. Aquesta imatge es va convertir en un símbol emblemàtic de la Gran Depressió i va plasmar la compassió per les víctimes de la pobresa i la desigualtat. Posteriorment, va continuar la seva feina documentant els efectes de la Segona Guerra Mundial i els camps d'internament japonès-americans durant la Segona Guerra Mundial. Les seves fotografies van ajudar a conscienciar el públic sobre les injustícies i els abusos dels drets humans. La seva dedicació i talent van ser reconeguts amb nombrosos premis i honors durant la seva vida, i el seu llegat continua sent influent en el camp de la fotografia documental. 

Extra bonus 1: L’any 1945, va ser convidada per Ansel Adams (un dels grans referents de la fotografia de paisatges del Far West) a acceptar un lloc com a docent al departament de fotografia artística en l'Escola de Belles Arts de Califòrnia.

Extra bonus 2: L’any 1952, Lange va ser cofundadora de la famosa revista de fotografia “Aperture”.

Ballarina, actriu, directora i fotògrafa alemanya, però sobretot coneguda per ser la directora de propaganda cinematogràfica de Hitler. Rebutjada i obviada pel seu apropament al nazisme.

De joveneta anirà a classes de pintura i de dibuix a l’Acadèmia d'Arts de Berlín, a més també farà classes de dansa. A partir del 1920, amb divuit anys, tindrà un cert èxit en la dansa i participarà en gires per Alemanya, Txecoslovàquia i Suïssa. El 1923 ballarà el seu primer solo a Múnic.  L’any 1926 començarà la seva carrera d’actriu dins del món del cinema, principalment en pel·lícules de muntanya i adquirirà una gran popularitat. Després d'haver fundat el 1931 la seva pròpia agència de realització (Leni Riefenstahl Film Studio) farà la seva primera pel·lícula, “La llum blava”, en la qual ella té el paper principal. Aquesta producció atraurà l’atenció d’Adolf Hitler, es coneixeran al cap de poc temps i amb la pujada al poder del partit nazi li demanarà que filmi els congressos del partit a Nuremberg.  Destaquen dues creacions: “La victòria de la fe” de 1933 i “El triomf de la voluntat” de 1935. Amb motiu dels Jocs Olímpics de Berlín de 1936 filmarà “Olympia”, on farà servir tècniques innovadores com els enquadraments, tràvelings, càmeres submarines… Considerada per la crítica una gran pel·lícula, on les imatges esportives adquireixen una dimensió artística i s’exalta la bellesa del cos atlètic masculí. 

A partir del 1941, a causa del curs de la Segona Guerra Mundial i per problemes de salut, haurà de fer una pausa en aquest món del cinema. Després de la guerra realitzarà “Tiefland”, pel·lícula que serà un absolut fracàs i aleshores, a partir de la dècada dels 50, es dedicarà a la fotografia. Dels seus reportatges fotogràfics destacarà el que va fer al poble Nubi del Sudan (aprendrà el seu idioma), també cobrirà els Jocs Olímpics de Múnic de 1972 i els de Montreal de 1976. A 72 anys aprendrà a fer submarinisme per realitzar reportatges sobre l’univers del fons marí. Publicarà un llibre de fotografies, “Jardins de Coral”, i la seva darrera pel·lícula serà “Impressions sota l’aigua”. L’any 2000, a 98 anys, sobreviurà a un accident d’helicòpter en el que serà el seu últim viatge al Sudan. Morirà a Múnic a 101 anys.

Extra bonus 1: L’any 1987 va publicar les seves memòries on desmentia tota complicitat amb el règim nazi.

Extra bonus 2: L’any 1992 es va emetre a la televisió alemanya, amb molt d’èxit, una pel.lícula documental sobre la seva vida, “Die Macht de Bilder”.

Extra bonus 3: Leni Riefenstahl va ser un clar exemple d’esperit de superació i inquietud d’aprenentatge fins al final de la seva llarga vida.

Escultora catalana propera al Noucentisme. El seu pare fou el famós escultor Josep Llimona, un dels principals representants de l’escultura modernista i la seva mare, Mercè Benet, filla de Rafael Benet (iniciador d’una de les nissagues mèdiques emblemàtiques de Terrassa). El seu germà, Rafael Llimona també seguirà la vena artística familiar, però ell sobretot en el camp de la pintura.

Maria Llimona es va iniciar en el món de l’art a una edat tardana, amb gairebé 40 anys. Va estudiar i aprendre a Itàlia sota la supervisió de Rodolfo Castagnino.  En els seus inicis va participar en l'Exposició Nacional de Belles Arts de Barcelona de l'any 1942 amb dos caps femenins, Joventut i Dona. En el catàleg de la mostra consta amb el cognom del seu marit, el pintor Domènec Carles Rosich, amb qui exposà sovint de forma conjunta. L'escultura Joventut, de bronze, es conserva actualment al Museu Nacional d'Art de Catalunya, que la va adquirir directament de l'exposició.

Les seves obres se centren, principalment, en el nu femení, el retrat i la temàtica religiosa. De la seva producció destaca, sobretot, el conjunt escultòric per als jardins de Santa Clotilde de Lloret de Mar, format per cinc sirenes de bronze situades a l'escalinata, fet entre 1939 i 1949. Domènec Carles era l'assessor principal del propietari, Raul de Roviralta.  L'any 1950 consta també entre els participants de l'Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid. Dos anys més tard, va rebre l'encàrrec de fer una escultura per al monument en homenatge a Salvador Andreu, l'urbanitzador de la muntanya del Tibidabo. L’artista va fer una musa, una dona jove ajaguda esculpida en marbre per Vicenç Damian. Va formar part del cercle de dones intel·lectuals i artistes de la pintora russa Olga Sacharoff a Catalunya, entre les quals hi havia les pintores Soledad Martínez, Marie Laurencin, Dagoussia i Ángeles Santos, l'escultora Lluïsa Granero o les escriptores Clementina Arderiu i Elisabeth Mulder.

Extra bonus 1: Amb motiu del centenari del seu naixement, 1894, el departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya va publicar un llibre sobre l’artista escrit per Dolors Besa.

Extra bonus 2: Els Jardins de Santa Clotilde són considerats l’exemple i paradigma de jardí noucentista, situat en un paratge de gran bellesa, a la vora del mar. L'arquitecte, Rubió i Tudurí, era un jove que participava dels corrents artístics preponderants en aquella època que buscava la recuperació de les formes clàssiques mitjançant la recerca de la simetria, la proporció i l'ordre.

Gluck (Hannah Gluckstein), pintora del segle XX que va adoptar un nom sense gènere i es va presentar com a "no conforme al gènere".

Gluck va néixer Hannah Gluckstein en una família jueva rica. De jove, l'artista va rebutjar la vida que la gent hauria esperat que visqués una dona rica i privilegiada en aquest moment. Gluck va adoptar una versió escurçada del cognom de la família i va començar a portar roba que tradicionalment portaven els homes.

A 21 anys, Gluck va rebre prou diners familiars per comprar un estudi d'artista a Lamorna, Cornualla. Gluck va triar viure i pintar en aquesta zona per la qualitat única de la seva llum i els seus colors, el paisatge inspirador i perquè va atreure altres artistes. 

Gluck va tenir relacions amb diverses dones, que van influir molt en l'obra de l'artista. Això va incloure la dissenyadora i florista Constance Spry a principis dels anys trenta. Gluck va crear pintures detallades de flors, que Spry va incorporar als seus dissenys. Al seu torn, Spry va fer que l'estil de Gluck sigui popular i de moda amb dones riques.

Un dels retrats més famosos de Gluck és un retrat doble anomenat Medallion. Mostra Gluck amb la parella de l'artista en aquell moment, Nesta Obermer. És una celebració de la seva relació, però es va considerar subversiva quan es va pintar l'any 1936. Avui en dia es veu sovint com un retrat lèsbic icònic.

L'any 1932, Gluck va dissenyar el "marc Gluck", un marc en capes pintat o empaperat perquè coincideixi amb la paret. Es va convertir en una part popular del disseny d'interiors modernista i art déco. A la dècada de 1950, Gluck es va fer famosa per una campanya reeixida per millorar la qualitat de la pintura per als artistes. La campanya va ser una cosa que l'artista es va prendre molt seriosament, allunyant-se del temps de la pintura per concentrar-s'hi.