Nota: si voleu més informació sobre l'artista, a tenir en compte que a la capçalera de cada obra, hi ha un vincle que porta a una pàgina dedicada a l'autora

Pintora francesa d’estil neoclàssic que destacarà per treballar la pintura històrica, de gènere i els retrats.

Filla d’un funcionari públic de l’Estat francès, va iniciar la seva formació, quan tenia només 13 anys, amb la destacada pintora Élisabeth Vigée Le Brun, per continuar posteriorment  al taller del pintor més famós del moment, Jacques-Louis David, juntament amb la seva germana Marie-Élisabeth. Exposarà públicament per primera vegada la seva obra l’any 1791 en el Saló de París, on va presentar una pintura mitològica, “Psique dient adéu a la seva família”. En aquells moments treballava sobretot la temàtica clàssica i el mateix any pintarà “La innocència entre la virtut i el vici”, on ja podem trobar les seves inquietuds feministes perquè el vici, normalment representat com a dona, aquí surt en forma d’home. Un parell d’anys més tard es casarà amb el banquer i polític Pierre-Vincent Benoist. A poc a poc anirà tendint més cap al retrat i la pintura de gènere, i serà al saló de l’any 1800 on presentarà la seva obra més emblemàtica, “Portrait d’une négresse” (posteriorment “Retrat de Madeleine”): ella era una criada del seu cunyat, vestida a la moda de Josefina Bonaparte (un pit nu i un gran turbant blanc) Aquesta obra fou força criticada, doncs era un clar manifest a favor de l’emancipació de la dona, en general, i de la raça negra, en concret.

Ja era una artista famosa a principis de segle XIX i Napoleó Bonaparte, en aquells moments Primer Cònsol, li va encarregar un retrat per a la ciutat de Gant. A més, l’any 1804 va rebre una medalla d’or del Saló de París i va obtenir una pensió governamental. El seu posicionament social li permet trencar amb molts convencionalismes del moment i, fins i tot, obrirà un taller de pintura exclusivament per a dones. Seguirà amb la seva creació artística i també farà retrats de la nova noblesa i escenes d’inspiració bíblica. Haurà d'abandonar la pintura quan estava al cim de la seva carrera, ocupada amb l’educació dels seus fills i l’arribada de la Restauració (on el seu marit va ser nomenat membre del Consell d'Estat).

Extra bonus 1: “Retrat de Madeleine” fou pintat només sis anys després de l'abolició de l'esclavitud i es convertí en un manifest a favor de l'emancipació de la dona i les persones de raça negra. El quadre fou adquirit per Lluís XVIII per a l'Estat francès el 1818.

Extra bonus 2: Marie-Guillemine Benoist és un altre exemple, de tants i tants, on la carrera artística d’una dona estava supeditada al marit, suposo que per això s’entén  perfectament que hi haurà dones artistes que hauran de decidir entre casar-se o dedicar-se plenament a l’art.

Extra bonus 3: Un dels seus retrats destacats és el de Teresa Cabarrús: una veïna de Carabanchel que va participar activament en la vida social i política del període revolucionari francès i que arribaria a ser amiga íntima de Josefina Bonaparte. 

Extra bonus 4: El 1784 va conèixer el poeta Charles-Albert Demoustier, que es va inspirar en ella per al personatge d'Émile en la seva obra “Lettres à Émilie sur la mythologie” publicat l’any 1821.

Pintora i gravadora francesa d’estil Rococó. Filla de Claude Gérard, fabricant de perfums i de posició social acomodada. A la mort de la seva mare l'any 1775, Marguerite Gérard, amb només 14 anys, va anar a viure al Louvre (on viurà trenta anys) amb la seva germana Marie Anna, miniaturista, i el seu cunyat, el famós pintor Jean-Honoré Fragonard.  És aleshores quan va començar a interessar-se per l’art i comença la seva feina com a artista. Serà alumna de Fragonard i estudiarà pintura i gravat sota la seva tutela. 

Gérard va començar la seva carrera amb aiguaforts i còpies de gravats de pintures del mestre i poc després va començar a crear les seves pròpies pintures de gènere. La representació de la vida diària en les seves obres s'assembla a l'estil dels artistes holandesos barrocs, principalment Gerard Ter Borch i Gabriel Metsu.  La seva associació amb el cercle de Fragonard va permetre a Gérard la llibertat de romandre soltera sense esdevenir una càrrega financera per la família i per això es pogué dedicar a l'art.  

La seva obra artística, on destacarà amb pintures a l’oli, mostra escenes de la vida quotidiana i domèstica, pintures que il·lustren experiències de maternitat, infantesa a la llar, la companyonia femenina o la importància de la música, i molts cops apareixen repetidament gats i gossos. Serà una de les dones artistes més reconegudes del seu temps. Les seves obres seran exhibides al Saló de París des de 1790, on guanyarà tres medalles i obtingué l’atenció de rics mecenes que li van comprar pintures, mentre els seus gravats s'estengueren entre la classe mitjana. L’obra “La clemència de Napoleó” de 1806 fou comprada pel mateix emperador al cap de poc temps.  Malgrat els seus èxits comercials va tenir certes dificultats, com que se li negués la possibilitat de ser membre de l'Acadèmia Reial de Pintura i Escultura, ja que hi havia una quota molt limitada per les dones.

Extra bonus 1: Mai es va casar, però s’ha especulat subtilment que fou l’amant del seu cunyat i mestre, Jean-Honoré Fragonard. Insinuacions que en darrers estudis semblen desmentir-ho prou clarament. 

Extra bonus 2: Va compartir autoria de diverses obres amb el seu cunyat (per exemple, diversos aiguaforts de 1778 o l’obra “Dona jove tocant la guitarra”). Autoria que en segons quins casos, fins fa poc, era només per a ell.

Extra bonus 3: Fou una de les primeres dones artistes a representar animals, com després destacaran dins del segle XIX altres artistes com la francesa Rosa Bonheur amb els seus cavalls i bous i l’holandesa Henriëtte Ronner-Knip amb els seus gatets i gossets. 

Extra bonus 4: “Les amistats perilloses” és una novel·la de Pierre Choderlos de Laclos publicada el 1782, ambientada en l'època de la il·lustració francesa i tracta sobre un duel llibertí de seducció entre un home i una dona de la noblesa. Una de les primeres edicions fou il·lustrada per suggerents gravats de Margueritte Gérard.

Pintora i artista de circ anglesa de l’època victoriana, nascuda sense extremitats i de 94 cm d’alçada. També coneguda com a Biffen, Beffin o pel seu nom de casada, Mrs. Wright. Tot i la seva discapacitat, Sarah va aprendre a llegir, i més tard va poder escriure utilitzant la boca. També podia executar tasques de costura i fer servir les tisores.

Quan tenia dotze anys, la seva família la va lliurar a Emmanuel Dukes, que la va exhibir en fires i espectacles de rareses per tota Anglaterra, on era presentada com la “vuitena meravella” i una sirena sense extremitats. Segons alguns relats, va ser Dukes qui la va ensenyar a pintar, subjectant el pinzell amb la boca, per augmentar el seu valor com a atracció. Durant aquest període, va realitzar exposicions, va vendre pintures i autògrafs, cobrava per deixar a d’altres veure com cosia, pintava i dibuixava. Va resultar que tenia un gran talent pictòric i va destacar en paisatges i retrats en miniatura sobre vori, que es venien a tres guinees la peça.  L’any 1808, George Douglas, Comte de Morton, va voler veure si Sarah podia realment pintar sense ajuda. Un cop convençut, la va patrocinar per rebre lliçons del pintor de la Royal Academy of Arts, William Craig. Fins i tot, l’any 1821 va rebre una medalla per una miniatura històrica. La mateixa família reial anglesa li va encarregar retrats en miniatura i arran d’això es va tornar molt popular. Va instal·lar, fins i tot, un estudi a Bond Street, Londres.  L’any 1824 es va casar amb Stephen Wright i encara que el matrimoni no va durar, sovint s’exhibia sota el seu nom de casada. Va continuar viatjant per Gran Bretanya i va aconseguir una fama creixent, però amb la mort el 1827 del Comte de Morton va perdre el suport econòmic principal. A més, amb l’edat les seves capacitats anaven minvant, tindrà problemes financers i s’haurà de retirar de la vida pública, anirà a Liverpool. La reina Victòria li va atorgar una petita pensió per ajudar-la en els seus últims anys i també els seus seguidors que van fer una subscripció pública.

Extra bonus 1: Per primera vegada en gairebé 100 anys, durant aquest tardor de 2022, Sarah Biffin és objecte d'una exposició individual a la “Philip Mould and Company Gallery” de Pall Mall a Londres. I think I have to go if possible.

Extra bonus 2: Un exemple per comprovar la fama que va arribar a tenir Sarah durant el segle XIX fou que Charles Dickens l'esmenta en diverses de les seves novel.les (Nicholas Nickleby, Martin Chuzzlewit, La petita Dorrit i A Plated Article).

Extra bonus 3: La focomèlia o síndrome de Roberts és la malaltia que genera la malformació o manca de creixement de les extremitats. Vinculat amb tot això us recomano el famós curtmetratge “El circ de les papallones”. L’actor principal, Nick Vujicic, també la pateix.

Extra bonus 4: Dins de la història de l’art tenim obres on hi ha representades persones “més enllà” de la normalitat del moment com per exemple “Antonieta Gonsalvus” de Lavinia Fontana i “Magdalena Ventura” de Josep de Ribera “Il Spagnoletto”, entre d’altres.

Pintora francesa i coneguda per les seves pintures d’interiors i historicistes emmarcades dins de l’anomenat “Estil Trobador”. 

Alumna del pintor Abel de Pujol, deixeble de Jacques-Louis David, amb qui es casarà l’any 1856 (ella tenia 58 anys i ell 71) i després de la seva mort, pocs anys després, es farà càrrec del taller del seu marit, on ensenyarà a les alumnes i serà considerada una professora molt compromesa. Va debutar al Saló de París, l’any 1822, amb la seva obra més emblemàtica, “L’estudi d’Abel de Pujol”, i exposarà periòdicament fins al 1855. Les seves obres presentades, principalment, inclouran temes històrics, retrats i pintures de gènere, però de l’estudi d’Abel de Pujol farà diverses creacions, d’on destaca també l’obra que va fer el 1836.  Un exemple del reconeixement a la seva vàlua fou la medalla de plata que va rebre de la “Societé des amis des arts” de Cambrai, l’any 1828. Fins al seu casament ella signarà i exposarà amb el seu cognom, com podem veure, per exemple,  en la seva obra més coneguda; després ho farà com a Adrienne de Pujol, malgrat que ja no farà tantes obres com abans, entre altres coses a causa de la seva feina com a professora.

Extra bonus 1a: La seva obra fou redescoberta a partir de l’any 1976 amb motiu de l’exposició “Women Artists: 1550-1950”, que es va celebrar als Estats Units on es presentaven peces de 83 dones artistes de 12 païssos, europees i americanes. 

Extra bonus 1b: Aquesta emblemàtica mostra fou comissariada per les professores Ann Sutherland Harris i Linda Nochlin, la qual és coneguda sobretot el text “Per què no hi ha hagut grans dones artistes?” com a gran punt de partida per a la visibilitat de les dones en el món de l’art.

Extra bonus 1c: Per què apareix a la portada l’obra “Jove que dibuixa o Retrat de la senyoreta Charlotte du Val d'Ognes” de Marie-Denise Villers de l’any 1801? No és pas casualitat, ni de bon tros. Són preguntes que m’encanta fer als alumnes per fer-los pensar i tenir esperit crític.

Extra bonus 2: La seva obra més representativa, propietat del Museu Monet-Marmottan de París, es pot contemplar fins al 15 de gener de 2023 al Museu del Romanticisme de Madrid, dins de l’activitat “Obra invitada”. Es mereixen una visita l’obra i els dos museus, per descomptat.

Dibuixant, pintora i litògrafa espanyola, fillola i deixeble predilecte de Goya. La seva mare era Leocàdia Zorrilla, qui farà de mestressa de casa del pintor després de la mort de la seva dona, Josefa Bayeu.

Des de 1817, Leocàdia i els seus dos fills, Guillermo i Rosario, conviuran amb l’artista a la Quinta del Sordo. Això farà que ja des de ben petita rebés classes de dibuix per part de Goya, amb qui conviurà també a l’exili de Bordeus, conjuntament amb el germà i la mare, fins a la mort de l’artista, l’any 1828. Allà anirà a l’escola pública on aprendrà artísticament amb Pierre Lacour. Després de l’amnistia política decretada a Espanya podrà tornar a Madrid l’any 1833, on començarà a treballar temporalment com a copista al Museu del Prado, a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando i en alguna col·lecció privada, com la de la duquessa de San Fernando. 

Dins de la seva producció artística realitzarà miniatures, litografies, il·lustracions i, sobretot, els seus retrats a llapis, la seva part més important i emblemàtica. Amb aquesta tècnica destaquen els seus coneguts retrats de Mesonero Romanos, Zorrilla, Espronceda i Larra, i com no, els seus autoretrats. Des de 1834 participarà en les exposicions anuals de la Real Academia de San Fernando, institució que la va honorar, l’any 1840, amb el títol d’“Acadèmica de mèrit per la pintura”, i l’any 1842 tindrà el seu màxim reconeixement professional en ser anomenada mestra de dibuix de la princesa Isabel II, futura reina, i la seva germana, la infanta Luisa Fernanda, amb un salari anual de 8000 reals. Feina que malauradament no va poder gaudir gaire temps perquè l’any posterior va morir de còlera.

Extra bonus 1: L’obra atribuïda a Goya, La lletera de Bordeus, feta durant el seu exili a Bordeus i poc abans de la seva mort, és considerada per alguns especialistes un possible retrat de la seva fillola Rosario.

Extra bonus 2: La seva emblemàtica obra, El silenci o Al·legoria de l’Atenció, considerada un autoretrat, va rebre una medalla de plata a l’exposició organitzada per la Société Philomatique de Burdeos. 

Extra bonus 3: Dels seus dots artístics en donen fe els setanta-set dibuixos, conservats en la Hispanic Society of America i al principi atribuïts a Goya, que en 1956, José López-Rei va demostrar que eren de Rosario.