Segle XIX (1800-1850)
Nota: si voleu més informació sobre l'artista, a tenir en compte que a la capçalera de cada obra, hi ha un vincle que porta a una pàgina dedicada a l'autora
Pintora francesa d’estil neoclàssic que destacarà per treballar la pintura històrica, de gènere i els retrats.
Filla d’un funcionari públic de l’Estat francès, va iniciar la seva formació, quan tenia només 13 anys, amb la destacada pintora Élisabeth Vigée Le Brun, per continuar posteriorment al taller del pintor més famós del moment, Jacques-Louis David, juntament amb la seva germana Marie-Élisabeth. Exposarà públicament per primera vegada la seva obra l’any 1791 en el Saló de París, on va presentar una pintura mitològica, “Psique dient adéu a la seva família”. En aquells moments treballava sobretot la temàtica clàssica i el mateix any pintarà “La innocència entre la virtut i el vici”, on ja podem trobar les seves inquietuds feministes perquè el vici, normalment representat com a dona, aquí surt en forma d’home. Un parell d’anys més tard es casarà amb el banquer i polític Pierre-Vincent Benoist. A poc a poc anirà tendint més cap al retrat i la pintura de gènere, i serà al saló de l’any 1800 on presentarà la seva obra més emblemàtica, “Portrait d’une négresse” (posteriorment “Retrat de Madeleine”): ella era una criada del seu cunyat, vestida a la moda de Josefina Bonaparte (un pit nu i un gran turbant blanc) Aquesta obra fou força criticada, doncs era un clar manifest a favor de l’emancipació de la dona, en general, i de la raça negra, en concret.
Ja era una artista famosa a principis de segle XIX i Napoleó Bonaparte, en aquells moments Primer Cònsol, li va encarregar un retrat per a la ciutat de Gant. A més, l’any 1804 va rebre una medalla d’or del Saló de París i va obtenir una pensió governamental. El seu posicionament social li permet trencar amb molts convencionalismes del moment i, fins i tot, obrirà un taller de pintura exclusivament per a dones. Seguirà amb la seva creació artística i també farà retrats de la nova noblesa i escenes d’inspiració bíblica. Haurà d'abandonar la pintura quan estava al cim de la seva carrera, ocupada amb l’educació dels seus fills i l’arribada de la Restauració (on el seu marit va ser nomenat membre del Consell d'Estat).
Extra bonus 1: “Retrat de Madeleine” fou pintat només sis anys després de l'abolició de l'esclavitud i es convertí en un manifest a favor de l'emancipació de la dona i les persones de raça negra. El quadre fou adquirit per Lluís XVIII per a l'Estat francès el 1818.
Extra bonus 2: Marie-Guillemine Benoist és un altre exemple, de tants i tants, on la carrera artística d’una dona estava supeditada al marit, suposo que per això s’entén perfectament que hi haurà dones artistes que hauran de decidir entre casar-se o dedicar-se plenament a l’art.
Extra bonus 3: Un dels seus retrats destacats és el de Teresa Cabarrús: una veïna de Carabanchel que va participar activament en la vida social i política del període revolucionari francès i que arribaria a ser amiga íntima de Josefina Bonaparte.
Extra bonus 4: El 1784 va conèixer el poeta Charles-Albert Demoustier, que es va inspirar en ella per al personatge d'Émile en la seva obra “Lettres à Émilie sur la mythologie” publicat l’any 1821.
Jove que dibuixa o Retrat de Marie Joséphine Charlotte du Val d’Ognes de Marie-Denise Villers (1801)
Pintora neoclàssica francesa que es va especialitzar en retrats. Permeteu-me explicar una anècdota vinculada a aquesta obra que resumeix, molt bé, dos fets vinculats a les dones artistes prou representatius: un, quantes obres de dones han estat adjudicades a homes erròniament i per altra banda, el “valor” que han tingut, en els museus, LES artistes fins fa poc temps.
Aquesta atractiva obra, “Jove que dibuixa”, adquirida pel Museu Metropolità de Nova York (The MET) el 1917, fou atribuïda inicialment al famós pintor neoclàssic Jacques-Louis David. Obra que serà elogiada i vanagloriada per la crítica, però amb estudis posteriors es va demostrar que no podia ser feta per David, per la qual cosa llavors fou adjudicada a Constance Marie Charpentier (ja farem un post sobre ella més endavant) i finalment a Villers, l’any 1995. En resum, de veure totes les virtuts i qualitats de l’obra es va passar a trobar-hi certs defectes de proporcions, formals… Fins i tot, en descobrir-se'n l'autoria "femenina", la van retirar un temps de les sales. Es pot confirmar que l’obra fou exposada al Saló de París de 1801, per aquesta raó no podia ser de David, ja que aquell any no va exposar cap obra. Destaca l’habilitat tècnica de la pintura, principalment, en el vidre trencat que, aleshores, ens remarca la parella del fons (És ella i seu estimat? És una al.legoria del que està pintant? Què pinta realment ella?). Anne Higonnet, historiadora de l’art, considera que és un autoretrat i a mi, també m’agrada pensar-ho.
Marie-Denise, coneguda familiarment com “Nise”, germana de l'artista Marie Victorine Lemoine i encara poc coneguda avui dia, va ser alumna d'Anne Louis Girodet Trioson, i aquest deixeble del pintor David. Exposarà al Saló de París diverses vegades -la primera fou el 1799- i la seva darrera obra coneguda fou un retrat de 1814. Des d’aleshores fins a la seva mort el 1821, en relació amb la seva vida, ens és desconegut, ara mateix.
Extra bonus 1: Originalment, aquesta obra fou propietat de la família Val d’Ognes durant algunes generacions i atribuïda a Jacques-Louis David, per això el títol de “Retrat de Marie Joséphine Charlotte du Val d’Ognes. Un cop arriba al MET de Nova York serà coneguda amb el sobrenom de “The New York David”.
Extra bonus 2: Perdoneu-me, però a mi m’agrada molt més intitular-la “Jove que dibuixa” i imaginar que sigui un autoretrat d’ella representada en un moment que pensa en el seu amor platònic o un amor no possible.
Pintora francesa de l’època neoclàssica, però amb un final de vida romàntic, pel seu vessant tràgic. De carrera artística brillant, però vida amarga. De família de classe alta, filla d’un funcionari important del govern, cap als 20 anys va decidir que volia estudiar art i el seu pare li va permetre anar al taller de Joseph-Benoît Suvée i Jean-Baptiste Greuze, artistes que accedien a tenir dones com a alumnes. Després de la Revolució Francesa seran populars els retrats, escenes domèstiques, temes al·legòrics i les miniatures, gèneres que adoptarà Mayer. L’any 1801 exposà ja al Saló de París (“Autoretrat amb el seu pare”) i també treballà al taller del famós pintor neoclàssic, Jacques-Louis David. L’any següent comença a estudiar amb el dotat dibuixant Pierre-Paul Prud’hon i la seva relació anirà més enllà d’alumna-professor. Mayer va criar els fills de Prud’hon, quan aquest es va separar de la seva dona, i va ser el seu assistent d’estudi durant molts anys. Va mantenir aquesta situació fins al 1821, any de la mort de la dona del pintor, però davant la negativa d’ell de casar-se amb ella, Mayer es tallarà el coll. Com passa sovint en el cas de dones artistes vinculades amb artistes masculins més coneguts, es va afirmar que no va produir tota la feina atribuïda a ella i, a causa de la seva llarga relació, encara no es coneix exactament el que va fer cadascú. Aquesta confusió es deu en gran part al fet que els dos artistes van col·laborar mútuament: Prud’hon feia els esbossos i dibuixos, i ella els pintava. Moltes obres es van exhibir sota el nom d’ella, però quan van passar a formar part de col·leccions públiques, van ser atribuïdes a ell.
Extra bonus 1: “Autoretrat amb el seu pare” és una manera de veure el món on es comença a promulgar l’educació artística per a tothom, també per les dones. Ella, amb un vestit similar a Madame Recamier de J.L. David, veu com el pare, assenyalant un bust de Rafael Sanzio, l’instrueix en l’art del passat.
Extra bonus 2: Igual que Pauline Auzou, Marguerite Gérard, Antoinette Haudebourt-Lescot i Marie-Denise Villers, Mayer va ser una de les dones artistes reeixides després de la Revolució Francesa.
Extra bonus 3: El famós “Museu Nacional de Dones Artistes” de Washington (National Museum of Women in the Arts) va celebrar una exposició, l’any 2003, intitulada "Una col·lecció imperial: dones artistes del Museu Estatal de l'Hermitage" on estava present Constance Mayer. Enllaç al museu: https://nmwa.org/
Autoretrat amb el seu pare, 1801.
Jacques-Louis David, Madame Recamier, 1800.
Pintora neoclàssica francesa i professora d’art. Destacarà per tenir durant 20 anys un estudi i taller per a dones joves i a més, exhibirà força vegades al Saló Oficial de París.
Al segle XVIII a França era molt difícil per les dones accedir a l’educació artística dins de les acadèmies, i encara més si no tenien diners o influències. En els seus inicis Pauline assistirà al taller de Jean-Baptiste Regnault i rebrà influències de Marguerite Gérard (la nº 82 del projecte #donART) i del famós Jean-Auguste-Dominique Ingres.
Serà una artista d’èxit, arribarà a rebre entre 2000 i 4000 francs de l’època per encàrrecs. Dins de la seva producció farà pintures històriques, de gènere i retrats. Sobretot destacarà per pintar homes i dones nus, considerat molt inadequat en aquells temps per a una dona artista. On sembla que tindrà més èxit és pintant dones en ambients domèstics fent música o llegint.
El 1791 el Saló de París obrirà una exposició amb obres de dones, des d’aleshores Pauline fins al 1820 hi presentarà les seves peces amb força assiduïtat. Una de les seves obres emblemàtiques, “El primer sentiment de coqueteria”, hi serà exposada el 1804. També rebrà medalles els anys 1806 i 1808.
Extra bonus 1: L’any 1800 es va publicar per la impremta Didot “Tête d’etudes”: un àlbum dels seus estudis de capçalera.
Extra bonus 2: Com Constance Mayer, Marguerite Gérard, Antoinette Haudebourt-Lescot i Marie-Denise Villers, Pauline Auzou va ser una de les artistes que pintà i assolí èxit com a pintora, en els anys posteriors a la Revolució Francesa.
Pintora i gravadora francesa d’estil Rococó. Filla de Claude Gérard, fabricant de perfums i de posició social acomodada. A la mort de la seva mare l'any 1775, Marguerite Gérard, amb només 14 anys, va anar a viure al Louvre (on viurà trenta anys) amb la seva germana Marie Anna, miniaturista, i el seu cunyat, el famós pintor Jean-Honoré Fragonard. És aleshores quan va començar a interessar-se per l’art i comença la seva feina com a artista. Serà alumna de Fragonard i estudiarà pintura i gravat sota la seva tutela.
Gérard va començar la seva carrera amb aiguaforts i còpies de gravats de pintures del mestre i poc després va començar a crear les seves pròpies pintures de gènere. La representació de la vida diària en les seves obres s'assembla a l'estil dels artistes holandesos barrocs, principalment Gerard Ter Borch i Gabriel Metsu. La seva associació amb el cercle de Fragonard va permetre a Gérard la llibertat de romandre soltera sense esdevenir una càrrega financera per la família i per això es pogué dedicar a l'art.
La seva obra artística, on destacarà amb pintures a l’oli, mostra escenes de la vida quotidiana i domèstica, pintures que il·lustren experiències de maternitat, infantesa a la llar, la companyonia femenina o la importància de la música, i molts cops apareixen repetidament gats i gossos. Serà una de les dones artistes més reconegudes del seu temps. Les seves obres seran exhibides al Saló de París des de 1790, on guanyarà tres medalles i obtingué l’atenció de rics mecenes que li van comprar pintures, mentre els seus gravats s'estengueren entre la classe mitjana. L’obra “La clemència de Napoleó” de 1806 fou comprada pel mateix emperador al cap de poc temps. Malgrat els seus èxits comercials va tenir certes dificultats, com que se li negués la possibilitat de ser membre de l'Acadèmia Reial de Pintura i Escultura, ja que hi havia una quota molt limitada per les dones.
Extra bonus 1: Mai es va casar, però s’ha especulat subtilment que fou l’amant del seu cunyat i mestre, Jean-Honoré Fragonard. Insinuacions que en darrers estudis semblen desmentir-ho prou clarament.
Extra bonus 2: Va compartir autoria de diverses obres amb el seu cunyat (per exemple, diversos aiguaforts de 1778 o l’obra “Dona jove tocant la guitarra”). Autoria que en segons quins casos, fins fa poc, era només per a ell.
Extra bonus 3: Fou una de les primeres dones artistes a representar animals, com després destacaran dins del segle XIX altres artistes com la francesa Rosa Bonheur amb els seus cavalls i bous i l’holandesa Henriëtte Ronner-Knip amb els seus gatets i gossets.
Extra bonus 4: “Les amistats perilloses” és una novel·la de Pierre Choderlos de Laclos publicada el 1782, ambientada en l'època de la il·lustració francesa i tracta sobre un duel llibertí de seducció entre un home i una dona de la noblesa. Una de les primeres edicions fou il·lustrada per suggerents gravats de Margueritte Gérard.
"Autoretrat de l'artista i la seva mare" (1816)
A part de ser un autoretrat, aquesta obra posa de manifest l'estret lligam entre Rolinda i la seva mare, Ellen Sharples, que també fou pintora (com el pare i el germà, James) i va animar sempre la carrera de la seva filla. De fet, gràcies als diaris personals d'Ellen coneixem l'evolució pictòrica de Rolinda i també la vida i vicissituds familiars, quan emigraren als Estats Units i foren retinguts a Brest per uns corsaris francesos durant set mesos. Va escriure: "La nostra família ha experimentat severament la misèria; és massa dur recordar tot el que vam ser testimonis durant els nostres set mesos de captiveri a França.”
Ellen estava especialitzada en retrats al pastel i miniatures sobre marfil. Entre els personatges que va retratar hi ha George Washington i destaca, com a curiositat, un retrat de Charles Darwin nen (6 anys), amb la seva germana petita Catherine. Un cop vídua, va tornar a la Gran Bretanya amb els seus fills, establint-se a Bristol.
Pel que fa a Rolinda, si bé també començà fent petits retrats al pastel, va atrevir-se amb composicions més grans i de personatges diversos, a la manera de les "conversation-pieces" que havien popularitzat els pintors anglesos del segle XVIII. Les seves obres, entre les que destaca "The Cloack-Room" (1817), semblen reflectir en imatges l'univers literari de Jane Austen, autora amb qui se l’ha relacionat sovint. Una de les raons de la seva popularitat podria ser que només existeixen unes poques pintures georgianes avui dia que representen aquestes trobades socials en curs, amb gent ballant o movent-se.
Va morir de càncer de pit l'any 1838 als 45 anys.
Pintora i artista de circ anglesa de l’època victoriana, nascuda sense extremitats i de 94 cm d’alçada. També coneguda com a Biffen, Beffin o pel seu nom de casada, Mrs. Wright. Tot i la seva discapacitat, Sarah va aprendre a llegir, i més tard va poder escriure utilitzant la boca. També podia executar tasques de costura i fer servir les tisores.
Quan tenia dotze anys, la seva família la va lliurar a Emmanuel Dukes, que la va exhibir en fires i espectacles de rareses per tota Anglaterra, on era presentada com la “vuitena meravella” i una sirena sense extremitats. Segons alguns relats, va ser Dukes qui la va ensenyar a pintar, subjectant el pinzell amb la boca, per augmentar el seu valor com a atracció. Durant aquest període, va realitzar exposicions, va vendre pintures i autògrafs, cobrava per deixar a d’altres veure com cosia, pintava i dibuixava. Va resultar que tenia un gran talent pictòric i va destacar en paisatges i retrats en miniatura sobre vori, que es venien a tres guinees la peça. L’any 1808, George Douglas, Comte de Morton, va voler veure si Sarah podia realment pintar sense ajuda. Un cop convençut, la va patrocinar per rebre lliçons del pintor de la Royal Academy of Arts, William Craig. Fins i tot, l’any 1821 va rebre una medalla per una miniatura històrica. La mateixa família reial anglesa li va encarregar retrats en miniatura i arran d’això es va tornar molt popular. Va instal·lar, fins i tot, un estudi a Bond Street, Londres. L’any 1824 es va casar amb Stephen Wright i encara que el matrimoni no va durar, sovint s’exhibia sota el seu nom de casada. Va continuar viatjant per Gran Bretanya i va aconseguir una fama creixent, però amb la mort el 1827 del Comte de Morton va perdre el suport econòmic principal. A més, amb l’edat les seves capacitats anaven minvant, tindrà problemes financers i s’haurà de retirar de la vida pública, anirà a Liverpool. La reina Victòria li va atorgar una petita pensió per ajudar-la en els seus últims anys i també els seus seguidors que van fer una subscripció pública.
Extra bonus 1: Per primera vegada en gairebé 100 anys, durant aquest tardor de 2022, Sarah Biffin és objecte d'una exposició individual a la “Philip Mould and Company Gallery” de Pall Mall a Londres. I think I have to go if possible.
Extra bonus 2: Un exemple per comprovar la fama que va arribar a tenir Sarah durant el segle XIX fou que Charles Dickens l'esmenta en diverses de les seves novel.les (Nicholas Nickleby, Martin Chuzzlewit, La petita Dorrit i A Plated Article).
Extra bonus 3: La focomèlia o síndrome de Roberts és la malaltia que genera la malformació o manca de creixement de les extremitats. Vinculat amb tot això us recomano el famós curtmetratge “El circ de les papallones”. L’actor principal, Nick Vujicic, també la pateix.
Extra bonus 4: Dins de la història de l’art tenim obres on hi ha representades persones “més enllà” de la normalitat del moment com per exemple “Antonieta Gonsalvus” de Lavinia Fontana i “Magdalena Ventura” de Josep de Ribera “Il Spagnoletto”, entre d’altres.
Pintora francesa i coneguda per les seves pintures d’interiors i historicistes emmarcades dins de l’anomenat “Estil Trobador”.
Alumna del pintor Abel de Pujol, deixeble de Jacques-Louis David, amb qui es casarà l’any 1856 (ella tenia 58 anys i ell 71) i després de la seva mort, pocs anys després, es farà càrrec del taller del seu marit, on ensenyarà a les alumnes i serà considerada una professora molt compromesa. Va debutar al Saló de París, l’any 1822, amb la seva obra més emblemàtica, “L’estudi d’Abel de Pujol”, i exposarà periòdicament fins al 1855. Les seves obres presentades, principalment, inclouran temes històrics, retrats i pintures de gènere, però de l’estudi d’Abel de Pujol farà diverses creacions, d’on destaca també l’obra que va fer el 1836. Un exemple del reconeixement a la seva vàlua fou la medalla de plata que va rebre de la “Societé des amis des arts” de Cambrai, l’any 1828. Fins al seu casament ella signarà i exposarà amb el seu cognom, com podem veure, per exemple, en la seva obra més coneguda; després ho farà com a Adrienne de Pujol, malgrat que ja no farà tantes obres com abans, entre altres coses a causa de la seva feina com a professora.
Extra bonus 1a: La seva obra fou redescoberta a partir de l’any 1976 amb motiu de l’exposició “Women Artists: 1550-1950”, que es va celebrar als Estats Units on es presentaven peces de 83 dones artistes de 12 païssos, europees i americanes.
Extra bonus 1b: Aquesta emblemàtica mostra fou comissariada per les professores Ann Sutherland Harris i Linda Nochlin, la qual és coneguda sobretot el text “Per què no hi ha hagut grans dones artistes?” com a gran punt de partida per a la visibilitat de les dones en el món de l’art.
Extra bonus 1c: Per què apareix a la portada l’obra “Jove que dibuixa o Retrat de la senyoreta Charlotte du Val d'Ognes” de Marie-Denise Villers de l’any 1801? No és pas casualitat, ni de bon tros. Són preguntes que m’encanta fer als alumnes per fer-los pensar i tenir esperit crític.
Extra bonus 2: La seva obra més representativa, propietat del Museu Monet-Marmottan de París, es pot contemplar fins al 15 de gener de 2023 al Museu del Romanticisme de Madrid, dins de l’activitat “Obra invitada”. Es mereixen una visita l’obra i els dos museus, per descomptat.
És un autoretrat dels propis pits de l’artista. Va regalar aquesta miniatura a l’estadista Daniel Webster, que era possiblement, el seu amant, després de la mort de la seva esposa. S’ha interpretat com una provocació per aconseguir que es casés amb ella, encara que Webster va contreure matrimoni amb una altra persona.
En aquella època als Estats Units les miniatures estaven molt de moda. Aquestes “miniatures d’ulls” (com es deien) permetia portar retrats d'éssers estimats, pels seus pretendents, sense revelar la identitat dels retratats.
L’obra va estar en propietat de la família Webster fins a finals del segle XX quan fou adquirida en una subhasta per Glòria i Richard Manney. Avui dia la podem gaudir en el Museu Metropolità de Nova York. Aquesta peça va desafiar els estereotips sobre la dona “pudorosa” del segle xix.
Autoretrat de Sara Goodridge, 1830
Daniel Webster de Sara Goodridge, 1825
1828
ca. 1830
1830
Dibuixant, pintora i litògrafa espanyola, fillola i deixeble predilecte de Goya. La seva mare era Leocàdia Zorrilla, qui farà de mestressa de casa del pintor després de la mort de la seva dona, Josefa Bayeu.
Des de 1817, Leocàdia i els seus dos fills, Guillermo i Rosario, conviuran amb l’artista a la Quinta del Sordo. Això farà que ja des de ben petita rebés classes de dibuix per part de Goya, amb qui conviurà també a l’exili de Bordeus, conjuntament amb el germà i la mare, fins a la mort de l’artista, l’any 1828. Allà anirà a l’escola pública on aprendrà artísticament amb Pierre Lacour. Després de l’amnistia política decretada a Espanya podrà tornar a Madrid l’any 1833, on començarà a treballar temporalment com a copista al Museu del Prado, a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando i en alguna col·lecció privada, com la de la duquessa de San Fernando.
Dins de la seva producció artística realitzarà miniatures, litografies, il·lustracions i, sobretot, els seus retrats a llapis, la seva part més important i emblemàtica. Amb aquesta tècnica destaquen els seus coneguts retrats de Mesonero Romanos, Zorrilla, Espronceda i Larra, i com no, els seus autoretrats. Des de 1834 participarà en les exposicions anuals de la Real Academia de San Fernando, institució que la va honorar, l’any 1840, amb el títol d’“Acadèmica de mèrit per la pintura”, i l’any 1842 tindrà el seu màxim reconeixement professional en ser anomenada mestra de dibuix de la princesa Isabel II, futura reina, i la seva germana, la infanta Luisa Fernanda, amb un salari anual de 8000 reals. Feina que malauradament no va poder gaudir gaire temps perquè l’any posterior va morir de còlera.
Extra bonus 1: L’obra atribuïda a Goya, La lletera de Bordeus, feta durant el seu exili a Bordeus i poc abans de la seva mort, és considerada per alguns especialistes un possible retrat de la seva fillola Rosario.
Extra bonus 2: La seva emblemàtica obra, El silenci o Al·legoria de l’Atenció, considerada un autoretrat, va rebre una medalla de plata a l’exposició organitzada per la Société Philomatique de Burdeos.
Extra bonus 3: Dels seus dots artístics en donen fe els setanta-set dibuixos, conservats en la Hispanic Society of America i al principi atribuïts a Goya, que en 1956, José López-Rei va demostrar que eren de Rosario.
