Nota: si voleu més informació sobre l'artista, a tenir en compte que a la capçalera de cada obra, hi ha un vincle que porta a una pàgina dedicada a l'autora

Pseudònim de Marie Jaqueline Vallet. Fou una pintora francesa de principis de segle XX, emmarcada dins del Fauvisme, que destaca per ser una de les primeres artistes, o la primera, a fer un autoretrat nu i també perquè una de les seves obres sembla que inspirà, d’alguna manera, a Picasso per a “Les senyoretes d’Avinyó”.

Provinent d’una família de mestres d’escola es va casar de joveneta amb un venedor ambulant,  però se separarà el 1891 després de la mort del seu fill de sis mesos. Es guanyarà la vida com a modista, però serà quan s'instal·la a Montparnasse que coneixerà al pintor Jules Flandrin, amb qui viurà una història d’amor de trenta anys i també iniciarà la seva carrera artística.  Coneixerà a Matisse, Van Dongen, Marquet, Picasso… Molts d'ells, impressionats pel seu caràcter fort i la seva personalitat excepcional es convertiran en amics seus. Les seves primeres obres, presentades al Saló dels Independents de París de 1900 foren rebutjades, però comprades pel marxant d’art Ambroise Vollard. Entre d’altres hi havia “Odalisca amb guepard” (el primer autoretrat nu femení?). També és l’any en què adopta el pseudònim “Marval”, compost del seu cognom i nom (MARie VALlet). L’any següent aconseguirà que es mostrin en el Saló una dotzena d’obres seves i la seva obra mestra, “Les Odalisques”, serà exposada en el Saló de 1903. És una escena de prostíbul on té l’atreviment d’autoretratar-se en les cinc dones de la composició.

Jacqueline i els seus amics Matisse, Marquet i el seu company mostraran el seu treball per primera vegada en la galeria de Berthe Weill. També exposarà a la galeria d’Eugène Druet, a més, el marxant mostrarà les seves obres en més d’una cinquantena d’exposicions. Destaca la realitzada el 1912, on mostrarà més de quaranta quadres, alguns pertanyents a Ambroise Vollard. Convidada per ell, l’any següent exposarà per primera vegada als Estats Units, a l’Armory Show (Exposició Internacional d’Art Modern). La seva presència en aquest saló la situa en el focus de l’escena de l’art modern. Aquest mateix any 1913, se li demana que participi en el projecte del Teatre dels Camps Elisis, considerat com un dels primers edificis d’Art Decó. Ella s’encarregà de la realització de vuit plafons per al “Foyer de la Danse” amb escenes sobre la història de Dafnis i Cloe. A la dècada de 1920 com a artista ja consolidada, descobrirà Biarritz, lloc que esdevindrà una de les seves principals fonts d'inspiració. És l’inici de la platja com a afició i l’artista passa de pintar nus a banyistes. Més que simples escenes de bany, són obres representatives d'una època: l'inici de la platja i el bany com a afició i lleure, el temps de les vacances. En resum, Jacqueline farà en els seus trenta anys de carrera artística pintures, litografies, aquarel·les, pastels, gravats, dissenys de tapissos, pòsters, targetes d’invitació, cobertes de catàlegs i fins i tot, va experimentar amb l’escultura.

Extra bonus 1: La seva obra més famosa, Les Odalisques, es podrà veure aquesta tardor del 2023 al Museu Thyssen de Madrid en l’exposició “Maestras antiguas y modernas”. https://www.museothyssen.org/exposiciones/maestras-antiguas-modernas 

Extra bonus 2: Alguns dels seus amics expliquen la història de com utilitzava, en els seus inicis de penúries artístiques, els seus propis llençols blancs com a tela per a les seves obres.

Extra bonus 3: Des de 1932, any de la seva mort, i amb l'excepció d'algunes privades a les galeries, només s’ha fet una exposició retrospectiva de la seva obra, al Musée Hébert el 1987.

Extra bonus 4: Durant la seva vida es va negar a participar en exposicions totalment femenines; no obstant això, l’any posterior a la seva mort, es va presentar una retrospectiva de la seva obra en la “Société des Femmes Artistes Modernes” (FAM), col·lectiu de dones artistes de París.

Nota: Merci beaucoup pour toutes les informations partagées “Comité Jacqueline Marval”,  Camille Roux Dit Buisson (directrice du Comité) et Lucien Roux (responsable des archives et des recherches du Comité).

Pintora, pianista, organista, compositora i de família noble, destaca el seu llinatge il.lustre: filla d'Eusebi Güell i Bacigalupi, comte de Güell, i d'Isabel López Bru, filla dels primers marquesos de Comillas. 

Va viure des dels 16 anys al famós Palau Güell construït per Antoni Gaudí al carrer Nou de la Rambla. D'acord amb la seva classe social, va rebre una educació exquisida. Amb la seva germana Isabel també van anar a París a estudiar música, precisament a l'època de l'auge de l'impressionisme i això segurament també va influenciar la seva pintura. 

Són coneguts “el dilluns de casa Güell”, recepcions on acostumava oferir concerts musicals als convidats interpretant les seves pròpies composicions, sovint amb la seva germana Isabel, i també serà organista a la cripta de la Colònia Güell.

En el camp de la pintura va combinar l’oli i l’aquarel.la i era coneguda com “la pintora de roses”. Va especialitzar-se en bodegons i pintura de flors, sobretot en tot tipus de roses salvatges que representava no només en quadres, sinó en la decoració d'objectes com ventalls o paravents (biombos).En aquests objectes és on es veu clarament el seu gust per l'art japonès, que en aquell temps tenia una notable influència a Catalunya i que també havia viscut en la seva estada a París.  Signava les seves obres només amb les inicials del seu nom “MLG”. Estratègia emprada per moltes artistes per amagar l’autoria femenina, evitant així que les obres fossin jutjades de manera diferent.

La proclamació de la República va ser el que la va impulsar a marxar a l'exili, en aquest cas amb la seva germana Mercè, i va morir a Pau, un dia dels mes del Maig, els mes de les flors, als seixanta anys. Moltes de les seves obres es conserven a Comillas, al palacio de Sobrellano construït per Joan Martorell i Montells, on la família passava els estius. Una antologia de la seva obra es va poder veure l'any 2017 en una exposició al Palau Güell. 

Extra Bonus 1: El retrat més identificatiu que es coneix d'ella és obra de Lluïsa Vidal, considerada la pintora modernista més important a Catalunya (la primera dona a la que el MNAC va dedicar una exposició) i activa col·laboradora de la revista "Feminal". Es veu que va existir una bona amistat entre les dues, que és un bon exemple de complicitat entre dones artistes compromeses socialment amb la situació de la dona i, curiosament, cap de les dues es va casar, potser perquè si ho haguessin fet no haurien sigut lliures. 

Extra Bonus 2: Va ajudar a recollir diners per al monument de Pepita Teixidor al Parc de la Ciutadella.

Extra Bonus 3: Va fer una exposició a les Galeries Laietanes (desembre 1919 i gener 1920) on tots els beneficis de la venda de les seves obres anian dedicats als pobres.

Considerada la millor pintora finlandesa, és una icona nacional. El dia del seu aniversari, el 10 de juliol, és la “diada nacional de les arts pictòriques” a Finlàndia. Pintora de paisatges i natures mortes, coneguda també per les seves pintures realistes, però sobretot pels seus autoretrats.

A 4 anys va caure per les escales de la casa on vivia i va patir una lesió al maluc que li va impedir assistir a l'escola. Es considera aquesta com la probable causa que comencés a pintar, ja que a més del temps de convalescència que va tenir, aquesta lesió l'acompanyarà tota la vida, privant-la d'un estil de vida físicament més actiu. Des de molt curta edat va mostrar posseir un gran talent i a 11 anys va ingressar a la Societat Artística Finlandesa, on trobarà l'èxit artístic aviat. De joveneta va viatjar força i perfeccionarà els seus estudis a França, on a la dècada de 1880 va connectar amb colònies d'artistes a Pont Aven, Bretanya i Saint Ives.

En contraposició als seus darrers anys, que va deixar la capital finlandesa per una vida més tranquil·la que li va permetre concentrar-se en el seu treball. No obstant això, mantenint-se en contacte amb els amics artistes i els canvis de l'art modern, va produir alguns dels seus quadres més crus i radicalment expressius i abstractes. Els seus autoretrats demostren la seva fascinació pel procés físic i psicològic de l’envelliment. En l’era de les selfies, el seu compromís amb les màscares, l’aparença superficial que presentem al món i el que hi ha sota, és més rellevant que mai. I a més, amb aquestes obres podem veure també la seva evolució formal i estilística.

Extra bonus 1: “El Mariner”, 1918.  Helene no va tenir descendència, però se li coneixen dos grans amors a la seva vida, malgrat que foren relacions sentimentals que no quallaren. En aquesta obra surt representat un d’ells, Einar Reuter, divuit anys més jove que ella i que farà una breu biografia sobre l’artista.

Extra bonus 2: “Helene” L’any 2020 es va estrenar un biopic sobre la seva vida. Us la recomano, és força interessant. Està  ambientada principalment en les primeres dècades del segle XX. Si la gaudiu segur que podreu entendre millor la seva manera de ser i de pintar.

Artista pionera amb tots els sentits de la paraula, trencarà totes les jerarquies i els límits entre les formes d’art. Dona polifacètica i lluitadora serà: pintora, dissenyadora de vestits, obrirà botigues de roba, participarà en revistes i publicacions, farà escenografies, decoradora de cotxes, decoració d’interiors…

Nascuda a Ucraïna i criada pels seus tiets a Sant Petersburg, va rebre una educació cosmopolita. El seu tiet era un amant de l’art i durant els estius, de joveneta, va viatjar per Europa visitant museus i monuments

A principis de segle XX començarà els seus estudis de pintura a Alemanya, però pocs anys més tard, anirà a l’acadèmia “La Palette” a París. Allà serà on coneixerà el seu gran amor, Robert Delaunay, amb qui es casarà el 1910 i junts, desenvoluparan un estil “Orfisme o Simultaneïsme”, on la llum i el color seran els mitjans per crear espais i formes en la creació pictòrica. La Primera Guerra Mundial farà que estigui uns anys per la Península Ibèrica, entre Espanya i Portugal. Amb la Revolució Russa, perdrà tots els diners que li venien de l’herència famíliar i per tant, s’haurà d’espavilar en obrir negocis, vinculats amb les seves creacions artístiques,  amb força èxit per tirar l’economia familiar endavant.

A la dècada de 1920 destaca per dissenyar vestuari per a nombrosos espectacles, principalment per a actrius. I en aquest mateix període va crear roba de carrer i esportiva que van lluir, entre altres dones, Nancy Cunard o Gloria Swanson. L’any 1939 fou una de les fundadores de “Réalités Nouvelles”, organitzadors a París a partir de 1946 del “Saló des Réalités Nouvelles”, el seu objectiu: promoure obres d'art no figuratiu. Avui dia encara perdura, és el saló de l’art abstracte per excel.lència.

Extra bonus 1: El 1964 va ser la primera dona artista viva que va tenir una exposició retrospectiva al Louvre i el 1975 fou nomenada Oficial de la Legió d'Honor francesa.

Extra bonus 2: Es va convertir també en la primera artista a decorar cotxes, tant carrosseries com tapisseries, sent a més aquest un camp portat tradicionalment per homes. A destacar la seva creació pel Matra 530 de 1967.

Extra bonus 3: El 2017 el Museu Thyssen-Bornemisza de Madrid va fer la primera exposició monogràfica de l’artista a Espanya titulada “Sonia Delanunay. Arte, diseño y moda”.

Serà la primera artista jueva professional polonesa i una de les més reconegudes al París dels anys vint i trenta. Viurà la major part de la seva vida a França. Mela Muter era el pseudònim que feia servir per signar les seves obres, el nom real era Mela Melania Klingsland Mutermilch. Li deien que pintava “com un home” i ella etzibava: «No sóc dona, sóc pintora». 

Va ser a Catalunya diverses vegades i aquí tampoc passarà desapercebuda: va congeniar amb personatges de la cultura catalana, entre ells el marxant d’art i galerista Josep Dalmau, amb qui establí amistat. Ella serà qui va inaugurar les Galeries Dalmau l’any 1911.

Sobre aquesta exposició la revista “Feminal” va fer una contundent declaració: “Mme. Mela Mutermilch, la ferma artista polonesa, ha vingut a donar una gran lliçó d’Art a les damisel.les barcelonines qui creuen que l’única pintura a la que deuen i poden dedicarse les dones, es la d’agrupar en vanos, coixins, gerros i panderetes(…)”.

L’any 1914 farà una estada emblemàtica a Girona, on exposarà a la sala Athenea de la ciutat gràcies a Rafael Masó. Es va instal·lar a la part vella, on convivia amb l'amic i pintor Pere Farró. Allà va adquirir una gran popularitat en els ambients artístics i ella mateixa confessarà a les seves memòries, “Souvenirs”, que és a la capital del Gironès “on brollen els meus primers paisatges bons”. Eugeni d’Ors la batejarà com la “bona polonesa”. 

Amb la mort del seu fill i l'esclat de la Segona Guerra Mundial es va apartar de la vida pública. Durant la guerra es va retirar al sud de França i després va tornar a París, on vivia senzillament sense deixar de pintar. La guerra, un divorci i problemes de vista la van deixar en una situació precària, sola, marcada per l’estigma de ser jueva i haver participat en la causa socialista, i sense connexió amb la seva pàtria originària. En morir a 91 anys va deixar tota l’obra que posseïa, com a darrer gest de bona voluntat, a l’entitat benèfica “SOS Villages d'Enfants”.

Extra bonus 1: El Museu d’Art de Girona li va dedicar una exposició “De París a Girona. Mela Muter i els artistes polonesos a Catalunya.”, celebrada entre finals de 2018 i principis de 2019, abans de la maleïda pandèmia.

Extra bonus 2: Mela contrau matrimoni a Varsòvia, l’any 1899, amb Michal Mutermilch, de qui hereta el nom i serà el pare del seu fill. Mela dirà que el matrimoni la fa sentir empresonada (la seva presó conjugal) i es va separar el 1914.

Extra bonus 3: L’escriptor Miquel de Palol la recordava així: «Una dona excepcional, jove, certament bella, na Mela Mutermilch (Muter), polonesa, una artista d’una forta personalitat i d’una admirable visió de les nostres contrades, semblava ser qui aglutinava, entorn seu, aquella joventut idealista». Alguns comparen el seu poder d’atracció a la famosa ballarina Isadora Duncan.

Gran precursora, i durant molt de temps desconeguda, de l’abstracció. Artista que va crear els seus primers quadres no figuratius anys abans de la famosa tríada masculina: Kandinski, Mondrian i Malèvitx.

Es forma a la Reial Acadèmia de Belles Arts d’Estocolm, on es permetia estudiar a les dones des de 1864 (quelcom excepcional), abans d’iniciar-se dins l’espiritisme, fet gens estrany a l’Europa de finals del XIX. Amb l’objectiu de transmetre idees espirituals i dins la seva motivació de fer una pintura no figurativa, participarà en el grup de “Les Cinc”: dones artistes interessades en la metafísica, l’espiritualitat i el que és paranormal. De tot plegat tenim uns quaderns fets per ella interessantíssims. 

A finals de 1890, influïda per la teosofia i posteriorment per l’antroposofia de Rudolf Steiner, rep “encàrrecs” d’éssers superiors. Considera l’abstracció com la manifestació natural de l’esperit viu que connecta a tots els éssers. Les seves creacions són més “amimètiques” (no imiten la realitat) que abstractes en el sentit de “formes pures” allunyades de tota voluntat de representació.

Amb la sèrie “El Cigne”, l’artista arriba a la forma abstracta a partir de 2 cignes, mascle i femella, on les seves ales es transformen en corbes abstractes: la groga representa el masculí, la negra, el femení; la vermella, l’amor sensual; i la rosa, l’espiritual. Els senzills cercles simbolitzen la unió andrògina: l’artista no creu en la delimitació entre gèneres.

El 1925 Hilma abandona totalment la seva tasca creativa i artística per dedicar-se plenament als seus estudis teosòfics. L’any 1932 retira voluntàriament la seva obra (més de 1000 obres) de tota exhibició pública, exigint que no es mostri fins 20 anys després de la seva mort (en un accident), i el seu reconeixement no arribarà fins la dècada de 1980.

Com bé va dir ella “La meva missió, en cas de tenir èxit, té un gran sentit per a la humanitat, perquè puc descriure el camí de l’ànima des de l’inici de la representació de la vida fins al seu final”, i també havia comentat el 1912: “Les formes són com ones. Darrere de la forma hi ha la vida mateixa.”

Bonus track: 

Cal destacar per la seva revaloració l’exposició dedicada a ella (“Pintures pel futur”) que es va fer el 2019 al Guggenheim de Nova York. 

Actualment al Guggenheim de Bilbao hi ha una gran exposició, “Dones de l’abstracció”, per posar en valor la creativitat de més de 100 dones.

Escultora i il.lustradora francesa, parella de Celso Lagar, i que actualment s’ha “redescobert” gràcies a l’exposició del Museu d’Art de Girona (octubre, 2021-març, 2022)

Artista que a diferència d’altres dones de l’època que podien fer quadres de flors o retrats, ella farà escultures i aquarel.les amb una temàtica, principalment, animalística (micos, ossos…). Les seves escultures seran de formats petits o mitjans i amb materials tan diferents com l’argila, el guix, la fusta, la pedra i el bronze.

A principis de segle a París va mantenir una relació d’amistat amb l’escultor Joseph Bernard i el pintor Amedeo Modigliani. Serà el 1913 quan coneixerà el que serà el seu futur marit i parella de tota la vida, Celso Lagar, originari de Ciudad Rodrigo i que va arribar a París el 1911 amb una beca per estudiar escultura.

Fugint de la Primera Guerra Mundial, juntament amb Celso, va arribar a Barcelona, on va viure i participar de la vida artística fins al 1919. Se sap com a mínim hi va exposar dues vegades, la primera a la Sala Dalmau i la segona a les Galeries Laietanes, les dues vegades amb la parella. També farà dibuixos per a la revista “Un enemic del poble” junt amb il.lustradors i artistes com Xavier Nogués, Joaquim Torres Garcia, Pau Gargallo o Montserrat Casanova, fet que demostra la seva bona integració amb els cercles culturals i artístics de la capital catalana.

El 1919 va tornar a París, on seguirà amb la seva creació artística i per exemple, el 1927 presentarà dues obres al Saló dels Independents. En esclatar la Segona Guerra Mundial, tots dos es van refugiar als Pirineus, on van viure en unes condicions difícils. Un cop alliberada la capital francesa van tornar-hi, però les seves carreres artístiques ja no van remuntar mai més.

Extra bonus: Si podeu, feu una visita al Museu d’Art de Girona per gaudir de l’exposició “Lagar-Bégué, els anys catalans (1915-1918)” on podeu descobrir obres de l’artista, presentades per primera vegada en la seva pràctica totalitat. Cal agrair la bona feina de la Maria José González en la recerca de la informació sobre l’Hortense i el bon comissariat de la mostra per part de la  Lluïsa Faxedas.

Fou una pintora russa de gran talent, vinculada a les avantguardes de l’època revolucionària (constructivisme, suprematisme i cubofuturisme).  L’anomenaven “l’artista-constructora” i fou una de les principals defensores de l’art abstracte.

Després d’inciar-se pintant flors i paisatges, “festejar” amb diversos moviments d’avantguarda fruit dels seus viatges per Europa -coneix l’ambient artístic de París, viatja a Itàlia i fins i tot arribarà a Samarcanda, al cor de la ruta de la Seda- a partir de 1916 pren una decisió transcendental per al seu art: iniciar una reflexió sobre la presència i absència de l’objecte, camí de la no-objectivitat.  I qui en fou el gran inspirador en aquest procés? Doncs el meu estimat Kasimir Malèvitx i el seu suprematisme, a partir del qual va començar una sèrie de pintures no objectuals que ella va denominar “arquitectures pictòriques”.  

Practicarà una pintura molt “arquitectònica”, amb una gran presència de formes geomètriques imbricades però enteses com a construccions autònomes. L’any 1918 es va unir a la Federació d’Esquerres del Sindicat d’artistes de Moscou, i el 1920 va entrar a l’Institut de Cultura Artística, que en aquell moment dirigia Kandinsky. 

L’any 1921 signarà un manifest a favor d’abandonar la pintura de cavallet (associada a quelcom burgés) i posar la pintura al servei de la vida i la producció industrial. A partir de 1922, doncs, va dedicar-se sobretot al disseny gràfic i tèxtil i a l’escenografia teatral. També va exercir la docència en diferents institucions, moguda per aquest sentit del deure i servei a la causa col·lectiva.

Convençuda en el seu compromís polític, volia contribuir a la creació d’una nova societat comunista més justa, en la qual la producció massiva hi tenia gran importància. Hi ha una relació molt evident entre els seus estampats tèxtils i el llenguatge abstracte de les seves pintures, de manera que els seus dissenys tèxtils fan una aposta molt clara per un llenguatge geomètric.  Volia revolucionar la manera de vestir, tant de la dona urbana treballadora com de la camperola. Les formes geomètriques ja havien estat una constant en la indumentària camperola russa, de manera que la seva reivindicació era, per una banda, d’arrel constructivista, però per una altra també era un homenatge a la tradició camperola russa. Malgrat la seva empenta i energia, va morir prematurament d’escarlatina als 35 anys. 

Extra bonus 1: A part de la geometria, alguns dels seus dissenys tèxtils també tenen motius simbòlics, com l’estrella de cinc puntes de l’Exèrcit Roig o bé la falç i el martell. 

Extra bonus 2: a la botiga del Museu Thyssen de Madrid, a part del marxandatge més habitual, trobem jerseis i bufandes de disseny exclusiu a partir de les seves obres.

Extra bonus 3: Si em pregunteu per la meva obra preferida està vinculada amb aquests tipus de creacions, és el “Blanc sobre blanc” de Kasimir Malèvitx, 1918. Per aquesta obra he viatjat a Moscou, lloc d’enterrament de l’artista, i a Nova York, ja que l’obra es troba al MOMA.

Va ser una pintora i fabricant de nines. És més coneguda per un encàrrec en el qual va treballar des del 1918 fins al 1919; una nina fetitxe de mida real, encarregada pel pintor Oskar Kokoschka, a semblança de la seva examant Alma Mahler. L’artista la va batejar amb el nom de “Dona Silenciosa”, i va començar a tractar-la com si fos una persona de carn i ossos: la portava a l’òpera, a les festes… També la farà servir de model en diverses obres. La nina va ser destruïda pel mateix pintor al cap d’un temps de la seva creació durant una festa “dionisíaca” a casa seva.

Extra bonus 1: Si voleu veure alguna pel·lícula vinculada a la tempestuosa relació entre la compositora Alma Mahler i l’artista Oskar Kokoschka us recomano aquestes dues.

Extra bonus 2: L’obra més representativa d’Oskar Kokoschka és “La núvia del vent”, pintada el 1914 i que actualment es troba al Museu de Basilea. 

Extra bonus 3: Si voleu llegir sobre la vida d'Alma Mahler us adjunto aquesta lectura.

Va ser una pintora, escultora i gravadora alemanya, l’última gran autora expressionista i una de les més eminents artistes gràfiques de les primeres avantguardes.

Quan tenia dotze anys el seu pare, veient les seves inquietuds artístiques, l’apuntarà a classes de dibuix i començarà a fer representacions de treballadors, mariners i camperols. Posteriorment, s’apuntarà a una escola d’art per dones a Berlín.

Juntament amb d'altres artistes fundà el 1898 la Berliner Sezession, un moviment artístic que rebutjava els estàndards de l'art acadèmic aleshores imperant i acceptava dones com a membres de ple dret. Va fer de professora a la Escola d'Art Femenina de Berlín, on ensenyava gravat i dibuix al natural. Fou fundadora de la Unió Artística Femenina (1913) i va ser la primera dona de l'Acadèmia Prussiana de les Arts (1919), de la qual fou expulsada amb l'arribada del nazisme. 

La violència de les guerres que va viure, a més de la pèrdua d’un dels seus fills, Peter, a la Primera Guerra Mundial van condicionar, i molt, la seva creativitat artística. Käthe creia que l’art havia de reflectir les condicions socials de l’època i, per tant, els seus temes principalment eren: la guerra, la pobresa, la vida de la classe treballadora i les dones. Escenes amb un alt contingut social en què es reflecteix la profunda misèria dels barris portuaris, dels obrers de les grans ciutats, de la vida al camp… on es mostra el dolor, la resistència, la solidaritat i la necessitat. 

Treballarà amb tècniques gràfiques (litografies, xilografies…) que facilitessin la reproducció i difusió de la seva producció. Així, fou autora d'una sèrie de cartells, pòsters i làmines a carbó de temes pacifistes, per la qual cosa esdevingué una icona antibel·licista. També s'interessà als anys trenta per l'escultura i va fer obres centrades en la problemàtica de la maternitat.

Tant per la seva posició en l'avantguarda artística com per la seva ideologia socialista i la seva denúncia de les condicions de misèria dels treballadors o les crueltats de la guerra, va ser perseguida pels nazis.

Extra bonus 1: no és gaire habitual trobar una dona artista que tingui un museu dedicat a la seva persona, Käthe en té QUATRE: un a Colònia, obert el 1985; un altre a Berlín, inaugurat el 1986, un tercer a Moritzburg (on va morir) i un quart a Koekelare, Bèlgica.

Extra bonus 2: l’any 2019 es va erigir un bust de l’artista al famós memorial Walhalla, temple d’estil neoclàssic que serveix de monument i saló de la fama per a «alemanys llorejats i distingits». Està situat a la vora del Danubi, prop de Ratisbona i que és una rèplica del Partenó d’Atenes.  

Extra bonus 3: una de les seves obres més emblemàtiques, avui dia, és la “Pietà de Kollwitz”, versió ampliada d’una escultura seva, Mare amb el seu fill mort, que es va col.locar el 1993 al Neue Wache de Berlin (monument a les víctimes de la guerra i la tirania).