Nota: si voleu més informació sobre l'artista, a tenir en compte que a la capçalera de cada obra, hi ha un vincle que porta a una pàgina dedicada a l'autora

Monja budista, mestra d’arts marcials, poeta, cal·lígrafa, ceramista i pintora, és segurament una de les dones amb més talent creatiu del Japó del segle XIX.

Adoptada en néixer i batejada amb el nom de Nobu, va tenir una sòlida formació en el camp de les arts i una joventut marcada pel patiment familiar. Va renunciar a la vida secular per convertir-se en monja budista a 33 anys després d'enterrar els dos marits, tots els seus fills, la seva madrastra i el seu germanastre.  

Va ser aleshores, al viure al temple de Chion-in, quan adoptarà el nom de Rengetsu, literalment ‘Lluna de Lotus’, per viure la impermanència del món des de l’espiritualitat i l’experiència artística. Va romandre en aquest temple durant gairebé deu anys i viurà en altres temples, també en cabanes petites, fins que el 1865 es va establir definitivament a Jinko-in, Kyoto, per la resta de la seva vida.

Encara que més coneguda per la poesia waka, Rengetsu també va reeixir en la dansa, la costura i la cerimònia del té japonesa. Va admirar i estudiar poetes com Ozawa Roan i Ueda Akinari i, més endavant, es va convertir en amiga íntima i mentora de l'artista Tomioka Tessai, obres del qual  presenten cal.ligrafies de Rengetsu.

El seu treball de ceràmica es va fer tan popular que va anomenar-se després de la seva mort “ceràmica Rengetsu”. Tenim obres seves conservades en museus d'arreu del món i actualment podem gaudir d’una exposició sobre la seva obra al Monestir de Pedralbes.

Pintora neerlandesa del segle XIX, situada entre el Romanticisme i el Realisme, coneguda per les seves pintures d’animals, especialment gats i gossos, però que també destaca per representar paisatges amb granges, boscos, animals...

Nascuda a Amsterdam dins d’una família d’artistes. Els seus primers aprenentatges pictòrics foren amb el seu pare. La seva mare era, sobretot, pintora d’aus. L’any 1832, a l’edat d’onze anys, el seu pare es va quedar cec, a més ja estava divorciat i, per tant, ella haurà de començar a espavilar-se pel manteniment familiar.  Va començar a treballar artísticament a l'estudi del seu pare. El 1838, amb només disset anys, ja va participar en l'Exposició de Mestres Vius a Holanda.

L’any 1850 es va casar amb Teico Ronner, van tenir sis fills i es van traslladar a Bèlgica. El seu fill Alfred i les seves filles Alice i Emma també es van convertir en artistes i sovint exposaven plegats. La seva parella emmalaltia sovint, per la qual cosa no tenia una ocupació estable, de manera que l'artista va ser l’encarregada, una vegada més, de l'economia familiar. Pels volts de 1870 va fer les seves obres més conegudes, centrant-se en la temàtica de gats juganers de llarg pelatge en ambients burgesos i les seves obres es faran molt populars. En alguna ocasió va col·laborar amb el pintor de gènere David Col. Quan el Modernisme, a finals del segle XIX, va començar a guanyar terreny els seus treballs van començar a ser considerats "poc inspiradors i conservadors". En els seus últims anys vivia en una casa amb un ampli jardí on seguia recollint gossos, gats i lloros que després utilitzava com a models. 

Extra bonus 1: Henriëtte va guanyar nombrosos premis i obtenir reconeixements públics. L’any 1887 va rebre l’Ordre de Leopold, el 1901 es va convertir en membre de l’Ordre d’Orange-Nassau…

Extra bonus 2: L’any 1848 va ser admesa com a membre actiu de la societat “Arti et Amicitiae” (per l’art i l’amistat). Associació d’artistes visuals i amants de l’art d’Amsterdam.

Extra bonus 3: Va exhibir les seves obres en la famosa Exposició Universal de Chicago de 1893, internacionalment coneguda com World's Columbian Exposition.

Serà la primera dona americana negra en assolir fama internacional com a escultora en el món de les belles arts. Adoptant un estil neoclàssic llavors molt popular dins del segle XIX, va trobar inspiració en històries de la Bíblia i la mitologia clàssica, així com de la història dels indígenes americans i els afroamericans. El seu nom nadiu americà era “Wildfire”.

Segons sembla la seva mare era una excel·lent teixidora i artesana. Els seus orígens eren en una família d’esclaus alliberats però pobres, fet que canviarà força quan el seu germà gran, Samuel, va fer fortuna amb la febre de l’or de Califòrnia. A consequència d’aquest fet i amb només 15 anys, Edmonia tindrà l’opció d’anar a estudiar art a la universitat, a Ohio, però l’any 1863 i per culpa de la pressió i burla dels companys universitaris, amb insults com  “salvatge”, haurà de deixar-ho.

L’any 1864 marxa a Boston, on iniciarà la seva carrera professional com a escultora i allà serà on farà la seva primera exposició individual. L’èxit de les seves creacions li permetrà viatjar per Europa, primer París i després Roma, on obrirà el seu propi estudi fent servir el d’Antonio Canova, a tocar de la Piazza Barberini.

Al cap d’uns anys, a Filadèlfia, farà una de les seves obres més emblemàtiques, La mort de Cleòpatra, per la Centennial International Exhibition de 1876, que també serà exposada a Chicago un parell d’anys més tard.

La seva obra es va començar a vendre per grans quantitats de diners i la seva nova popularitat va convertir el seu estudi de Roma en una destinació turística. Lewis va fer moltes exposicions importants durant el seu ascens a la fama, inclosa una a Chicago i una altra a Roma, el 1871. Un exemple de la fama assolida per Lewis va arribar el 1877, quan el president dels Estats Units, Ulysses S. Grant, li va encarregar que li fes un retrat. Va morir a Londres l’any 1907 i no serà fins a la dècada del 1990 que es començarà a estudiar i reconèixer la seva producció artística.

Extra bonus 1: Edmonia Lewis és una de les protagonistes del diccionari biogràfic “Els 100 millors afroamericans” escrit per Molefi Kete Asante l’any 2002.

Extra bonus 2: “La mort de Cleòpatra” va quedar durant molt de temps emmagatzemada en un estadi als afores de Chicago i no serà fins a l’any 1994 que l’’Smithsionian Art Museum la restaurarà i exposarà definitivament.

Extra bonus 3: Una de les seves obres més famoses, "Forever Free", de 1867 i que es troba al MET Museum de Nova York, representa una imatge poderosa d'una parella d'afroamericans que emergeixen dels llaços de l'esclavitud.

Extra bonus 4:  A finals del segle xix era considerada l'única dona negra que havia participat en la Guerra Civil dels Estats Units (1861-1865) i que comptava amb un destacat reconeixement artístic.

Pintora francesa de vida breu i una de les artistes impressionistes més importants, juntament amb Mary Cassatt, Berthe Morisot i Marie Bracquemond.

Seran els seus pares, Emmanuel Gonzalès, escriptor i novel·lista conegut de l’època i d’origen espanyol, i la seva mare, Marie Celine Ragout, reputada música, qui la van introduir en el món de la cultura, la literatura i els moviments artístics. Va iniciar els seus estudis artístics i de pintura a l’edat de setze anys. Serà alumna de Charles Joshua Chaplin (no confondre amb l’actor i comediant, Charlot), pintor que va desenvolupar a la seva escola un programa artístic per dones i que estava especialitzat en la pintura de retrat, àmbit que marcarà molt les creacions d’Eva.  Posteriorment, hi haurà dos famosos artistes que també influiran en la seva producció: Edouard Manet i Edgar Degàs. Amb Manet, des de 1869, treballarà al seu taller com alumna i model, on coneixerà a Berthe Morisot, qui arribarà a ser cunyada de l’artista, però no tindran pas les dues una relació amistosa donat que hi haurà gelosia entre elles. L’any posterior, Eva ja participarà en el famós Saló de París, amb només 20 anys i amb la seva obra “El soldadet”, amb una clara inspiració del “Pífan” de Manet. Igual que el seu mestre, mai va participar en les exposicions pròpiament impressionistes.

La seva producció artística es basarà sobretot en el retrat, les escenes de gènere o costumistes i els bodegons. Dels retrats destaquen els que farà de la seva germana, Jeanne.

L’any 1879 es va casar amb Henri Guérard, artista gràfic i gravador de Manet, i l’any 1883 tindran el seu únic fill, Jean Raymon. A conseqüència del part Eva morirà al cap d’un mes. El marit i la seva germana es casaran al cap de poc temps.

Extra bonus 1: L’any 1870, pel Saló de París, Eduard Manet va fer l’obra “Retrat d’Eva Gonzalès”, un retrat on surt l’artista pintant amb un vestit molt elegant, gens adequat per pintar, el que d’alguna manera semblava una crítica a ella com a pintora.

Extra bonus 2: Un fet que ens ha de fer reflexionar és que l’artista, Eva Gonzalès, ha estat més coneguda fins avui dia per ser la model de Manet que no pas per la vàlua de la seva producció artística. 

Extra bonus 3: Dos anys després de la seva mort, el 1885, els seus companys li van dedicar una exposició pòstuma a la sala “La Vie Moderne”, i una altra va ser realitzada pel Saló de Tardor de 1924, en què es reconeixia l'aportació de l'artista a l'impressionisme.

Pintora americana i una de les principals representants de l’Impressionisme juntament amb Berthe Morisot, amb qui tindrà un vincle d’amistat i unes motivacions artístiques molt similars. Nascuda a Pittsburg en una família de classe mitjana-alta, Cassatt va créixer en un entorn que considerava els viatges com a part de l'educació, de manera que va passar cinc anys de ben joveneta voltant per Europa.

Després del seu període inicial d’aprenentatge a Filadèlfia, l’any 1866 marxarà a París i al cap de dos anys, el 1868, una de les seves pintures, “El tocador de mandolina”, va ser acceptada per primera vegada al Saló de París. Aquell mateix any també havia estat admesa pel jurat una altra artista americana, Elizabeth Jane Gardner, futura parella de William-Adolphe Bouguereau. L’any 1877 va ser convidada pel mateix Edgar Degàs, amb qui tindrà una relació d’amistat molt cabdal, a exposar per primera vegada amb els impressionistes i ho farà diverses vegades més. També participarà, fins i tot, a la primera exposició impressionista que es va celebrar als Estats Units, l’any 1886, organitzada pel conegut marxant artístic, Paul Durand-Ruel.

Juntament amb Berthe Morisot l’any 1890 van visitar una exposició de gravats orientals, principalment d’art japonès, i això generarà una clara influència en la seva etapa final. La producció de Cassatt es va centrar principalment en la temàtica familiar mare/fill, però força lluny de tota convenció social i acadèmica i la dona serà la seva principal protagonista, representat-la amb dignitat. Així mateix, serà una gran defensora de la igualtat de les dones i va donar suport a les peticions de sufragi femení.

A finals de segle va comprar el Castell de Beaufresne, prop de París, on residirà, principalment els estius. Després del 1914 es va veure obligada a deixar la pintura, ja que es quedarà pràcticament cega. Morirà l’any 1926 en el seu castell i serà enterrada en el panteó familiar de Le Mesnil-Théribus.

Bonus track 1: el SS Mary Cassatt va ser un vaixell de la Segona Guerra Mundial avarat l’any 1943. Es va vendre i avui dia s’anomena Odessa, essent un vaixell ancorat a Vladivostok, però que serveix d’emmagatzematge. 

Bonus track 2: el 1996 es va vendre a Nova York l’obra “A la llotja”, realitzada el 1879, per més de 4 milions de dòlars, preu rècord per una obra seva.

L’any 1866 va ser la primera dona nord-americana que va exposar en el Saló de París juntament amb Mary Cassatt, una mostra en la qual va participar fins a vint-i-cinc cops. Premiada amb una medalla d'or en el Saló de 1877, es va convertir en la primera dona que va rebre aquest honor.

Algunes curiositats sobre ella: 

• El repte més gran per a la seva formació va ser la limitació que tenien les dones per estudiar anatomia a partir de models nus. Ella va aconseguir esquivar-lo vestint-se d'home (com Rosa Bonheur) per poder accedir a l'escola de tapissos de “Gobelins Manufacture”.

• Una de les obres més conegudes de Gardner és “La Confidence” (El secret, ca. 1880). La pintura representa el murmuri íntim d'un secret entre dues joves camperoles. Aquesta obra és un dels grans referents en el videoclip “Low” de la banda musical R.E.M. del seu àlbum “Out of Time” de 1991.

• Fou una dona molt astuta i molt hàbil en l'àmbit lingüístic, essent capaç de parlar als seus clients tant en anglès, francès, italià o alemany. Gardner sabia com publicitar-se i teixir relacions que li servirien per potenciar la seva carrera i aconseguir nous encàrrecs.

• Es va casar el 1896 amb el conegut pintor academicista, William-Adolphe Bouguereau, a la mort de la mare d’ell perquè s’oposava a aquesta unió i després de disset anys de relació plegats.

Coneguda com “The Battle Artist” fou una pintora i escriptora anglesa de l’època victoriana. Una de les poques dones del segle XIX que es van dedicar a la pintura de forma professional, pintant obres de gran format de tema bèl.lic (gènere molt masculí fins aleshores).

Nascuda en una família benestant a Suïssa, va passar part de la seva infància i joventut entre França i Itàlia, on va estudiar art. Tot i no conèixer el món militar de primera mà, es va interessar ben aviat per la pintura bèl.lica. Admirava especialment les obres de Delacroix i Meissonier. Es va establir a Anglaterra on va començar a dedicar-se plenament a la pintura, sobretot amb els seus quadres de batalles, temàtica en la qual va arribar a ser admirada per artistes i intel.lectuals de l’època. Destaca per fer obres on es representa el valor i l’heroïcitat dels soldats, però per una altra banda, també feia peces on presentava la part dramàtica i patètica dels enfrontaments armats.

Va contraure matrimoni amb el major William Butler, per aquest motiu se la coneix també com Lady Butler i amb qui tindrà sis fills. La vida de parella serà un revulsiu, encara més, per la seva carrera artística, ja que va viatjar a les campanyes on participà el major (la guerra de Crimea, la invasió de Sudan, la guerra dels Bòers a Sud-àfrica,…) 

L’any 1922 va fer escriure la seva autobiografia i sobre les seves pintures militars va recalcar: "No vaig pintar mai per a la glòria de la guerra, sinó per retratar el seu patetisme i heroisme".

En la seva vellesa va viure a Irlanda, d’on era originari el seu home, on va continuar pintant fins a la seva mort.

Extra bonus 1: Les seves obres, fetes en una època de plena expansió de l’Imperi Britànic, es van convertir en la representació visual dels ideals que justificaven les guerres.

Extra bonus 2: Bansha Castle a Tippery, Irlanda, serà la residència de l’artista després de les campanyes militars del major. Avui dia, aquest espai històric s’ha convertit en un hotelet molt interessant i acollidor. Potser caldrà fer-hi una estada, no? To think about it.

Pintora, escriptora i escultora Ucraïnesa, famosa pel seu diari íntim i que va morir ben joveneta de tuberculosi, amb només vint-i-cinc anys.

Provinent d’una família noble i rica russa, els seus pares es van separar quan ella tenia només dotze anys i com a resultat, va créixer majoritàriament a l’estranger, viatjant amb la seva mare per la major part d’Europa, fins que finalment s’instal.laran a París. 

Amb un talent musical innat, per culpa d’una malaltia que li va destruir la veu no va poder desenvolupar una carrera com a cantant i aleshores va decidir convertir-se en artista. Com moltes altres dones també estudiarà a la famosa Acadèmia Julian. Bashkirtseff va produir una obra pictòrica notable durant la seva curta vida, exposant al Saló de París cada any des de 1880 fins a la seva mort, excepte 1883. Un gran nombre de les seves obres foren destruïdes per culpa dels nazis durant la Segona Guerra Mundial, però com a mínim se’n  conserven una seixantena. 

Cal destacar-ne dues: una, “A l’estudi” de 1881, que fou un escàndol, ja que representa una classe femenina de dibuix anatòmic, cosa que la moral existent a l'època no admetia en cap cas. Surt ella mateixa representada al bell mig del quadre; i l’altra, “La trobada” de 1884, retrat dels nens dels barris marginals de París pel qual va rebre una menció honorífica.

Com a pintora, Bashkirtseff es va inspirar en el seu amic Jules Bastien-Lepage pel realisme i el naturalisme. Allà on Bastien-Lepage havia trobat la seva inspiració en la natura, ella es va dirigir a l'escena urbana, escrivint: "No dic res dels camps perquè Bastien-Lepage regna sobre ells com a sobirà; però els carrers encara no han tingut el seu. ..."

Com a intel.lectual, on també destacarà, escriurà articles per al diari feminista d'Hubertine Auclert “La Citoyenne” sota el nom de "Pauline Orrel". Una de les seves dites més citades és "Estimem els gossos, estimem només els gossos! Els homes i els gats són criatures indignes".

Extra bonus 1: Destaca el seu diari, començat als dotze anys, on va escriure de manera ingènua, sincera, divertint-nos amb els seus capritxos, emocionant-nos amb els seus entusiasmes, tocant-nos amb els seus patiments.

Extra bonus 2: Enterrada al cementiri de Passy a París, el seu monument funerari és un taller d'artista a mida real que ha estat declarat monument històric.

Una de les grans representants del realisme europeu de finals del segle XIX. Era filla d'un metge polonès establert a Ucraïna, on va passar la seva infantesa. Als 20 anys anirà a viure a Varsòvia on estudiarà música i art i l’any 1882 ampliarà els seus estudis a París, a l’Acadèmia Julian, dels pocs llocs on es permetia a les dones l’aprenentatge artístic i practicar amb models nus masculins. Allà coneixerà la pintora Marie Bashkirtseff, coneguda sobretot pel seu diari personal. El seu pare va morir el 1884 i aleshores va haver de començar a guanyar-se la vida fent classes de dibuix i venent els seus quadres. Aquest mateix any va debutar al Saló parisenc amb un retrat de dona amb binoculars. 

Amb el temps va deixar de pagar les classes que rebia de Rodolphe Julian i va començar a treballar en el seu taller, arribant a estar, fins i tot, en la direcció de l'acadèmia. 

Anna cultivarà diverses tècniques pictòriques (oli, pastel, aquarel.les…) i temàtiques (escenes de gènere, paisatges, natures mortes…), però sobretot destacarà en el camp del retrat. De la seva producció podem destacar, entre d’altres, dues obres: una, el seu autoretrat de 1887 amb el qual  va guanyar la medalla d’or al saló d’aquell any i la de plata a l’Exposició Mundial de 1889; i per l’altra banda, la “negresse” de 1884, un clar exemple dels retrats ètnics que estaven tan de moda en aquells moments. També va fer esbossos per a composicions històriques i bíbliques. Va residir a França fins al 1892, any en el qual es casà amb el metge Anthony Bohdanowicz, cognom que va prendre ella, Anna Bilińska-Bohdanowicz. Després del seu matrimoni va tornar a Varsòvia, on tenia la intenció d'obrir una escola de pintura per a dones, intentant imitar les pràctiques de les acadèmies parisenques, però un any després va morir d'un atac de cor.

Extra bonus 1: Els seus autoretrats, principalment asseguda i sostenint els pinzells, són molt representatius de les dones en la història de l’art. Això ho podem comprovar a la portada del llibre de Manuel Jesús Roldán, amb la seva obra inacabada de 1892.

Arquitecta americana reconeguda per ser l’autora del Pavelló de la Dona de l’Exposició Universal de Chicago de 1893 i ser la primera dona diplomada a l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT) de Boston. 

A l'escola secundària es va interessar per l'arquitectura i feu la carrera universitària, graduant-se amb honors l’any 1890. Li va ser difícil treballar com a arquitecta pel fet de ser dona, per la qual cosa va acceptar un lloc de treball com a professora de dibuix tècnic en un col·legi de Boston. L’any 1891 totes les dones arquitectes americanes van ser convidades a participar en el concurs de dissenys per al Pavelló de la Dona en l'Exposició Universal de Chicago de 1893 (World's Columbian Exposition), per celebrar els quatre-cents anys del descobriment del Nou Món per part de Cristòfol Colom. Sophia Hayden va guanyar la competició amb el disseny d'un edifici de tres pisos, blanc, en estil renaixentista italià. Durant la construcció, els seus dissenys van ser parcialment modificats pels incessants canvis exigits pel Comitè de construcció. La seva frustració va ser injustament assenyalada com una incapacitat de supervisar la construcció pel fet de ser dona. Va dissenyar l'edifici quan tenia només vint-i-un anys pel qual va rebre tan sols 1.000 dòlars, mentre que els arquitectes masculins van guanyar 10.000 dòlars per a edificis similars. L'edifici va ser enderrocat un cop acabada l’exposició.

L’any 1894 Sophia Hayden va fer un projecte per un edifici a Chicago per al “Woman’s club movement”:  moviment social que va tenir lloc als Estats Units i que establia la idea que les dones tenien el deure moral i la responsabilitat de transformar les polítiques públiques. Aquest mai es va arribar a construir. Frustrada per la forma en què havia estat tractada durant aquests primers anys de professió va deixar d'exercir dins del món de l'arquitectura. A principis de segle XX es va casar amb un pintor de retrats i dissenyador d'interiors, William Blackstone Bennett, i portà fins al final una vida tranquil·la i fent algunes creacions artístiques.

En resum, a la seva vida només farà 3 projectes d’edificacions:

• 1890: Un museu de Belles Arts, com a projecte de final de carrera.

• 1891-1893: Pavelló de la Dona a Chicago (construït i posteriorment enderrocat).

• 1894: Edifici per al “Woman’s club movement” (mai construït).

Extra bonus 1: Algunes de les artistes que exposaren dins del “Pavelló de la Dona” foren: Marie Bashkirtsheff, Rosa Bonheur, Marie Barcquemond, Sarah Bernhardt, Lady Butler, Mary Cassatt, Elizabeth Jane Gardner, Anna Elizabeth Klumpke, Edmonia Lewis i Emily Mary Osborn.