Segle XVII
Nota: si voleu més informació sobre l'artista, a tenir en compte que a la capçalera de cada obra, hi ha un vincle que porta a una pàgina dedicada a l'autora
Un d’aquells exemples de l’època del Barroc, que reafirma el context específic que calia, molts cops, per tal que una dona pogués desenvolupar el seu talent creatiu.
Chiara va néixer en una família d'artistes, ja que el seu pare era el pintor, escultor i arquitecte Dario Varotari el Vell, deixeble del famós Paolo Veronese. El seu germà petit, Alessandro, il Padovanino, també fou pintor. La mare es deia Samaritana Ponchino i era filla del pintor renaixentista venecià Giovanni Battista Ponchino. La formació de Chiara i el seu germà, com no podia ser d’una altra manera, va tenir lloc al taller del seu pare, malgrat que aquest morirà quan encara tots dos eren jovenets. A poc a poc el seu germà va començar a ser un artista cèlebre i aleshores, Chiara, l’acompanyarà en els seus viatges, convertint-se en el seu ajudant. El 1614 va marxar amb el germà a Venècia, on tots dos fundaren, l’any 1624, una escola artística on van estudiar pintores barroques com Caterina Tarabotti i Lucia Scaligeri, entre d’altres.
Tot i això, Chiara va estar molt lluny de ser una figura decorativa al costat del germanet. Es va especialitzar en la pintura de retrats, on va arribar a ser una artista destacada i ella mateixa va enviar el seu autoretrat a la col·lecció del Gran Duc de Toscana. El seu estil era fonamentalment preciosista, amb una gran atenció a les textures dels vestits i les joies. Tenim obres seves difícils d’assignar per culpa dels treballs conjunts familiars. També Chiara Varotari desenvoluparà una interessant vessant literària, escrivint un tractat intitulat “Apologia del sexe femení”, on defensava l’emancipació de les dones. No se sap amb certesa la data de la seva mort, però se sap que vivia a Venècia encara el 1663.
Extra bonus1: Una de les obres emblemàtiques que se li atribueixen i considerada un autoretrat, conservat avui als Uffizi de Florència, es considera avui dia una pintura feta per Giovanni Martinelli (pintor del segle XVII i amb clares influències d’Artemisia Gentileschi i Simon Vouet).
Fou una pintora flamenca especialitzada en natura morta, sobretot escenes de desdejuni i florals, on els objectes preciosos de metall o ceràmica s'acumulen, aparentment desordenats, al costat de flors, fruites i animals de pesca o caça.
A les dones pintores d'aquella època, no se’ls permetia el dibuix anatòmic, que implicava l'estudi a partir del natural de cossos masculins nus, fet que reduïa les seves oportunitats d'aprenentatge. Així i tot, els bodegons i les flors van ser un tema molt apreciat als Països Baixos de l'època i eren temes practicats tant per dones com per homes.
Les dades sobre la seva vida són escasses i la major part d’informació prové de les seves obres. Sembla que Peeters fou batejada a Anvers el 1594 i es va casar el 1639 amb Hendrick Joosen. No hi ha tampoc proves documentals de la seva educació artística, però els estudiosos creuen que va ser alumna d'Osias Beert, un conegut pintor de bodegons d'Anvers.
Artista precoç, la seva primera obra coneguda data del 1607, Bodegó de galetes, i l’última de les seves pintures signades, actualment perduda, estaria datada el 1657. Tot i que manca documentació més precisa, el període d'activitat més intensa, en el qual queden compreses les seves obres signades, aniria de 1607 a 1621.
A la dècada de 1610 va produir un gran nombre de natures mortes elaborades amb cura, normalment mostrant agrupacions d'objectes valuosos, com ara copes de metall elaborades, monedes d'or i flors exòtiques. Les seves composicions sovint mostren aquests arranjaments amb un punt de vista baix i sobre fons foscos.
Extra bonus 1: L’any 2016 Clara Peeters es va convertir en la primera dona artista protagonista d’una exposició monogràfica retrospectiva en el Museu del Prado. Aquest museu compta amb quatre bodegons seus, procedents de la col·lecció reial; tres dels quals signats el mateix any, 1611.
Extra bonus 2: Es va caracteritzar per popularitzar l'ús de l'autoretrat amagat en objectes dins de les seves natures mortes i que molts altres artistes posteriorment emularan.
Extra bonus 3: Actualment només es conserven 39 obres amb la seva signatura, més alguna atribució.
Dues versions: la Napolitana, 1612-1613, i la Florentina, 1620-1621.
Destacada pintora italiana del Barroc, amb clares influències del caravaggisme. S’iniciarà en el taller del seu pare, Orazio, seguidor del naturalisme tenebrista de Caravaggio i demostrarà més talent creatiu i artístic que els seus germans. El seu pare li cedirà, posteriorment, en herència el seu taller.
Atès que l'accés a l'ensenyament de les acadèmies professionals de Belles Arts era exclusivament masculí i, per tant, li estava prohibit, el seu pare li va posar un ajudant privat, Agostino Tassi, qui la va violar. Es farà un judici per aquests fets i el tribunal va decidir torturar-la a ella per verificar el seu testimoni. Per sort, el procés judicial finalment l’acabarà guanyant però això, suposarà un estigma, en aquella època insalvable, per a la seva reputació.
Segons la crítica posterior, aquesta vivència tindrà una gran influència en la seva producció, de la qual ella mateixa serà la seva pròpia agent i administradora. Farà obres on molts cops la temàtica és la mateixa que ja pintaven els grans representants masculins del Barroc com Rembrandt, Rubens i, per descomptat, l’italià Caravaggio.
Va pintar quadres històrics i religiosos en un moment en que aquests temes, principalment els heroics, eren considerats inadequats per a l'esperit femení. En les seves obres predominen les “dones-símbol”, amb una gran càrrega conceptual, com per exemple Lucrècia, Betsabé, Judith o Cleopatra, i a més enfocades, a diferència d’altres obres amb els mateixos personatges, des d’un punt de vista femení. Ella mateixa, que era una dona d’extraordinari atractiu segons diuen les cròniques, es farà servir com a model per algunes de les seves pròpies obres, a més dels diversos autoretrats que es farà.
La seva trajectòria artística la va portar des de la seva Roma natal fins a Florència, on va poder ser membre de ple dret de l’Acadèmia de pintura, a Nàpols, i fins i tot, farà una estada a Londres col.laborant amb el seu pare, ja ancià, a la cort anglesa. La seva tomba es trobava a l'església de Sant Joan dels Florentins de Nàpols, que va ser destruïda després de la Segona Guerra Mundial. A la seva làpida, estava escrit “Heic Artemisia”. Després de la seva mort va ser pràcticament oblidada fins l’època contemporània.
Extra bonus: A l’obra “Judit i Holofernes”, considerada la seva obra mestra i de la que tenim dues versions, ella es retrata en el rostre de Judith i Tassi en el del general Holofernes. Tot això s’atribueix a la seva violació i al procés humiliant que la va seguir, a més de poder fer servir, penso jo, el procés artístic com a teràpia psicològica personal.
Judith Leyster fou la primera pintora professional de Haarlem. Destaquen les seves pintures de gènere, on es representen nens i joves gaudint de la vida, sovint amb missatges moralitzadors sobre la brevetat del temps o la conducta esbojarrada dels adults, però també realitzarà retrats i bodegons o natures mortes.
Sembla que Leyster va començar amb la seva carrera artística per la necessitat d’aportar diners a la família a causa de la bancarrota del seu pare, que tenia una cerveseria, anomenada Leistar, i també feia de sastre. Com a pintora d'èxit, regentà el seu propi estudi amb ajudants masculins, quelcom únic en aquell temps a la ciutat de Haarlem. El seu període de major productivitat fou entre els anys 1629 i 1635, abans de contraure matrimoni, el 1636, amb el pintor Jan Miense Molenaer, amb qui tingué 5 fills i es traslladaren a viure a Amsterdam, lloc on el mercat de l’art era més estable.
Després d’aquesta data només es té constància de molt poques obres. El 1633 ja serà membre, essent una de les primeres dones a aconseguir-ho, del gremi artístic de Sant Lluc de Haarlem. Fou particularment innovadora en les seves escenes de gènere domèstiques. Molts cops aquestes són escenes íntimes de dones a la llar, sovint amb espelmes o làmpades, evocant el punt de vista femení.
Leyster, coneguda en la seva època, tenia un estil proper a Frans Hals i això va provocar que moltes de les seves obres foren erròniament atribuïdes a aquest famós artista o al seu marit. Desaparegué de la història de l’art fins ben entrat el segle XIX, quan es van començar a “recuperar” les seves obres al trobar-se en algunes d’elles la seva pròpia signatura, el monograma “JL” i una estrella (Leyster significava “estrella líder”).
Extra bonus: Autoretrat, 1630. Aquesta obra sembla que fou la carta de presentació per accedir al gremi de Sant Lluc. Peça que marca un canvi històric en abandonar la rigidesa dels autoretrats femenins a favor d’un posat més relaxat i dinàmic. En aquells moments, retratar-se amb elegants vestits i complements era demostració d’estatus i dignitat professional.
Església de Sant Jaume
Angèlica Giustiniani (o Giustiniano o Andreua) és l’única pintora Catalana coneguda del segle XVII i d’ella només tenim confirmada una obra. El seu pare, pintor Genovés que es deia Jaume Joan Giustiniani, es va establir a Tarragona, on va néixer l’artista el 1614. Segurament, serà la influència paterna el que desenvoluparà en ella l’interès per la creació artística.
Amb només 12 anys (1628) es va quedar òrfena de pare i amb 15 anys (1629) es va casar amb el cirurgià tarragoní Gaspar Andreu i als 20 anys, fruit del matrimoni, ja tenia 3 fills. Angèlica serà capaç de combinar l’ofici artístic amb les dedicacions familiars i domèstiques, i als 24 anys (1638) es va traslladar, amb tota la família i degut a les exigències professionals del marit, a Ulldemolins.
Serà en aquesta població del Priorat, en un congost de la vall del riu Montsant, on tenim documentada la seva única obra: les pintures que va fer de les portes de l’orgue de l’església parroquial. A interior tenim la seva famosa Anunciació, amb les escenes de la l’Arcàngel Gabriel i la Verge Maria, i a l’exterior hi ha les representacions de Sant Pere (el primer Papa) i Sant Jaume (el patró de l'església).
Aquesta església renaixentista és coneguda per ser projectada per Jaume Amigó, fill del lloc i rector de Tivissa, i construïda sota la direcció de Pere Blai a finals del segle XVI. Una altra d’aquelles petites poblacions que ens cal “revisitar” de nou.
Museu Puixkin, Moscou.
Quina empremta devia deixar aquesta noia perquè el seu funeral (amb només 27 anys) fos presidit per la seva efígie esculpida a mida natural sobre un gran cadafal, acte que va incloure música i intervencions poètiques. Les seves restes reposen a la basílica de Sant Domenico de Bolonya.
El seu pare, també artista, fou deixeble de Guido Reni i ella, per la seva condició de dona no va poder accedir a una acadèmia i va aprendre únicament en el taller patern. Amb 19 anys ja era pintora professional i una de les dones amb més projecció internacional del moment.
Quan el seu pare quedarà invàlid arribarà a mantenir tota la família amb la seva producció. En el seu taller arribarà a tenir, a més de les seves dues germanes, més de 12 deixebles (totes dones).
Com que dibuixar nus amb models masculins li estava “vetat”, predomina la temàtica religiosa en les seves pintures, tot i que també va executar alguna obra de temàtica històrica i mitològica.
Sobretot va destacar per la rapidesa amb què pintava. Va fer tantes obres en tan poc temps (més de 200 obres i centenars de dibuixos) que molta gent dubtava que ho fes tot ella, per la qual cosa va fer demostracions públiques de la seva vàlua. Un exemple de tot això fou el 13 de maig de 1664 on va convidar els seus acusadors a veure-la pintant un retrat en una sola sessió. Suposo que teniu clar que va fer “callar” unes quantes, per no dir moltes, boques masculines. L’any següent morirà i alguns culpen al seu pare per haver-la sobrecarregat de feina.
1666
1675-1680
La retratista més important del segle XVII a Anglaterra i considerada la primera pintora professional del seu país. Les seves obres destaquen per la seva elegància i per seguir la influència que Van Dyck va tenir a terres angleses. El seu pare era un pintor aficionat, membre de la “Societat dels Pintors-Coloristes”. Gràcies a ell freqüentà artistes locals, d’entre els quals destaca Peter Lely que li farà de mestre, a més de ser deixeble directe de Van Dyck i artista que arribarà fins a la cort de Carles II. L'any 1652, a l'edat de divuit anys, es casà amb Charles Beale: químic, comerciant de teixits i que era també un pintor aficionat.
Entre els anys 1650 i 1660, es va fer pintora semi-professional, treballant principalment des de casa, però després de la Gran Plaga de 1665 instal.larà el seu taller a Pall Mall, al centre mateix de Londres. L’estudi de pintura dels Beale era una associació entre ella i el marit. Mentre Mary pintava, Charles donava suport pràctic: feia d’ajudant, era l’encarregat de barrejar les pintures, preparava els llenços, fabricava els pigments, adquiria els subministraments, s’ocupava dels comptes i a més, portava uns llibres on feia anotacions i explicacions vinculades al procés i creació de les obres.
Mary es va fer molt famosa i en el cercle dels seus amics figuraven, entre d’altres, el pintor Thomas Flatman, el poeta Samuel Woodford o l'arquebisbe de Canterbury John Tillotson. Un exemple del cènit de la seva fama seria 1677, any en què va rebre més de 80 encàrrecs. Els seus honoraris eren unes cinc lliures per un retrat de bust i arribava fins a les deu lliures si era de cos sencer. També farà classes particulars de pintura, d’entre les seves deixebles destaca Sarah Curtis, qui tindrà una certa fama com a retratista. A partir de 1680 l’estil de retrat de cort va començar a perdre popularitat i la clientela es va reduir molt, però malgrat tot, treballarà fins a l’any de la seva mort.
Extra bonus 1: Va tenir dos fills que també es vincularan al món de l’art: Bartomeu, que pintava retrats abans de dedicar-se a la medicina, i Carles, que es va dedicar a la pintura de miniatures. A l’autoretrat de 1666 els podem veure tots dos en el quadre.
Extra bonus 2: Els seus retrats foren posteriorment reinterpretats en gravat per Robert White. Això va assegurar-ne una gran difusió en forma d’estampes. Podem destacar el d’Edmund Trench (Was he a relative of mine? Who knows?)
Extra bonus 3: El seu manuscrit “Observacions”, fet l’any 1663, sobre els materials i les tècniques emprades en la pintura d'albercocs, encara que no es va publicar, és el primer text d'instrucció artístic conegut en anglès escrit per una pintora.
Convent de les Carmelites de Cascais, Portugal
Quin caràcter deuria tenir aquesta dona que no es va casar mai, va ser independent i que en el testament va posar específicament que la seva herència no anès a parar mai a un home. Tot ho va deixar a les seves dues nebodes. Admiradora de les ensenyances de Santa Teresa de Jesús i reivindicadora de la independència femenina.
Josefa de Ayala Figueira va nèixer a Sevilla però als 14 anys anirà a Óbidos, poble nadiu del seu pare i que també va ser pintor. Va estar ingressada més de 10 anys al convent de Santa Anna de Coimbra però abandonarà els hàbits.
Als 30 anys ja era una dona totalment emancipada, artista consagrada amb taller propi, vivia en l’opulència (amb 2 criats) i va morir rica als 54 anys. De la seva producció destacaran les seves natures mortes o bogegons (que eren un gran èxit comercial), les seves figures religioses (Santa Teresa de Jesús o Santa Magdalena), els seus retrats de la família reial portuguesa o els seus encàrrecs pels Monestirs d’Alcobaça i els Jerònims.
En resum, què més li podem demanar a una dona artista del segle XVII? I un apunt, Óbidos es coneguda com la “Vila de les Reines” i considerada la població medieval més bonica de Portugal.
Dona polifacètica que va experimentar en el món de la pintura, el gravat, la literatura, la poesia i fins i tot la música. Malgrat ser una artista de l’època del Barroc se la reconeix com una “dona del Renaixement”. Aclamada a la seva època, fou membre de dues acadèmies (París i Pàdua), parlava fluentment en hebreu, grec i llatí, escrivia poesia i feia traduccions, regularment va exhibir al Saló de París i a més, en els seus últims anys, tingué una pensió del mateix rei Lluís XIV.
Des de ben petita, educada pel seu pare (pintor, poeta i músic), ja va mostrar un gran talent per les arts. L’any 1672, amb vint-i-dos anys, sota la protecció del pintor Charles Le Brun, va ser admesa a la Reial Acadèmia de Pintura i Escultura de París amb la presentació del seu autoretrat com a obra d’ingrés. Fou la quarta dona admesa en aquesta acadèmia, després de Catherine Duchemin i les germanes Madeleine i Geneviève Boullogne. Élisabeth va publicar, entre altres llibres, “Assaig de salms i càntics posats en vers, i enriquits de figures” (1694) que posteriorment va ser musicat per Jean-Baptiste Drouard de Bousset i Antonia Bembo, una noble veneciana. El seu talent literari va ser reconegut el 1699 quan va ser nomenada membre de l'Acadèmia Ricovrati, a Pàdua, sota el nom acadèmic d'Èrato.
Al llarg de la seva vida va mostrar-se indiferent a les propostes de matrimoni que li van arribar, moltes fetes per homes brillants del seu cercle intel·lectual. A l’edat de seixanta anys, i davant la sorpresa dels seus amics, es va casar amb Jacques Le Hay, l'enginyer del rei, i fou coneguda després com a Madame Le Hay. Un dels seus entreteniments era la música, tocava el llaüt i el clau. Destaca la considerable col·lecció d'instruments musicals que posseïa (un llaüt, un clau, una espineta, dues guitarres, dues angèliques, tres tiorbes…). L'inventari instrumental ens ofereix proves que el seu saló era un centre d'activitat musical.
Extra bonus 1: Enterrada a l’església de Saint Sulpice de París on es pot llegir la següent inscripció: "La possessió inusual de dos talents exquisits convertirà Cheron en una joia per a França per sempre més. Res excepte la gràcia del seu pinzell podria igualar les excel·lències de la seva ploma".
Extra bonus 2: Segons la mitologia grega, Èrato ("la que provoca desig") va ser una de les nou muses, filla de Zeus i Mnemòsine. Inspirava la poesia lírica, sobretot l'amorosa, i era representada amb una corona de roses i una lira.
Sant Lorenzo del Escorial
El diable és la representació del seu marit per incompetent i ella el Sant?
Una de les seves obres més emblemàtiques és Sant Miquel Arcàngel que es troba a San Lorenzo del Escorial. Artista que arribarà molt amunt, escultora de cambra de Carles II. Doncs segons es diu ella mateixa s’hauria representat en la figura de Sant Miquel, i en la del diable el seu home, Luis Antonio de los Arcos, una mica impresentable pel moment i per ella. Però bé, caldrà estudiar-ho amb més deteniment, encara que podríem fer llista de dones artistes que han representat als mascles en posicions “conflictives”. Ja anirem fent llista. Igualment d’entrada a tothom li ve al cap l’Artemisia Gentilleschi.
La retratista més important del segle XVII a Anglaterra i considerada la primera pintora professional del seu país. Les seves obres destaquen per la seva elegància i per seguir la influència que Van Dyck va tenir a terres angleses.
El seu pare era un pintor aficionat, membre de la “Societat dels Pintors-Coloristes”. Gràcies a ell freqüentà artistes locals, d’entre els quals destaca Peter Lely que li farà de mestre, a més de ser deixeble directe de Van Dyck i artista que arribarà fins a la cort de Carles II. L'any 1652, a l'edat de divuit anys, es casà amb Charles Beale: químic, comerciant de teixits i que era també un pintor aficionat.
Entre els anys 1650 i 1660, es va fer pintora semi-professional, treballant principalment des de casa, però després de la Gran Plaga de 1665 instal.larà el seu taller a Pall Mall, al centre mateix de Londres. L’estudi de pintura dels Beale era una associació entre ella i el marit. Mentre Mary pintava, Charles donava suport pràctic: feia d’ajudant, era l’encarregat de barrejar les pintures, preparava els llenços, fabricava els pigments, adquiria els subministraments, s’ocupava dels comptes i a més, portava uns llibres on feia anotacions i explicacions vinculades al procés i creació de les obres.
Mary es va fer molt famosa i en el cercle dels seus amics figuraven, entre d’altres, el pintor Thomas Flatman, el poeta Samuel Woodford o l'arquebisbe de Canterbury John Tillotson. Un exemple del cènit de la seva fama seria 1677, any en què va rebre més de 80 encàrrecs. Els seus honoraris eren unes cinc lliures per un retrat de bust i arribava fins a les deu lliures si era de cos sencer.
També farà classes particulars de pintura, d’entre les seves deixebles destaca Sarah Curtis, qui tindrà una certa fama com a retratista. A partir de 1680 l’estil de retrat de cort va començar a perdre popularitat i la clientela es va reduir molt, però malgrat tot, treballarà fins a l’any de la seva mort.
Extra bonus 1: Va tenir dos fills que també es vincularan al món de l’art: Bartomeu, que pintava retrats abans de dedicar-se a la medicina, i Carles, que es va dedicar a la pintura de miniatures. A l’autoretrat de 1666 els podem veure tots dos en el quadre.
Extra bonus 2: Els seus retrats foren posteriorment reinterpretats en gravat per Robert White. Això va assegurar-ne una gran difusió en forma d’estampes. Podem destacar el d’Edmund Trench (Was he a relative of mine? Who knows?)
Extra bonus 3: El seu manuscrit “Observacions”, fet l’any 1663, sobre els materials i les tècniques emprades en la pintura d'albercocs, encara que no es va publicar, és el primer text d'instrucció artístic conegut en anglès escrit per una pintora.