Antic port de Sant Salvador

L'exportació de mercaderies per mar es feia des de temps immemorial embarcant i desembarcant a les platges. Hi havia pocs ports i de capacitat reduïda. Això va durar fins que va arribar el ferrocarril que va facilitar la concentració de mercaderies als ports existents, la seva ampliació i la construcció de nous.

Per embarcar vi la platja anava molt bé. Sobretot perquè els camins de carro eren molt dolents, amb perill d'atracaments i altres dificultats, i els colliters anaven a portar el vi a la platja més propera.

A les platges reconegudes com a punt d'embarcament hi havia una delegació amb un empleat de duanes. 

Els vaixells que venien a embarcar, molts d'ells de gran tonatge, ancoraven a fons suficient per no embarrancar i les bótes de vi, unides amb una corda com si fos un rosari, les anaven estirant de bord estant i les tiraven dalt amb l'ajuda de la botavara o amb un artilugi semblant.

A la platja de Sant Salvador s'embarcaven anualment cap a I'estranger, de 4.500 a 5.000 pipes de vi negre i unes 1.500 pipes d'aiguardent, que compren tota la producció de Calafell i Vendrell, i, la resta, de la gran i fertil plana del Penedes, Aquest vins són de color claret, de gust sec i d'una força mediocre, així i tot són estimats a Cadis i altres Ilocs.

Botes i veles. L'aiguardent

Si la producció de vi està ben documentada, cal parlar d'on anava tant de vi. Naturalment, s'havia d'exportar. La troballa d'una llibreta on havia enregistrades les entrades i sortides de vaixells entre els anys 1804 i 1809 del port de Sant Salvador del Vendrell ens ha permès conèixer alguns aspectes d'aquest comerç de vins i aiguardents. A Sant Salvador hi havia un embarcador fet amb rengleres de bótes buides lligades amb cordes que s'endinsaven en la mar fins a més d'un centenar de metres; una distància suficient perquè els vaixells de petit calat poguessin carregar. Quan un vaixell necessitava ser reparat havia de ser barat a la sorra. Aquesta operació es feia aprofitant el tipus de platja plana i poc profunda i fileres d'homes que des de terra estiraven el vaixell amb cordes. Naturalment això només es podria fer amb vaixells de petit calat com ara els llaguts i els xabecs.

Les mercaderies embarcades en aquest port eren, com veurem, variades, però el vi era el producte més important. En aquests anys, especialment entre el 1805 i el 1809, el vi és el producte objecte de transport, seguit de l'aiguardent. A més, hi ha blat, arcs de fusta per fer botes, bacallà, paper, canyella, pebre, cigrons, faves, garrofes, i fins i tot cotó. Totes aquestes mercaderies figuren en el registre de vaixells que arriben al port.

La majoria de vaixells arribaven amb llast, o sigui, venien disposats a carregar els vins i aiguardents del Penedès. Els vaixells procedien del Maresme, del Barcelonès, de la Selva i del Tarragonès. La destinació dels vaixells inicialment era Barcelona, Tarragona, Salou i Blanes, però des del 1805 fins el 1809, el tràfic marítimes va desviar envers Cadis, i es va passar de cine vaixells el primer any a més de noranta el darrer. També hi ha destinacions exòtiques com ara Toningen, Constantinoble, Copenhaguen, Ragusa, Liorna, les Antilles o Cartagena d’Índies.

Al port de Sant Salvador entraven, en els anys que comentem entre cent i dos cents llaguts anualment. Es tracta d'embarcacions que feien la navegació de cabotatge i en general eren de poc tonatge, i oscil•laven entre les quatre i les dotze tones. Els vaixells de tonatge mitjà són més freqüents i son els que procedien del mar del Nord d'Itàlia. Aquest comerç a llarga distància estava en mans de capitans estrangers i es feia amb fragates de 200 tones. juntament amb bergantins i pollancres, que feien entre 100 i 190 tones.

Aquest port registrava molta activitat els mesos de ple estiu i el setembre. La raó és que el que s'exportava era l'excedent de collita de l'any anterior, ja que havien de buidar els cellers per a la nova collita. Els vaixells que arribaven portaven blat, fusta botes i pipes buides; també hi havia suro, civada, bacallà, ferro, paper, canyella garrofes i coto. Cal observar que una bona part d'aquest productes d'importació estava destinada a l'envasament i a la comercialització del vi i dels aiguardents, al menjar dels animals i, sobretot, a l'abastament de cereal per a la població, ja que a les terres del Baix Penedès collien poc blat i civada i n'havien de comprar. Això volia dir que s'havia produït la transformació de l'agricultura d'autoconsum, primitiva i miserable, cap a una agricultura moderna i especialitzada, destinada a l'exportació. En un llistat de l'any 1791 on es detallava els productes manufacturats a Vilanova s'inclou una nota que especifica que es fa del producte de les vinyes: Las once mil y cien cargas de vino que se han cogido en este término se invierten, esto es 1.900 cargas para bever 2.372 cargas para aguardiente y las restantes 6.828 cargas para América y otras partes. És a dir, la major part del vi s'exportava però el 21 % de la collita era per a aiguardents, que en una gran part, també s'exportaven.