Carlos Barral

El Capitán Argüello

L’afició marinera del pare de Carlos Barral va portar a la família a establir a Calafell la residència d’estiueig i cap de setmana, des d’on els germans Barral organitzaven sovint excursions nàutiques amb el seu vaixell, el “Capitán Argüello”.

Actualment aquest bot es troba al Museu del Port Marítim de Tarragona i, per aquest motiu, des de l’entitat, es va adquirir una embarcació anomenada “Montserrat” de característiques molt similars al “Capitán Argüello”, amb la finalitat de realitzar-ne una rèplica quasi exacte.

Després de vàries converses amb la família Barral, es va decidir batejar a la “germana” del “Capitán Argüello” com a “Carlos Barral”, ja que es va considerar que el “Capitán Argüello” i el pes de la seva història eren irrepetibles. També la coneixem carinyosament amb el nom de "la Barrala".

Un equip de membres de l’associació va localitzar una embarcació a Barcelona construïda pel mateix calafat i de similars característiques al “Capitán Argüello”. Era la Montserrat, propietat del senyor Francesc Forcar. Després de conèixer el nostre projecte i de visitar les nostres drassanes, el setembre de 2011 ens la va cedir per a restaurar-la i mantenir-la viva, navegant per les nostres platges.

Per seves similituds nosaltres la coneixem per la "germana del Capitán Argüello”. La La “Montserrat” va ser construïda el 1963 pel calafat Gallart, té una eslora de 6,09 metres i una mànega de 2,21 metres. La matrícula 7 138/1997. El motor que porta és l'original, un Solé del 1964.

La restauració de la futura “Carlos Barral” va començar l’any 2011 i es va dur a terme en les nostres drassanes. Pel finançar la restauració, el mes de desembre es va iniciar un projecte de micromecenatge que va recaptar els 5.300 euros necessaris per finalitzar el projecte.

L’embarcació es va batejar en una cerimònia homèrica durant la Fira del Mar 2013. Després d'arribar navegant per mar amb el patrons i després de varar-la amb la maquinilla de la Confraria i els tradicionals pals, es va fer procedir al seu bateig.

Des de llavors la barrala ha tingut una vida intensa. Amb base al port de Segur, surt a navegar durant tot l'any amb els socis que ho desitjen. També ha participat en diferents concentracions de vela llatina i ha estat present a diferents edicions del Saló Nàutic de Barcelona.

Les dues barques de Carlos Barral

Actualment Calafell és una de tantes platges espanyoles inundades de ciment i de gratacels horribles que s'estiren amunt per treure el cap sobre el mar, però fins als anys seixanta era un poblet de pescadors, entre Barcelona i Tarragona, que conservava tot l’encant del seu origen humil. Llavors la platja era plena de barques de gran eslora que es dedicaven a la pesca de la sardina: amb un cabrestant les traginaven del mar a la platja o sovint eren els mateixos pescadors els que les empenyien, a la llum de les torxes, de la platja al mar, com aquells homes de la família dels Malavoglia de Giovanni Verga, quan partien per les seves arriscades nits de pesca. Allí, en aquell poble, en aquell mar, Carlos Barral hi tenia una casa amb un gran balcó de rústiques taules de fusta, i allí, en aquell mar -com ell mateix va demanar- van llançar les seves cendres després de la seva mort prematura, quan tan sols tenia 61 anys.

Érem molts es que ens consideràvem amics de Barral, home de vasta cultura i d’extraordinari talent d’editor, poeta i prosista, i cadascun de nosaltres(catalans, espanyols, italians, francesos, sud-americans) en podem tenir un record diferent: el seu cos àgil i prim, gairebé esculpit en fusta d’olivera, la seva barba excèntrica de vell mariner, la seva conversa àgil i sempre esquitxada de records i de citacions exquisides, els seus judicis mordaços i savis, les seves rareses i el seu histrionisme, el seu compromís polític i humà, la seva innata vocació de ser i esdevenir personatge fabulós, esclau de la seva pròpia llegenda.

Les cròniques dels dies successius a la seva mort han rendit homenatge a la seva ben merescuda feina d’editor, de creador d’aquell Premi Internacional dels Editors i del Premi Formentor, que va permetre que la literatura espanyola sortís del enclaustrament de la dictadura franquista i del seu aïllament provincial; o al poeta rigorós, capaç d'inserir en la la història i en l’actualitat palpitant les seves memòries privades però reals i les seves memòries llibresques, o al prosista irònic i agut, capaç d’elevar els tres densos llibres de records de la seva pròpia autobiografia a la categoria de "novel·la exemplar".