L'Espineta i botigues

Les botigues dels mariners calafellencs, les més antigues de les quals foren construïdes a mitjan segle XVII, eren fins als anys trenta quasi totes iguals. N'hi havia unes quantes, amb escala per fora, que donaven sopluig a dues o més famílies, però la majoria eren casetes de dues plantes, amb les habitacions al pis de dalt i la cuina i el magatzem d'interessos a la planta, oberts al sorral per davant i a les vinyes per darrera mitjançant una eixida de no gaires metres, generalment amb un arbre on es lligava la cabra que proveïa de llet, unes conilleres i un safareig de pedra, que tant servia per a rentar com per a tenyir xarxes i caps.

A la planta, hi solia haver dues llars de foc, una prop de la porta d'entrada i a peu d'escala que, amb l'armari de racó i l'aigüera, constituïa, aïllada o no per un envà amb porta, la cuina i menjador d'hivern, i una altra vora la porta de l'eixida, al mig del corrent d'aire de façana a façana, on es cuinava a l'estiu. En aquesta planta sense envans, la major part de l'espai l'ocupava el tablado, platafor ma de fusta sobre biguetes, aguantada amb puntals, damunt la qual es guardaven les veles i les xarxes i palangres nous. A sota s'emma gatzemaven els vells i amarats i les nanses. Dalt i baix del tablado feien cau els gats, gats innombrables que es multiplicaven infinita ment i asseguraven l'absoluta protecció dels anomenats interessos és a dir, el capital en lones i fil de cotó, de les possibles rates. Les tribus de gats vivien en règim de simbiosi amb la tribu marinera. S'alimentaven quotidianament de les deixalles del peix de la part és a dir, el que tocava a cada treballador de la part de pesquera que no es venia, i de les deixalles generals de la captura, peix invendible, begut de la puça o malmès a l'emmallada i trossos sobrers de peix. Les gates parides tenien cura elles mateixes de l'equilibri demogràfic de cada tribu felina. Era freqüent veure a l'arribada dels vacaires processons de gats sortint de les cases, darrera de cada amo, cap a les barques, a la recerca de deixalles. Per descomptat a cap casa no hi havia gos i els calafellencs neixen encara amb un gat rampant al subconscient i un odi irracional als gossos.

Les botigues tenien normalment tres cambres al pis de dalt una principal amb sala i alcova on dormien el patró i la dona, la cambra del darrere que donava a una terrasseta on normalment hi havia la comuna, i on residien l'hereu i la jove, i l'habitació del mig, sense llum i oberta a peu d'escala, on vivien els altres fills o els vells si n'hi havia. Quan sobrava algun vell o vella, s'havia de fer el pallet al magatzem de baix, vora el tablado.

Els pescadors d'aquesta costa no han estat mai arrelats a la terra. No han estat mai propietaris de cap tros de terra i rarament ho eren d'aquestes botigues marineres on vivien. Eren exclusivament mariners i d'una procedència ètnica i social totalment independent de la dels pagesos del poble homònim i veí, que rarament freqüentaven la mar. Les cases que els pescadors llogaven eren de gent rica de pagès, generalment d'indians, que no les haurien venudes per cap preu per respecte a un ancestral prejudici discriminatori. Tampoc no haurien venut mai els«parats» que els pescadors arrendaven. Els parats eren minúscules peces de terra, al mig de les vinyes, a la vora d'un pou salabrós, on els mariners cultivaven verdures de temporada i alls i cebes per al seu consum. Tothom tenia un parat, però no propi sinó d'arrendament. Amb les proteïnes de la mar, la llet de la cabra, el tall de carn dels conills i les plantes del pa rat, cada família marinera era quasi autònoma. Havien de comprar l'oli, el vi, el pa i els llegums de sac, que és el que exclusivament es venia en les dues tendes de la platja, que sigui dit de passada, venien aquests subministraments familiars i els de consum de les barques a crèdit, cobrant a mesura que la mar avara recompensava el treball mariner, és a dir, amb molta irregularitat. A les tendes també es venien espardenyes i corda, espelmes i fruites seques, elements de mestrança d'urgent consum i el seu de varar les barques. Poca cosa més. A la platja, no hi havia carnissers ni gallinaires i era freqüent sentir frases d'aquesta mena: “Aquest any no hi ha hagut ningú malalt a casa, no hem hagut de comprar carn cap dia.” La carn era medicina de tuberculosos o de febles en perill d'estar-ho.

El poblament de la marina calafellenca, intens i ràpid des de la meitat del segle XIX, es remunta al segle XVII, segons els documents antics de la parròquia de dalt del poble. En temps del barroc no hi devia haver pròpiament cases i els mariners residents no de vien ésser habitants estables. Vivien segurament a les mateixes barques i en aixoplucs improvisats de canya i fustam, parats entre els maresmes i la vora del mar. Els documents parroquials donen compte d'enterraments de subjectes procedents de l'Àfrica i de ter res italianes. Segurament després de l'assecament dels maresmes costers aquests visitants es van anar quedant i reproduint, sense deixar de ser nòmades de la mar. A poc a poc es constituí una comunitat de variat origen, totalment discriminada per la pagesia arrelada al país. De fet els cognoms no es barregen entre el poble i la marina fins als voltants de la guerra civil. Fins aleshores va sobreviure un recel mutu entre els pagesos que menyspreaven aquesta gitaneria marinera i els mariners que detestaven els pagesos inhàbils i avars. A la platja no hi havia parròquia i altra tradició comunal que la de la confraria professional i el pòsit, únic organisme polític. Els mariners no arribaven mai a la jerarquia municipal.

Això de viure estiu i hivern dins d'una barca varada s'ha prolongat com una forma excepcional d'habitació fins a temps recents. Els últims practicants no han estat evidentment mariners, sinó més aviat captaires o vagabunds que optaren per una residència se dentària. Els anys trenta una vella barca de bou, abandonada a l'assecador encara en bon estat, donava aixopluc a l'Antonet i la Doloretes, un matrimoni o parella de sexagenaris que feien feines de ventura, dormien a bord, sota coberta i cuinaven amb un fogonet sobre els corredors. Era una barca de bou verda amb un gros bigoti blanc amb les pintures i quitrans molt treballats pels sols i les pluges i amb una escala de gat fixa i amarrada a l'orla per la qual els vellets pujaven i baixaven constantment.