Remendadores

Fins poc abans de la Guerra Civil els calafellencs teixien i armaven la major part de les seves xarxes. Més endavant, a poc a poc, es van anar acostumant al subministrament industrial i a limitar-se a armar els arts de ròssec els boleros, peces i sardinals, Aquestes feines de teixir armar es feien lentament a casa dels patrons propietaris. Les portaven a cap jornada rere jornada la dona del patró i un parell d'aquestes. Es feia, doncs, a cobert i en secret, com qui diu, tal com el mateix pescador feia nanses o armava palangres els dies de temporal i fonia les plomades en un clot a l'eixida. La feina d'apedaçar, en canvi, no era mai domèstica. Es feia al sorral i només en temps propici. Els dies de sol les platges del poble i dels voltants eren plenes de dones assegudes en una cadireta de palla que anomenaven cadira de remendar i que cadascuna es portava de casa, i amb grans barrets de palla amb el mocador sota, com les segadores. Les xarxes esteses se succeien cobrint quilòmetres de sorra i sobre cada una es distribueix la quadrilla de remendadores presidida per la mestressa. De quadrilla a quadrilla volaven els crits i les bromes... Remendar "forats de dofins" era de vegades feina de sol a sol, cosa que influia molt en els costums locals, perquè suprimia el dinar de familia. La taula familiar era cosa dels vespres, quan coincidien la pausa del mariner entre dos oficis i haver plegat de remendar.

Carlos Barral: La mar domèstica