tots a casa

Tots a casa

Iosune Arriaran

El veig venir cap a mi amb cara de mala llet «es pot saber què hi fa aquí? Vol fer el favor d’anar-se’n a casa? » Abans que pugui contestar em torna increpar «què no es conscient de la gravetat de la situació? Les ordes són clares, tothom ha de estar-se tancat a casa, a casa» me diu cridant cada cop més. M’aixeco de l’escaló i li dic «es que jo ja som a casa». Fa prop de dos anys que l’entrada d’aquesta botiga de cosmètics és ca meva. Hi dormo cada nit. A la majoria de llocs de la ciutat fa temps que no em deixen quedar-hi. Han posat impediments als bancs dels parcs, als mostradors de les botigues, als caixers automàtics. S’ha posat de moda posar ferros i altres incordis al mobiliari urbà perquè els pobres, com jo, no puguem descansar ni dormir en aquets indrets abans tan concorreguts. Només la Paquita, la madona del local em deixa estar-hi guarit sota la porxada on també puc guardar les meves coses en un recó discret. És una bona dona. El policia que m’ha renyat em mira astorat, de sobte se n’adona, veu el meu aspecte: la barba desendreçada, les ungles negres, la pell colrada, els cabells despentinats i bruts, la roba esparracada... Sembla que no hi comptava amb açò, «les ordres eren clares», diu...

Se’n va cap el cotxe patrulla i veig com xerra per ràdio. Des d’on som no el puc sentir, però veig com gesticula intensament, es passa les mans pels cabells i mou la mà que li queda lliure amunt i avall donant algun cop sobre la guantera del vehicle. El seu company l’escolta amb un posat seriós. No sé què està passant, els dos darrers dies no es veu gairebé ningú pels carrers. La Paquita va marxar divendres després de tancar i em va mirar d’una forma molt estranya, deixant-me una bossa amb un entrepà i un plàtan i murmurant en veu baixa i fent capades. Des de llavors no he menjat més que dues vegades, ja que no hi ha ningú a qui demanar almoina, ni bars oberts on anar a pidolar les sobres de menjar del dia com feia abans, quan em retirava a dormir sota la marquesina.

El policia torna, el seu to de veu és ara més dolç, em diu que no em mogui (primer que me’n vagi i ara que no em mogui, quina mania) que ara vindran a buscar-me i em duran a un lloc segur. Un lloc segur? Veig com s’allunyen i un poc abans de arrencar el policia que abans m’havia reprès em mira com jo vaig mirar un dia quan era petit un gorrió que havia trobat ferit al parc.

Arriba un furgó i davallen dos homes amb mascaretes. Obren el porto de darrere i em diuen que pugi. Jo no he fet res, dic, no sé què està passant, però sembla que me volen tancar. No estic boig, els torn a dir, però no me fan cas i me diuen que pugi, que ja m’ho explicaran, que ara no hi temps, que és urgent. Intent agafar les meves coses, no són moltes, un farcell amb una muda, un sac de dormir i res més, però no em deixen, diuen que allà on me duen no ho necessitaré. M’empenyen cap endins i en pujar veig que no som l’únic. Hi ha set homes i una dona. Fan cara de regirats. Just entro arranquen i estic a punt de caure doncs encara no havia tingut temps d’asseure’m.

Al principi ningú parla, només mirem el terra i aguantem l’alè. Al cap d’una estona goso a demanar si algú sap què està passant. Em diuen no sé què d’un virus, d’una epidèmia molt perillosa que s’ha escampat pel món. Definitivament crec que me duen al manicomi. El furgó frena i ens fan davallar un darrere l’altre. Entrem a un pavelló molt gran ple de llits, separats entre ells per un parell de metres. Cada llit té coixí, llençol i manta. Ens fan passar cap al fons de la nau on hi ha unes dutxes separades entre si per una paret de totxos i ens donen sabó, una tovallola i una muda de roba perhom. Després de vestir-nos ens fan posar en filera separats també al menys per un metre o més entre la persona que hi ha al davant i la del darrere.

Quan arribo a l’inici de la cua hi ha un mostrador rere el qual unes dones amb guants i mascaretes ens donen una safata amb menjar. Hi ha un entrepà de formatge, un cafè amb llet, galetes maries i dues mandarines. Miro la gent que m’envolta. Tothom està tranquil, no fan cara de estar tocats de l’ala, però, es estrany tot plegat. M’assec al llit i menjo amb delit. M’ho acabo tot, tenia tanta gana! Vaig a deixar la safata al lloc on hi ha les senyores que ens han servit i quan torno al meu lloc diuen per megafonia que es hora d’apagar els llums. M’allargo sobre el catre. És tou, la roba suau, fa oloreta de suavitzant, ja no recordava aquesta olor..., fa tant de temps que no dormia en un llit ni sopava tan bé. Sento com se’m van tancant les parpelles. Si açò és un hospital psiquiàtric no m’importa gens passar per boig.

20/03/2020