epístola

Epístola

Lina Pons Massanet

Et record com si fos ara. Record veure't arribar vestida amb els colors d'un arc de Sant Martí. La llum dels teus ulls era d'un verd encès i tota tu eres una fragància vital. Els teus moviments eren suaus i àgils, i escampaves una exhalació embriagadora al teu pas.

No podia parar d'admirar-te!

Ja no duies aquella crinera de color de fum que durant uns mesos amagava la teva presència. Els teus ulls ja no tenien la mirada enteranyinada i plorosa.

Ara, et mostraves impúdicament, i tots admiravem la teva bellesa.

Record tant com escalfaves el meu cos cruixit i tumefacte, després d'un hivern fred i humit. Duia la fredor enganxada al moll de l'os i tu, desplegant enlà un somriure de lluisor solar, m'abrigaves dins la teva escalfor, dins aquell cos generós, sense demanar-me res a canvi. I jo tancava els ulls i escoltava com la sang bomvejava dins el meu cor al teu ritme.

Enguany has tornat, cada any ho fas, i jo t'esperava delerosa perquè volia tornar a trobar-te en aquelles planures verdes piconetjades de colors riallers. Volia escoltar aquells pardals que s'amuntegaven, fent un xivarri, a les moles dels arbres, i escoltar els insectes libar el teus pigments.

Volia tornar ensumar la teva olor dolçenca, la teva olor de mel mesclada amb sal. Volia sentir de nou la tebiesa del teu alè impregnat de matisos florals que em despertava al matí.

Però no puc, enguany no puc, has arribat en mal moment. Enguany no puc sortir-te a camí.

Estic, ja ho veus, confinada darrere uns vidres que tampoc no resulten ser cap protecció.

Enguany, estimada primavera, hauré de sobreviure sense tu, ens haurem de saludar de lluny.

23/03/2020