ja ho sé!

Ja ho sé!

Joan Triay Vidal

Després de cinc setmanes de confinament el pobre home es trobava alterat, feia dies que no dormia gaire bé i aquell matí s’aixecà com esmaperdut, trasbalsat, i mirant a banda i altra rondinava per ca seva com si busqués alguna cosa, regirant dins el dormitori, en els mobles de l’entrada, al seu estudi, a la sala d’estar, al pati, de planta en planta i, a cada recerca fracassada augmentava el seu neguit, fins al moment en què la dona li digué:

—Però, es pot saber què cerques?

—No ho sé. Només sé que em manca alguna cosa i no pararé fins que la trobi —va respondre ell, enèrgicament.

—Però com ho vols trobar, si no saps què cerques? —digué ella.

—Quan ho trobi, ho sabré —va fer, contundent i gesticulant amb el braç.

—Saps què? Agafa el paper que hi ha al magatzem i duu-lo al contenidor blau, a veure si te desencaparres —li digué ella, esperant que se li espassés el desvariejament.

Amb un fardell de diaris a cada braç va partir cap al contenidor blau de la plaça Menorca. Quan els hi llançà i tocaren baix, va sentir, xof, o cloc. «Ho sabia cert que seria buit», va pensar. I amb les mans lliures, instintivament, sense proposar-s’ho, abstret en la dèria de cercar, capbaix, badant a banda i banda, començà a caminar pel carrer Magnífics Jurats en direcció al Passeig Marítim fins al castell de Sant Nicolau, on, sense alçar la vista, seguí buscant abstret de tot el que no fos la cerca, i res no el desalterava. I de sobte, una veu:

—Bon dia, senyor. Què hi fa aquí? És a ca seva que hi té les feines —aclarí la veu.

Aquell requeriment no alterà el seu estat, el percebé com un rum-rum, un soroll confús, que el feu alçà la vista; davant seu tenia el mar, i se n’adonà de la seva presència inalterable, i veié el vaixell, l’únic que cada dia va i ve entre les dues illes, iniciant la ruta i, a l’horitzó, Mallorca, genuïna silueta, esperant la seva arribada. De cop ell es girà sobre els seus peus i es dirigí a la veu.

—Ja ho sé! —va dir-li.

—Idò, si ho sap, què hi fa aquí? —insistí la veu.

—No, no és açò. Ja sé el que he perdut —va respondre.

—I què ha perdut? —demanà la veu.

—Una cosa molt important. Què troba? Tants dies confinat... —contestà.

Després, acte seguit va donar-li l’esquena de nou i es posà a contemplar el mar amb uns ulls com a gots. Passats uns minuts la veu li reiterà:

—Vinga, va! per favor, vagi-se’n a ca seva —quasi suplicant.

Ell, cul enrere, sense deixar de mirar la mar blava, començà a fer el camí de retorn.

—Per favor, senyor, vagi-se’n —repetí la veu, apujant el to.

—Ja me’n vaig. Que no ho veu! O també està prohibit caminar cul enrere? I mirar la mar?

El policia, condescendent, feu una capada mentre alliberava un somriure. I l’home continuà el camí, amb el cap ben alt i observant atentament l’entorn, fins arribar a ca seva.

—Què has fet tanta estona a fora? —li preguntà ella.

—Cercar el que havia perdut —respongué ell, satisfet.

—I ho as trobat?

—Sí. Mirant la mar devora el castell de Sant Nicolau.

—I què era, si es pot saber?

—El coratge.

—I açò com es troba?

—Ja t’ho he dit, mirant el mar —va respondre ell, com si fos la cosa més natural.

20/04/2020