el meu veí

El meu veí

Jordi Vila Armangué

El meu veí era un home de mitjana edat quan vaig comprar la casa. Em vaig fixar en ell perquè cada dia feia vàries caminades amunt i avall del carrer i, sempre que passava davant la nostra casa en obres, es quedava una bona estona mirant amb descarada curiositat. Era una obra de reforma com qualsevol altre, sacs de ciment a les esquenes dels manobres, bigues atacades per l’al·luminosi que calia substituir per altres de noves, canvi de portes i finestres, etc. Però ell, tot i que mai li canviava l’expressió de la cara, semblava fascinat per tot plegat. Potser això de la construcció havia estat sempre el seu somni impossible.

El cas és que, en vint-i-cinc anys que fa que visc al seu costat, mai he sabut de què viu, si treballa, o si ho ha fet mai. En tot aquest temps l’home no ha envellit gaire. Segueix vestint com vestia, caminant amb la mateixa parsimònia, sense pressa per arribar enlloc. Ho fa a amunt i avall del carrer, quasi sempre tot sol, amb les mans a les butxaques i, si s’escau, quedant-se mirant les obres noves que es fan al carrer, com ho feia davant la meva vint-i-cincs anys enrere. Desconec si té una vida oculta, però, el que mostra públicament, et fa pensar que no, que tot és d'una rutina exasperant.

I de cop, sense que ningú s’ho esperi, arriba la crisi del coronavirus i l’estat d’alarma fa que ens haguem de confinar cadascú a casa seva. Sense temps per pensar com s'ho faria el meu veí sense les seves metòdiques, rutinàries i parsimonioses caminades, justament ahir, el vaig veure caminar com sempre, amunt i avall del carrer. Però no duia les mans a les butxaques, sinó que amb una mà agafava amb determinació una bossa de la compra. Una bossa de la compra buida, que ell passejava per un carrer on no hi ha cap botiga, ni res per comprar.

Després de vint-i-cincs anys he descobert que el meu veí és un home enginyós i resolutiu.

17/03/2020