l'any de la neu

Tot vingué de cop, sense avisar. D’un dia per l’altre, van tancar el col·legi, i quedàrem enclaustrats a casa sense poder sortir a jugar al carrer. La neu arribà per sorpresa, tot i que, pel que el pare va dir, ell ja ho sabia. «Es veia venir. El color del cel no engana», digué, alçant els ulls i fent que no rodant el cap. El dijous abans de la nevada, el matí va fer molt fred, per açò el capvespre ens vam perdre el passeig i ens vam quedar a l’escola. Record que don Teófilo ens va explicar un conte, ara no sé quin, i en Romeu va contar la rondalla d’En Pere de sa favera. En el moment en què narrava una de les vegades en què en Pere pujà al cel per demanar, al sant del seu nom, que li deixés veure l’àvia, en Suriol, que seia devora la finestra, va donar l’avís, «Neu!, fa neu!». Tothom, fins i tot el mestre, s’aixecà per veure l’espectacle de les flòbies que baixaven balancejades pel vent, d’aquí cap allà; algunes quedaven enganxades als fils d’electricitat, altres s’aferraven als vidres de la finestra, la resta baixaven fins al carrer, i la bardissa del mig de la Contramurada a poc a poc es cobria de blanc. Però aquella primera nevada fou dispersa, sense consistència. En sortir d’escola vaig esperar en Tòfol, fent cas del que la mare m’havia advertit, i vam partir junts cap a casa. Els carrers només estaven mullats, sense rastre de les volves de neu. Un poc abans d’arribar a ca nostra vam trobar la mare que ens havia sortit a l’encontre, amb la valona sobre les espatlles agafant-se-la sobre els pits per protegir-se del fred, passava ànsia de què no arribéssim. Llavors ens atansà a ella un a cada costat, i plegats vam acabar d’arribar a casa, on ens esperava el braser a punt per escalfar-nos. Tot duna vam posar les mans gelades sota les faldes de la taula camilla.

El divendres mati la cosa va ser diferent, en obrir la finestra, el carrer era blanc, la neu ho cobria tot, el poble s’havia convertit en un betlem. El blanc mantell, quasi sense petjades, sense roderes de carros ni de cotxes, m’atrapà. Vaig romandre una bona estona bocabadat, diria que amb el mateix encís que ara em provoca mirar el mar o les flames d’una llar de foc. Tenia la impressió que em trobava en un altre país, on la neu hi és present una bona part de l’hivern, i llavors vaig entendre que per donar color a la paraula neu, no calia pensar gaire. Aquell dia ja no vàrem anar a escola i tampoc vaig servir, com em tocava, la missa de don Eloy, ni vaig veure el cuiner, el senyor Samuel, que segur m’haguera donat un cafè amb llet ben calent o una xocolata desfeta amb melindros. Tampoc vaig poder sortir al carrer per jugar, feia molt fred i la mare tenia por de què ens refredéssim si ens ficàvem a la neu, per açò, després de berenar, ens va donar uns retallables per entretenir-nos. A n’Assumpta li tocà un full de paper de nines amb vestits de posar i treure; a en Tòfol, soldats per formar un exèrcit de figures impreses que després aferraria sobre un cartó en una formació impecable; i a mi, un retallable per construir, de paper, el xalet que segur li haguera agradat tenir-lo en pedra, en lloc de l’exigua casa que habitàvem. Acabades les manualitats cadascú va guardar-les per jugar-hi en un altre moment o per admirar-les, satisfet. Aquell dia, sense ser-ne conscients, per a nosaltres va començar un confinament forçat per la neu que durà boni una vintena de dies, en una situació molt més precària que la que patim actualment, mentre escric aquesta història, confinat a casa pel coronavirus.

Quan s’acabà tot, vam tornar al carrer a jugar a futbol, a la baldufa, a mèrvols, a pares pares, al que fos, la qüestió era jugar i jugar, i fer-ho al carrer, que era el lloc habitual dels nostres jocs, perquè llavors el carrer era nostre, de l’al·lotim.

24/03/2020