la casa de barrets

La casa de barrets

Gabriel Cardona Prunera

¿Una història possiblement impossible? ¿Un conte versemblant? ¿Paraules per fer-me el simpàtic? ¿Una gràcia desgraciada?... No sé, penseu el que vulgueu. Només us he de dir que tot aquest relat s’ha confeccionat amb la intenció d’acompanyar, ara que ens toca viure tan distants i tancats. L’autor.

Tota aquesta història començà no massa lluny d’aquí, a Monte Carlo, sense anar més enllà. A Europa eren altres temps, envoltats per turbulències polítiques i socials de no dir i que no diré. Tanmateix, però, aquest país petit clavat com una d’agulla de cap al coixí del continent, gaudia d’una calma molt aburgesada. La gent que hi vivia, era d’una gentilesa ensucrada, tot molt convencional, primmirat, previsible, amidat, higiènic; sense cap mal de cap monetari ni existencial, és a dir, avorrida fins al moll de l’os.

Gaudien, però, d’una monarquia molt entretinguda amb una Cort molt tronada que els feia ser notícia internacional. Ara sí ara també, sortien a les revistes del cor amb tot el parament de luxes, iots, les típiques hípiques fines, etcètera. Per petit que fos el moviment dels reis, prínceps i princeses, tot un estol de periodistes com periquitos, se’n feien ressò. La més petita relliscada pel llenegall de les disbauxes luxurioses o uns casaments d’aquells que la noblesa obliga, arribava fins i tot als racons més recòndits de la Micronèsia francesa.

De fet - i això que ara us diré és un secret d’Estat de les més remotes illes perdudes de l’Oceà Pacífic -, investigadors molt especialitzats en fenòmens paranormals, van descobrir i estudiar els micos d’aquelles illes, que tenien la dèria quinzenal de fer cua davant els quioscs de les platges verges – bombardejades de tant en tant per fer experiments nuclears - per aconseguir una revista gràfica d’aquestes tafaneries de l’alta societat aristocràtica.

Mai van aclarir molt bé si els micos sabien llegir o els agradava veure les fotografies. El cert és que, a part de no pagar-les, deu minuts després de fullejar-les se les tiraven pel cap com si tinguessin rampells republicans. Quan la trencadissa era com una tardor blanca de fulles escampadisses i quan la seva cridòria enfurismada s’apaivagava, tornaven a la selva a fer les seves moneries grupals dalt els arbres, que eren com uns parlaments naturals molt descordats.

Us poso amb antecedents de tot plegat, tot i que sé que no cal. Bé, doncs, els fets que ara descriure succeïren entorn una taula de joc d’un casino molt refinat, el gran negoci d’aquest reialme petitó. Succeí un dia que el senyor Salvador Buscarons, propietari a la capital catalana d’una casa de barrets de llarga nissaga i prestigi consolidat, fou del tot desplomat jugant al set i mig.

Sortí del casino amb una mà al davant i l’altre darrere. Ho perdé tot per la imprudència temerària de la cobdícia i es llançà, desesperat, de cap de sobre l’asfalt del circuit de fórmula 1, un dia estrany d’aquells en què Fernando Alonso anava guanyant. Ja us podeu imaginar les conseqüències de l’endemesa i l’enquimerament del pilot espanyol.

Nogensmenys, un desastre nacional a la pell de brau: provocà aldarulls frenètics desenfrenats dels fans del pilot davant l’ambaixada monegasca. També provocà malfiances diplomàtiques d’ambdós estats amb mesures temporals preventives i coercitives bastant infantils, com ara: tancament de fronteres i de l’espai aeri, prohibir de parlar l’idioma afrancesat una temporadeta o el retorn de credencials que havien perdut tot el crèdit... Bé, coses de la política, ja sabeu.

El que aquell desafortunat senyor Buscarons no tingué ocasió de saber, fou que la seva contrincant en el joc era la famosa escurabutxaques Mme. Micromine, que àdhuc intimidava els més agosarats jugadors aviciats a fer trumfos a les cartes i que ja començava a tenir molt mala premsa entre les ruletes i els naips. Aquesta senyora prengué possessió del negoci familiar del Sr. Buscarons i emigrà tan ricament, al bell mig del barri antic, just darrere l’Ajuntament Comtal.

Quan l’arquitecte de l’esmentat edifici municipal, el senyor Tiralínies, dissenyà els planells i construí l’edifici, tingué en consideració el fet que la casa de barrets de la família Buscarons era a tocar i, sense cap motiu aparent ni cap explicació, dibuixà una sortida d’emergència innecessària que, amb el temps i una canya, acabaria essent més transitada que l’entrada principal del consistori. Llavors estava molt de moda fer el salt a la dona, o a l’home, i a la feina.

Era el negoci ideal, us ho podeu ben creure. Mme. Micromine no s’ho acabava de creure. No tan sols per la ubicació cèntrica, de pas, sinó perquè la clientela que atreia amb més preferència eren els polítics adinerats i els funcionaris nomenats a dit, els més desvagats, que s’escapaven per la porteta discreta amb l’excusa d’anar a fer un cafè de treball al bar del costat.

Mme. Micromine amb un somriure picardiós i una llengua viperina, tota perfumada i pintada de colors pastel, es refregava les mans cada cop que sentia el dring musical de la caixa o el suau lliscar de les targetes de crèdit d’or. El negoci agafà fama internacional quan el país en qüestió es va fer més europeu que mai. De per tot arreu el visitaven comitives de personalitats d’alt nivell i criteri, per a comprovar la mercaderia i sobretot les novetats.

Fou tant l’èxit del negoci i se sentí tant del país que aprengué a ballar sardanes i a fer allioli. Inaugurà arreu tantes sucursals i franquícies com estels hi havia a la bandera europea. I, no se sap massa bé perquè, també al Pakistan. En definitiva, però, tingué molta sort, doncs, pels capricis de la moda, els barrets i els capells de tota mena i disseny es tornaven a portar entre la jet set més esnob, pixapolida i refinada. Un èxit, però, fràgil i efímer, com tots.

Però, per no defraudar les seves expectatives lectores amb un títol tan agosarat que insinuava cites de pagament, els he de dir que si volen visitar una veritable casa de barrets, d’aquelles de Déu n’hi do, poden viatjar Principat monegasc (de Mònaco) amb la cartera ben farcida i un ull al clatell.

20/04/2020