la quarantena

Vet aquí una vegada un home nomenat Pep, fadrí i de seixanta-nou anys. Té els ulls de color blau, el nas rodó, cabells grisos llisos, cames llargues, boca sensual, barba marró, orelles polides. braços prims i mans espectaculars. D'altura és baixet com una tauleta de nit. D'actitud tranquila.

Viu a una casa del Camí d'en Kane, 12 al poble d'Alaior de familia social pobre amb el seu pare i la seva mare tots dos de vuitanta-sis anys. Els dos tenen els ulls verds, cames gruixades, braços elàstics, mans tortes, cabells negres arrissats, nas punxegut, boca terrorífica i alts com un Sant Pau. D'actitud sensible ambdós.

Quan varen arribar els quaranta dies de Coronavirus-19 ell ja sabia perfectament el que faria amb el seu pare i la seva mare que has diuen Joel i Magda que era jugar a Parxís, aplaudir a la balconada de casa seva cada dia, fer Pilates, llegir un llibre cada dia, telefonar a la seva amiga Merxe que té els ulls de color negre; cabells vermells llargs; boca torta; braços corbats; cames de pal; mans horribles; nas en forma de lluna i té trenta-sis anys , treure el seu gos i com no anar a comprar cada dia.

Un pic haver finalitzat l'epidèmia no va ser gens difícil tornar a la normalitat, ja que per ell va ser tota una experiència inoblidable pesar amb tot el món aquesta malaltia amb un saludable entreteniment i tornar a l'escola de Sa Garriga amb més forces que abans a fer feina de cuiner del menjador.

06/04/2020