el terrat

El terrat

Jordi Vila Armangué

Va triar les vuit del vespre, l’hora que els veïns sortien als balcons a aplaudir, mentre cotxes de policia i ambulàncies feien sonar les sirenes pels carrers, en una mena de carnaval de l’absurd. Es va tirar daltabaix del terrat i els riures de complicitat veïnal es van transformar en xiscles d’horror i pànic.

L’endemà que el Govern ens van dir que ens havíem de tancar a les nostres cases, me la vaig trobar a la planta baixa de l’edifici, esperant l’ascensor. Jo venia del supermercat, de comprar quatre enormes pacs de paper higiènic, els darrers que, per cert, quedaven a la botiga. No era una càrrega feixuga, però sí voluminosa i complicada de portar. Li vaig dir que pugés ella primer, que jo m’esperaria. Es va negar. Vivíem al mateix replà i ens teníem l’estima mútua dels bons veïns. No vaig insistir i em vaig parapetar en un racó de l’ascensor, darrere la meva ridícula muntanya de rotllos. Ella em va somriure i vam pujar en un silenci càlid.

El seu pis, encarat al meu, donava a una illa de patis. El meu al carrer. Era impossible que ens veièssim des dels nostres respectius balcons. Tot i viure tan aprop l’un de l’altre, les nostres experiències de confinament tenien perspectives molt diferents. Ella interior, jo exterior. El replà i l’ascensor havien estat des de feia tres anys els nostres únics vectors de contacte, tot i així, cordials i amables. Però, durant l’estat d’alarma, no teníem ni això. No obstant, un dia que jo havia d’anar a la farmàcia, vaig obrir la porta del pis al mateix moment que ella obria la seva. En veure-la davant meu, a escassos tres metres, em vaig quedar aturat i li vaig dir que anava a la farmàcia, que si necessitava res jo li podia comprar. Se’m va quedar mirant amb cara d’incredulitat i només em va dir, per favor, baixi vosté primer, que jo només haig de comprar el pa.

Durant aquelles setmanes vaig pensar que, tot i no veure-la, ella era la persona que jo tenia més aprop. Intentava imaginar si la seva soledat era similar a la meva, si compartíem rutines, distraccions o preocupacions. Des del dia de la farmàcia que no l’havia tornat a veure. Ni tan sols li havia sentit la veu. En un parell d’ocasions, en baixar a tirar les escombraries, em vaig acostar a la seva porta i, tapant l’espiell amb la mà, procurant no entrar en contacte amb cap material, vaig parar l’orella per si hi havia fressa de peus o música o xerrameca de televisió. Res. El silenci era absolut. Vaig estar temptat de picar la porta i preguntar-li si es trobava bé o si necessitava alguna cosa. No em vaig atrevir.

Aquella tarda, mentre jo esperava l’hora de sortir al balcó per aplaudir no sé ben bé què, vaig sentir com s’obria la porta de la veïna. Empès per la curiositat i l’empatia vaig córrer fins la meva porta i vaig guaitar per l’espiell. Ella anava desarreglada, sense pentinar i carregava una petita escala de cuina, d’aquelles que es fan servir per treure la pols dels armaris més alts. El nostre era el darrer pis de l’edifici i no em va estranyar veure-la pujar les escales cap al terrat, amb les claus a la mà. Vaig pensar que devia tenir roba estesa i l’anava a recollir. Per confirmar les meves suposicions em vaig quedar esperant a la porta, sense fer cas dels aplaudiments que començaven a repicar des dels balcons. De sobte vaig sentir crits d’horror i vaig córrer cap al balcó, amb l’ai al cor.

02/05/2020