Terapia de Pareja Psicólogo Consejero Matrimonial Barcelona


Por qué es sano masturbarse (incluso cuando tienes pareja)

El autoservicio del sexo conlleva grandes beneficios a los que no deberíamos renunciar, aunque nuestros días de soledad hayan acabado.

RITA ABUNDANCIA | 4 MARZO, 2015 | 07:20 H
sexo
Foto: Cordon Press
Etiquetas: Masturbación · sexo

Si hubiera que escribir un libro de texto sobre sexo, en el que las materias y su orden fueran asignadas con criterios didácticos, por sexólogos, seguramente se empezaría por la masturbación, con el fin de conocer bien el propio cuerpo y la respuesta sexual. Una vez dominado este campo, el siguiente nivel sería el sexo manual con otro, para explorar a fondo el nuevo terreno a pisar, sus gustos y preferencias; para luego seguir con otras lecciones más avanzadas: penetración, sexo oral, anal, etc. Inconscientemente, la mayoría ha seguido este orden en su vida erótica –pajas, magreos y coitos-–. Los hombres desde luego, y cada vez más mujeres de las nuevas generaciones porque nuestras madres y abuelas lo más seguro es que invirtieran completamente el orden. Es muy posible que muchas, por falta de interés, tiempo o por creencias e ideologías, se saltaran la última lección, que en realidad era la más importante de todas.

Como en cualquier buen aprendizaje, los conocimientos básicos no se olvidan, sino que se incorporan en los posteriores, aunque no estoy segura de que en materia de sexo se siga esta regla. Por supuesto que casi todos aceptamos ya la practica masturbatoria como sana, adecuada y muy instructiva, excepto las diversas religiones y sus practicantes más integristas, que todavía debaten si su particular dios la aprueba y bajo que circunstancias. Tecleen en Google “masturbación en la pareja” en inglés, y obtendrán un completo tratado de teología. Pero cuando preguntamos si el autoerotismo nos sigue pareciendo adecuado, una vez conocida ya la media naranja, la cosa cambia. Una amiga mía, nada sospechosa de pertenecer a la fracción más extremista de ninguna religión, dejó a su novio cuando un día llegó a casa y lo vio masturbándose frente a la pantalla del ordenador, que proyectaba un vídeo porno.

Si les parece que mi amiga es una estrecha, hagan un sondeo entre los sexólogos y les dirán como una pregunta, bastante usual en consulta, es la de saber si es normal que a la pareja, además de tener relaciones, le guste también masturbarse a solas. Oír el ruidito del vibrador después de que la mujer ha anunciado que se va a la cama temprano porque está destrozada, puede ser a veces malinterpretado por el ego masculino. En American Beauty (1999), Kevin Spacey nos recordó que esa actitud tan propia de la adolescencia o de periodos de soledad, la de procurarse el propio placer, vuelve cuando la pareja ha dejado de interesarse en procurarlo juntos. La masturbación siempre ha estado impregnada de tintes egoístas. Dentro de la pareja, éstos adquieren una mayor negrura, como si hubiera un cupo de actividad sexual que debiera dedicarse, exclusivamente, para disfrute de ambos. Durante el estreno de 50 Sombras de Grey una mujer de 33 años en Sinaloa, México, sentada en las primeras filas, empezó a masturbarse. Acabó esposada, pero no por Christian, sino por la policía local. La noticia tenía un cierto tufo a recochineo, muy diferente de si se hubiera encontrado a una pareja practicando el sexo, en vez de seguir interesados en el aséptico planteamiento y los diálogos, propios de whatsapp, de la cinta.

“No confío en nadie que no se masturbe. Si no puedes llegar a buen término con tus zonas privadas, no va a ser muy divertido cuando tengas que hacerlo con las de otro”, decía Ryan O’Connell en un artículo titulado Ten reasons why masturbating can be better than sex, de la revista thoughtcatalog.com. Yo ampliaría un poco más el grupo de personas no fiables e incluiría a aquellas incapaces del disfrute solitario de algo. Los que no preparan comidas especiales para ellos solos, los que no viajan si no van con alguien, los que no pueden ir al cine sin compañía… Su amabilidad y solidaridad es tal, que solo reservan los buenos momentos para compartirlos, sin saber que la caridad, el placer y la vida empiezan por uno mismo, y solo estando a bien con nuestra primera persona podremos estarlo con las demás. En el sexo esto es una máxima indiscutible. Betty Dodson, la abuela de la masturbación, no se ha cansado de repetirlo desde los años 70 hasta hoy, donde sigue enseñando al género femenino a ser autosuficiente en materia sexual, en su consulta de Nueva York. Según cuenta Dodson a S Moda, “el segundo problema más importante para las mujeres a la hora de disfrutar plenamente del sexo –aparte de la iglesia católica, que todavía prohíbe la masturbación y los anticonceptivos–, es la falta de información y una educación sexual que incluya el placer de la mujer y no solo la procreación. Si ella no entiende el papel de su vulva y clítoris a la hora de alcanzar el orgasmo, será siempre una víctima que el hombre pueda usar para su propio placer”.

Francisca Molero, sexóloga, ginecóloga, directora del Institut Clinic de Sexología de Barcelona y directora del Instituto Iberoamericano de Sexología, cree que este aprendizaje, como todo en la vida, es constante y no debería parar nunca. “Yo espero que dentro de unos años, las consultas por anorgasmia se reduzcan mucho porque las practicas masturbatorias empiezan a ser comunes entre las mujeres, que saben que conocer su cuerpo y su respuesta sexual es algo fundamental para disfrutar del sexo. Pero esto no debería reducirse solo a la etapa más joven, de descubrimiento de la sexualidad, sino a toda la vida. La respuesta a los diferentes estímulos va cambiando con los años, la situación personal, la experiencia. Todo eso tienen también su reflejo en nuestra sexualidad, y es importante que lo vayamos descubriendo. Antes se pensaba que el instinto sexual se encargaba de enseñarnos o guiarnos, pero no es verdad. Se necesita aprender, la sexualidad es un camino y un aprendizaje continuo”.

Por establecer una comparación entre comida y sexo, todos estaríamos de acuerdo en afirmar que nuestros gustos culinarios cambian con el tiempo, pasan por fases, conocemos nuevos platos y sabores de otras culturas. Primero intentamos hacer las recetas nosotros mismos, para saber si están bien hechas y si podemos invitar a alguien a que las pruebe, sin caer en el riesgo de perder una amistad o acabar llamando a Telepizza. A veces, también nos gusta comer algo especial a solas, puede que un helado en una bochornosa tarde de verano, sin compartirlo con nadie. El sabor, no es el mismo. Como tampoco lo son las sensaciones que se experimentan con la masturbación o el sexo compartido. El selfservice puede tener para algunos una nota de soledad, pero también se libera de esa parte de reto, de esperar algo de alguien, de tener que estar a la altura, de gustar, de quedar bien, que nunca falta cuando dos, o más, deciden meterse en una cama. Un artículo de The Cut sobre el tema que nos ocupa, incluía una cita de una periodista francesa, “aunque tuviera todos los hombres del mundo en mi cama, incluso Ryan Gosling, seguiría masturbándome con juguetes eróticos”, me confesó recientemente la columnista francesa de sexo Maïa Mazaurette, “no quiero volver a un mundo sin plástico”.

Otra de las ventajas del autoabastecimiento en materia sexual es el hecho de que nos mantiene satisfechos y en plena forma durante los altibajos de deseo que ocurren en la convivencia. Según Francisca Molero, “uno de los mayores problemas de las parejas son los desajustes de frecuencia, es decir, que los dos miembros no tienen ganas al mismo tiempo, lo que puede generar grandes conflictos, tanto por defecto, como por exceso. La masturbación es un buen remedio a este problema, pero en consulta vemos que todavía no está aceptada al cien por cien dentro de la pareja. Aún resulta incómoda para muchos, y el que la practica suele hacerlo a escondidas para que el otro no lo vea. Incluso muchos la perciben aún como una cierta forma de infidelidad”. ¿No creen que es preferible convertirse en infiel, que en una copia de Mildred, la avinagrada señora Roper –aunque con razón, ya que el bache que cruzaba su marido era eterno–, que buscaba venganza durante el día por todo lo que su consorte no le había hecho durante la noche?

Aunque si lo pensamos detenidamente, la mayoría de las mujeres seguimos masturbándonos incluso cuando mantenemos relaciones con otro/a. ¿Qué es sino estimular el clítoris durante el coito, para así poder llegar al orgasmo más fácilmente?Según Ian Kerner, autor del libro She Comes First, el 80% de las mujeres no pueden alcanzar el clímax solo con la penetración. A los hombres también les gusta realizar estas prácticas, pero no siempre están tan bien aceptadas. En palabras de Molero, “el hombre también necesita estimularse, incluso durante el acto sexual, pero todavía se piensa que el deseo masculino es como un resorte. Tocarse los testículos y la zona del perineo puede ser muy satisfactorio para el hombre y ayudarle en problemas de eyaculación retardada, una patología que va en aumento. Pero así como ya todos admiten que ella manipule su clítoris durante el acto sexual, hay muchas mujeres que no ven bien que el hombre haga lo mismo, ya que pueden interpretarlo como que ellas no le excitan lo suficiente. Son mitos que todavía quedan por destruir”, comenta esta sexóloga.

No hagamos con la masturbación como muchos hacen con los amigos del instituto, se olvidan de ellos cuando encuentran pareja, para luego volverlos a llamar cuando llega el divorcio y los solitarios fines de semana. Como cuenta Valérie Tasso en Antimanual de sexo (Temas de hoy), “dos son los grandes errores malintencionados que circundan al hecho masturbatorio: el habernos engañado con que es un acto exclusivamente solitario, y el creernos que es una practica sustitutoria de otras eróticas (como la algarroba del chocolate)”.


La dinàmica del doble vincle o doble lligam, implica a dues o més persones, una de les quals és considerada com la víctima. En aquest tipus de relació a la crida víctima li resultarà molt difícil romandre sa ja que sempre que es presenti una situació d'aquesta mena, es produirà un esfondrament de la seva capacitat per discriminar els diferents nivells lògics de la comunicació. Aquesta situació té el seu acabament per a la víctima, en la imposició ulterior que li prohibeix sortir de la situació o metacomunicar per resoldre la contradicció i d'aquesta manera la víctima és col·locada en una posició insostenible, en la qual no pot fer un sol moviment sense que sobrevingui la catàstrofe. Si prenem la família com el context bàsic on es desenvolupa el aprenentatge d'un ésser humà, vol dir que la família d'un esquizofrènic va modelar aquesta forma peculiar per via dels particulars segments de comunicació que se li imposen a un subjecte i van descobrir que en tant el pacient designat millorava, un altre membre de la família empitjorava. Així, des del que a posteriori es va denominar el model sistèmic, es va observar que la família necessitava una persona que encarnés el símptoma. Bateson no només va trobar proves d'aquesta suposició, sinó que va quedar impressionat per la manera com la família fomentava i encara exigia que el pacient mostrés una conducta irracional (Bateson et al., 1956). El grup de Bateson (1956) va plantejar que sempre que un subjecte és atrapat en una situació de doble vincle, respondrà d'una manera defensiu i en forma similar a l'esquizofrènia, però no tota persona en aquesta situació desenvoluparà esquizofrènia, de fet és comú que la majoria de les persones troben estat en alguna situació del tipus descripta. En aquest plantejo el problema es donaria en la dificultat de respondre a partir de la confusió de nivells lògics, però en altres àrees, alguns autors han subratllat la importància d'aquests errors de tipificació lògica, demostrant que l'humor, la poesia i la creativitat en general, es caracteritzen per la constitució intencional d'errors de tipificació i si 14

Page 15

pretenguéssim eliminar ens quedaríem amb un món xato i estancat (Keeney, 1987). Si bé el concepte del doble vincle va ser central durant molts anys, dins de la clínica sistèmica de la psicosi, actualment ia la llum de les investigacions i els avenços en neurociències aquest concepte requereix una profunda revisió. 2.3.4. Canvi 1 i Canvi 2 Els conceptes de Canvi 1 i 2 al·ludeixen a entendre el canvi i la permanència com dues cares d'un mateix fenomen (Watzlawick, Weakland & Fisch, 1974). El Canvi 1, és el canvi del no canvi, implica canviar alguna cosa però perquè tot segueixi igual. Hi hauria un canvi aparent, però no s'arriben a canviar les estructures i pautes comunicacions, i en aquests casos els canvis no són substancials, encara que si evidents, es donen canvis de continguts però la relació i la pauta que connecta es manté igual (Watzlawick, Weakland & Fisch, 1974). En el cas del Canvi 2, trobem que el canvi és més radical, canvien les estructures, les regles de joc del sistema, ja no són canvis aparents, sinó canvis en les pautes que connecten i en canviar les regles que regeixen el sistema, canvia també en la majoria dels casos els resultats obtinguts (Watzlawick, Weakland & Fisch, 1974). 2.4. La psicoteràpia familiar Les aportacions de la psicoteràpia familiar en haver-se desenvolupat específicament en el camp de la clínica els desenvoluparem en el següent apartat. 3. Teràpia Sistèmica La psicoteràpia sistèmica ha desenvolupat moltes modalitats diferents d'abordar, treballar i pensar la clínica terapèutica, a causa de la gran quantitat d'escoles i autors, primerament farem una breu 15

Page 16

descripció històrica, per després desenvolupar sintèticament els plantejaments de les principals escoles. 3.1. Antecedents històrics Un dels pilars en on l'Escola Sistèmica es recolza i d'on rebre majors aportacions és del camp de la psicoteràpia familiar. La orientació sistèmic relacional es desenvolupa mitjançant una complexa sèrie de estudis, experiències i investigacions, efectuades primerament a EUA i Gran Bretanya i després en altres països entre ells Itàlia, prenent el nom genèric de Teràpia Familiar. Els estudis de les famílies des de l'orientació sistèmica, comencen a articular-se amb la pràctica clínica i les investigacions recentment en la dècada del 50 ', si bé hi va haver estudis anteriors que poden assenyalar com a precursors, el moviment cobra força recentment en aquests anys. Comença a pensar-se que les conductes simptomàtiques de l'individu són el reflex d'una patologia familiar més àmplia. Es comencen a formar diferents tendències i escoles, entre els autors anglesos més reconeguts podem esmentar a Cooper, Laing i Schatzman, i en EUA a autors com Ackerman, Bateson, Boszormenyi- Nagy, Erikson, Framo, Haley, Jackson, Satir, Sluzki i Watzlawick entre d'altres (Feixas & Miró, 1993). Recentment en les dècades del 60 sorgeix la Teràpia Familiar d'òptica clarament sistèmica, amb certa sistematització dels conceptes fonamentals, i allà podem veure les tres grans escoles tradicionals dins de la Teràpia Sistèmica, que són l'Escola de Palo Alto, amb Watzlawick i Bateson entre els més reconeguts, l'Escola Estructural el principal representant és Minuchin i l'Escola de Milà amb Selvini Palazzoli com la seva màxima figura (Feixas & Miró, 1993). Per investigar els patrons de comunicació en l'esquizofrènia, Bateson es va unir a un grup de psicoterapeutes i teòrics de la comunicació a fi d'estudiar els mecanismes de la comunicació humana en una col·laboració que va durar una dècada, des de 1952 fins a 1962. Sens dubte la aparició de la teoria del doble vincle (Bateson et al., 1956), fruit del anàlisi comunicacional de les famílies de esquizofrènics, va suposar una fita 16

Page 17

fonamental en el naixement del model sistèmic de teràpia familiar (Feixas & Miró, 1993). La dècada del 60 'suposa un important desenvolupament per al model sistèmic, el 1962 Jackson i Ackerman funden la revista Family Process, que des de llavors ha estat un òrgan de comunicació científica fonamental per al moviment sistèmic. El mateix Jackson crea el MRI, Mental Research Institute de Palo Alto, conjuntament amb Satir i Riskin, en el mateix edifici on va treballar el grup original liderat per Bateson. El MRI, va ser el primer centre que va presentar programes de formació en teràpia familiar, al poc temps es van unir a aquest projecte autors com Watzlawick, Weakland i Sluski (Feixas & Miró, 1993). Durant la dècada dels anys 60 'aquest centre va mantenir contactes regulars amb Erickson, creador de la moderna hipnoteràpia i l'enfocament popularitzar fonamentalment Haley (1973). Minuchin per aquests anys, impulsat per Ackerman, inicia un projecte de recerca amb famílies de baix nivell social, en la seva major part immigrants porto-riquenys que estaven en EUA i tenien problemes de delinqüència (Minuchin, 1974). Això permet el sorgiment d'un model particular que es coneix com a Model Estructural. El llibre Teoria de la Comunicació Humana, que ja va ser esmentat va ser una obra clau (Watzlawick, Beavin & Jackson, 1967), ja que va marcar una fita important per a tot el camp, en ser la primera obra que articula conceptualment la pràctica clínica de la Teràpia Familiar, amb la Teoria General dels Sistemes i la pragmàtica de la comunicació. Cap a finals de la dècada dels 60 ', a Europa, comencen a establir diverses línies d'investigació en teràpia familiar. A Gran Bretanya, Laing, que havia treballat amb famílies amb algun membre esquizofrènic, viatja i manté contacte amb el grup de Palo Alto i instaura una nova línia d'investigació per consolidar el model sistèmic en la clínica Tavistock de Londres (Laing & Esterson, 1964, citat per Feixas & Miró, 1993) i posteriorment aquests estudis van constituir les aportacions teòriques de l'antipsiquiatria. 17

TOTA LA INFORMACIÓ A : www.xavierconesa.com





Badia del Vallès
Barberà del Vallès
Castellar del Vallès CONSEJERO MATRIMONIAL GRANOLLERS
ASESOR MATRIMONIAL GRANOLLERS
Sense Escut Castellbisbal
Cerdanyola del Vallès ASESOR DE PAREJAS GRANOLLERS
Gallifa Gallifa
Matadepera
TERAPIA DE PAREJA GRANOLLERS
Montcada i Reixac
Palau-solità i Plegamans
Polinyà Polinyà
Rellinars ASESOR DE PAREJAS GRANOLLERS
Ripollet
Rubí
PSICOLOGO DE PAREJAS GRANOLLERS
Sabadell  ASESOR DE PAREJAS GRANOLLERS
Sant Cugat del Vallès ASESOR MATRIMONIAL GRANOLLERS
Sant Llorenç Savall
Sant Quirze del Vallès
TERAPIA DE PAREJA GRANOLLERS
CONSEJERO MATRIMONIALISTA GRANOLLERS
Santa Perpètua de Mogoda
Sentmenat
Terrassa
Vacarisses CONSEJERO MATRIMONIALISTA GRANOLLERS
Viladecavalls CONSEJERO MATRIMONIALISTA GRANOLLERS
Aiguafreda PSICOLOGO DE PAREJAS GRANOLLERS
L'Ametlla del Vallès ASESOR MATRIMONIAL GRANOLLERS
Bigues i Riells
Caldes de Montbui
Campins Campins
Canovelles PSICOLOGO DE PAREJAS GRANOLLERS
Cànoves i Samalús
Cardedeu ASESOR MATRIMONIAL GRANOLLERS
Figaró-Montmany CONSEJERO MATRIMONIALISTA GRANOLLERS
Fogars de Montclús CONSEJERO MATRIMONIAL GRANOLLERS
Les Franqueses del Vallès TERAPIA DE PAREJA GRANOLLERS
La Garriga CONSEJERO MATRIMONIAL GRANOLLERS
Granollers  TERAPIA DE PAREJA GRANOLLERS
Gualba
PSICOLOGO DE PAREJAS GRANOLLERS
La Llagosta
Llinars del Vallès
Lliçà d'Amunt CONSEJERO MATRIMONIAL GRANOLLERS
Lliçà de Vall CONSEJERO MATRIMONIAL GRANOLLERS
Martorelles
Mollet del Vallès ASESOR DE PAREJAS GRANOLLERS
Montmeló
Montornès del Vallès CONSEJERO MATRIMONIALISTA GRANOLLERS
Montseny
Parets del Vallès ASESOR MATRIMONIAL GRANOLLERS
La Roca del Vallès  CONSEJERO MATRIMONIALISTA GRANOLLERS
Sant Antoni de Vilamajor
TERAPIA DE PAREJA GRANOLLERS
Sant Celoni
Sant Esteve de Palautordera
Sant Feliu de Codines
Sant Fost de Campsentelles
Sant Pere de Vilamajor
Santa Eulàlia de Ronçana ASESOR MATRIMONIAL GRANOLLERS
Santa Maria de Martorelles
Santa Maria de Palautordera PSICOLOGO DE PAREJAS GRANOLLERS
Tagamanent CONSEJERO MATRIMONIAL GRANOLLERS
Vallgorguina
Vallromanes ASESOR DE PAREJAS GRANOLLERS
Alella
Arenys de Mar
Arenys de Munt
Argentona
Cabrera de Mar TERAPIA DE PAREJA GRANOLLERS
Cabrils
ASESOR DE PAREJAS GRANOLLERS
Caldes d'Estrac
Calella
Canet de Mar
Dosrius
Masnou, el
Mataró
Montgat PSICOLOGO DE PAREJAS GRANOLLERS
Òrrius
Palafolls
Pineda de Mar
Premià de Dalt CONSEJERO MATRIMONIALISTA GRANOLLERS
Premià de Mar
Sant Andreu de Llavaneres
Sant Cebrià de Vallalta
TERAPIA DE PAREJA GRANOLLERS
Sant Iscle de Vallalta
Sant Pol de Mar ASESOR DE PAREJAS GRANOLLERS
Sant Vicenç de Montalt
Santa Susanna
Teià  CONSEJERO MATRIMONIAL GRANOLLERS
Tiana ASESOR MATRIMONIAL GRANOLLERS
Tordera
Vilassar de Dalt PSICOLOGO DE PAREJAS GRANOLLERS
Vilassar de Mar
Vilalba Sasserra
Vilanova del Vallès

El major aportació fet al camp de la teràpia familiar sistèmica des Europa, correspon a Itàlia, l'any 1967, Selvini Palazzoli, Boscolo, Cecchin i Prata, coneguts mundialment com el Grup de Milà, posen en marxa un centre de recerca en teràpia familiar, d'àmplies repercussions per al moviment sistèmic. Anys després, Cancrini i Andolfi, desenvoluparan sengles escoles de teràpia familiar sistèmica a Roma. En les dècades posteriors, el moviment sistèmic s'expandeix i comencen a sorgir nous enfocaments i qüestionaments principalment de tipus epistemològic (Feixas & Miró, 1993). Actualment a més de les escoles sistèmiques clàssiques es poden esmentar als moviments constructivistes i narrativistes, els qui en general plantegen una actitud menys directiva i intervencionista per part del terapeuta i una actitud més constructivista, generativista i narrativista (Anderson & Goolishian, 1988; Gergen, 1992; White & Epston, 1993; Schnitman, 1994). Per exemple, per Anderson i Goolishian (1988) el canvi en la teràpia implica una reconstrucció de la història que es dóna a nivell conversacional i es manté fins que es crea una nova narrativa. 3.2. Característiques generals de la psicoteràpia sistèmica En el model sistèmic, en general, els símptomes són entesos com expressions disfuncionals del sistema familiar, de manera que el focus de anàlisi no recaurà només en el pacient que té el símptoma o problema, sinó que abastarà a tot el sistema. Al pacient que té les manifestacions simptomàtiques o el problema concret se l'anomena pacient identificat. Totes les escoles posen especial interès en les conductes i en els patrons d'intercanvi entre els membres que composen el sistema, és a dir, els integrants de la família. Es focalitza en general en les interaccions i pautes repetides que marquen un estil de vinculació entre els membres. La solució dels problemes o símptomes, es troben en estreta vinculació amb les relacions i pautes que estableixen els membres del sistema entre si, per això es treballa fonamentalment amb els patrons disfuncionals de interacció familiar (Feixas & Miró, 1993). 18

Page 19

Des del punt de vista tècnic, aquests models han dissenyat una sèrie d'intervencions específiques que van permetre que aquestes escoles es desenvoluparan i aconseguissin molta difusió entre els psicoterapeutes; ja que van proporcionar tècniques creatives, innovadores i desafiadores que van aconseguir donar-li eines específiques als professionals de la salut mental, per al treball amb pacients individuals i famílies. Els models sistèmics representen el marc conceptualment més provocador i tecnològicament més innovador de la psicoteràpia actual (Feixas & Miró, 1993). Els temps dels tractaments són considerablement més curts comparats amb les teràpies analítiques, l'actitud del terapeuta és activa proposant intervencions i tasques per realitzar fora de la sessió. Habitualment el llenguatge analògic, no verbal, ocupa un lloc important en el tractament. En els primers moments es treballava fonamentalment amb tota la família o el sistema implicat, però en l'actualitat existeixen modalitats individuals, de parella i grupals. L'enfocament està centrat en el present fonamentalment i va existir una tradició de no utilitzar diagnòstics psiquiàtrics clàssics, ja que aquests tendien a transformar-se en profecies autocumplidoras (Watzlawick, Weakland & Fisch, 1974). 3.3. Les escoles de psicoteràpia sistèmica En el nostre medi, els terapeutes sistèmics es van veure influenciats no només per autors sistèmics, sinó també per autors d'altres orientacions. Actualment els límits de les escoles no estan tan clars ni definits com fins fa unes dècades enrere, per aquesta raó no és tan fàcil definir el que implica l'àmbit sistèmic. Dins de la sistèmica, tampoc hi ha un criteri unificat d'abordatge clínic i en el nostre país, la integració i el eclecticisme són molt freqüents, per tant descriurem simplement els models clàssics i més purs dins de la sistèmica, sense intentar esgotar els diferents abordatges clínics dins de la Sistèmica. Com ja vam assenyalar ha molts autors i escoles sistèmiques, però en funció de descriure succintament les principals seguim el plantejament de 19

Page 20

importants autors que van tractar de sistematitzar-les i assenyalar clàssicament tres escoles predominants (Keeney & Ross, 1987; Feixas & Miró, 1993). Les mateixes són: a. L'escola interaccional de l'MRI -mental Research Institute o Escola de Palo Alto. b. L'escola estructural estratègica. c. L'escola de Milà. 3.3.1 L'escola interaccional o escola de Palo Alto Aquesta escola s'identifica principalment amb la segona generació de investigadors de Palo Alto (Watzlawick, Weakland & Fisch, 1974; Fisch, Weakland & Segal, 1982). Parteixen de la idea que els canvis terapèutics no són diferents de les contínues transformacions que pateixen els diferents sistemes en evolucions naturals. Per a ells les solucions intentades són les que mantenen el problema, les persones que arriben amb problemes a la consulta psicoterapèutica porten una dificultat, definida per algun dels membres com a problema i una sèrie d'aplicacions de certes solucions intentades fallides, que no han aconseguit solucionar aquest problema, sinó que pel contrari van aconseguir mantenir-lo, van tenir l'efecte pragmàtic de sostenir-ho, obstaculitzant el procés normal de canvi (Watzlawick, Weakland & Fisch, 1974). Les intervencions apunten primerament a identificar els circuits intervinents i les diferents solucions intentades, després poder bloquejar aquestes solucions intentades fallides, per tallar el procés cibernètic de feedback negatiu que manté el problema. L'objectiu és modificar les estructures o les pautes interaccionals que regeixen al sistema, el que es coneix com Canvi 2, ja que totes les solucions intentades fallides són considerades com a mers Canvis 1, que s'entenen com a 'més del que mateix '(Fisch, Weakland & Segal, 1982). Les solucions intentades, habitualment es guien pel sentit comú, però per aconseguir Canvis 2, els terapeutes interaccionals proposen 20

Page 21

intervencions paradoxals que de vegades contrarien el sentit comú. Proposen donar aquest tipus de prescripcions amb una racionalitat concorde al marc referencial de la família, seguint els paràmetres semàntics del sistema. Aquesta escola utilitza per a això dos elements, que es conceptualitzen com 'parlar el llenguatge del pacient' i 'carregar amb suggestió la prescripció' (Watzlawick, Weakland & Fisch, 1974). Habitualment proposen temps de resolució relativament breus, de deu sessions generalment, independentment del tipus de problema presentat i les principals tècniques utilitzades per aquesta escola són les prescripcions, suggeriments i redefinicions (Feixas & Miró, 1993). 3.3.2 L'escola estructural estratègica Els dos representants més destacats d'aquesta escola són Haley i Minuchin, els que prenen especialment en compte les jerarquies i els rols familiars que conformen l'estructura del sistema. Plantegen que les famílies s'organitzen al voltant de aliances i coalicions, en les primeres es dóna certa proximitat o vinculació entre dos membres per qualsevol motiu, en les segones en canvi, també es dóna una aliança però la mateixa es dirigeix ​​contra un tercer. Es planteja el concepte de triangle pervers (Haley, 1973) en els casos en on existeix una coalició entre membres de diferents generacions en contra d'un altre. Aquestes coalicions habitualment són negades a la teràpia familiar, a diferència de les aliances que tendeixen a ser més reconegudes. Entenen a la família com un sistema que té límits i fronteres, consideren que els membres de la mateixa es diferencien entre ells i altres subsistemes per límits i al seu torn el sistema familiar es diferencia d'altres sistemes per les seves fronteres. Aquests límits poden ser difusos, rígids o clars, depenent d'això podem conceptualitzar a les famílies com aglutinades i disperses o deslligades (Minuchin, 1974). Les famílies aglutinades tenen límits difusos i fronteres rígides, de manera que és difícil mantenir la individualitat, l'intercanvi amb el medi i altres famílies és restringit, habitualment els problemes d'un són els problemes de tots

Barcelona Terapia de Pareja Psicologo Consejero Matrimonial
Hospitalet de Llobregat 
Badalona 
Tarrasa                   Terapia de Pareja Psicologo Consejero Matrimonial
Sabadell 
Mataró 
Santa Coloma de Gramanet 
Cornellá de Llobregat 
Sant Boi de Llobregat 
San Cugat del Vallés Terapia de Pareja Psicologo Consejero Matrimonial
Manresa 
Rubí Terapia de Pareja Psicologo Consejero Matrimonial 
Vilanova i la Geltrú 
Viladecans 
El Prat de Llobregat 
Casteldefels 
Granollers Terapia de Pareja Psicologo Consejero Matrimonial 
Sardañola del Vallés 
Mollet del Vallès