Terapia de Pareja Psicologo Consejero Matrimonial Granollers
Cuando el sexo dura demasiado
Una relación sexual excesivamente larga es como un vídeo porno malo, se convierte en algo mecánico, en una sesión de ejercicio físico en un gimnasio barato de barrio.
RITA ABUNDANCIA | 31 MARZO, 2015 | 14:19 H
Uno de los aspectos relativos al sexo que, generalmente, más se tarda en descubrir es el de la duración, porque ya sabemos que el cine y los vídeos –únicos canales de información disponibles para muchos– alargan y reducen la vida real a su antojo. Las breves y esporádicas clases de educación sexual que mi generación tuvo y que consistían en la proyección de diapositivas alegóricas –una espiga mecida por el viento que desprendía su semilla, o una pareja que caminaba de la mano hacia el ocaso–, no hacían nunca referencia al tiempo que duraba el asunto y, si algún compañero, en un arrebato de valentía, se atrevía a preguntarle al profesor al respecto, éste siempre contestaba con un vago: “depende de muchos factores. Ya hablaremos de ello más adelante”. Así que uno seguía con la duda, ¿sería cosa de horas, minutos, la noche entera? Lo que siempre intuíamos era que si la cosa pintaba tan bien, cuanto más durase mejor. Pasada ya la preadolescencia, incluso en la edad madura, muchos siguen pensando aún que el sexo escapa a esa regla universal que sentencia que la calidad y la cantidad nunca pueden ir unidas. Todavía hay tipos que, sin necesidad de estar frente a la barra de un bar, ni tomarse un sol y sombra, presumen de ser muy duraderos; aunque no faltan los que justifican una velocidad similar a la de la luz en base a lo excitados que estaban. Lo cual también parece ser motivo de orgullo. El ego masculino, que al contrario que el femenino, ha sido fabricado a prueba de bomba y sin obsolescencia programada.
Para acabar con el dilema de los tiempos del sexo, el año pasado un estudio sentó las bases científicas de lo que debía durar un buen revolcón. Los investigadores Eric Corty y Jenay Guardiani, de la Universidad Estatal de Pensilvania o Penn State, efectuaron una encuesta a 50 miembros de la Sociedad para la Terapia y la Investigación Sexual (SSTAR, según sus siglas en inglés), que incluía a psicólogos, médicos, trabajadores sociales, terapeutas matrimoniales y de familia y enfermeras que habían tratado a miles de pacientes durante varias décadas. El objetivo del estudio era clasificar el tiempo empleado por las parejas para sus relaciones sexuales, contando desde el momento de la penetración hasta la eyaculación, para así determinar la media de un coito y establecer diversas categorías. Los resultados sorprendieron a muchos porque llegaban a la conclusión de que el buen sexo debe durar entre 7 y 13 minutos –lo que la gran mayoría consideraba muy breve–. Un coito demasiado corto era el que cronometraba de 1 a 2 minutos; uno adecuado, entre 3 y 7, y uno demasiado largo tardaba entre 10 y 30 minutos.
A primera vista parece que la investigación estuviera hecha para consolar a los eyaculadores precoces, pero hay que tener en cuenta que contabilizaba solo el tiempo de la penetración, siempre que ésta sea continuada y constante, y que la sensación de lo que tardamos en la cama es siempre muy difusa y subjetiva. Esto se debe a la excitación y al hecho de que por relación sexual, generalmente entendemos algo más extenso que el coito y que abarca también los preliminares y juegos eróticos. Los propios autores del estudio se justificaban con declaraciones, que recogía EFE, de esta manera: “Con este estudio esperamos disipar dichas fantasías y alentar a hombres y mujeres con datos realistas sobre lo que es un acto sexual aceptable, evitando así que experimenten decepciones y disfunciones sexuales”, señalaba el autor principal, Eric Corty, profesor asociado de Psicología.
Una relación sexual excesivamente larga es como un vídeo porno malo, se convierte en algo mecánico, en una sesión de ejercicio físico en un gimnasio barato de barrio. Nadie puede mantener el nivel de excitación óptimo durante tanto tiempo, y es muy probable que algún miembro de la pareja, sino los dos, se empiecen a aburrir. Además, afecta también al grado de lubricación de la mujer, que empieza a ser incapaz de generar la humedad necesaria para un sexo placentero.
Uno de los causantes de que la cosa se prolongue más de lo deseado es la eyaculación retardada, un trastorno que crece más cada día, en palabras de Francisca Molero, sexóloga, ginecóloga, directora del Institut Clinic de Sexología de Barcelona y directora del Instituto Iberoamericano de Sexología. “Generalmente, las mujeres necesitan más tiempo para llegar al orgasmo que los hombres”, comenta esta experta, “pero últimamente empezamos a ver cada vez más casos en los que ellos tardan mucho en eyacular o no lo hacen. Aunque también puede ocurrir lo que se conoce como eyaculación retrógrada, cuando no sale fuera sino que se va a la vejiga, pero esto ocurre en personas operadas de cáncer de próstata. Claro que en este caso, el hombre y su pareja lo saben y lo viven con normalidad”.
Las causas de no poder acabar o emplear demasiado tiempo en hacerlo, pueden deberse a factores físicos, las más comunes, como apunta Molero, “son consecuencia de la toma de determinados antidepresivos, especialmente los inhibidores de la recaptación de serotonina; el consumo de alcohol o drogas; aunque también pueden haber detrás problemas de próstata, diabetes o infecciones urinarias. Cuando no hay ninguna de estas patologías, uno de los motivos más comunes es una determinada practica masturbatoria. Cuando estos casos empezaron a llegar a las consultas de sexología, hace unos años, los profesionales empezamos a observar que había un perfil muy claro en este tipo de paciente con eyaculación retardada: tenían cierta edad, no vivían en pareja –muchos se habían divorciado– pero tenían una relación, aunque no compartían casa con su actual pareja. Entraban dentro de la clasificación de personas con miedo al compromiso, pero luego se empezó a ver que este tipo de pacientes solían masturbarse en casa viendo vídeos porno. Es decir, empleaban siempre la misma estrategia a la hora de proporcionarse placer: unos estímulos muy fuertes, como son las imágenes pornográficas, y un ritmo más acelerado que el que suele haber en una situación de sexo compartido, por lo que a la hora de mantener relaciones con alguien tardaban más tiempo que en solitario”.
La idea equivocada de que los mejores en la cama son los que más duran entronca con otra fantasía, muy extendida, de que hay llegar al clímax a la vez. Lo que hace que muchos hombres retarden intencionadamente sus orgasmos para coincidir en el tiempo con los de su pareja. Un altruismo excesivo, que puede tener resultados no siempre deseados. “Estar excesivamente pendiente del otro durante una relación sexual, no es aconsejable”, comenta Molero, “un cierto egoísmo, entendiendo el término entre comillas, es sano porque además, controlar o estar pendiente del otro, en exceso, es contrario a la mecánica del orgasmo, que exige un dejarse llevar, una desconexión, un no control”.
Cuando el motivo de la eyaculación retardada no obedece a ninguna causa fisiológica, la única manera de volver a la normalidad es, según Francisca Molero, a base de “un proceso de desensibilización y descondicionamiento, que pasa por buscar nuevos estímulos y estrategias para la actividad sexual, para no repetir y crear una pauta única que limite las vías para llegar a la excitación”.
La pornografía tiene múltiples beneficios, pero como ocurre con el cine, debería ser más una forma de inspiración que un modelo a imitar fielmente;y las largas secuencias coitales no tendrían que hacernos pensar en términos de tiempo. “Muchos pacientes llegan a la consulta quejándose de eyaculación precoz, cuando en realidad su duración entra dentro de la media normal”, cuenta Molero. Como en cualquier ejercicio físico, cuanto más se entrena y más calentamiento se hace, antes de cada sesión, mejor resultados se obtienen. Algunos/a logran escapar a la formula de “lo bueno y breve dos veces bueno”, pero son pocos. Si tiene la suerte de encuentrarse con alguno de estos raros especímenes, mi consejo es que no lo pierda de vista.
definint al sistema com un conjunt d'elements que interactuen entre sí, pressuposant d'aquesta manera, l'existència d'una interdependència entre les parts i la possibilitat d'un canvi a través de la reversibilitat de la relació. En funció de la definició que hem donat podem imaginar infinitat de sistemes, de fet no existeix en el món res que no formi part d'algun sistema des d'aquesta conceptualització. Cadascuna de les parts que tanca un sistema pot ser considerat un subsistema, és a dir un conjunt de parts i interrelacions que es troben estructural i funcionalment dins d'un sistema major i que posseeix les seves pròpies característiques. Així podem dir que els subsistemes són sistemes més petits dins de sistemes grans (Bertalanffy, 1968). Amb el concepte de supersistema es fa referència a la inclusió de tot sistema, en un sistema d'ordre més gran que inclou a diversos sistemes. Els conceptes de subsistema, sistema i supersistema porten implícita la idea de recursivitat, puix que els subsistemes i els supersistemes són a més sistemes. En aquest sentit, les propietats generals dels tres elements són semblants i fàcilment es poden trobar o derivar analogies. D'això es dedueix que tant els subsistemes com els supersistemes, requereixen complir certes característiques sistèmiques, aquest punt és bastant discutit i controversial, no sembla que hi hagi principis generals que determinin quan una part és un subsistema o simplement un component d'un sistema (Johansen Bertoglio, 1997). En la mesura que desintegramos el sistema en subsistemes, anem passant d'una complexitat major a una menor. Al revés, a mesura que integrem subsistemes en sistemes grans, o sistemes en supersistemes, anem guanyant una major compressió del tot i les interrelacions de les seves parts. És important diferenciar els sistemes oberts dels tancats, encara que també convé assenyalar que entre els investigadors no hi ha un criteri unificat per a la diferenciació dels mateixos, per això alguns autors parlen de sistemes més o menys oberts, o sistemes més o menys tancats. Seguint la conceptualització clàssica de Bertalanffy (1968), un sistema tancat és aquell que no intercanvia informació amb el medi, a diferència de
els sistemes oberts que estan intercanviant constant informació o energia d'algun tipus amb el medi o amb altres sistemes. L'intercanvi és de tal naturalesa que aconsegueix mantenir alguna forma d'equilibri continu o estat permanent i les relacions amb el medi, són tals que admeten canvis i adaptacions. S'han descrit i relacionat amb els sistemes oberts un gran nombre de propietats, però seguint el lineamiento que segueixen la majoria dels autors que apliquen aquesta teoria al camp de les psicoteràpies, ens referirem a les tres propietats principals dels sistemes oberts, elles són: a. Totalitat. b. Retroalimentació o feedback. c. Equifinalitat. La propietat de totalitat dels sistemes oberts es vincula amb el concepte de relació entre les parts. Els elements d'un sistema es troben en una relació tal, que la modificació d'un element o alguna relació dins del sistema provoca la modificació de tot el sistema. Això equival a dir que el sistema es comporta com inseparable i coherent, pel que els factors o elements no poden variar independentment sense condicionar al tot. Bertalanffy (1968) aclareix que no només és necessari estudiar les parts i els processos en estat d'aïllament, sinó també resoldre els problemes decisius que es troben en l'organització i en el ordre que unifiquen aquestes parts i aquests processos, que resulten de la interacció dinàmica de les parts ja que fan que les conductes de les mateixes siguin molt diferents quan es l'estudia dins del tot. La propietat de la retroalimentació que es va conceptualitzar primerament a partir de desenvolupaments de l'enginyeria aeronàutica i es va estendre ràpidament a diversos àmbits, és la base de la circularitat, característica pròpia dels processos interactius dels sistemes oberts. En tot sistema obert, a partir d'una informació emesa existeix cert informació de retorn, que torna del receptor a l'emissor i permet la
comunicació i l'intercanvi. Aquesta informació de retorn o feedback possibilitarà el canvi o la permanència (Johansen Bertoglio, 1997). Hi ha dos tipus de feedback, un denominat positiu i un altre negatiu, en funció dels efectes que aquesta informació de retorn tingui en el sistema, ja que tota informació de retorn pot tenir dos efectes: a. Mantenir l'estabilitat -homeostasis- del sistema i és per tant de tipus negativa, ja que diu no al canvi. b. Provocar una pèrdua en l'estabilitat del sistema, generant algun canvi, aquest tipus d'informació és de tipus positiva, ja que li diu sí al canvi. És important assenyalar, que s'utilitza l'adjectiu positiu o negatiu simplement per fer referència a l'aparició o no d'un canvi, o un ruptura en l'equilibri del sistema i no té a veure amb el beneficiós o perjudicial del mateix. A causa que els sistemes oberts intercanvien informació contínuament al seu interior i amb l'exterior, cadascuna d'elles ha de ser retinguda, elaborada i comparada amb els models organitzatius que basant-se en aquest procés, podran tenir una confirmació o homeòstasi, o rebre una informació que permeti el canvi o la transformació (Bertalanffy, 1968). Tant la homeòstasi, com la transformació, constitueixen dos processos complementaris per a la vida del sistema. Quan aquesta autoregulació no funciona correctament les conseqüències poden ser, que predominin els processos transformatius que poden portar a la dissolució del sistema, o que es produeixi un enduriment del sistema que perdi flexibilitat i capacitat adaptativa, proporcionant respostes repetitives, cada vegada menys eficaços i coherents. Els sistemes oberts tendeixen a moure cap a nivells cada vegada més complexos d'organització i per tant, el concepte de feedback positiu no porta necessàriament a la desorganització oa la destrucció del sistema; sinó que mitjançant l'amplificació de la diferència, permet explicar el creixement, l'aprenentatge i l'evolució del sistema. La retroalimentació negativa té una funció de control i de manteniment de l'equilibri
TOTA LA INFORMACIÓ A : www.xavierconesa.com
Badia del Vallès
Barberà del Vallès
Castellar del Vallès CONSEJERO MATRIMONIAL GRANOLLERS
ASESOR MATRIMONIAL GRANOLLERS
Sense Escut Castellbisbal
Cerdanyola del Vallès ASESOR DE PAREJAS GRANOLLERS
Gallifa Gallifa
Matadepera
TERAPIA DE PAREJA GRANOLLERS
Montcada i Reixac
Palau-solità i Plegamans
Polinyà Polinyà
Rellinars ASESOR DE PAREJAS GRANOLLERS
Ripollet
Rubí
PSICOLOGO DE PAREJAS GRANOLLERS
Sabadell ASESOR DE PAREJAS GRANOLLERS
Sant Cugat del Vallès ASESOR MATRIMONIAL GRANOLLERS
Sant Llorenç Savall
Sant Quirze del Vallès
TERAPIA DE PAREJA GRANOLLERS
CONSEJERO MATRIMONIALISTA GRANOLLERS
Santa Perpètua de Mogoda
Sentmenat
Terrassa
Vacarisses CONSEJERO MATRIMONIALISTA GRANOLLERS
Viladecavalls CONSEJERO MATRIMONIALISTA GRANOLLERS
Aiguafreda PSICOLOGO DE PAREJAS GRANOLLERS
L'Ametlla del Vallès ASESOR MATRIMONIAL GRANOLLERS
Bigues i Riells
Caldes de Montbui
Campins Campins
Canovelles PSICOLOGO DE PAREJAS GRANOLLERS
Cànoves i Samalús
Cardedeu ASESOR MATRIMONIAL GRANOLLERS
Figaró-Montmany CONSEJERO MATRIMONIALISTA GRANOLLERS
Fogars de Montclús CONSEJERO MATRIMONIAL GRANOLLERS
Les Franqueses del Vallès TERAPIA DE PAREJA GRANOLLERS
La Garriga CONSEJERO MATRIMONIAL GRANOLLERS
Granollers TERAPIA DE PAREJA GRANOLLERS
Gualba
PSICOLOGO DE PAREJAS GRANOLLERS
La Llagosta
Llinars del Vallès
Lliçà d'Amunt CONSEJERO MATRIMONIAL GRANOLLERS
Lliçà de Vall CONSEJERO MATRIMONIAL GRANOLLERS
Martorelles
Mollet del Vallès ASESOR DE PAREJAS GRANOLLERS
Montmeló
Montornès del Vallès CONSEJERO MATRIMONIALISTA GRANOLLERS
Montseny
Parets del Vallès ASESOR MATRIMONIAL GRANOLLERS
La Roca del Vallès CONSEJERO MATRIMONIALISTA GRANOLLERS
Sant Antoni de Vilamajor
TERAPIA DE PAREJA GRANOLLERS
Sant Celoni
Sant Esteve de Palautordera
Sant Feliu de Codines
Sant Fost de Campsentelles
Sant Pere de Vilamajor
Santa Eulàlia de Ronçana ASESOR MATRIMONIAL GRANOLLERS
Santa Maria de Martorelles
Santa Maria de Palautordera PSICOLOGO DE PAREJAS GRANOLLERS
Tagamanent CONSEJERO MATRIMONIAL GRANOLLERS
Vallgorguina
Vallromanes ASESOR DE PAREJAS GRANOLLERS
Alella
Arenys de Mar
Arenys de Munt
Argentona
Cabrera de Mar TERAPIA DE PAREJA GRANOLLERS
Cabrils
ASESOR DE PAREJAS GRANOLLERS
Caldes d'Estrac
Calella
Canet de Mar
Dosrius
Masnou, el
Mataró
Montgat PSICOLOGO DE PAREJAS GRANOLLERS
Òrrius
Palafolls
Pineda de Mar
Premià de Dalt CONSEJERO MATRIMONIALISTA GRANOLLERS
Premià de Mar
Sant Andreu de Llavaneres
Sant Cebrià de Vallalta
TERAPIA DE PAREJA GRANOLLERS
Sant Iscle de Vallalta
Sant Pol de Mar ASESOR DE PAREJAS GRANOLLERS
Sant Vicenç de Montalt
Santa Susanna
Teià CONSEJERO MATRIMONIAL GRANOLLERS
Tiana ASESOR MATRIMONIAL GRANOLLERS
Tordera
Vilassar de Dalt PSICOLOGO DE PAREJAS GRANOLLERS
Vilassar de Mar
Vilalba Sasserra
Vilanova del Vallès
Barcelona Terapia de Pareja Psicologo Consejero Matrimonial
Hospitalet de Llobregat
Badalona
Tarrasa Terapia de Pareja Psicologo Consejero Matrimonial
Sabadell
Mataró
Santa Coloma de Gramanet
Cornellá de Llobregat
Sant Boi de Llobregat
San Cugat del Vallés Terapia de Pareja Psicologo Consejero Matrimonial
Manresa
Rubí Terapia de Pareja Psicologo Consejero Matrimonial
Vilanova i la Geltrú
Viladecans
El Prat de Llobregat
Casteldefels
Granollers Terapia de Pareja Psicologo Consejero Matrimonial
Sardañola del Vallés
Mollet del Vallès