Estava un dia Blanquerna contemplant Déu e tenia lo Llibre de contemplació; e venc-hi un joglar a Blanquerna, molt plorós, qui significà en son capteniment la tristícia de sa ànima ésser molt gran; e dix a Blanquerna aquestes paraules:
-Blanquerna, senyor: fama és per tot lo món de la vostra sancta vida, per la qual consciència me turmenta ab contrició la mia ànima contra els falliments que he fets ab mon ofici, e per açò són vengut a vós que em donets penitència.
Blanquerna demanà al joglar qual era son ofici, e lo joglar li dix que ell era joglar.
-Bells amics -dix Blanquerna-: l’ofici de joglaria fo atrobat per bona entenció, ço és a saber, per lloar Déu e per donar solaç e consolació a aquells qui són treballats e turmentats en servir Déu. Mas en temps som venguts que quaix home no usa de la final entenció per què los oficis foren començats al començament [...]. On per açò jo, bells amics, vos do penitència wur vós anets perlo món cridant e cantantper uns oficis e per altres, dient l’entenció per què joglaria e els altres oficis en lo començament; e portats aquest romanç d’Evast e Blanquerna, en lo qual són significades les raons per les quals foren atrobats los començaments damunt dits, e reptats e sobreprenets tots aquells qui usen mal de llurs oficis, segons vostre poder, en temps e lloc e oportunitat, e no us temats blasme, treball, mort, per ço que a Déu siats agradable.
(Ramon Llull: Llibre d’Evast e Blanquerna, fragment del capítol CXV)
-
108. Demanaren a l’amic en què està honrament. Respòs que en entendre e amar son amat. E demanarin-li en què està deshonor. Respòs que en oblidar, desamar son amat.
109.- Turmentava’m amor tro que li hac dit que tu eres present als meus turments; e adoncs amor afluixà mos llanguiments, e tu, per guardó,muntipliquist amor, qui em doblà mos turments.
(Ramon Llull: Llibre d’Amic e Amat, fragment del capítol XCIX del Llibre d’Evast e Blanquerna).
-
Lo Bou bruolà altra vegada, e lo Lleó e tots aquells de son consell hagueren temor [...].
-Renard -dix lo rei-: ¿com pot ésser que tu no has paor d’aquesta veu tan gran e tan estranya? Ja veus tu que jo, qui són tan poderós, e l’Ós, e lo Lleopard, e moltes altres bèsties, que som pus forts que tu, havem paor d’aquesta veu.
Na Renard respòs al rei, e dix aquestes paraules:
-Un corb feia son niu en una roca, e tots anys una gran serpent menjava-li sos fills. Lo corb havia molt gran ira de la serpent qui sos fills li menjava, e no es gosava combatre ab la serpent, per ço cor no era tan poderós, que la pogués vençre per força d’armes. Aquell corb cogità que s’ajudàs ab mestria de la serpent, pus que força li fallia. Esdevenc-se un dia que la filladel rei jugava ab donzelles en un verger, e havia posada sa garlanda d’aur e d’argent e de peres precioses en la branca d’un arbre. Lo corb près aquella garlanda e volà per l’aer llongament, tro que molts hòmens seguiren lo corb, per veser on posaria la garlanda que la filla del rei molt amava, e qui plorava fortment, car lo corb se’n portava la garlanda. Lo corb posà la garlanda en aquell lloc on estava la serpent; e los hòmens, con vengueren pendre la garlanda, veeren la serpent, e aucieren aquella. Enaixí lo corb ajudà’s ab altres, de la serpent, per art e per maestria. Enaixí, sènyer -dix na Renard al Lleó-, jo he tanta d’art e de maestria, que si s’esdevenia que no pogués vençre per forçad’armes la bèstia qui ha aquesta veu tan forts e tan terrible, aidar-me n’hia per art e per maestria, en tal manera que la faria morir a mala mort.
(Ramon Llull: El llibre de les bèsties, fragment del capítol IV)