Curial cridà [als dos germans cavallers que volien agafar una donzella]:
-Lleixats-la, cavallers sens vergonya, que guardador e defenedor té la donzella.
Respongueren ells:
-E com? Defendrets-la vós?
-Hoc, certes -dix Curial.
Per què, tantost Curial, tenint una grossa e molt forts llança en la mà, dreçà vers l’un dels germans, e sí el ferí tan asprament en son venir, que el cavall abaté, e fonc tan gran lo colp que pres, que tot s’estodí, en manera que no hac cura de llevar-se.
Curial se gira e va envers l’altre, qui rabiava de mal talent e anava envers ell, e donen-se tan grans colps en llur venir, que el cavaller rompé la sua llança en l’escut de Curial, mas de la sella no el mudà. Mas, certes, d’altra manera fonc encontrat ell, car Curial lo ferí per mig l’escut tan poderosament, que de l’altra part lo passà, e tot lo ferro de la llança li isqué per las espatles. Caigué lo cavaller en terra tan gran escrebant que, entelats los ulls e tot lo seny perdut, passà d’aquesta vida ans que fos regonegut.
Per què, tantost Curial devallà del cavall e anà-se’n alprimer, qui ja feia continença de llevar-se, e mes-li lo peu als pits.
(Anònim: Curial e Güelfa, MOLC, Edicions 62, 1979, pàg. 103-104