Guillem de Cabestany: VIDA i “AR VEY QU’EM VENGUT ALS JORNS LONCS”
GUILLEM DE CABESTANY (…1212…). És un dels trobadors més representatius del trobar leu, de bona qualitat i dedicada al gènere de la cansó. Tot i que se li atribueix la llegenda del cor menjat, poca cosa més se’n sap (i, de fet, recordem que la llegenda no és més que això, una llegenda, i per tant poc creïble).
-
La llegenda del cor menjat, segons el manuscrit FbIK:
Guillems de Capestaing si fo uns cavalliers de l’encontrada de Rossillon, que confinava com Cataloingna e com Narbones. Molt fo avinenz e prezatz d’armas e de servir e de cortesia.
Et avia en la soa encontrada una domna que avia nom ma dompna Seremonda, moiller d’En Raimon de Castel Rossillon, qu’era molt rics e gentils e mals e braus e fers et orgoillos. E guillems de Capestaing si l’amava la domna per amor e cantava de leis e fazia sas chansos d’ella. E la domna, qu’era joves e gentil e bella e plaissenz, si·l volia be major que a re del mon. E fon dit a Raimon de Castel Rossiglon; et el, com hom iratz e gelos, enqueri lo fait, e saup que vers era, e fez gardar la moiller fort.
E quant venc un dia Raimon de Castel Rossillon passan Guillem senes gran compaingnia et ausis lo; e trais li lo cor del cors; e fez lo portar a un escudier a son alberc; e fez lo raustir e far peurada, e fes lo dar a manjar a la muiller. E quant la domna l’ac manjat lo cor d’En Guillem de Capestaing, En Raimon li dis o que el fo. Et ella, quant o auzi, perdet lo vezer e l’auzir. E quant ela revenc, si dis: “Seigner, ben m’avez dat si bon manjar que ja mais non manjarai d’autre”.
E quant el auzi so qu’ella dis, el coret a sa espaza e volc li dar sus en la testa; et ella s’en anet al balcon e se laisset cazer jos, e fo morta.
-
AR VEY QU’EM VENGUT ALS JORNS LONCS
Primera estrofa, en occità
Ar vey qu’em vengut als jorns loncs,
que·il flors s’arenguo sobr’els troncx,
et aug d’auzelhs chans e refrims
pels playssatz qu’a tengutz embroncx
lo fregz, mas eras pels soms sims,
entre las flors e·ls brondelhs prims,
s’alegra quascus a son for.
-
Versió en català d’Alfred Badia (Poesia trobadoresca, Barcelona, MOLU, Edicions 62, 1980).
S’allarga el dia en tendre excés,
les flors esclaten pels vergers
i els ocells coregen llurs rims
pels bardissars, que feia ombrers
el fred; mes ara pels alts cims
i entre les flors i els branquells prims,
piulen en gaia volior.
-
I jo m’enjoio amb tal clamor,
car tinc al cor un goig d’amor,
de què un desig molt dolç ha eixit.
Fix com la serp al sicomor,
no me’l traurà el malreeixit.
Tot altre goig esdevé oblit
davant l’amor que, ai las, no em val.
-
Des que menjava el fruit fatal,
Adam, de què ens perdura el mal,
més bella no n’ha fet el Crist:
cos preciós, dels ulls regal,
blanc i fi, com mai no s’ha vist…
Tan bella és que en resto trist,
car ella en mi no para esment.
-
Poc que jo vull fer-me’n absent,
que mai l’amor que ara m’encén
pugui fer via a altres destins,
car, a cops, tal deseiximent,
fa que s’escampi fora i dins.
L’amor cobreix els meus camins,
talment és ric de flors l’hisop.
-
I estimo tant que més d’un cop
tinc porque la mort m’és a prop.
Prou l’Amor vull, prô m’és hostil,
i això em lacera a tot estrop.
El foc que em crema és tal,
que el Nil l’extingiria, igual que un fil
aguantaria un tron d’honor.
-
Mes jo tot sol mantinc l’ardor
del meu amor, ric de temor,
de fins desigs, d’angoixa greu,
i m’engrogueixo de color.
Prô si fos vell i volgués Déu
que ella em veiés blanc com la neu,
no em sentiria ni un lament.
-
Perquè midons torna valent
el desvalgut i el malcontent.
Que tal qui és franc, d’humor tranquil,
si no estimés dama avinent,
per tothom fóra esquiu o vil.
D’on amb qui és digne sóc humil
i uso orgull amb el dolent.
-
Joglar, mal que ja és lluny l’abril,
vés als amics, parla-hi gentil,
més amb Raimon, baró excel·lent.
Que el mal m’és un plaer subtil,
i l’escàs bé, dolç nodriment.